València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de desembre 09, 2016

Bon Nadal i Feliç Any 2017 a tot lo món

Aquells que defensem la pau sabem que de tant en tant cal donar un colp en la taula, i altres vegades anar a la guerra per a defensar-la, no, no és que siguem simples i pensem que hi ha bons i roïns, sinó que quan les coses es posen lletges algú ens allista per a defensar un sentit comú que veiem sagrat.
Però en temps de bonança o de pau sempre hi ha el perill de que des d'un costat i des d'un altre l'odi i la violència ens encenga i en això sí que som destres, en evitar el que podria succeir si no ens afanyem a posar-li fre.
Però en aquests dies nosaltres, els hòmens de pau ens relaxem, no, no hi ha ningú que s'aprofite, perquè en el fons tant hòmens com dones, yin com yang saben que cal un “quelcom” sagrat per a sentir que la vida mereix la pena ser viscuda, i així ho fan, la major part d'hòmens i dones de la Terra fan les paus i s'estimen en aquestes dates.
Jo voldria que aquests dies de Nadal tots ens férem responsables del que fem, diem i pensem, si més no en aquestes jornades només, ja seria un luxe, que podria encadenar una conducta i uns sentiments cap al futur, un futur on no hi haguera violències i si les n'hi ha, que és el més normal, fóren de les més tolerables.
En fi, Bon Nadal i Pròsper Any nou 2017 a tot lo món per avançat, espere que puguem arribar-hi i que res no ature aquest missatge de pau, de prosperitat i amor.


València 9 de Desembre de 2016 del Nostre Senyor Jesucrist.

divendres, de desembre 02, 2016

Fumadors, salveu-nos una altra vegada

Aquest article bé podria anomenar-se viciosos, salveu-nos una altra vegada, perquè les pujades que quadraran els pressupostos d'enguany no només les faran els fumadors, sinó com molts voldrien, els bocs expiatoris en què el neoliberalisme d'esquerres estètiques vol fer-nos esdevenir, a tot lo món, sí, a tots.
Aquestes mesures són les que han portat a un Tiump que ha agafat el malestar de l'home del carrer degut al bonisme.
Aquestes mesures com la pujada d'un 10.000 per cent del preu del tabac, la caiguda de la figura paterna, la popularització i normalització de la lluita de classes per a crear les societats, la simetria dels sexes, la ideologia de gènere, l'anatemitzacio del fet de nàixer baró, la generalització, com a lluita contra el baró, de l'enveja del penis femenina i el seu exèrcit, el feminisme, la persecució de la prostitució i la criminalització de sentiments com la pederàstia, que tot i que problemàtics hauríem de trobar-los eixides (se m'acudeixen els robots i prompte els replicants), a més d'altres excessos del bonisme, que naix de la dialèctica de la Història, ha fet que isquera el nou anticrist, aquell que si no l'aturem posarà el punt final a la trajectòria de l'Home sobre la Terra.
Molts diran que només ha sigut culpable allò econòmic, sí, ho diran els que solucionen un càncer amb diners i els seus esclaus, de tots ells que ens lliuren els déus, i per a que això passe, una forma de començar seria que tots començarem a fumar i a beure, això sí, políticament correctes i amb l'aquiescència de Déu.

diumenge, de novembre 20, 2016

Angelisme i Trump, la cara i la creu

Tant si els amos avorten el projecte Trump com si aquest segueix endavant, ja Trump, el baró, haurà donat el colp en la taula, ja el gall haurà picat el cap d'unes quantes gallines del galliner i haurà posat ordre, si em permeteu l'analogia.
El baró té el paper de amb la seua presència, sense fer res més que fer servir el poder simbòlic posar ordre, quan un cap, un pare, un baró ha d'utilitzar la força tots el veiem perdent els papers, tots el veiem perdut.
Així pot arribar a succeir-li al món, caldrà que els amos, i els Amos facen una bona operació de màxims i mínims per a què es puga o puguen avortar l'operació Trump a temps, al temps just; aquest home ja ha fet el més important, ja ha fet el colp a la taula, com vos he dit abans.
En períodes de bonança econòmica les dones (no és només dona la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) comencen a mobilitzar-se, a prendre els carrers per idees estètiques com l'angelisme, i com que el registre lingüístic-religiós mai no està del tot apedaçat, comencen els problemes econòmics deguts al malestar del baró, per una altra banda inevitables i cíclics i arriben els problemes polítics i la reacció del baró.
L'angelisme comença a envair a la joventut, que arriba a gran edat ancorat en aquest lloc, tot lo món és capaç de menjar-se una hamburguesa, Déu no vulga el contrari, però són capaços de matar simbòlicament o amb el desig a un empresari de baralles de galls, de gosseres, a toreros, etcètera; l'angelisme, que és l'abús dels bons sentiments en detriment de la lucidesa acampa per tot arreu, es crea una societat malalta, incapaços els seus fills de matar un conill per a menjar-s'ho, és com l'animal que per prejudicis no caçara per a alimentar-se, açò només té una eixida, la fi; sí, amb el neoliberalisme d'esquerres estètiques anàvem a la fi, a la fi en poc temps, tot i que amb Trump no és o serà molt millor, aquesta operació és com llançar la moneda a l'aire, hi ha un cinquanta per cent de que isca cara.
Espere que Déu ens siga favorable, si hi haguera una guerra social, cosa que encara desconeix Trump, com ho feia Hitler, hi hauria una de global i Mundial i tot acabaria, el poder del yin és tan o més fort que el del yang, tot i semblar el contrari. Doncs mentre el yang és suïcida simbòlic i assassí real, el yin ho es a l'inrevés si és veu desposseït de l'amor del yang.

dijous, de novembre 17, 2016

No hi ha ètica sense estètica

L'acord, processó del Crist de la Bona Mort
La dreta pura és el baró pur, és el discurs capitalista, que hui domina el món, i el discurs de l'amo, primer amo universal; es defineix per les seues accions, esclavatge, xenofòbia, misogínia, oligocentrisme econòmic; mentre que és l'esquerra, les dones, i bàsicament el discurs histèric qui conforma l'altre pol, que el defineix la teoria de gènere, la misantropia, en el sentit de subestimar la idea d'Home; la simetria dels sexes, la lluita de classes, etcètera; però cal dir que hi ha un altre registre a banda d'aquests dos, yin i yang i, és l'amor, el que les dones anomenen amor i els barons l'estabilitat del sistema i ambdós la prudència; si aquest darrer no funciona el resultat és la bipolarització i el conflicte.
No hi ha ètica sense estètica, si en una democràcia algú et diu que llançarà la gent de sa casa és que és capaç de fer molt més, es fa i no es diu, en democràcia; no hi ha yin sense yang, com no n'hi ha d'aquests dos sense amor, sense estabilitat, sense prudència; és evident que com la trinitat allò simbòlic, imaginari i real lacanians, poden anar per separat, però si un d'ells falla, falla tot el sistema.
Quan entrem en una època de benestar social les dones prenen la paraula i els carrers i, tot i que sempre cal escoltar-les, comencen a fer valdre l'enveja del penis contra el baró (no és dona la persona amb vagina, i no parle amb connotacions sexuals), creant diferències entre els sexes, subestimant la virilitat, igualant els sexes i llurs rols, per cert, merament simbòlics al meu entendre; açò és degut a què el comés d'aquest discurs és el de desemmascarar al del baró, que el formen dos discursos, el de l'amo i el capitalista (tampoc ha de ser un home o dona físic, sense connotacions sexuals), prompte, per una sèrie de detonants tan miraculosos negatius com objectius, doncs es repeteixen històricament; el discurs capitalista entra en crisi a l'igual que el de l'amo que veu conquerit el seu lloc, s'esdevenen desajustos econòmics, precedits pels lingüístic-religiosos i finalment polítics; i és sempre el discurs de l'amo, ple d'angoixa de castració, que liderat per una persona del discurs capitalista que pren el paper de salvador, qui eclosiona la flama de la involució i el conflicte.
Involució que podria haver-se minimitzat o minimitzar-se amb una “policia” entre cometes, ferma dels discursos de l'amo i del capitalista, amb una altra “policia” de l'histèric, que passaria per la presa de consciència en l'espiritualitat per part dels més elements possibles del discurs histèric, i l'amor, l'estabilitat o la prudència.

diumenge, de novembre 06, 2016

Per a la Xina: El món i la globalització, els tres registres

És la segona vegada que parle de la Xina en els meus escrits, no per no tenir opinió, sinó perquè no tocava, no em tocava; la il·lusió xinesa és comandar el nou canvi d'Era, l'Era de Crist, Déu i Dionís.
Per una altra banda els USA, Europa i Rússia reaccionen, el nou globus, mirat des del punt de mira econòmic, greu i fatal visió si només es mira aquest registre, estarà format per quatre potències, Xina, Occident, Països Àrabs i Rússia, Putin, el futurible president americà, Marine Le Pen i els incipients partits nazis alemanys tornen a repetir, si Déu no ho impedeix, la mateixa maniobra que va donar lloc a la II Gran Guerra, els USA perden el centre del món, se n'adonen, però no perquè arribe a la Xina, sinó perquè el centre del món vist des del punt de mira lingüístic-religiós-social és a la xarxa d'Internet, tots som el centre; com el polític i econòmic, que fluctuarà en aquests tres blocs abans anomenats.
Estem davant de la irrupció en la encara primera potència del món de Trump, el Hitler americà, aquell home benintencionat i del discurs capitalista, com ho era Hitler, que intenta salvar Occident, els USA, del perill de ninguneig a que s'acosten; s'alia amb Putin, un altre home que veu molt alt el seu llistó en aquesta nova Era, ell, un home normòpata ho té molt clar, Rússia arribarà a comandar el món junt a la Xina, però no té clar una cosa, que haurà de morir simbòlicament primer, cosa que ja albira i tem profundament, i què és morir simbòlicament? Ja ho sabrà, em caldria fer una obra sencera per a mostrar la meua mort simbòlica.
Un món com el plantegen les ments o cossos paranoics i normòpates, és a dir, des dels discursos del capitalista i de l'amo o millor explicat, des del registre econòmic no té solució de continuïtat, imagineu-vos una família que pot comprar un ganivet, que passa un període de fam, i que el pare viu amb una colla de fills, què farà amb el ganivet si és un paranoic o capitalista? Tot pensant en què fins i tot França té l'àrea atòmica de “L'home mort”, és important el registre econòmic, com també el polític, però el món de la política serà el punt d'unió cap al registre lingüístic-religiós-social del que països com Catalunya, Irlanda del Nord, Libia, Síria, etcètera, són al camp de batalla que quedarà en eixe futurible Apocalipsi, la zona àrab i europea, però no ens equivoquem, en un final seran qui moriran ràpidament, sense adonar-se'n, front al que quedarà del globus, que ho farà amb la segona mort, la més traumàtica; el que vull dir-vos és que no és només el registre econòmic o el polític qui governarà el món, sinó també el lingüístic-religiós-social, el que proporcionarà l'estabilitat del sistema, qui crearà el miracle, la nova veritable visió del món i, tots tres ajuntats en una globalització que si no és atomitzada culturalment, religiosa, lingüística, social, econòmica i política, serà fatal.
No ens empenyorem en veure, com als vells temps un camp de batalla, no n'hi ha, hui el centre del món és a la xarxa, i l'escenari de les guerres, que com ja vos he indicat en aquest bloc, ja són de baixa intensitat, però tant econòmiques com lingüístiques i polítiques, amb una excepció, i és que si no mirem un escenari fictici per a les nostres bregues, és a dir, si no passem pàgina, com es va passar en el desarmament, en tots els registres, malgrat la traveta de Putin, tot acabarà. Els camps de batalla van passar de llocs destinats a ella, a grans ciutats i finalment països i regions en les guerres llampec, hui estem en la major revolució, les guerres seran també atomitzades i globalitzades, i perfectament desglobalitzades.
O hem de passar, i és el més probable, tots per una mort simbòlica de la nostra civilització, per arribar a la plaça de la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, en què un socialisme o feixisme amb llibertat i control de les plusvàlues, del que ja la Xina ens ve influint, tot i que caldrà que n'aprenga molt més, ens faça caminar obertament, no en una solució final, però amb una miqueta d'harmonia en una globalització desglobalitzada i atomitzada.
Els dimarts huit de novembre pot eixir Trump elegit, un salvador o un àngel exterminador? Vosaltres m'ho direu, i espere que no siga ell qui m'ho faça saber, doncs el que sí tinc del cert, a banda de tot el que vos he exposat, és que seria de la pitjor manera.

dijous, de novembre 03, 2016

Què passa al parlament espanyol?

Només vos faré unes preguntes, una explicació i una conclusió, primerament preguntaré si tan segrestada anímicament està l'oposició? No ha demanat el PSOE, després de donar la clau del nou manat del PP, cap contrapartida, i li ha donat la possibilitat de llançar-li les culpes a qualsevol oposició, que es veuria, gràcies tot cal dir-ho, als mèdia, com a un atac a Espanya; pel bé d'Espanya Rajoy li demanarà al PSOE el que no es pot demanar a cap oposició.
Tan segrestada ideològicament està l'oposició? Als poders fàctics, als bancs i als grans capitals, després de que l'estat espanyol haguera fet públic el deute d'un grapat de benestants, cert és que jo m'haguera quedat amb uns pocs diners de menys, però, val la pena? Val la pena trencar l'economia d'Occident, d'Espanya amb un propòsit ocult i només visible a uns pocs?
O és que ja no hi ha esquerra? Sí, sí que n'hi ha, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà, és com voler llevar el Cel o la Terra, tant la dreta celestial com la Terra esquerrana volen i necessiten de tots nosaltres i, les necessitem en peus.
Però anem al gra, no se n'han adonat del problema dels pobles hispànics i el seu despertar? No se n'han adonat de que no es podrà aturar aquesta tendència si no s'hi fan concessions simètriques o si més no més autonomistes? I tu retallant també competències.
No se n'han adonat de què no es pot estirar de la corda eternament? la goma es trenca, els diners s'esgoten, les famílies han de demanar, les cases s'afonen.
En fi, hem fet esdevenir l'estat, Espanya, en un gran banc, una gran fàbrica o un gran mercat, vist pel discurs capitalista es faran la il·lusió de no necessitar res més, fals, però tampoc ja no hi entren ni els amos, ni els militars, serà això perillós? Ni s'ho pregunten ja, per a què? Què dir de la població, i el cert és que si dirigents anteriors l'havien fet esdevenir una caserna, si més no ens podíem queixar, davant dels grisos o en el paredó, morts amb esperança, hui, entre els mèdia i l'autocensura ja no podem ni alçar la veu, sí, podem, però no ho fem, amb una diferent violència, la de la pèrdua de l'esperança, de la dignitat, del benestar.
Per l'amor de Déu, Rajoy, que anem a la fi, i tu sense adonar-te'n, on ets? Sí, ho sé, al govern.

dimecres, d’octubre 26, 2016

Ulisses i les sirenes. gaudi, bellesa o etern femení

Primerament vos he de dir que la realitat no es pot explicar amb un plantejament perfecte, ni és perfecta la mateixa realitat, quan els científics descobreixen que hi ha dos registres de la matèria, aquesta i l'antimatèria, els ix el Boson de Higgs i veuen que no hi ha dos sinó tres, un de neutre, i el que aniran descobrint, l'espiral de registres que s'amaga en aquest darrer, el que vull dir-vos és que la realitat és dialèctica, deconstructiva; açò passa en la física com en la filosofia o en totes les branques de la cultura, i en la mateixa vida.
Ulisses en el seu camí de Troia a Ítaca va trobar-se amb les sirenes, figures mortíferes, però tan sensuals que feien perdre el cap i naufragar a qui les escoltava, a qui sentia els seus bells cants, Ulisses es va tancar els oïts i va lliurar-se de caure al parany de la bellesa, que només porta a la impotència i, a com diu Lacan a la darrera frontera per a la desintegració de l'individu.
Ja siga etern femení o etern masculí, aquest és l'instint de mort, el gaudi, que ens cal en una miquetiua part, en dosis adients, però com el pebre roig o el safrà no pot ser el plat, ens cal en dosis xicotetes, aquest gaudi, etern femení o la bellesa és l'orgasme anal en un baró, una persona baró que hi caiga pot desenvolupar-lo analment tombant al parany de la identitat, perquè estimarà les paraules, com única manera de desfer-se'n d'aquest verí, aquells que hi caiguen i no entren a la presó de la identitat seran ja per a sempre persones amants de la cultura, del saber i entrats al discurs de l'esclau, l'histèric, com jo mateix, científics, literats, poetes, filòsofs, etcètera, gent de l'art, hauran dirigit aquest gaudi cap a la cultura, hauran sublimat l'instint de mort cap al saber, de fet són els hètero histèrics i els homo histèrics qui fan en major mesura aquesta sublimació, per desfer-se'n una mica d'aquest gaudi, etern femení o bellesa i poder estimar llurs partenaires, la cultura parteix d'aquest gaudi o etern femení en la seua sublimació.
Els barons o dones que el tinguen canviat, és a dir, igual al seu sexe físic normalment es desenvoluparan al discurs de l'amo, i els hòmens i dones del discurs capitalista el bolcaran a fer diners o a crear plusvàlues.
Aquest gaudi o etern fem./masc. No és un gaudi anal o vaginal, sinó que no està situat en cap part del cos, és un gaudi, que o esdevé yin o esdevé cultural, les dones, que frueixen molt més que els hòmens d'aquest gaudi infinit femení, ho fan més del gaudi vaginal, mentre que les dones yang ho fan més del clitorià, igual passa als barons, els barons yin-yin frueixen més del gaudi anal, tot i que com a barons físics no poden deixar de banda el fàl·lic, mentre que els yang-yin o yang-yang ho fan del fàl·lic.

dilluns, d’octubre 24, 2016

La força centrípeta dels sentiments

La comunicació és la única força capaç de llevar l'endogàmia, tot i que un món globalitzat mor per l'excés de comunicació, que pot crear i de fet crea l'efecte contrari, amb el que hem de guarir-nos amb una globalització desglobalitzada o atomitzada.
I la comunicació es basa en el narcisisme, tot lo món vol portar al seu altre, o a l'altre en general, al seu terreny; els amos, és a dir, els normòpates volen portar a les dones, els histèrics a un món de l'excelència; els altres amos, els actuals, els capitalistes o paranoics volen portar al seu altre o a l'altre en general al món de la productivitat, de la mercantilització, i les dones, els histèrics els volen emportar al món del símbol.
Els histèrics eixe 40 o 50 per cent de la població no han pogut fins ara expressar-se, les paraules d'una dona (no la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) han estat sempre minimitzades, ridiculitzades pels dos tipus d'amos; degut a la por a la mort simbòlica que els ensenyen les dones, però han d'aprendre els amos a morir simbòlicament, a homosexualitzar-se, a enamorar-se del significant de tant en tant, a caure en el parany de la identitat.
Jo vaig llegir un poema en la meua adolescència del qual no vaig entendre res, des d'aquell moment em vaig dedicar a histeritzar-me per a comprendre'l i hi vaig arribar.
Des d'aleshores he intentat que l'amo comprenguera a l'histèric igual que aquest ha fet històricament amb l'amo, la vida, les societats eviten l'endogàmia en base a influir-se mútuament, l'homo histèric vol que l'hètero histèric s'homosexualitze, igual passa a l'inrevés, per a què l'homo s'heterosexualitze i, aquests darrers amb els amos, per a què normòpates i paranoics senten l'amor de l'histèric.
L'ésser humà, l'Home ha viscut en un materialisme que només es va trencar amb el gran pacte de les religions, un pacte tàcit, inconscient, òbviament, en què els amos institucionalitzaren les religions, l'eix dels histèrics i de la seua espiritualitat, front al materialisme dels primers, ara i gràcies a la xarxa d'Internet i a la química del cervell els esclaus, els histèrics poden dir la seua, però també gràcies a l'amo i la seua llibertat, al paranoic i capitalista, com també a l'ordre que manté l'amo normòpata, que fa que l'histèric no esquizofrenitze les societats; però és l'hora de prendre seriosament les dones, a l'histèric, té molt a dir-nos i potser amb l'aprenentatge d'allò simbòlic ensenyat a l'amo per l'esclau, l'histèric, les guerres seran també simbòliques, com el titot que estén les seues plomes per a conquerir la seua femella.

dissabte, d’octubre 22, 2016

Perquè ja no m'apassiona el futbol

Potser si algú em creguera llançaria per terra la seua afició i si un dia jo arribara a ser famós tots els jocs col·lectius i part dels individuals desapareixerien, però no és la meua intenció la de ser famós, ni tan sols la de convéncer.
El meu desig és el desig de l'Altre; amb açò vull dir que un joc individual, com ara els escacs i, com no, també el futbol amb més motiu, per ser col·lectiu, dóna sempre la victòria no al més destre, sinó a l'equip o jugador més desitjat; un àrbitre de futbol pot donar el partit a un equip sense que ningú no se n'adone, amb el seu desig, que immediatament esdevé en actuacions i decisions en favor de l'equip que més siga desitjat o estimat.
No podem dir, de totes les maneres, que la destresa dels jugadors no siga també i en molta mesura, important a l'hora de guanyar o perdre, però aquesta també forma un eix amb el desig de l'Altre; a un jugador li entra una pilota si és en mesura desitjada aquesta entrada i, igual passa amb els escacs i altres jocs individuals, no només entra en el resultat el ser destre, sinó el tenir una connexió amb el Gran Altre per arrodonir una bona jugada o enllestir un bon pla de joc.
En el cas del futbol, quan s'ajunten els molts diners, la destresa, com no, l'estima d'un club, la quantitat d'aficionats, el desig dels “seus” àrbitres i altres pressions inconfessables, doncs no hi ha res a fer, a banda de conformar una acció política el que guanye un o altre equip, normalment els més desitjats per l'afició o de ciutats grans, perquè ajuden a controlar a una gran quantitat de persones que podrien pel seu instint de mort dedicar-se a temes socials o polítics, amb el perill que açò pot comportar per als països, és a dir, fer de matalap per al malestar en la cultura, el que els romans ja van albirar, escriure i institucionalitzar amb el "Pa i circ".

dimarts, d’octubre 18, 2016

Carta al deganat dels Jutjats i a l'oficina d'atenció al Jurat de València

Em dirigisc a vostés, deganat dels Jutjats de València, per a exposar-los la meua negativa o millor, impossibilitat de jutjar; jo sé que quan un cau d'un precipici li és lícit agafar-se a un altre, però no seré jo qui ho prediga, qui ho faça conscientment, tot i que no em sobren els diners.
No hi ha mai un sol culpable i tots som responsables, quatre és la unitat i s'aguanta en tot l'Univers, seré més clar i els posaré un exemple:
Imaginen vostés una parella, dona de 70 anys i home de 75, vídua i vidu, parella de fet que té una nora i un fill de la dona, també ambdós parella; en una baralla familiar en la què entren els quatre, la nora li llança un poal d'aigua gelada en hivern al sograstre, l'home de 75 anys.
És la xica culpable? La dona de 70 anys té, com a dona, el símptoma d'enfrontar a dos persones per a què lluiten per ella, el seu home, el de 75 anys, ha tingut una vida dura i s'ha fet dur, amb la qual cosa entra inconscientment en qualsevol brega de qui estiga una mica per ell, el marit de la nora i fill de la dona de 70 anys no ha posat els collons en joc i no ha prohibit encara pujar a la seua dona, la nora, a ca la seua mare i cal sograstre, i la darrera ¿culpable? és qui ha llançat el poal d'aigua.
Que pot morir d'una pulmonia l'home de 75 anys? Sí. Que hi ha un culpable? No. Que hi ha un responsable? No, no un, tots són, som responsables.
A banda dels quatre i les seues faltes, tan necessàries com la vida, està la societat que els ha fet possibles i la pròpia natura.
El que vull dir-vos és que quan s'està al discurs del saber, el que gaudeix de saber no ens és lícit jutjar, tots tenim “morts simbòlics” als nostres armaris, tot i que sé que cal que hi haja qui jutge, qui talle l'abadejo i, qui cree les infra-, macro-, superestructures que conformen la societat.
Però conscientment no seré jo qui jutge, o dit d'una altra manera, rebutge l'oferiment, però si és un exhort o una ordre l'acataré, com els soldats de gleba que van a la guerra i apunten a l'aire en disparar simbòlicament en aquest cas, i són la meitat dels soldats que conformen els grans i heroics exèrcits.
Les angoixes humanes provoquen eclosions positives o creadores i negatives o destructives, és culpable o responsable d'elles qui talla el flux de les angoixes amb una eclosió?
Cal que hi haja qui talle l'abadejo, però a l'igual que no vaig triar “Ser” tampoc no he triat ser jo qui el talle, jo he elegit un altre ofici, pel que només Déu i alguns savis saben reconéixer-me.

diumenge, d’octubre 16, 2016

És només una disjuntiva entre apropiació cultural i globalització?

Serà capaç l'Home de no confondre la globalització desglobalitzada i atomitzada amb l'apropiació cultural? Tot és qüestió de no institucionalitzar-la i defensar tant llengües, costums, polítiques i maneres econòmiques diverses. El registre simbòlic és el que hem de modelar, no el fons de les coses, és a dir, l'imaginari o el real. I l'única solució, com vaig escoltant del Gran Altre, de l'Inconscient col·lectiu, de Déu fa més de nou anys és una ¡fe! en el miracle, només la fe en el miracle ens pot fer solucionar en una solució oberta l'atzucac on la Humanitat hi és, la conjunció entre els registres polític, econòmic i lingüístic-religiós-social; o entre Brahma, Shiva i Visnú, o entre Pare, Fill i Esperit Sant, o entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, entre l'id, el jo i el superjo, i tot en la trina intersecció que conforma l'objecte "a" que diu la psicoanàlisi lacaniana, l'Equilibri entre Caos i Orbs, el punt central, indispensable, el contracte rousseaunià o com vulgueu anomenar-lo i només podem començar a fer-ho escoltant el yin, les dones, primerament.
Penseu que la pau al món es fa miracle darrere de miracle, amb xicotetes o grans sotracs, que sempre i com en un conte de fades ens dóna la vida, no és casualitat.
Les directrius institucionalitzades de puresa cultural són el "Gaudi", que és l'instint de mort, però també hi ha d'haver el "Desig" o instint de vida i l'"Amor".
El gaudi en el cas de la llengua catalano-valenciana a València seria voler que tot lo món la parlara.
El desig seria fruir amb la seua escolta i parla tot i que no t'hi contesten i deixar un lloc digne al foraster.
I l'amor seria el donar al botxí el comandament de les directrius que
han de regir la política lingüística.
Un terme mitjà entre els tres registres, que podia passar en el meu cas i segons el meu cas en una immersió lingüística (gaudi), llibertat d'usar qualsevol llengua de la Comunitat i la obligació de conéixer-les (desig), i deixar-se emportar pel corrent o la inèrcia castellano-parlant (amor).
Un no pensat, sinó sentit equilibri ens faria arribar a l'acord lingüístic-religiós ací a la nostra Comunitat i de retruc a Espanya. El miracle.

Va dir Vicent Andrés Estellés: Hi haurà un dia en què no podrem més i eixe dia ho podrem tot.

dimecres, d’octubre 12, 2016

Dia de la Hispanitat. Una nació de nacions

Hui hem celebrat la meua dona i jo el dia de la Hispanitat, i hem brindat amb una copa de vi per a què l'anglès no envaïsca mai al castellà ni aquest a les diferents llengües hispàniques, jo després he pregat i resat a Déu per la Hispanitat.
L'asturlleonesa, l'aragonesa, la basca, la gallega, la catalano-valenciano-balear i la castellana són les sis llengües que conformen sis nacions bàsiques espanyoles, a banda de les subdivisions nacionals i la macro-nació, Espanya.
No, no podem negar que al cor de Lleida hi ha la nació espanyola, tot i hi haure també la catalana, els habitants d'aquests sis països s'han conformat en la seua diversitat i s'han fos més de dos segles ençà, sí, conformen una nació, però també formen part de la nació espanyola o hispànica els diferents països on es parla la nostra llengua castellana, com també la basca, la quètxua o la gallega, formant realitats també diferents i diverses.
La nació de la què jo parle no és la nació-estat, creada amb els media, sinó la nació nadiua del registre lingüístic-religiós, tan important com l'econòmic o el polític.
Hui és el dia de la Hispanitat, el dia de la llengua castellana, però també ho hauria de ser, i molts en formem part, de les llengües hispàniques i dels seus parlants i habitants d'aquest antic imperi, des del quètxua, com ja he dit abans, passant pel maia fins a l'aragonès i, com no, també el castellà.
Feliç dia de la Hispanitat en què pregaria per l'amor de Déu que per a la solució, sempre oberta, d'aquesta paranoica globalització, mortal i mortífera, es veiera que no hi ha un altre camí que la globalització atomitzada i desglobalitzada, valga la contradicció i paradoxa que porta al damunt i, açò no pot passar més que per la lleialtat lingüístic-religiosa, tant com política o econòmica, a tot el planeta, partint del que els vitalistes parlants d'elles han pogut salvar de llurs llengües, en escoltar i estimar les veus de llurs pares, iaios i besavis en seguir parlant llurs llengües, que són també les nostres i, les de tot lo món, són la sang d'aquest ésser, l'Home, que ha de sobreviure al major empobriment paranoitzant i mortal, per tant, que ha patit en tots els registres des de que va crear la primera cabanya, la primera barraca, el primer iglú, la primera casa; tot i que sé que en serà de capaç. Sempre ho ha estat.

dilluns, d’octubre 10, 2016

La mocadorà; la vida, un conflicte de baixa intensitat

Hui ha estat el dia nacional valencià, Sant Dionís i la mocadorà, dia dels nostres enamorats; hem anat la meua dona i jo a dinar a un restaurant. Hem entrat i estàvem sols, però als pocs minuts han entrat dues persones, una parella, el qual home estava al discurs de l'amo (normòpata), i la seua dona al capitalista (paranoica), és normal aquest tipus d'unió.
Han estat conductualment correctes, però el sentiment d'ambdós ha xocat immediatament amb mi en escoltar-me parlar en català-valencià a la cambrera que només feia servir el castellà.
He hagut de centrar-me amb l'home de la parella i telepàticament amenaçar-lo amb un assassinat-suïcidi simbòlic, hem arribat a la conciliació, però feia uns minuts havia entrat una altra parella, capitalista ella, amo ell, també com la primera parella, la parella anterior, aquests estaven joiosos i s'han centrat en les frivolitats de la meua dona, que estava al discurs histèric i que ha eixit dues vegades en ple dinar a fumar-se una cigarreta.
La meua situació amb respecte a la llengua ha estat presa per aquests dos per a riure's de la debilitat d'un home que fa servir una llengua gairebé ja en minoria, la meua situació estava perduda, davant del materialisme de la capitalista i de l'amo, barons simbòlics, quan ha aparegut una parella d'homosexuals al discurs histèric, el qual yang li ha recitat un poema en català-valencià al seu marit, m'ha salvat; però no només ells, sinó una dona ja major, segurament vídua d'un home al discurs de l'amo, doncs ella estava a l'histèric i tenia molt bons sentiments, els seus bons desitjos han fet que tots nou, com el dia d'octubre, arribàrem a les paus.
Després ha arribat el seu nuvi, un home també com ella, al discurs histèric i ja ben dinats i tranquils hem marxat, jo li he donat cinquanta cèntims de propina a la cambrera, que s'havia aliat contra mi amb la segona parella, i de ben segur aquesta li passaria a aquests el “cinc”, la mort simbòlica que suposa un nou renàixer, el de la nova reunió sense nosaltres.
El que vos he exposat és un dinar en què els sentiments i el conflicte ixen en joc, com en qualsevol racó humà, havent-hi sempre qui crea i qui destrueix, en el conflicte de baixa intensitat, que en paus és la vida, i en el què s'expressa la vida.
Potser el meu masoquisme, atacar per a ser respost i lliurar-me del pes d'existir i en parlar en la llengua de mon pare, ha creat el conflicte, la meua bogeria, la meua follia, però és aquesta la que crea la vida en crear el conflicte, tots hem estat responsables i no només jo i cada persona dels nou hem vist, hem sentit, hem viscut una història paral·lela.

divendres, de setembre 30, 2016

Ulisses contra el Ciclop

És cert que jo, lliurement, vaig eixir d'Ítaca, però tu em posares el parany per a què jo caiguera a la teua cova, tu em vas buscar, tu em vas cercar.
Hui t'he fet “obluir”, he fet que ja no veieres pel teu ull, un ull que era més que una benedicció un càstig, gràcies.
Gràcies perquè sé que en dir-te “no sóc ningú” ningú no podrà res contra mi, et creurien boig, i sé també que ton pare, el déu Poseidó no anirà contra mi, m'ho ha promès, perquè si hem aprés quelcom des de l'Odissea d'Ulisses és que la intenció és el veritable far, i no la corfa de la intenció, sinó el final d'ella.
I finalment ton pare em desposseirà de la meua càrrega en fer-te un comiat dient: _Sóc Ulisses. Des de la proa del meu vaixell, i no un ha estat Ulisses, doncs no et vaig fer mal, res d'això, et vaig portar al camí de la mortalitat, dit d'una altra manera, que veieres que hi ha més terra més enllà on mirava el teu ull, hui esdevingut en dos, humans.

dimarts, de setembre 27, 2016

Dia de les llengües, han parlat les perifèries lingüístiques

Ahir va ser el dia de les llengües a tot el planeta, les llengües oblidades, eixos símptomes, que reprimits provoquen guerres i conflictes, i que foscos interessos s'encarreguen, sota motius econòmics, polítics i religiosos-lingüístics, d'esborrar, sota un pretés bé comú, gran errada. El dia ha passat sense pena ni glòria, i haguera sigut menys encara si les perifèries no hagueren parlat a aquest estat-nació, nació de nacions.
A Galícia es dona una situació que ja es va donar a València, hi ha un nacionalisme, millor fals o formal nacionalisme horitzontal, tot lo món empra el gallec-portuguès per a dirigir-se a l'electorat, fent així de cara a l'opinió pública, en el cas dels partits estatals, un nacionalisme de forma, que no de fons, doncs no es fa palès en polítiques tendents al reforçament de la llengua pròpia de Galícia, els ciutadans han caigut en el parany, com va passar fa uns deu anys a València.
I al País Basc la cosa està molt més clara, el bipartidisme estatal, de la nació estat s'ha trencat en favor del nacionalisme perifèric, el derrotat el nacionalisme estatal.
Quan se n'adonarà l'estat-nació, nació de nacions espanyola o la simple Castella de que hi ha un veritable problema lingüístic d'ençà més de quatre cents anys, i que amb la substitució lingüística anem a un conflicte global?
Quan se n'adonarà Castella de que ha de fer un sistema polític, lingüístic i econòmic simètric? La resposta serà la salvació d'aquest país i potser del globus, doncs Espanya històricament ha estat el banc de proves de les polítiques de tot tipus assajades dos cents anys ençà.

dilluns, de setembre 26, 2016

Diotima

Diotima
Tot era ja un sense sentit,
no érem ja dos,
jo t'abraçava, tu fruïes, jo sagnava,
i en mirar-nos abraçats i nus
encarats a l'espill
hi havia color d'argent a les meues galtes,
i poder en la teua mirada,
mentre era jo qui fendia
el coltell de carn al teu ventre,
i vaig baixar als inferns,
perquè jo t'estimava,
potser com estima Déu, amb l'espasa,
i em vaig aliar, deixant-te,
amb un embravit mar,
en un assassinat civilitzat
i només permès en la seua inconsciència,
i em vaig confondre amb les seues
ja calmades aigües,
i em vas triar a mi,
fort com Neptú.
Perquè l'amor no creu en els pusil·lànimes.


*Diotima és la dona que va mostrar la dinàmica de l'amor a Sòcrates.

dimarts, de setembre 20, 2016

Tothom diu: Tothom vol veure'm com ell

Açò és degut al narcisisme primigeni, tots volem veure'ns a nosaltres mateixos en l'altre, i sobretot en el nostre "altre".
No hi ha un primer esglaó de poder-sexualitat, tot és una cadena, les lesbianes temen als hètero-histèrics per por a enamorar-se després de ser estimats per aquests; els normòpates els passa el mateix amb els hètero-histèrics i les lesbianes, a aquestes per ser castigats en enamorar-les, castigats amb l'enveja del penis, amb el que podríem anomenar "sobrenatural"; els hètero-histèrics els passa exactament el mateix amb els homo-histèrics, tenen por d'estimar-los per por a ser estimats per aquests i els homo-histèrics els passa amb els hètero-histèrics el mateix.
Hi ha murs en quant a l'amor, el més pur amor que no poden ser sobrepassats o pot arribar a ser perillós i quan açò passa sense voler-ho hi ha un conflicte, una guerra.
Ara, realment no hi ha cap classificació entre aquests tipus de persones, sinó que tots "No som" exepte les lesbianes que són les úniques que es pot dir que s'acosten a "l'ésser", tots els altres fan una carrera cap a l'ésser, l'homosexual histèric cap a la feminitat i el saber; l'hètero histèric cap al saber, el normòpata cap al poder i la mort i la lesbiana cap a Déu i la masculinitat.
Però el quid de la qüestió és la pregunta que crea la Història: ¿què vol la mare? ¿què sent una dona/home? Ara, també vos he de dir que tots tenim com a partenaire un d'aquests a qui temem o estimem, doncs cada persona necessita alguns partenaires, cinc com a mínim.
Aquesta por al nostre "altre" ve d'allò masculí a perdre el fal·lus, l'esperança, els diners, la salut; i el mateix en allò femení, però en aquest cas en prendre el fal·lus, l'esperança no desitjada.

diumenge, de setembre 04, 2016

Alerta!


El dia en què desapareguen les persones amb síndrome de Down el món desapareixerà, acosten a la Humanitat a la bondat, a la salut, a la pau i a l'eficàcia. A Déu, si hi creieu. Aquest tipus de persones son el Temple i la Biblioteca de l'Home, ensenyem-los i eduquem-los el necessari, no més.

No faig cap article perquè són un gran misteri, fins i tot per a professionals que els eduquen i per a pares, no cal que els eduquem tant a ells, ens han d'educar ells a nosaltres, i nosaltres hem d'aprendre d'ells.

dimecres, d’agost 31, 2016

Una "ànima bella", el despertar dels valencians

Quan una persona en solitari ha influït decisivament, tot i que assistida per tot lo món, per tot, en el despertar del seu poble, gràcies al avenir de la seua història i anònimament, sap que el seu treball, que ha estat nodrit en la individualitat, no pot diluir-se en l'àmbit global, o com dirien aquells que sempre busquen una etiqueta, els nacionalistes o simplement valencians, no pot diluir-se en l'àmbit estatal, sinó que ha de perviure la seua llavor en el nacional, el nacional pel que ha estat creat o, com dirien altres nacionalistes, o simplement espanyols, en l'àmbit local.
Si la revolució industrial va ser l'obra d'una “ànima bella”, que deia Kant, que en l'anonimat va posar les bases de la substitució dels amos pels capitalistes, d'un discurs per un altre i els seus hòmens; hui una altra “ànima bella” substituirà i ja ha substituït el discurs capitalista per l'histèric, per les dones, però amb un poder fora del normal, inimaginable pels que només sabien guanyar o perdre; en una revolució llegida, que no escrita, en una revolució sorda, pacífica, sense traumes i amb una gran i llarga transició, tan llarga com la mateixa Història, que ja va començar fa quatre anys un dia de Sant Vicent, aquell que ens va prevenir de l'Apocalipsi, i com no! Ha propiciat també, com parlava al començament de l'article, el despertar dels valencians, que és i era el seu sinó, ja fet realitat, convivint amb Castella d'igual a igual, junts i, i però separats lingüísticament i junts amb Catalunya i, i però, també junts en la llengua, però separats políticament en aquest cas.
No, no hi ha una altra solució, Espanya no és un país format per sis nacions, sinó una ja nació, formada per sis nacions alhora.
I la igualtat lingüística de cada una d'elles amb respecte a l'altra ha de fer-se palesa, i és aquesta l'única manera d'evitar la fi per EGE, endogàmia, globalització i entropia, pensem el que deien Dalí i Lacan que concebien el coneixement com la paranoia i la mort consegüent en mancar l'ignot i, el qual laboratori és al nostre país i a la nostra nació de nacions i més concretament a València, fet i portat per un grup d'ànimes belles i boges, folles, més exactament que ens duran a la salvació cap a un món atomitzat i alhora global, però amb les individualitats polítiques, econòmiques i lingüístic-religioses que ens faran poder seguir erts.

divendres, d’agost 26, 2016

Sobre què o sobre qui descansa el nostre discurs?

De vegades m'han retret que només parle de mi, però hem de saber que en un ésser humà, en un de sol, en un terròs es troba tot l'Univers; però no és només això, gent de tota mena ha fet grans discursos i han estat famosos, uns descansant el seu discurs sobre l'amo, uns altres, és el cas de Marx, sobre el capitalista, altres sobre la religió i darrerament quan ja molts intuïen la culpabilitat d'existir, d'escriure, de parlar, de viure, han fet, com en el cas dels existencialistes, descansar-lo sobre el no-res; però no era eixe no-res el major dels assassinats? No era un descansar-lo sobre Tot? Sobre els mateixos pilars del sentit comú?
L'aparició del “cos” per a un escriptor és, conscientment o inconscient, un moment clau en la seua vida, descansar el seu discurs sobre el seu “cos”, sobre el saber que s'amaga en una sola ungla seua, en el seu fetge, o en el seu renyó.
Jo he apostat per la llibertat, tant hom li diga democràcia o llibertat d'expressió, jo no puc desfer-me del meu discurs si el món fa un canvi radical, mor sota l'anarquia o el poder, jo he de morir amb el meu discurs, és fàcil de dir-ho, però tan inexorablement com que no som nosaltres qui arribats a aquest supòsit decidiríem sobre les nostres vides.
Tot i ser lícit el crític o qui faça descansar el seu discurs sobre un altre alié, tot lo món ens identifiquem contra algú o alguna cosa, fins i tot els més saludables, que ho fan en allò espiritual i contra els déus o els dimonis, és absolutament lícit descansar-lo sobre el nostre “cos”, que vibra o sua a cada revolt d'enveja del penis o d'angoixa de castració del lector o del fins i tot possible lector.
Quan Déu o els déus, i perdoneu que m'haja de disculpar, ha d'haver de tot en el bon sentit, perdoneu que faça servir-los a aquests déus tan injuriats, fins i tot pels qui els utilitzen; quan els déus t'han donat la possibilitat de fer descansar el teu discurs, d'identificar-te contra ningú, i només en contra del nostre “cos” si es pot dir així, saps el que signifiquen els muscles dels déus, ja no tens el dret, que altres encara han de tenir per a completar el món, de posar el pes de les teues paraules sobre ningú. Tu ets el teu discurs.
Saber descansar el discurs sobre el nostre “cos” serà una de les claus de la Nova Revolució o Evolució, la de la consciència, com ja ho van fer Sòcrates o Crist, que van morir a l'uníson amb els seus discursos, amb les seues paraules, tot i que aquests i és una altra història, prenen vida després de donar-nos-les. En això estarà l'Era de Déu, Crist i Dionís, en què siguem capaços de ser manobres d'aquests dos, Crist i Sòcrates.

dimecres, d’agost 24, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La segona transició


El que està vivint Espanya, a poc que cerquem en la xarxa i ens adonem de la realitat del país, de la nació, doncs Espanya és una nació de nacions i, per tant un conflicte en si mateixa, a poc que ens informem veiem que el conflicte no és només econòmic o polític, sinó d'entranyes, lingüístic.
Jo vaig nàixer a una família tradicional amb una mare extremenya i que fa servir tothora el castellà, tot i entendre el català-valencià en tota la seua extensió i modalitats i un pare valencià del qual la seua llengua materna no era el català-valencià sinó que era la paterna, materna del meu iaio, però feia servir la llengua pròpia dels antics territoris de la Corona d'Aragó tothora també, a l'igual que ma mare ho fa amb el castellà.
Vos dic açò per a posar-vos en antecedents i perquè sapieu a qui escolteu, a una persona espanyola i per tant dividida en la pluralitat, que ha configurat el meu ésser, una pluralitat que em fa veure la realitat des de la cruïlla central, això m'ha fet tractar la vida per extensió i aquest tema des del discurs de l'analista, és a dir, d'una manera neutral, si és que pot haver-hi quan un fa un judici o un acte.
El que vull dir-vos és que estic en la meitat entre feixistes i comunistes, socialdemòcrates i filo-capitalistes, nacionalistes castellans i nacionalistes catalano-valencians, l'únic que no tinc és poder ni ganes de canviar el món, però com que amb un xiquet, un professor, un llibre, i un llapis com diu la Malala Youafaza se'n pot canviar, i sóc una mica tendre encara malgrat els meus anys, intente dins de les meues possibilitats, que no són moltes, mantenir la unió d'Espanya, la unió de la meua família al meu si, a la meua consciència.
Les llengües són l'expressió més important dels individus, heu provat de viure a un país estranger on no es parle la vostra llengua? Ens sentim estrangers només per aquest fet i, ho dic jo que no he eixit de València, però que m'hi he sentit per la meua divisió i lucidesa, derivada del fet diferencial, en aquest tràngol de ser diferent, d'estar desplaçat, una llengua és quelcom més que un simple símptoma, fer-nos parlar en una llengua aliena a la nostra pròpia fa que l'inconscient de la persona es rebel·le, però ja caldria parlar-ne i fer entendre Freud i no és la meua intenció, a banda de parlar d'identificacions i bocs expiatoris.
La solució que jo veig més viable per a evitar el trencament de la unitat d'Espanya en aquesta segona transició, després de l'errada que va suposar el referèndum de l'Estatut català i la seua des-legitimació per part del Tribunal Constitucional i el trencament immediatament després del Pacte Institucional de la primera transició per part del P.P. amb la llei Wert ha fet que catalans i bascos pretenguen fer servir les lleis internacionals del dret a l'autodeterminació, que es veien temps abans com la darrera solució.
El cas espanyol no és en si un conflicte econòmic o polític sinó que ho és de lingüístic, el malestar en la cultura no pot ser atiat per la força i amb la humiliació del diferent per un partit governant, sobretot si és en una democràcia humanística. Com a tal conflicte lingüístic l'única solució possible, al meu parer és el federalisme lingüístic de totes les llengües històriques i més importants d'Espanya i, la vehiculació de les quatre llengües minoritàries a llurs territoris.
Potser es puga pensar que el cas valencià no és conflictiu, però no ens equivoquem, un poble que reprimeix la seua llengua és un poble malalt i com a tal ingovernable i només se'n pot esperar la seua substitució o humiliació lingüística amb el temps.
I un altre tema és el de l'errada més gran de la primera transició espanyola, el “cafè per a tothom”, va ser la més gran ficadora de pota, alguna cosa havia d'eixir malament, fins el partit nacionalista de Franco ho va tenir clar, calia que el govern tinguera present els territoris forals i llurs lleis diferenciades, que van funcionar d'alguna manera, si més no de manera diferenciada de la resta, tenint efecte al País Basc i a Navarra i, també cal una autonomia o federalisme polític en aquest dos o tres territoris nació de la també nació espanyola i, ho dic clarament, al País Basc i a Catalunya.
El que em sembla una errada és atiar la diferenciació entre l'andalús i el castellà per exemple i donar a aquell, rang de llengua diferenciada i, això ha passat amb el “cafè per a tothom”, els territoris castellans històrics han pres un sentiment de estrangeritat que els ha dut a perseguir (i és el cas de Les Illes Canàries i molt feblement en Andalusia amb el P.A.), la seua independència, no podem atiar més el conflicte. Tot i que el cas canari seria per a fer un estudi molt més acurat.
A banda que cada comunitat autònoma hauria de fer-se responsable dels seus conflictes, fa un temps vaig llegir el llibre de Rafael Ninyoles “Conflicte lingüístic valencià” i vaig adonar-me de les dificultats d'una comunitat, la valenciana, que hauria de conservar el terme Comunitat Valenciana i la bandera amb la corona del Rei Jaume I i de la ciutat de València (pensem que l'àrea metropolitana de València té més de 1.800.000 habitants amb un fort pes social a la comunitat i imprescindible per la cohesió valenciana), que es va escampar per a l'antic Regne de València, desdient en aquesta idea l'esperit del mateix Ninyoles.
El cas basc és una mica més complicat i no en parlaré, ja tenen prou amb set llengües a les que hom ha intentat darrerament des de Sabino Arana i els seus deixebles donar-les un grau de cohesió.
El cas gallec és el menys conflictiu tot i que molt semblant al valencià, la diferència és que en haver menys immigrants de llengua al seu territori encara conserva, malgrat les polítiques de substitució lingüística, una certa cohesió, el gallec-portuguès és la llengua vehicular d'aquest territori popularment i amb molta normalitat.
En fi, he de dir-vos que tot i que no sóc un antropòleg ni tan sols un intel·lectual tinc la visió holística d'aquell que ha viscut i ha sentit.
Espere que la raó i millor dit, si voleu, l'equilibri s'instal·le per una vegada en la ja tan periòdicament sacsejada Espanya.

L'amor, la millor defensa

Tot lo món té una vida finita, si algú em creu i pensa que açò li pot portar a la felicitat absoluta o a viure sense sotracs i indefinidament està equivocat, normalment sempre hi ha la brisa, una persona normalment, que ens llança a terra la fulla seca a la tardor.
Els cinc paradigmes humans amb les seues diferents realitats són el normòpata, el paranoic, l'esquizofrènic-histèric, el depressiu i el maníaco-depressiu; d'aquests i sempre des de l'òptica del yin, des d'allò femení, des de la creadora i constructiva és que ens podem defensar, altres defenses des de l'òptica del yang, la destructora, la defensa serà igual d'efectiva, supose, però potser també d'una altra manera, ho hem vist a la política, als exèrcits, amb les guerres, amb les baralles, les bregues, etcètera; tot i que un colp a la taula és del tot necessari puntualment.
Una defensa del normòpata passa per comprendre'l, que no entendre'l, parlar amb ell telepàticament, al seu inconscient, sempre en qualsevol moment i arribar a agermanar-s'hi.
En quant al paranoic la defensa passa per la seua acceptació, tot i el seu caràcter controvertit i poc lògic, tot i la seua fredor; dir-los telepàticament, ambdós són barons, paranoics i normòpates, i accepten la telepatia, que els volem, que els estimem, que els acceptem; que el món, nosaltres no podríem passar-hi sense, i sobretot creure-s'ho.
Amb l'esquizofrènic-histèric la defensa passa per l'amor, per l'Amor amb majúscula, és el més complicat per a defensar-se i cal no ferir-lo i comprendre'l, més que comprendre'l entendre'l; si Déu vol faré un article a banda.
Contra el depressiu hem d'oposar-nos, no podem tractar-lo amb carinyo, sinó podríem caure tots dos, amb amor però amb duresa i fermesa, hem d'oposar a la seua enveja del penis la nostra angoixa de castració, la ràbia, però amb bona intenció, el veritable far de les accions.
I per a aturar al maníaco-depressiu cal fer servir els mantres, oracions, música repetitiva, rituals, etcètera.
En tots els casos desitjant el millor per a aquest, el nostre interlocutor o contrincant, tot i que directament i en persona la nostra primera reacció ha de ser la del yang, la masculina, una defensa ferma, verbal o física, si ens sentim molestos, cal després endegar-la d'aquesta manera que he exposat, des del yin, allò femení, amb amor.

dilluns, d’agost 22, 2016

Sopicaldos, fugides, guerres i proves d'amor

Estàtua d'Apol·lo i de Dafne
No cal a aquestes alçàries del meu discurs que vos diga que no és baró l'individu amb penis ni dona el de vagina, i parlant sense connotacions sexuals.
_Jo me'n vaig totes les vesprades al bar o al casino amb els amics.
_Jo em prenc una pastilleta d'eixes de la meua sogra dels nervis.
_Jo faig hores extra.
_Jo li faig el salt de tant en tant.
_Jo invente veritats al laboratori de la Universitat.
_Jo monte guerres per la pàtria.
_I jo faig aquest article.
Són les respostes de set barons al tema de llurs dones, que fan quan ja no suporten, pel pes de llurs cors o per la simple ràbia les proves d'amor de llurs dones? Lacan deia que els barons fan la guerra per fugir de llurs dones.
I em preguntareu, perquè això dels sopicaldos del títol? És complicat, però ho intentaré explicar: El baró necessita una certa dosi de cabreig per a poder “matar” simbòlicament la seua dona, per a castrar-la en l'acte de l'amor, també simbòlicament i aquest cabreig li'l dona la prova d'amor diària de la seua dona, jo quan la veig capficada li pregunte de vegades: _Ja estàs planejant el colp de demà carinyo? I els sopicaldos se succeeixen quan les dones deixen el cert grau d'ordre que necessita el baró per a poder pair les proves d'amor, les faenes de la casa, estar ocupades amb l'endreçament de la llar, els fills, etcètera.
Benaurat dia en què una dona comença a fer entrepans i sopicaldos per a dinar, és que el seu baró ja està en un altre plànol, ja ha paït aquestes proves d'amor no com quelcom nefast i comença a veure-les d'una manera més “normal”, valga la miserable paraula.

dijous, d’agost 18, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La intolerància mesetària

Fa dues setmanes vaig anar a la piscina de Port Saplaya, vam parlar amb el meu germà i amb tota la meua família en català-valencià, i no en la intimitat sinó en veu alta, finalment, en anar-nos-en algú em va barrar la porta del lavabo, que vaig llençar d'uns colps de peu.
No vull anomenar-los castellans, ni mesetaris, tot i el títol, podrien haver sigut perfectament valencians o una altra cosa, però aquest és el conflicte lingüístic espanyol que hem de patir periòdicament els perifèrics.
No cal dir que més o menys luctuosos, tots els dies els arrelats i lleials als nostres iaios i a les nostres llengües hem de suportar dia a dia a aquests guerrillers de la llengua castellana, en un conflicte sord i de vegades vergonyós per a qui el pateix.


La guerra de les llengües
El dia en què per motius econòmics o per altres provinents del registre lingüístic-religiós s'envien robots, que ja circulen, per a castellanitzar la perifèria o per a anglesificar el món serà el principi de la fi.
Una llengua és quelcom més que una diferència d'euros en una butxaca o en un compte corrent, que una frase dita per un polític més o menys forta o que una llei que pot agradar a alguns o a tot lo món, és quelcom més. L'inconvenient d'una torre de Babel és gran, però més ho és una imposició lingüística que pot crear individus destres i prestos per a una guerra. Global.