València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, d’abril 27, 2017

Complex d'Èdip, globalització i transparència

Tot lo món passa periòdicament pel complex d'Èdip per a arredonir la seua realització, per a unir tots els registres de la seua realitat; el podem passar en anar a buscar parella, ens fixarem en una dona amb partenaire, ja siga el nòvio, el pare, un amic o amiga, doncs tots tenim partenaire i com diu Levi Strauss: “L'Home pren la dona d'un altre home”; després ja ens trobarem amb una dona “lliure”, que com en un miracle hi accedirem, però estarà lliure poc temps i nosaltres tindrem l'ocasió en aquest parèntesi fugaç d'aconseguir-la.
Però també es passa no en el terreny de la libido sexual, sinó en el del poder, de l'economia o de l'estètica, ja siguen, per aquest ordre, amos, capitalistes o histèrics qui faça aquesta transgressió al Pare.
Jo, que de normal estic en una posició humil, la del discurs histèric, també, una volta aconseguida la meua dona vaig haver de violentar al Pare, em banyava nu a migdia a la Platja de la Malva-rosa i observava les dones i llurs reaccions.
Però actualment s'està donant degut a que la dialèctica de la Història ha arribat a la seua fi, s'està donant una persecució de l'Home, del baró, del mascle, quasi donant la raó a Foucault, quan parla de la mort de l'Home, que és el darrer pas de la Història. Si abans la legítima aspiració de les dones era per arribar a la igualtat amb el mascle, hui han aconseguit més drets legals que aquests i segueixen, doncs les demandes no tenen fre, són infinites, i parlant des del marxisme, són superestructures, el que subjau és l'enveja del penis, que sempre voldrà un pas més, un nou recargolament.
Després es va arribar a prohibir la necessària infidelitat dels mascles neuròtic-obsessius, que els cal violentar llurs dones en moments de crisi, per a tornar a elles amb força renovada, tot i que cadascú és lliure i res no està predeterminat; més tard va ser l'especialització en el discurs capitalista, el violentament del Pare en embolics financers, que va ser transparent i castigat, i finalment, si Déu no atura la globalització i la consegüent transparència, seran castigats els histèrics per banyar-se nus a la platja, amb la seua vida o igualment aquests per llegir a Marx, Pemán o Goëte.
Tot i que aquesta transgressió final, aquesta vegada del discurs de l'amo, també serà castigada per altres amos, buscant responsabilitats i creant el conflicte final.
Per favor, donem lloc al baró i a la seua a-legal i a-moral necessitat de violentar al Pare, de passar el complex d'Èdip.
Tot i que no hauria d'escandalitzar-se ningú, doncs les dones també el passen, tot i que les yin, com els hòmens yin, com jo, més humilment, banyant-se a la platja nues, llevant-se roba o acurtant-se la faldilla.

dimecres, d’abril 26, 2017

Cal semblar bo, no ser-ho

Una dona, un comissari, un mari-progre, una feminista no poden arribar a sentir mai el que pateix un Home que es posat a la banqueta, sospitós o acusat de crims dels que no té la menor culpa, i és portat allà per la simple sospita, perquè no vol posar-se la falda de la castració, perquè vol seguir sent home, sap del cert que s'ha de castrar de tant en tant, si vol viure en societat, i ho fa, però sap que sempre ha de mantenir la seua dignitat.
Perquè si deixa la seua dignitat no li agafen només la mà o un braç, sinó que acaben amb la seua vida, i això ho sap la nova psicologia, que sap del que l'Home és capaç quan el seu boc expiatori no oposa resistència.
I aquells que detenten el poder simbòlic, a un intent d'aquest home per parlar i exposar les seues raons, i les de la possible solució als seus problemes contesten amb una frase lapidària i suficient, que ve a dir, calle's ja i acomplisca la seua pena.
Fa llàstima, però el baró, el mascle, l'Home està en perill, el perill de mort.

dimarts, d’abril 25, 2017

La parella i la relació entre discursos. Matriarcat o patriarcat?

Que siga el pare o la mare el suposat subjecte saber que ancore als individus no proposa cap canvi, de fet Melany Klein diu que la mare ho és, eixe suposat subjecte saber, i diu a gran trets el mateix que el successor directe de Freud, Lacan, pare o mare no canvia en res, és el mateix. I a mi també m'agrada la família tradicional, però sense la ¿nuclear? No s'haguera desenvolupat la Història ni la pau, que prompte aconseguirem, i gràcies a ella, que ha fet nàixer la informàtica. Ara, CUP i bomba nuclear, tot i que siga psíquica, això ja em quadra més.
De fet, per allò de pare o mare, de dos pares homo ixen la mateixa quantitat de fills hètero i homo que d'una parella tradicional, i tinc tres famílies d'amics que són l'exemple, una dona, en el cas de ser lesbianes, fa de suposat subjecte saber, pare o mare i l'altra d'objecte.
En una parella hètero si la dona és de caràcter, és a dir, està en el discurs de l'amo o del capitalista ella farà de suposat subjecte saber, i per regla general el seu marit serà un hètero histèric, amb la qual cosa ell farà d'objecte i tendirà a no ocupar treballs de comandament o en què manege diners, que també, com tot, amb excepcions ho farà ella, ell tendirà més a les faenes de la casa i dels fills, el que passa és que com que el baró té més força física i ha de posseir el fal·lus per la penetració hi ha més hòmens que dones als discursos de l'amo i capitalista necessaris per a fer factible la penetració i fem el que vulguem fer el riu finalment baixa pel seu llit. Altra cosa és la igualtat legal, lícita.
Una dona, per molt que estiga al discurs de l'amo o del capitalista en l'acte de l'amor condescendeix amb la seua parella i és posa en el discurs histèric, després segueix en el que li agrada.
Ara, una altra "vuelta de tuerca" és que segons el moment del dia tots podem estar en tots els discursos i depèn la seua entrada a un o a altre de les relacions humanes, és a dir, una contradicció paradoxal, que en definitiva és la realitat.

Nota a JAM

Note un gran ressentiment en els francesos per les seues llengües perifèriques, lògicament el mateix que sent jo, com a ésser dividit des del bressol, en el més bàsic, el registre lingüístic-religiós-social.

dilluns, d’abril 24, 2017

Sant Vicent Ferrer, VI Any de Déu, Crist i Dionís

Ciutat de les arts i les ciències

Al dia de Sant Vicent Ferrer de l'any 2012 va començar la nova era de Déu, Crist i Dionís, una era diferent, on tot lo món hi tenim cabuda, hui se celebra el VI Any.

diumenge, d’abril 23, 2017

Cassandra i Apol·lo, gelós de Dionís

Apol·lo, el discurs de l'amo i el del capitalista són els encarregats de fer la política, de tallar l'abadejo, però sempre envegen a Dionís, promotor de civilitzacions; i quan Cassandra, la pitonissa ens augura involucions sagnants i moderació a ambdós déus, és Apol·lo qui fa ridiculitzar Cassandra, el discurs de l'analista, del filòsof o de l'hètero histèric.
Cassandra no era sentida pel món quan augurava les catàstrofes que li venien a Grècia, Apol·lo li havia llevat tota la seua credibilitat, Cassandra no va voler a Apol·lo i el va rebutjar, per la qual cosa aquest déu actuava per despit, tot i el mal de què aquella els intentava persuadir.
En les paraules Judes, jueu, juí o judici i en jutge hi ha una metonímia que ens diu molt, de fet les llengües són éssers vius i les seues coincidències formals amaguen també coincidències en el fons, els hètero histèrics són els jutges o Judes dels amos i dels capitalistes, però aquests han de saber que ells ho són de la lesbiana i, aquesta de les dones i homosexuals i aquests de l'hètero histèric.
Un exemple: quan una dona en l'Edat Mitjana es quedava prenyada sense marit era la seua jutge, la lesbiana, qui encesa en enveja la jutjava, l'amo i el capitalista la posava en el centre de l'huracà, i finalment l'hètero histèric creava la ideologia d'una inquisició que de retruc l'amo ja establia i polititzava.
El resultat era que aquesta dona i la lesbiana acabaven en la pira cremades com a bruixes i contràries a Déu i a l'església, i aquest fet passa des de qualsevol punt del cercle dels discursos humans, que veiem al dibuix, com ara que hi haguera una guerra impulsada amb el mateix sentit on moriren amos, capitalistes i hètero histèrics.
Amb la qual cosa hem de demanar-li sempre a Dionís, el discurs de les dones, homosexuals, lesbiana i hètero histèrics, que siga capaç d'endegar una societat que pren una involució deguda a una globalització o punt final, però també pregar-li a Apol·lo, els discursos de l'amo i del capitalista, que la nova societat els hi done un bon lloc, com a tot lo món, doncs tots som necessaris, i pregar-los amb fe.

dimarts, d’abril 18, 2017

Un llarg passeig per la presó de la identitat, l'homosexualitat

Jo només parlaré de mi, quan un parla d'un mateix mai no fa mal a ningú, i sí trenca amb ideals, els ideals o instint de mort d'algunes o de moltes persones.
Jo vaig tindre un infància feliç, amb una mitja novieta, que no vaig reconéixer, i uns pares, el que es diria en l'actualitat, homòfobs, però ben volguts per mi, o millor, un pare homòfob, doncs ma mare sempre m'ha deixat llibertat en quant a la meua adscripció sexual, tot i que amb el temps vaig comprendre que mon pare també m'hi deixava, però eixa és una altra història, no apta per a homosexualistes.
Arran de la meua presa de consciència de la imminent mort de mon pare vaig patir una mal anomenada “depressió” i vaig sentir-me homosexual.
Val a dir que jo conscientment fins haguera volgut un canvi de sexe o una creació total de la dona “super” en mi, tal era la meua histèria, un camí sense fi cap a la feminització.
Però una altra cosa era el meu inconscient, que no ho volia, el meu inconscient volia tindre una dona i penetrar-la, cosa que es pegava la volta com un guant cap a sentiments homosexuals.
I em vaig adonar de que de jóvens tots estem de tant en tant en el “Ser”, tots entrem en la presó de la identitat, i que una política que l'afavorisca pot desenvolupar vides perdudes, allà on no volen estar, tot i ser un lloc, si és volgut, digne.
Vaig entrar en anàlisi en l'escola de Lacan, i vaig anar eixint d'eixa presó de la identitat, fins i tot el meu historial mèdic es va perdre dues vegades ¿casualitat? Vull pensar que sí. Però tot i amb això, jo, als meus quaranta anys vaig eixir de la presó del “Ser” i vaig trobar la que ja fa més de nou anys és la meua dona.
Revenja? No, simplement dir-vos que el “Ser”, si es pot dir així, no es fa històricament, ni és quelcom fixe, sinó que és un miracle, i he aprés que cadascú és el que vol ser, o està en el lloc que vol estar, en el meu cas i de la majoria, i que no cal atiar als xiquets a curta edat a prendre una decisió que podrien lamentar.

dilluns, d’abril 17, 2017

Amos, capitalistes, histèrics i el sexe

Per a moltes persones, tot i fer l'amor amb total normalitat els és un misteri el perquè de l'erecció o de la preferència sexual cap a hòmens o dones, jo tinc la teoria de que és, com diu Sòcrates al Banquet de Plató un acte d'amor entre dos yang i un yin, amb un altre yin que s'esqueixa, i en una relació de desig, però per la seua adscripció teòrica a la seua personalitat diré que hi ha bàsicament dos o tres tipus de relació amb l'objecte del nostre desig, és a dir, el yin; o amb el nostre subjecte o yang; doncs el yin, tot i que la libido és sempre masculina, està gairebé sempre en la posició d'objecte del yang, i aquest de subjecte, tot i que només en l'acte de l'amor, com a premissa bàsica per a què es puga produir, en la penetració o si és entre dues lesbianes en la pseudopenetració.
Els amos no s'identifiquen amb un home per a penetrar a la seua dona, sinó que van directament a rebre gaudi, no d'ella, sinó de l'acte de la penetració, el que busquen és la submissió de la seua dona sotmesa, en la seua fantasia sexual, perquè desitgen fer factible el seu comandament en penetrar-les.
El capitalista fa el mateix que l'amo, però dóna el seu semen com a regal monetari, el seu semen són diners, i reben a canvi la bellesa, sempre relativa, òbviament, de la seua dona.
I l'histèric, si és hètero es posa en el lloc d'un home, o d'una dona si es tracta d'aquesta, és a dir, s'identifica amb un altre home o amb un òrgan sexual per a en la pregunta ¿què vol la mare? ¿què sent una dona? Transmutar-la en cas de tractar-se d'un mascle per ¿què vol un home? I així enamorar-se de l'heterosexualitat o si és homo de l'homosexualitat amb la pregunta inversa, i en ambdós casos la seua fantasia és la seua potència sexual cap al seu partenaire.
En el cas de l'homosexual masculí la identificació és amb un òrgan sexual masculí si és actiu o està en eixe moment en posició activa, o també en un homo actiu, i el que rep la penetració fa aquesta identificació amb una dona amb la pregunta ¿què sent una dona?
Així veiem que els amos i capitalistes van directes al seu objecte de desig, ja siguen hòmens o dones físiques, i els histèrics es fan la pregunta histèrica, valga la redundància, molt més fermament que els dos primers, doncs conforma la seua sexualitat, de ¿què vol la mare? ¿què sent una dona? O ¿què sent un home?
Tot i que sengles tipus de persones i fora del sexe també sublimem aquesta pregunta en les altres facetes de la realitat, i de la societat i la cultura, creant les civilitzacions, que naixen de la sublimació d'aquesta pregunta i la posada de la libido a treballar per la cultura i la realitat.

dissabte, d’abril 15, 2017

La força de les paraules

El “parlêtre” (la materialització de la nostra paraula), junt al sentit social, és a dir, la nostra tasca social i política; la nostra dona o home, partenaire; la llengua paterna, com a superego o moral i finalment la llengua materna o discurs és el que conforma el nuc gordià d'un escriptor.
He parlat de quatre registres, quatre és la unitat, la pervivència, la vida, les dones, el gaudi-vida; però tenim de “normal”, si més no, cinc partenaires, que poden estar barrejats en dos yang i dos yin i un partenaire yin-yang o yang-yin, que es podria representar amb un hermafrodita o un homosexual, tot i que no voldria ni fer palès que aquests són mig yin, mig yang; doncs sempre en la teoria i amb tiralínies aquests es troben a un dels dos àmbits o registres.
En tindre aquests cinc partenaires conformem la nostra vida social i el parlêtre, que pot actuar o fer-se tangible des de la realitat de “Màtrix”, és a dir, tots individualment conformem la realitat de tots, com en un miracle, tan inexplicable com ho és el lliure albir, junt al determinisme o a la idea de destí.
Hi ha una frase que em va colpir, i és la de que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma, doncs amb el nostre nuc i parlêtre creem la realitat de tots, un la de tots, i cada un la de tots, amb la consegüent màxima de que la vida no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Tot està viu, des del nostre pare al nostre iaio mort, passant per la cadira en la què estic assegut escrivint aquest article, i tot el que existeix conforma l'Altre, aquell que només qui l'ha pres en anàlisi sap que té el poder d'actuar amb el món, ja siga l'Altre lacanià, l'Inconscient col·lectiu junguià o Déu.
No, no és de bades l'existència de les religions en cada grup humà i fins i tot animal, tot i que hi ha d'haver el discurs que la negue, com a part del contrari, el necessari contrari, doncs tot ens té el seu contrari i el seu neutre.
I així infinitament, en una cursa només aturada per l'Altre, o pel superego o moral que ens el llega el nostre pare, en el meu cas la llengua catalano-valenciana i el fet de fumar.

dijous, d’abril 13, 2017

Sobre el meu amic Antonio Lafuente

Sí, vos estranyarà que haja titulat aquest xicotet article amb el nom d'una de les persones més intel·ligents que he conegut, és un home trempat i bo, de tarannà i de sentiments. Va ser una de les persones que em va obrir les portes dels sentits, és a dir, em va dir en poques paraules o moltes, que jo era alguna cosa més que un trist escaquista, un diligent xarcuter o un carter atrotinat, que més que ser, jo no era res.
Hui els nostres camins s'han separat, ja no el tinc com amic, per la distància, i no de sentiments ni d'espai, sinó de quelcom que ell coneix profundament, el deure.
Ací vos deixe quatre joies de les moltes que formaven el seu fi sentit de l'humor.
Cert dia, ell treballava de cambrer, una xicona en resposta a la seua pregunta de què és el que volia prendre, si llom amb formatge o un entrepà de tomaca fregida amb ceba i safanòries la noia airada, així són els infants de cruels, li va contestar que no menjava res que abans haguera tingut cara, Antonio sense immutar-se, li havien atacat en allò més sagrat, havien atacat la seua visió del món objectiva i clara, va contestar:
_Dona, quina culpa tenen les safanòries de no tenir-ne? Què no són éssers vius com tu i com jo?
Una altra vegada es va trobar al carrer amb dos autoanomenats “testimonis de Jehovà” i immediatament, doncs ja era una afronta a tota la seua persona el proselitisme, fins i tot la sola presència d'aquests individus, els va dir:
_Mireu cavallers, si no crec en el meu Déu que és el veritable, com collons volen que crega en el seu?
I els va deixar plantats amb els seus pasquins, armes d'un calibre superior a les ogives que defenien Moscú als anys de la guerra freda, que en acabat es va descobrir que estaven atapeïdes d'arena.
Un xic un matí li va dir que no sabia com la gent com la què tenia al davant podia menjar carn, quan la carn alçava l'esperit de la guerra, Antonio li va contestar amb ironia:
_Home ben mirat crec que sempre podrem arribar a un acord raonable, mira, jo no sóc tan diferent de tu, de fet s'assemblem moltíssim, perquè tenim molts punts en contacte, tu ets ovolacto-vegetarià i jo sóc ovolacto-carnívor, som com dues gotes d'aigua, no et sembla?
I la darrera em va fer riure un munt, perdoneu-me les dones que defenen la frase de que no hi ha dones frígides sinó hòmens inexperts, la manca d'experiència pot ser el pitjor atac que se li pot fer a la masculinitat d'un baró, però com que ell dubtava sempre del que deia, tot i contradictòriament estar-ne ben segur, com jo, va ser el seu major llegat, va contestar a la dona que li va oferir tal perla de la filosofia amb una altra perla però de sentit contrari:
_Jo no obstant pense que no hi ha hòmens impotents sinó dones lletges.
També sabia que aquest era un gran atac contra les dones, i que contra la bajanada i la ximplesa cal atacar amb el mateix, a la força amb la força i a la imbecil·litat amb la ironia.

Bo, vos deixe, amb aquest xicotet homenatge a una de les persones que més han influït a la meua vida. Salutacions Antonio, que et vaja bé amb la teua família.

Arameu

No heu pensat en què el seu pseudofracàs va ser que no se li respectara la seua llengua original? Hui hi ha diferències i el seu missatge triomfarà, tenim la xarxa d'Internet i el final de la que hem d'atomitzar i desglobalitzar: la globalització.
Ara, els casos francès i italià se m'escapen, ja seran ells qui els resolguen.

dilluns, d’abril 03, 2017

L'enveja

Com que no li donaven crèdit a allò que deia va fugir de la consulta de la psiquiatre de la seua muller, tot deixant dins a la seua dona i amb moltes bones maneres, tenia dues opcions, o millor tres, parlar, fugir o humiliar-se, va optar per la segona.
En eixir no van donar-li una següent cita i quedà a expenses d'un examen psicològic a la seua companya, esperava el pitjor, perquè? Perquè un baró, un home o un mascle no ha de ser bo per a no esdevenir culpable, sinó que ha de semblar-ho, potser algun psicòleg tenia a vore amb el malentès, a més tenia al seu haver una sogra depressiva, la quintacolumna que desitjaria qualsevol enemic.

Potser continue, espere que no.

dimarts, de març 28, 2017

Punts de recolzament que mouen tot

Els tres registres bàsics de la realitat són el simbòlic o fal·lus, que és el lingüístic-religiós-social; l'imaginari o de supervivència, que és l'econòmic, la fam, el poder; i el real, que rau en la relació entre individus, entre persones, és a dir, el que mou el sexe, que és el polític. 
Per a que un individu, sistema o ens es moga li cal un punt de recolzament, Galileu va dir: Doneu-me un punt de recolzament i mouré el món; en el terreny econòmic o imaginari, el real normalment dit, està el poder, la fam, tots ens movem quan tenim gana, és el darrer motor, encarregat de moure tot, anar a alimentar-se, matar per a nodrir-nos; el segon del que parlaré és el real, com a registre, imaginari normalment dit, la relació i funcions de relació depenen del desig que ens provoca la libido, la libido sexual, que sempre és masculina, activa, com l'anterior registre; aquesta libido fa que desitgem, ja amb la nevera plena, anar a ca una amiga, reunir-nos amb els amics per a passar una bona nit de festa o a casar-nos.
I el tercer registre és el simbòlic, amb el qual m'hi estendré més, aquest registre és tan artificial com natural, doncs va eixir amb la inèrcia inconscient de tota la raça humana, és per tant impossible de replicar amb una substància química o de reproduir en un laboratori, si no intervé una persona o persones ja “tacades” per ell, és la manca d'allò yin al que li falta el penis i per tant no posseeix fal·lus, sinó que l'espera d'un baró, o d'un fill i en el cas de les lesbianes l'esperen infinitament sense arribar mai a ell, tot i tindre'l, en no tenir penis, eixa espera infinita conforma la histèria femenina.
Aquesta manca del yin fa que aquest envege al yang que sí que posseeix penis, envege el fal·lus, que és la idea del penis i la seua absència, el que vol dir que si ens identifiquem com a poderosos contra altra persona i conscientment per a manar-la i en la consciència del nostre poder ja no estem al yang sinó que el perdem i entrem al yin. Doncs aquesta enveja fa de punt de recolzament, com ho feia la fam o el sexe, per a moure el món, la Història, els individus, etcètera; i ho fa mijançant la identificació contra el yang tot esperant un fal·lus, eixe poder simbòlic del yang, en un món millor i la seua espera i “lluita” per aconseguir-lo, o un canvi qualsevol, cosa que fa moure la Història i de retruc les relacions entre yin i yang.
Són aquests tres registres els punts de recolzament cap al progrés i l'esquizofrenització i histerització de les societats, fins que arriba a un punt en què afecta al yang, que reacciona, per a defensar el seu fal·lus envejat i posat en perill i fa una involució, que fins ara han sigut sempre traumàtiques, veiem la II Gran Guerra, però que a partir d'ara i gràcies a l'avanç en saber del yin i la seua espiritualitat, deixaran de ser traumàtiques.

diumenge, de març 26, 2017

Els discursos tancats de l'Home

Les idees humanes van fluint en el sentit de les agulles del rellotge, els discursos de l'amo i del capitalista escolten alhora que ignoren i subestimen al de l'analista i aquests fan el mateix amb el de la lesbiana i amb el de les dones i homosexuals, i aquests amb les lesbianes i amb el de l'amo i el capitalista; el de les lesbianes escolten i ignoren al de l'amo i el capitalista també; en el sentit contrari a les agulles del rellotge, és a dir, la part yang, del poder, front a la part yin del saber de les idees; els amos i capitalistes temen i amen a la lesbiana, alhora que temen i amen a l'homosexual i les dones, les lesbianes temen i amen també als homosexuals i a les dones, i aquestes fan el mateix amb els hètero histèrics, i aquests darrers temen i amen, per la seua part també a amos i capitalistes.
Les idees parteixen de tots llocs alhora, com en un miracle, atiats per l'Inconscient Col·lectiu, format per la part yang, éssers extraterrestres i robots; i per la part yin, ànimes i éssers immaterials, tot i que en passar d'un discurs a un altre hi ha sempre una tergiversació de les idees, que es dóna realment en cada individu, siga del discurs que siga, i aquesta variació de la realitat evita l'endogàmia d'idees i sentiments.
La lesbiana no té símbol, no té fal·lus, per tant, està dramàticament desposseïda de lloc; doncs si un yang amo o capitalista o hètero histèric espera posseir o fer factible el seu fal·lus o esperança, degut a que posseeix el penis, i ho fa amb el desig per una dona i les dones i homosexuals l'esperen d'un mascle, les lesbianes no poden fer factible un fal·lus que no tenen, en no tenir penis ni poder esperar el fal·lus de cap mascle, perquè de qui infinitament l'esperen, és a dir, histèricament, sense poder mai aconseguir-lo és de la dona que amen, desitgen o gaudeixen, i que a aquesta li falta.
Així les lesbianes, buscant el seu lloc han intentat històricament “envair” el discurs de les dones i homosexuals, per a trobar un lloc simbòlic, fent-los aptes per a la seua causa, fent de les “dones” la “dona”, i aquestes dones i homosexuals s'han desplaçat cap a l'hètero histèric, que de vegades esdevé al discurs homosexual; i lesbianes, dones i homosexuals s'han aliat amb el discurs de l'amo i del capitalista per la por i el respecte que aquests els tenen, i ha de ser en l'equilibri restablit, com indica el dibuix, que tot ha de tornar al seu lloc.
El discurs de la lesbiana és el motor de la Història, qui fa la dialèctica o deconstrucció, mentre que l'amo i el capitalista fan les involucions reguladores, que hui ja no seran traumàtiques. 

diumenge, de març 19, 2017

Feliç dia del Pare, de Sant Josep

Hui és el dia del Pare, principi i final de l'any, Principi i final, i dia de la cremà de les falles, el Nom del Pare ens ve per a donar-nos el pas al nou any, gràcies.



divendres, de març 17, 2017

Perquè va succeir la II Guerra Mundial?

La presa de responsabilitats, el judici de Nuremberg

La II Gran Guerra va ser un aprenentatge i un ajust entre el yin i el yang col·lectius, bolcats el primer cap a la vida i el segon cap a la mort o eixa era la seua intenció darrera.
Tot va començar en temps prehistòrics, amb la dialèctica de la Història o deconstrucció, el yin sempre tendeix degut a l'enveja del penis a violentar al yang i a traure-li la seua angoixa de castració que amb l'amor esdevé ambdues angoixes en creació per a la vida.
El període d'entreguerres va ser molt semblant a l'actual, amb una diferència, el yang ja havia provat la destrucció del món uns anys abans amb la I Gran Guerra tot i els seus manats creatius, doncs el yang és suïcida-assassí, per la qual cosa tendeix a no tenir inconscient, per així defensar-se conscientment del seu instint suïcida i de facto és destructiu, mentre que el yin és assassí-suïcida, amb la qual cosa sí té inconscient, doncs inconscientment és capaç de sobreviure, degut a que el seu si primari és assassí, front al suïcidi que en resulta, i pel qual pot donar la vida per amor i per a la creació, veiem els exemples de Crist o Sòcrates.
Però en la darrera gran guerra el yin es va adonar de la seua gran força en l'anonimat i en la indemostrabilitat, i la va fer palesa; un conflicte, com una malaltia comença per ambdues parts, pel yin amb una enveja o odi i amb la part yang amb l'aparició dels símptomes de la malaltia, com ara un càncer o una pulmonia, doncs el yang espentat pel yin i per la seua enveja del penis i alhora l'angoixa de castració del yang que espentava a l'enveja del penis del yin va fer que el yang creara un grup de sistemes totalitaris a Alemanya i a alguns països europeus, cosa que va ser resposta, després dels assassinats del nazisme a elements yin, com ara jueus, homosexuals, gitanos, folls, handicapats de tota mena, després d'aquests assassinats va vindre la resposta del yin, la destrucció i l'aparició de la URSS i de la resposta d'Occident a Alemanya, Japó i Itàlia, aquesta destrucció de l'Alemanya i dels països de l'eix va ser yinejada per aquestes persones yin i yangejada per les macroestructures militars dels països aliats esmentats.
Hui el yin ja ha aprés, ja ha aprés a què s'ha de defensar del yang en l'àmbit col·lectiu i abans que aquests partits neonazis i feixistes arriben al poder o si hi arriben, és el cas de Trump, sabrà com aturar-los, tot i que l'aturada ja no haurà d'arribar a la mort del seu partenaire, el yang, sinó que ho farà en base a l'amor, única forma de crear nucs constructius i de vida, i en base a una prevenció espiritual, mentre que a la II Gran Guerra va ser una acció antibiòtica, aquesta vegada serà la vacuna que ens previndrà.

dijous, de març 16, 2017

La defensa francesa

Hui em comentava Javier Pi Ferrer, un gran amic, que conec fa més de quaranta anys, que si ets bo a la fi s'aprofiten de tu i et fan mal, ell s'ha hagut de posar una cuirassa que el protegeix del món, ell un home en l'ampli sentit de la paraula, té o ha tingut l'estratègia que va tindre Niemzowich en plantejar la defensa nimzoíndia en els escacs, però jo reivindique la defensa francesa.
No és que la defensa nimzoíndia siga lleja o roïna ni res d'això, sinó que no és la meua; Foreman va perdre el campionat del món de boxa amb Cassius Clay, però aquest home, Foreman no va perdre el campionat, sinó que va donar el pas a la joventut, aquella que sempre va amb els punys per davant, destrossant i trencant tot el que li ha precedit.
La cara de Foreman és molt diferent a la de Cassius, és una cara d'un home bo, que a l'igual que els jugadors d'escacs que defensen la defensa francesa, també en els escacs, com en la boxa hi ha una defensa francesa, la cara d'aquest home està plena de bondat, d'aquell que sap posar les paus i que no es defensa sinó coneixent a fons al seu rival, sí, per a jugar o lluitar amb la defensa francesa, tant en els escacs com a la boxa cal conéixer molt bé al teu contrincant, cal conéixer-se a si mateix per a conéixer al rival.
I el que jo li he contestat al meu amic és que jo també tinc una defensa, una cuirassa, que com la defensa escaquística o de boxa, rau en no oposar resistència, sinó una resistència passiva, i la meua és la de la nuesa, jo em conec molt bé i sé que coneixent-me a mi mateix conec al món, així que puc parlar per mi sabent que tot lo món serà advertit de què és i que fa cadascun en atacar-me, o millor en viure.
Però a l'igual que la defensa de la boxa, i dels escacs, la francesa, jo he hagut d'arribar a base de conéixer el món, de saber que en un ésser es troba tot l'Univers, igual que Víctor Korchnoi, l'as dels escacs que en fer servir aquesta apertura sabia molt de la vida, de fet havia sigut un apàtrida nascut a la antiga URSS.
Gràcies, Javier, sense tu i sense hòmens com tu no haguera pogut arribar on he arribat, és a dir, a conéixer el món tan bé com el conec i a saber ser jo mateix sense haver-me de posar una feixuga cuirassa, que altres saben portar, però a mi ja em feia un pes enorme en els dies en què era la meua única arma. Gràcies, Javier, ets un gran home.

dijous, de març 09, 2017

L'eliminació de l'amor romàntic, un pas més del feminisme

Darrerament als despropòsits contra el baró que des del feminisme es venen llançant s'ha sumat un altre pas més, l'eliminació de l'amor romàntic, aquest tipus d'amor, del que parla Sòcrates al Banquet de Plató, en què Penia, la pobresa enganya a Metis, la riquesa, que borratxo li fa un fill amb el catalitzador de Poro, la prudència, aquest fill és l'amor, l'amor romàntic, que és foll, beatífic, però creador, creador de vida, un miracle, el miracle del que temen, els individus amo, puguem assolir els histèrics hètero, l'amor romàntic o creador, creador de vida.
L'amo ama amb el poder, l'amo per a estimar ha de mitjançar una relació contractual i manipular-nos amb alguna cosa factible, com ara, tenir-nos en un lloc de treball treballant per la nostra fam, mentre que juga amb el nostre amor, que nosaltres volem sempre o quasi sempre a l'amo.
Mentre que l'altre amo, el capitalista, l'home del discurs capitalista ama amb les plusvàlues, ens necessita tindre controlats amb els diners, que en depenguem per a poder-nos amar, no, no estic dient que aquest dos tipus d'amor no siguen amor, ho són, però el que demane és que se'ns respecte el nostre tipus d'amor, l'amor romàntic, l'amor en què es basa tota la realitat, doncs tota realitat funciona amb quatre elements o persones, amb les relacions de desig de A sobre B i B sobre A; i C sobre A, quedant-se esqueixada la persona D, que ara, i amb la revolució de la xarxa també hi pot accedir, aquesta vegada com a persona amiga a A.
No, feministes, esteu fent-li la tasca de destrucció a algú, potser als factòtums del nou ordre mundial o potser al gaudi de l'amor cortès, aquell que bàsicament prima la bellesa i és efímer i esclau com les persones que dóna.
Si una cosa tem l'amo, feministes, és que l'Home puga tindre la força creadora del yin, sí, de vosaltres, privant-vos de l'amor creador, per a què només pugueu crear un fill, per molt desnaturalitzat que vos isca, si una cosa tem l'amo i el capitalista és que el yin prenga la seua força creadora, la seua importància com a part oculta del rombe tròfic, i vosaltres els esteu fent el llit, penseu-ho i sapieu que l'amor del Banquet de Plató, exposat i viscut per tots els histèrics, sí histèrics, com vosaltres dones, per tots els histèrics hètero i homo és l'amor que ha donat la vida.
No pot ser més que o un intent d'escoltar al discurs universitari i les seues teories tranuitades per a salvar el món o el pla d'algun tòtem que vol la nostra destrucció. Penseu-vos-ho i estimeu, ameu, com van amar els vostres iaios i pares histèrics, amb l'amor romàntic, la vida ens ho agrairà.

Els valors humans

Jo, els valors comuns humans, tot i no haver-ne un, els veig com sagrats, per a mi, i només per a mi, no voldria convéncer o fer proselitisme de la meua idea o sentiment, els valors sagrats de l'ésser humà cultural són o estan representats, com en un nuc gordià, el que només amb l'espasa va poder trencar Alexandre, amb les figures d'un Pare simbòlic sagrat, humà i diví, en l'àmbit humà pot ser un rei constitucional, que ha de ser respectat, admirat o simplement estimat pels seus súbdits o millor ciutadans, una figura que represente la màxima simbolització de l'estat, nació o poble, i que la seua tasca siga merament simbòlica, de per vida i de garant de la legalitat, democràtica.
I en l'àmbit diví la religió, que ha de tindre un Déu, déus, sants, àngels i altres figures segons cada poble.
El segon eix o figura seria la família, és la base de tota cultura, de quasi tot sentiment i de tot arquetip.
La tercera figura seria l'espiritualitat, Déu, els déus, els sants, etcètera, tot tipus de representació yin, que ha de sustentar en l'anonimat i com la part del rombe tròfic a la part yang, sempre el yin en la seua capacitat creadora, tot i que també destructiva, en certs casos i oculta.
I finalment la idea del Símbol, el símbol universal, aquesta operació de resta entre (yang-yin) que dóna com a resultat el penis i de (yin-yang) que dóna com a resultat el Y, és a dir XX menys XY, en tant que aquesta última resta dóna com a solució l'artificialitat del yang en què entra tot el materialisme de la ciència i dels discursos capitalista i de l'amo, i el seu contrapès al penis d'aquest respecte al yin; i finalment com a conjunció dels dos, el Símbol, el fal·lus sagrat, que és on es sustenta tota cultura, tota asimetria dels sexes, malgrat la seua igualtat de drets i lleis. El símbol, tan buscat per totes les cultures no és més que aquest poder simbòlic, esperança, o fal·lus que les dones esperen d'un fill o d'un home i el mascle obté, sempre sense arribar a posseir-lo, del desig per una dona, aquesta és la base de tota civilització i de tota cultura, al costat de la idea de Déu, si parlem filosòficament o Déu mateix si ho fem des de l'espiritualitat. Jo crec que tota la resta ampulosa és xafarderia, que fan gala no només polítics, sinó fins i tot literats o filòsofs, i són aquests últims els que d'alguna manera han de salvar aquests valors, en contra del corrent i de la marea mediàtica de l'oblit i de la guerra, tot i que últimament he arribat a pensar que cada ésser es porta amb la seua mort el seu món amb si, per, en un acte d'amor i en morir, salvar i salvar-nos duent-nos a una dimensió possible. I com a quart element més un estan les dones, aquesta enveja del penis que té cada dona i que fa que “lluite” per desemmascarar constantment al mascle i que ens permet en la seua faceta positiva avançar dialècticament o deconstructivament cap al progrés, o cap al que dins de molt poc, i vull ser optimista, ens donarà el canvi de consciència, però només si sabem respectar, d'una manera o altra, els anteriors quatre postulats.

diumenge, de març 05, 2017

El símbol, el fal·lus és sagrat

En escriure aquest article em jugue molt, si no sóc entès, si sóc malentès i per això pregue a Déu per a què cada paraula siga la correcta.
El símbol és el phi, el fal·lus; i què és el fal·lus? És el penis i la idea de la seua absència; i què és el penis? És. És la incompletud del yin amb respecte al yang, és aquella operació de resta entre (yang-yin) que conforma el plus de la realitat.
És l'asimetria dels sexes, que han de ser iguals, però diferents, és en l'àmbit yin o psicològic l'operació aritmètica de resta (yang-yin) pel penis com a plus i en l'àmbit genètic o yang l'operació aritmètica de resta (yin-yang) pel XX femení i la manca masculina, en representar allò artificial XY, a la Y li manca un tros, el plus femení.
I què pot passar si ataquem el símbol? Si diem que no és baró qui té el penis o millor, el fal·lus? Que els histèrics barons perdran el fal·lus, s'homosexualitzaran, que els amos o barons del discurs de l'amo perdran el fal·lus, i per a ells és la salut, i pel que lluitaran a mort, pel que crearan guerres.
I que els barons del discurs capitalista perdran els seus diners, el seu fal·lus, i lluitaran també fins la mort per ells.
I què pot passar si això succeeix? Imaginem-nos un baró, l'Home que perd o no pot guanyar diners, que s'homosexualitza en contra de la seua voluntat (va ser el meu cas, fins que un àngel, si li voleu anomenar així, m'hi va traure, i no perquè no fora un bon lloc, sinó perquè jo no hi volia estar) i finalment l'home, el baró que perd la seua salut fins tornar a trobar el phi, el fal·lus i mor si no el retroba.
Per favor, jo sé que per a una persona ignorant de la nostra realitat psicològica o psicoanalítica pot pensar que delire, però dones, amo, científics, Home en general, doneu-me una miqueta de crèdit i penseu que la idea d'Home és molt més que una idea, és el pilar de tot, és un déu, és la base de tota cultura, És.
Les dones han de tindre dret a dinamitar el fal.lus, però l'obligació de la pietat i l'amor. 

dijous, de març 02, 2017

Rectificació a la meua obra, el símbol és sagrat

Rectificació a la meua obra, el símbol és sagrat

En relació a unes declaracions d'un polític polac al parlament europeu he de fer un aclariment bàsic a la meua obra, tot i que qui m'ha ja seguit en aquest ordre em comprendrà dialècticament o deconstructivament millor. Gràcies Rafael Marí Sancho.

Discursos yin: el de la histèrica, el de l'analista i l'universitari o de la ciència.
Discursos yang: el de l'amo, el del capitalista i l'universitari o de la ciència.
La lletra phi, la prudència, el terme intermedi, el símbol

És un comentari d'un ignorant o d'un malintencionat, però preguntava la política espanyola socialista que no sabia on havíem fallat per arribar a aquest punt, jo li ho diré: La dinamitació del mascle, del símbol, mireu, un baró és qui té penis, tot i que la llibertat del miratge "ser" ha de ser respectada, no li diguem home o dona als vaivens dels discursos, però sí home o dona separats,  no podem, diguem yin i yang. Jo, en aquesta la teua pàgina he patit l'angoixa del yin i del yang en l'altra estada, per no respectar el símbol, l'Home, en dir que estava en el lloc d'Home o de dona segons el moment del dia, va ser la meua errada, no respectar el símbol, yin i yang entrellaçats som tots o hi estem, però yin i yang, no home i dona, qüestió fonamental em vaig adonar. I vaig ser atacat per sentiments baronistes i feministes, si voleu posar-los aquest nom.
També aquesta, que ha estat i està sent una reacció del baró, ho està fent el mantra "violència masclista" a la ideologia que veu la vida com una lluita de gèneres o sexes, quan tots podem estar en el yin, discursos histèric i de l'analista i al yang, discursos de l'amo i capitalista, aquests dos necessaris per la penetració sexual, etcètera, quan s'ha de dir el neutre violència domèstica, no ens sorprenga, o el yin trau l'amor englobador d'ambdós o tornarem a un feixisme o nazisme previ a una guerra a la que ja estem entrant.
Es una qüestió simbòlica, més que real o imaginària.

divendres, de febrer 24, 2017

Cheno Zuri, l'art com a ciència de curació i part

Cheno Zuri és un artista polifacètic, sí, però dins de l'art i l'espiritualitat, que és ciència, ciència de les estrelles, de la ment, de les matemàtiques, de la química, del símbol, de la medicina, sí, sobretot de la medicina, d'Asclepi.
Porta, com jo, a la seua mà dreta, jo els porte a l'esquerra, tres anells, un triple, que representa, sempre per a mi, com es menja l'art, representa la Trinitat que rau en tot, un altre al de la Terra, jo el porte únic, ell doble i entrellaçat, aquest representa el seu matrimoni amb la Mare Terra, en la seua vessant virginal i no tan virginal, també la terrestre.
I l'altre, del qual vos vull parlar, a banda de la seua obra, és el de Mitra, el d'aquell artista Pare o fill, que dóna la seua vida al millor Pare, tot i que per a ell no hi ha ni millor ni pitjor, dóna la seua obra al millor Pare, per a deixar-nos, com una mare creadora el seu fruit.
Caïm o Abel? Cheno Zuri ho és ambdues coses alhora, la seua obra només espera ser llegida, oïda, vista, tocada, olorada i “sentida” per a guarir-nos, per a donar-nos la pau, a Déu, tan escatainat i tan poc reconegut.
Ell, com ell ho sap vore i ens l'ofereix, ens ofereix a Déu, humilment, però amb tota la força de l'art, del veritable art, aquell que crea miracles i vida, la seua obra és salut, fe, vida, maduresa, pau, bondat, despreniment, duresa, creativitat, espiritualitat de la que pareix, és amor, és Cel.
Compreu-li la seua obra, jo l'he comprada ja, però només per la vista, només me l'ha feta vore, i m'ha canviat la vida, el saber, el seu gaudi; i els diners o el poder, o la veritat, o la bona voluntat seran la vostra part d'obra, si el saber a soles no vos ompli.
Enhorabona Cheno, espere que com jo altres et sàpien valorar, tu has de menjar, i el teu art és com l'aspirina, però una d'espiritual, creadora.

dimarts, de febrer 07, 2017

Terrorisme legal

Corre per la xarxa d'Internet una dona, moltes dones ja, un grup més enllà del feminisme que vol matar tots els hòmens i fa apologia públicament amb total impunitat, fins i tot vol matar als bebés nascuts barons, per d'una manera ingènua, amb el que la ingenuïtat té de perillosa, acabar amb la maldat del món.
Qui sap alguna cosa d'alguna cosa sap, valga la redundància, que amb l'enveja del penis estem prement un gallet, el gallet del fusell contra algú, potser envegem el penis d'una dona (sabent que l'enveja del penis no necessita penis real en tots els casos, sinó que és l'enveja del poder) o el d'un home, és a dir, potser envejarem el poder d'una persona, perquè sempre s'enveja a algú i rarament a alguna cosa, i estarem matant-lo físicament, si no hi ha algú o ell mateix que ens exorcitze per a evitar morir físicament; aquest acte de l'exorcisme ens evita, gràcies a parlar i demanar a l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre o Déu, ens evita la mort, sent la major part de les vegades aquest exorcisme un acte inconscient, només alguns, jo m'incloc, en som conscients.
Hi ha dos tipus de violències, tan criminals una com l'altra, la del baró, la més visible, aquella que mata hòmens i dones directament, a mans d'un yang o també d'un yin, tant se val, doncs tots, hòmens i dones fem servir la virilitat o la feminitat de tant en tant i segons cadascun, aquesta és anomenada per Freud l'angoixa de castració, o en parteix; i finalment la que mata lentament, invisiblement, silenciosa i en l'anonimat, i que parteix de l'enveja, és la que Freud anomena enveja del penis.
La premissa del primer paràgraf és el que ha donat com a fruit la ideologia de gènere de les feministes, doncs no eren tan innòcues, primerament eren els hòmens, qui alhora i simultàniament amb les dones (la poma d'Adam, tot i que no parteix en un primer moment d'una dona, d'una Eva, sinó d'ambdós alhora, com en un miracle nefast) l'home, el baró matava persones i animals en bregues i guerres, però va sorgir el feminisme que va ser permissiu amb la “teòrica” víctima, per ser la víctima visible, les dones, i finalment aquesta permissivitat ha donat pas al més perillós, la follia de les dones barrejada amb l'angoixa de castració del baró, popularitzada a la xarxa d'Internet per aquestes dones.
Si no volem que açò vaja a més intentem no ser tan permissius amb les feministes, no menystenir la virilitat, no anatemitzar al baró, no “masclismitzar” al baró, és l'única eixida als darrers esdeveniments i evitarem de colp la pandèmia tant política com social, doncs Trump a eixit elegit per aquesta permissivitat i menyspreu dels valors masculins,en gran part, si som conscients de que l'equitat, la simetria dels sexes no és possible, i quan la truita pega la volta, com deien els vells, més savis que nosaltres, cal que la tornem al seu lloc natural, i he d'entrar en la fal·làcia naturalista.
Però són evitables l'angoixa de castració i l'enveja del penis? no, no ho són, són el pecat original que diu la Bíblia i el cristianisme, perdonat i pagat per Crist; tot i que en la primera podem, gràcies a la nostra voluntat evitar el seu desenllaç, la violència física; i en la segona cal una dosi de bons sentiments i d'amor, per a evitar la seua darrera cara, l'enveja, i potser siga inevitable, i necessària per a què hi haja amor, però pense que no seria bo que tot el món estimara a la manera de l'histèric, perquè cal que hi haja malintencionats per a què el món funcione, sí, també malintencionats.

dijous, de gener 26, 2017

Postveritat i l'Europa de les nacions

Hi ha qui ha equivocat, substituït i s'ha enganyat en conceptualitzar el terme postveritat, no és postveritat la veritable o més important vessant de la veritat, la intenció. La intenció del discurs és més important que la seua veritat, o és el mateix un Mao que un Sartre? Tot i ser ambdós maoistes, són els mateixos Hitler i Heidegger? Són igualment diferents.
La globalització ha de ser atomitzada i desglobalitzada, tot i no ser eixa la definició exacta, doncs és tan inexacta com la mateixa veritat, si els USA s'encarreguen de dinamitar la UE pot passar exactament el contrari del que es pretendria amb aquest fet, esdevindrà no la veritat de la intenció sinó la més horrible postveritat, la fi en endinsar-nos en la inexistent veritat de la veritat, en l'ignot.
O és que es pensa USA que França no té l'àrea de l'Home Mort i que no té lideratge? O és que es pensa que una Espanya dividida artificialment pels USA o tant se val una Europa dividida entre feixistes i comunistes no tindrà la temptació d'acostar-se a la Xina i a altres potències aliades, és a dir, canviar d'aliat? O a qualsevol competidor postveraç?
És a dir que hui les guerres ja no poden ser “reals” sinó “virtuals” si volem sobreviure, el món de la globalització i postglobalització així ens ho demana, i ho han de ser de baixa intensitat, ningú a Europa es xucla els dits.
Hi ha d'haver una atomització econòmica, però també política i lingüístic-religiosa, el que vol dir que si només mirem el registre econòmic amb les consegüents guerres reals ens arribarà l'Apocalipsi, tot i pensar els USA que poden ser els estats de la UE el camp de batalla, idea nefasta per falsa.
Tots perdríem en aquest pressupòsit malgrat els qui puguen pensar que els europeus siguem ximples, hui el centre del món no és a cap lloc, sinó a la xarxa d'Internet i tots en som, els europeus podem estar bojos, però no som ximples.
I atomització política no vol dir disgregació política, Europa no es pot desintegrar ni sota un feixisme ni aliant-se amb cap potència, ni prestar el seu territori a la industria d'armament mundial, sinó que ha de fer dels seu registre lingüístic-religiós i dels seus països, respectant i fomentant les diferències que ens poden salvar de la paranoica globalització, ha de fer un sistema europeu, un país únic que done garantia a les diferents llengües i nacions que hi conté en un aequo principaliter, en una simetria absoluta, que salve les diferències lingüístiques-religioses, econòmiques i polítiques.
És a dir que la igualtat de llurs pobles no estiga en contradicció amb la seua veritat econòmica, tot i estar atomitzats econòmicament, política i lingüístic-religiosa, hem de pensar, no obstant, que en el futur la llibertat conviurà amb un tipus de societat feixista o socialista, però repetisc, amb la intenció ferma de la llibertat.

dissabte, de desembre 31, 2016

Amb qui es desfoga el mascle?

“El matrimoni és un ring de boxa”, canta Sabina, però ho és de desigual; mentre que el yin pot desfogar-se amb altres dones i hòmens amb associacions per a la defensa de les dones, amb el 116, número de telèfon contra els maltractaments familiars, que només atén a les dones, fins a grups de tota mena i tota la maquinària mediàtica incloent que en països menys desenvolupats les dones parlen entre elles, posen a la grenya al seus marits, fins i tot hi ha alguna que els fa el salt o que canvia periòdicament els mobles de la casa.
Però i el baró? A qui pot queixar-se el baró dels desficacis de la seua dona, o millor, a qui pot queixar-se el yang dels desficacis del seu yin?
Cert és que l'angoixa de castració del baró esdevé enveja del penis yin quan aquest es desfoga amb la paraula amb altres iguals, esdevenint així l'home en una dona o yin, no podent, i eixa és una altra, acomplir sexualment amb la seua yin ni ser ell mateix, doncs si hi ha una cosa que defineix al baró és la virilitat, que ve d'eixa angoixa de castració, front a la feminitat que prové de l'enveja del penis i que en unir-se en l'acte de l'amor o amb les paraules de dos angoixats, yin i yang es dissol.
L'única eixida que li ha quedat històricament al yang és fer la guerra, desfogar-se sense enveja, sinó amb odi i destrucció que són conceptes més masculins que la pròpia enveja, també destructiva, però des del silenci.
“Els hòmens fan la guerra per a fugir de llurs dones”, va dir Lacan, no sent home ni dona la persona amb penis o vagina i sense parlar sexualment, però la pregunta és: Serà possible eliminar les guerres mentre hi haja hòmens i dones, yin i yang i no siga possible l'acte de la comunicació? Ací vos deixe la pregunta, potser farem guerres simbòliques, per això la importància del símbol i de la idea d'Home, i les farem com el titot que estén el seu plomatge per a desarmar al seu rival; sempre hi haurà el mal, la guerra, la malaltia, la fam com a base per a què nasca el bé, el que hem d'intentar és que siga de baixa intensitat, mitjançant la poesia, la literatura, la filosofia i totes les humanitats que ens permetran i ja ens permeten gràcies a la xarxa d'Internet, descarregar-nos de les nostres angoixes, tant masculines com femenines.

dimarts, de desembre 20, 2016

isme, isme, isme; "masclisme", bonisme i maniqueisme

Se'ns està dient des de tots els mitjans de comunicació que el mascle és roí, o millor, que tant em fa, que el “masclisme” és roí i, que les dones o el “feminisme” és bo, es parla de les mortes a mans d'hòmens, de la violència domèstica, posant-li el nom i titllant-la de “gènere”, “masclista”, dels hòmens contra les dones, com si no fóra més que una violència unilateral, res més alluntat d'això, el quaranta per cent de morts són hòmens i xiquets a mans de les dones, però ens l'oculten, i tot i que encara no m'he assabentat ben bé el perquè, vos diré que, el fet és de fa quatre anys, jo tenia un amic que vivia amb una dona alcohòlica, que solia beure de tant en tant quan ell se n'anava a treballar.
Aquest amic, que feia un any que la coneixia i vivien junts ambdós, la va tancar a casa, no cal dir que quan el yang fa menys deu, el yin en fa deu i, aquesta dona es va fer abans una rèplica de les claus de la casa. Però va ser la manera en què aquest home va enamorar-se de la seua dona, pocs mesos més tard es casaren i fins ara viuen feliços.
El que vull dir-vos és que el “masclisme” per a aquest home era normal, però no per a ell sinó per ser consubstancial al baró, així que no té lloc la paraula “masclisme” sinó la idea d'Home; aquest home, per a enamorar-se havia de transgredir al Pare i, aquesta va ser la transgressió a l'ordre del superjó que li deia exortativament ¡respecta les dones! Ben cert que en aquesta transgressió es va jugar la vida, si aquest afer haguera arribat a una “feminista” l'haguera odiat fins la mort, la seua mort haguera esdevingut de forma yang amb una denúncia o de forma yin amb una malaltia provocada per l'enveja del penis o l'odi d'aquella.
Per a estimar a una dona cal donar la vida a eixe Pare o eix de l'individu, transgredir aquella ordre paterna o Déu i jugar-nos-la d'aquesta manera per la nostra dona, donar la vida o jugar-nos-la per ella, la major prova d'amor per a una dona, malgrat el que la moral o l'instint de mort que conforma les nostres lleis vulguen dir de contrari.
L'amor es va acomplir i ella, passat el temps recorda aquells moments com els millors de la seua ja llarga relació.

divendres, de desembre 09, 2016

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2017 a tot lo món

Aquells que defensem la pau sabem que de tant en tant cal donar un colp en la taula, i altres vegades anar a la guerra per a defensar-la, no, no és que siguem simples i pensem que hi ha bons i roïns, sinó que quan les coses es posen lletges algú ens allista per a defensar un sentit comú que veiem sagrat.
Però en temps de bonança o de pau sempre hi ha el perill de que des d'un costat i des d'un altre l'odi i la violència ens encenga i en això sí que som destres, en evitar el que podria succeir si no ens afanyem a posar-li fre.
Però en aquests dies nosaltres, els hòmens de pau ens relaxem, no, no hi ha ningú que s'aprofite, perquè en el fons tant hòmens com dones, yin com yang saben que cal un “quelcom” sagrat per a sentir que la vida mereix la pena ser viscuda, i així ho fan, la major part d'hòmens i dones de la Terra fan les paus i s'estimen en aquestes dates.
Jo voldria que aquests dies de Nadal tots ens férem responsables del que fem, diem i pensem, si més no en aquestes jornades només, ja seria un luxe, que podria encadenar una conducta i uns sentiments cap al futur, un futur on no hi haguera violències i si les n'hi ha, que és el més normal, foren de les més tolerables.
En fi, Bon Nadal i Pròsper Any Nou 2017 a tot lo món per avançat, espere que puguem arribar-hi i que res no ature aquest missatge de pau, de prosperitat i amor.


València 9 de Desembre de 2016 del Nostre Senyor Jesucrist.

divendres, de desembre 02, 2016

Fumadors, salveu-nos una altra vegada

Aquest article bé podria anomenar-se viciosos, salveu-nos una altra vegada, perquè les pujades que quadraran els pressupostos d'enguany no només les faran els fumadors, sinó com molts voldrien, els bocs expiatoris en què el neoliberalisme d'esquerres estètiques vol fer-nos esdevenir, a tot lo món, sí, a tots.
Aquestes mesures són les que han portat a un Tiump que ha agafat el malestar de l'home del carrer degut al bonisme.
Aquestes mesures com la pujada d'un 10.000 per cent del preu del tabac, la caiguda de la figura paterna, la popularització i normalització de la lluita de classes per a crear les societats, la simetria dels sexes, la ideologia de gènere, l'anatemitzacio del fet de nàixer baró, la generalització, com a lluita contra el baró, de l'enveja del penis femenina i el seu exèrcit, el feminisme, la persecució de la prostitució i la criminalització de sentiments com la pederàstia, que tot i que problemàtics hauríem de trobar-los eixides (se m'acudeixen els robots i prompte els replicants), a més d'altres excessos del bonisme, que naix de la dialèctica de la Història, ha fet que isquera el nou anticrist, aquell que si no l'aturem posarà el punt final a la trajectòria de l'Home sobre la Terra.
Molts diran que només ha sigut culpable allò econòmic, sí, ho diran els que solucionen un càncer amb diners i els seus esclaus, de tots ells que ens lliuren els déus, i per a que això passe, una forma de començar seria que tots començarem a fumar i a beure, això sí, políticament correctes i amb l'aquiescència de Déu.

diumenge, de novembre 20, 2016

Bonisme i Trump, la cara i la creu

Tant si els amos avorten el projecte Trump com si aquest segueix endavant, ja Trump, el baró, haurà donat el colp en la taula, ja el gall haurà picat el cap d'unes quantes gallines del galliner i haurà posat ordre, si em permeteu l'analogia.
El baró té el paper de amb la seua presència, sense fer res més que fer servir el poder simbòlic posar ordre, quan un cap, un pare, un baró ha d'utilitzar la força tots el veiem perdent els papers, tots el veiem perdut.
Així pot arribar a succeir-li al món, caldrà que els amos, i els Amos facen una bona operació de màxims i mínims per a què es puga o puguen avortar l'operació Trump a temps, al temps just; aquest home ja ha fet el més important, ja ha fet el colp a la taula, com vos he dit abans.
En períodes de bonança econòmica les dones (no és només dona la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) comencen a mobilitzar-se, a prendre els carrers per idees estètiques com el bonisme, i com que el registre lingüístic-religiós mai no està del tot apedaçat, comencen els problemes econòmics deguts al malestar del baró, per una altra banda inevitables i cíclics i arriben els problemes polítics i la reacció del baró.
El bonisme comença a envair a la joventut, que arriba a gran edat ancorat en aquest lloc, tot lo món és capaç de menjar-se una hamburguesa, Déu no vulga el contrari, però són capaços de matar simbòlicament o amb el desig a un empresari de baralles de galls, de gosseres, a toreros, etcètera; el bonisme, que és l'abús dels bons sentiments en detriment de la lucidesa acampa per tot arreu, es crea una societat malalta, incapaços els seus fills de matar un conill per a menjar-s'ho, és com l'animal que per prejudicis no caçara per a alimentar-se, açò només té una eixida, la fi; sí, amb el neoliberalisme d'esquerres estètiques anàvem a la fi, a la fi en poc temps, tot i que amb Trump no és o serà molt millor, aquesta operació és com llançar la moneda a l'aire, hi ha un cinquanta per cent de que isca cara.
Espere que Déu ens siga favorable, si hi haguera una guerra social, cosa que encara desconeix Trump, com ho feia Hitler, hi hauria una de global i Mundial i tot acabaria, el poder del yin és tan o més fort que el del yang, tot i semblar el contrari. Doncs mentre el yang és suïcida simbòlic i assassí real, el yin ho es a l'inrevés si és veu desposseït de l'amor del yang.