València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de març 19, 2017

Feliç dia del Pare, de Sant Josep

Hui és el dia del Pare, principi i final de l'any, Principi i final, i dia de la cremà de les falles, el Nom del Pare ens ve per a donar-nos el pas al nou any, gràcies.



divendres, de març 17, 2017

Perquè va succeir la II Guerra Mundial?

La presa de responsabilitats, el judici de Nuremberg

La II Gran Guerra va ser un aprenentatge i un ajust entre el yin i el yang col·lectius, bolcats el primer cap a la vida i el segon cap a la mort o eixa era la seua intenció darrera.
Tot va començar en temps prehistòrics, amb la dialèctica de la Història o deconstrucció, el yin sempre tendeix degut a l'enveja del penis a violentar al yang i a traure-li la seua angoixa de castració que amb l'amor esdevé ambdues angoixes en creació per a la vida.
El període d'entreguerres va ser molt semblant a l'actual, amb una diferència, el yang ja havia provat la destrucció del món uns anys abans amb la I Gran Guerra tot i els seus manats creatius, doncs el yang és suïcida-assassí, per la qual cosa tendeix a no tenir inconscient, per així defensar-se conscientment del seu instint suïcida i de facto és destructiu, mentre que el yin és assassí-suïcida, amb la qual cosa sí té inconscient, doncs inconscientment és capaç de sobreviure, degut a que el seu si primari és assassí, front al suïcidi que en resulta, i pel qual pot donar la vida per amor i per a la creació, veiem els exemples de Crist o Sòcrates.
Però en la darrera gran guerra el yin es va adonar de la seua gran força en l'anonimat i en la indemostrabilitat, i la va fer palesa; un conflicte, com una malaltia comença per ambdues parts, pel yin amb una enveja o odi i amb la part yang amb l'aparició dels símptomes de la malaltia, com ara un càncer o una pulmonia, doncs el yang espentat pel yin i per la seua enveja del penis i alhora l'angoixa de castració del yang que espentava a l'enveja del penis del yin va fer que el yang creara un grup de sistemes totalitaris a Alemanya i a alguns països europeus, cosa que va ser resposta, després dels assassinats del nazisme a elements yin, com ara jueus, homosexuals, gitanos, folls, handicapats de tota mena, després d'aquests assassinats va vindre la resposta del yin, la destrucció i l'aparició de la URSS i de la resposta d'Occident a Alemanya, Japó i Itàlia, aquesta destrucció de l'Alemanya i dels països de l'eix va ser yinejada per aquestes persones yin i yangejada per les macroestructures militars dels països aliats esmentats.
Hui el yin ja ha aprés, ja ha aprés a què s'ha de defensar del yang en l'àmbit col·lectiu i abans que aquests partits neonazis i feixistes arriben al poder o si hi arriben, és el cas de Trump, sabrà com aturar-los, tot i que l'aturada ja no haurà d'arribar a la mort del seu partenaire, el yang, sinó que ho farà en base a l'amor, única forma de crear nucs constructius i de vida, i en base a una prevenció espiritual, mentre que a la II Gran Guerra va ser una acció antibiòtica, aquesta vegada serà la vacuna que ens previndrà.

dijous, de març 16, 2017

La defensa francesa

Hui em comentava Javier Pi Ferrer, un gran amic, que conec fa més de quaranta anys, que si ets bo a la fi s'aprofiten de tu i et fan mal, ell s'ha hagut de posar una cuirassa que el protegeix del món, ell un home en l'ampli sentit de la paraula, té o ha tingut l'estratègia que va tindre Niemzowich en plantejar la defensa nimzoíndia en els escacs, però jo reivindique la defensa francesa.
No és que la defensa nimzoíndia siga lleja o roïna ni res d'això, sinó que no és la meua; Foreman va perdre el campionat del món de boxa amb Cassius Clay, però aquest home, Foreman no va perdre el campionat, sinó que va donar el pas a la joventut, aquella que sempre va amb els punys per davant, destrossant i trencant tot el que li ha precedit.
La cara de Foreman és molt diferent a la de Cassius, és una cara d'un home bo, que a l'igual que els jugadors d'escacs que defensen la defensa francesa, també en els escacs, com en la boxa hi ha una defensa francesa, la cara d'aquest home està plena de bondat, d'aquell que sap posar les paus i que no es defensa sinó coneixent a fons al seu rival, sí, per a jugar o lluitar amb la defensa francesa, tant en els escacs com a la boxa cal conéixer molt bé al teu contrincant, cal conéixer-se a si mateix per a conéixer al rival.
I el que jo li he contestat al meu amic és que jo també tinc una defensa, una cuirassa, que com la defensa escaquística o de boxa, rau en no oposar resistència, sinó una resistència passiva, i la meua és la de la nuesa, jo em conec molt bé i sé que coneixent-me a mi mateix conec al món, així que puc parlar per mi sabent que tot lo món serà advertit de què és i que fa cadascun en atacar-me, o millor en viure.
Però a l'igual que la defensa de la boxa, i dels escacs, la francesa, jo he hagut d'arribar a base de conéixer el món, de saber que en un ésser es troba tot l'Univers, igual que Víctor Korchnoi, l'as dels escacs que en fer servir aquesta apertura sabia molt de la vida, de fet havia sigut un apàtrida nascut a la antiga URSS.
Gràcies, Javier, sense tu i sense hòmens com tu no haguera pogut arribar on he arribat, és a dir, a conéixer el món tan bé com el conec i a saber ser jo mateix sense haver-me de posar una feixuga cuirassa, que altres saben portar, però a mi ja em feia un pes enorme en els dies en què era la meua única arma. Gràcies, Javier, ets un gran home.

dijous, de març 09, 2017

L'eliminació de l'amor romàntic, un pas més del feminisme

Darrerament als despropòsits contra el baró que des del feminisme es venen llançant s'ha sumat un altre pas més, l'eliminació de l'amor romàntic, aquest tipus d'amor, del que parla Sòcrates al Banquet de Plató, en què Penia, la pobresa enganya a Metis, la riquesa, que borratxo li fa un fill amb el catalitzador de Poro, la prudència, aquest fill és l'amor, l'amor romàntic, que és foll, beatífic, però creador, creador de vida, un miracle, el miracle del que temen, els individus amo, puguem assolir els histèrics hètero, l'amor romàntic o creador, creador de vida.
L'amo ama amb el poder, l'amo per a estimar ha de mitjançar una relació contractual i manipular-nos amb alguna cosa factible, com ara, tenir-nos en un lloc de treball treballant per la nostra fam, mentre que juga amb el nostre amor, que nosaltres volem sempre o quasi sempre a l'amo.
Mentre que l'altre amo, el capitalista, l'home del discurs capitalista ama amb les plusvàlues, ens necessita tindre controlats amb els diners, que en depenguem per a poder-nos amar, no, no estic dient que aquest dos tipus d'amor no siguen amor, ho són, però el que demane és que se'ns respecte el nostre tipus d'amor, l'amor romàntic, l'amor en què es basa tota la realitat, doncs tota realitat funciona amb quatre elements o persones, amb les relacions de desig de A sobre B i B sobre A; i C sobre A, quedant-se esqueixada la persona D, que ara, i amb la revolució de la xarxa també hi pot accedir, aquesta vegada com a persona amiga a A.
No, feministes, esteu fent-li la tasca de destrucció a algú, potser als factòtums del nou ordre mundial o potser al gaudi de l'amor cortès, aquell que bàsicament prima la bellesa i és efímer i esclau com les persones que dóna.
Si una cosa tem l'amo, feministes, és que l'Home puga tindre la força creadora del yin, sí, de vosaltres, privant-vos de l'amor creador, per a què només pugueu crear un fill, per molt desnaturalitzat que vos isca, si una cosa tem l'amo i el capitalista és que el yin prenga la seua força creadora, la seua importància com a part oculta del rombe tròfic, i vosaltres els esteu fent el llit, penseu-ho i sapieu que l'amor del Banquet de Plató, exposat i viscut per tots els histèrics, sí histèrics, com vosaltres dones, per tots els histèrics hètero i homo és l'amor que ha donat la vida.
No pot ser més que o un intent d'escoltar al discurs universitari i les seues teories tranuitades per a salvar el món o el pla d'algun tòtem que vol la nostra destrucció. Penseu-vos-ho i estimeu, ameu, com van amar els vostres iaios i pares histèrics, amb l'amor romàntic, la vida ens ho agrairà.

Els valors humans

Jo, els valors comuns humans, tot i no haver-ne un, els veig com sagrats, per a mi, i només per a mi, no voldria convéncer o fer proselitisme de la meua idea o sentiment, els valors sagrats de l'ésser humà cultural són o estan representats, com en un nuc gordià, el que només amb l'espasa va poder trencar Alexandre, amb les figures d'un Pare simbòlic sagrat, humà i diví, en l'àmbit humà pot ser un rei constitucional, que ha de ser respectat, admirat o simplement estimat pels seus súbdits o millor ciutadans, una figura que represente la màxima simbolització de l'estat, nació o poble, i que la seua tasca siga merament simbòlica, de per vida i de garant de la legalitat, democràtica.
I en l'àmbit diví la religió, que ha de tindre un Déu, déus, sants, àngels i altres figures segons cada poble.
El segon eix o figura seria la família, és la base de tota cultura, de quasi tot sentiment i de tot arquetip.
La tercera figura seria l'espiritualitat, Déu, els déus, els sants, etcètera, tot tipus de representació yin, que ha de sustentar en l'anonimat i com la part del rombe tròfic a la part yang, sempre el yin en la seua capacitat creadora, tot i que també destructiva, en certs casos i oculta.
I finalment la idea del Símbol, el símbol universal, aquesta operació de resta entre (yang-yin) que dóna com a resultat el penis i de (yin-yang) que dóna com a resultat el Y, és a dir XX menys XY, en tant que aquesta última resta dóna com a solució l'artificialitat del yang en què entra tot el materialisme de la ciència i dels discursos capitalista i de l'amo, i el seu contrapès al penis d'aquest respecte al yin; i finalment com a conjunció dels dos, el Símbol, el fal·lus sagrat, que és on es sustenta tota cultura, tota asimetria dels sexes, malgrat la seua igualtat de drets i lleis. El símbol, tan buscat per totes les cultures no és més que aquest poder simbòlic, esperança, o fal·lus que les dones esperen d'un fill o d'un home i el mascle obté, sempre sense arribar a posseir-lo, del desig per una dona, aquesta és la base de tota civilització i de tota cultura, al costat de la idea de Déu, si parlem filosòficament o Déu mateix si ho fem des de l'espiritualitat. Jo crec que tota la resta ampulosa és xafarderia, que fan gala no només polítics, sinó fins i tot literats o filòsofs, i són aquests últims els que d'alguna manera han de salvar aquests valors, en contra del corrent i de la marea mediàtica de l'oblit i de la guerra, tot i que últimament he arribat a pensar que cada ésser es porta amb la seua mort el seu món amb si, per, en un acte d'amor i en morir, salvar i salvar-nos duent-nos a una dimensió possible. I com a quart element més un estan les dones, aquesta enveja del penis que té cada dona i que fa que “lluite” per desemmascarar constantment al mascle i que ens permet en la seua faceta positiva avançar dialècticament o deconstructivament cap al progrés, o cap al que dins de molt poc, i vull ser optimista, ens donarà el canvi de consciència, però només si sabem respectar, d'una manera o altra, els anteriors quatre postulats.

diumenge, de març 05, 2017

El símbol, el fal·lus és sagrat

En escriure aquest article em jugue molt, si no sóc entès, si sóc malentès i per això pregue a Déu per a què cada paraula siga la correcta.
El símbol és el phi, el fal·lus; i què és el fal·lus? És el penis i la idea de la seua absència; i què és el penis? És. És la incompletud del yin amb respecte al yang, és aquella operació de resta entre (yang-yin) que conforma el plus de la realitat.
És l'asimetria dels sexes, que han de ser iguals, però diferents, és en l'àmbit yin o psicològic l'operació aritmètica de resta (yang-yin) pel penis com a plus i en l'àmbit genètic o yang l'operació aritmètica de resta (yin-yang) pel XX femení i la manca masculina, en representar allò artificial XY, a la Y li manca un tros, el plus femení.
I què pot passar si ataquem el símbol? Si diem que no és baró qui té el penis o millor, el fal·lus? Que els histèrics barons perdran el fal·lus, s'homosexualitzaran, que els amos o barons del discurs de l'amo perdran el fal·lus, i per a ells és la salut, i pel que lluitaran a mort, pel que crearan guerres.
I que els barons del discurs capitalista perdran els seus diners, el seu fal·lus, i lluitaran també fins la mort per ells.
I què pot passar si això succeeix? Imaginem-nos un baró, l'Home que perd o no pot guanyar diners, que s'homosexualitza en contra de la seua voluntat (va ser el meu cas, fins que un àngel, si li voleu anomenar així, m'hi va traure, i no perquè no fora un bon lloc, sinó perquè jo no hi volia estar) i finalment l'home, el baró que perd la seua salut fins tornar a trobar el phi, el fal·lus i mor si no el retroba.
Per favor, jo sé que per a una persona ignorant de la nostra realitat psicològica o psicoanalítica pot pensar que delire, però dones, amo, científics, Home en general, doneu-me una miqueta de crèdit i penseu que la idea d'Home és molt més que una idea, és el pilar de tot, és un déu, és la base de tota cultura, És.
Les dones han de tindre dret a dinamitar el fal.lus, però l'obligació de la pietat i l'amor. 

dijous, de març 02, 2017

Rectificació a la meua obra, el símbol és sagrat

Rectificació a la meua obra, el símbol és sagrat

En relació a unes declaracions d'un polític polac al parlament europeu he de fer un aclariment bàsic a la meua obra, tot i que qui m'ha ja seguit en aquest ordre em comprendrà dialècticament o deconstructivament millor. Gràcies Rafael Marí Sancho.

Discursos yin: el de la histèrica, el de l'analista i l'universitari o de la ciència.
Discursos yang: el de l'amo, el del capitalista i l'universitari o de la ciència.
La lletra phi, la prudència, el terme intermedi, el símbol

És un comentari d'un ignorant o d'un malintencionat, però preguntava la política espanyola socialista que no sabia on havíem fallat per arribar a aquest punt, jo li ho diré: La dinamitació del mascle, del símbol, mireu, un baró és qui té penis, tot i que la llibertat del miratge "ser" ha de ser respectada, no li diguem home o dona als vaivens dels discursos, però sí home o dona separats,  no podem, diguem yin i yang. Jo, en aquesta la teua pàgina he patit l'angoixa del yin i del yang en l'altra estada, per no respectar el símbol, l'Home, en dir que estava en el lloc d'Home o de dona segons el moment del dia, va ser la meua errada, no respectar el símbol, yin i yang entrellaçats som tots o hi estem, però yin i yang, no home i dona, qüestió fonamental em vaig adonar. I vaig ser atacat per sentiments baronistes i feministes, si voleu posar-los aquest nom.
També aquesta, que ha estat i està sent una reacció del baró, ho està fent el mantra "violència masclista" a la ideologia que veu la vida com una lluita de gèneres o sexes, quan tots podem estar en el yin, discursos histèric i de l'analista i al yang, discursos de l'amo i capitalista, aquests dos necessaris per la penetració sexual, etcètera, quan s'ha de dir el neutre violència domèstica, no ens sorprenga, o el yin trau l'amor englobador d'ambdós o tornarem a un feixisme o nazisme previ a una guerra a la que ja estem entrant.
Es una qüestió simbòlica, més que real o imaginària.

divendres, de febrer 24, 2017

Cheno Zuri, l'art com a ciència de curació i part

Cheno Zuri és un artista polifacètic, sí, però dins de l'art i l'espiritualitat, que és ciència, ciència de les estrelles, de la ment, de les matemàtiques, de la química, del símbol, de la medicina, sí, sobretot de la medicina, d'Asclepi.
Porta, com jo, a la seua mà dreta, jo els porte a l'esquerra, tres anells, un triple, que representa, sempre per a mi, com es menja l'art, representa la Trinitat que rau en tot, un altre al de la Terra, jo el porte únic, ell doble i entrellaçat, aquest representa el seu matrimoni amb la Mare Terra, en la seua vessant virginal i no tan virginal, també la terrestre.
I l'altre, del qual vos vull parlar, a banda de la seua obra, és el de Mitra, el d'aquell artista Pare o fill, que dóna la seua vida al millor Pare, tot i que per a ell no hi ha ni millor ni pitjor, dóna la seua obra al millor Pare, per a deixar-nos, com una mare creadora el seu fruit.
Caïm o Abel? Cheno Zuri ho és ambdues coses alhora, la seua obra només espera ser llegida, oïda, vista, tocada, olorada i “sentida” per a guarir-nos, per a donar-nos la pau, a Déu, tan escatainat i tan poc reconegut.
Ell, com ell ho sap vore i ens l'ofereix, ens ofereix a Déu, humilment, però amb tota la força de l'art, del veritable art, aquell que crea miracles i vida, la seua obra és salut, fe, vida, maduresa, pau, bondat, despreniment, duresa, creativitat, espiritualitat de la que pareix, és amor, és Cel.
Compreu-li la seua obra, jo l'he comprada ja, però només per la vista, només me l'ha feta vore, i m'ha canviat la vida, el saber, el seu gaudi; i els diners o el poder, o la veritat, o la bona voluntat seran la vostra part d'obra, si el saber a soles no vos ompli.
Enhorabona Cheno, espere que com jo altres et sàpien valorar, tu has de menjar, i el teu art és com l'aspirina, però una d'espiritual, creadora.

dimarts, de febrer 07, 2017

Terrorisme legal

Corre per la xarxa d'Internet una dona, moltes dones ja, un grup més enllà del feminisme que vol matar tots els hòmens i fa apologia públicament amb total impunitat, fins i tot vol matar als bebés nascuts barons, per d'una manera ingènua, amb el que la ingenuïtat té de perillosa, acabar amb la maldat del món.
Qui sap alguna cosa d'alguna cosa sap, valga la redundància, que amb l'enveja del penis estem prement un gallet, el gallet del fusell contra algú, potser envegem el penis d'una dona (sabent que l'enveja del penis no necessita penis real en tots els casos, sinó que és l'enveja del poder) o el d'un home, és a dir, potser envejarem el poder d'una persona, perquè sempre s'enveja a algú i rarament a alguna cosa, i estarem matant-lo físicament, si no hi ha algú o ell mateix que ens exorcitze per a evitar morir físicament; aquest acte de l'exorcisme ens evita, gràcies a parlar i demanar a l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre o Déu, ens evita la mort, sent la major part de les vegades aquest exorcisme un acte inconscient, només alguns, jo m'incloc, en som conscients.
Hi ha dos tipus de violències, tan criminals una com l'altra, la del baró, la més visible, aquella que mata hòmens i dones directament, a mans d'un yang o també d'un yin, tant se val, doncs tots, hòmens i dones fem servir la virilitat o la feminitat de tant en tant i segons cadascun, aquesta és anomenada per Freud l'angoixa de castració, o en parteix; i finalment la que mata lentament, invisiblement, silenciosa i en l'anonimat, i que parteix de l'enveja, és la que Freud anomena enveja del penis.
La premissa del primer paràgraf és el que ha donat com a fruit la ideologia de gènere de les feministes, doncs no eren tan innòcues, primerament eren els hòmens, qui alhora i simultàniament amb les dones (la poma d'Adam, tot i que no parteix en un primer moment d'una dona, d'una Eva, sinó d'ambdós alhora, com en un miracle nefast) l'home, el baró matava persones i animals en bregues i guerres, però va sorgir el feminisme que va ser permissiu amb la “teòrica” víctima, per ser la víctima visible, les dones, i finalment aquesta permissivitat ha donat pas al més perillós, la follia de les dones barrejada amb l'angoixa de castració del baró, popularitzada a la xarxa d'Internet per aquestes dones.
Si no volem que açò vaja a més intentem no ser tan permissius amb les feministes, no menystenir la virilitat, no anatemitzar al baró, no “masclismitzar” al baró, és l'única eixida als darrers esdeveniments i evitarem de colp la pandèmia tant política com social, doncs Trump a eixit elegit per aquesta permissivitat i menyspreu dels valors masculins,en gran part, si som conscients de que l'equitat, la simetria dels sexes no és possible, i quan la truita pega la volta, com deien els vells, més savis que nosaltres, cal que la tornem al seu lloc natural, i he d'entrar en la fal·làcia naturalista.
Però són evitables l'angoixa de castració i l'enveja del penis? no, no ho són, són el pecat original que diu la Bíblia i el cristianisme, perdonat i pagat per Crist; tot i que en la primera podem, gràcies a la nostra voluntat evitar el seu desenllaç, la violència física; i en la segona cal una dosi de bons sentiments i d'amor, per a evitar la seua darrera cara, l'enveja, i potser siga inevitable, i necessària per a què hi haja amor, però pense que no seria bo que tot el món estimara a la manera de l'histèric, perquè cal que hi haja malintencionats per a què el món funcione, sí, també malintencionats.

dijous, de gener 26, 2017

Postveritat i l'Europa de les nacions

Hi ha qui ha equivocat, substituït i s'ha enganyat en conceptualitzar el terme postveritat, no és postveritat la veritable o més important vessant de la veritat, la intenció. La intenció del discurs és més important que la seua veritat, o és el mateix un Mao que un Sartre? Tot i ser ambdós maoistes, són els mateixos Hitler i Heidegger? Són igualment diferents.
La globalització ha de ser atomitzada i desglobalitzada, tot i no ser eixa la definició exacta, doncs és tan inexacta com la mateixa veritat, si els USA s'encarreguen de dinamitar la UE pot passar exactament el contrari del que es pretendria amb aquest fet, esdevindrà no la veritat de la intenció sinó la més horrible postveritat, la fi en endinsar-nos en la inexistent veritat de la veritat, en l'ignot.
O és que es pensa USA que França no té l'àrea de l'Home Mort i que no té lideratge? O és que es pensa que una Espanya dividida artificialment pels USA o tant se val una Europa dividida entre feixistes i comunistes no tindrà la temptació d'acostar-se a la Xina i a altres potències aliades, és a dir, canviar d'aliat? O a qualsevol competidor postveraç?
És a dir que hui les guerres ja no poden ser “reals” sinó “virtuals” si volem sobreviure, el món de la globalització i postglobalització així ens ho demana, i ho han de ser de baixa intensitat, ningú a Europa es xucla els dits.
Hi ha d'haver una atomització econòmica, però també política i lingüístic-religiosa, el que vol dir que si només mirem el registre econòmic amb les consegüents guerres reals ens arribarà l'Apocalipsi, tot i pensar els USA que poden ser els estats de la UE el camp de batalla, idea nefasta per falsa.
Tots perdríem en aquest pressupòsit malgrat els qui puguen pensar que els europeus siguem ximples, hui el centre del món no és a cap lloc, sinó a la xarxa d'Internet i tots en som, els europeus podem estar bojos, però no som ximples.
I atomització política no vol dir disgregació política, Europa no es pot desintegrar ni sota un feixisme ni aliant-se amb cap potència, ni prestar el seu territori a la industria d'armament mundial, sinó que ha de fer dels seu registre lingüístic-religiós i dels seus països, respectant i fomentant les diferències que ens poden salvar de la paranoica globalització, ha de fer un sistema europeu, un país únic que done garantia a les diferents llengües i nacions que hi conté en un aequo principaliter, en una simetria absoluta, que salve les diferències lingüístiques-religioses, econòmiques i polítiques.
És a dir que la igualtat de llurs pobles no estiga en contradicció amb la seua veritat econòmica, tot i estar atomitzats econòmicament, política i lingüístic-religiosa, hem de pensar, no obstant, que en el futur la llibertat conviurà amb un tipus de societat feixista o socialista, però repetisc, amb la intenció ferma de la llibertat.

dissabte, de desembre 31, 2016

Amb qui es desfoga el mascle?

“El matrimoni és un ring de boxa”, canta Sabina, però ho és de desigual; mentre que el yin pot desfogar-se amb altres dones i hòmens amb associacions per a la defensa de les dones, amb el 116, número de telèfon contra els maltractaments familiars, que només atén a les dones, fins a grups de tota mena i tota la maquinària mediàtica incloent que en països menys desenvolupats les dones parlen entre elles, posen a la grenya al seus marits, fins i tot hi ha alguna que els fa el salt o que canvia periòdicament els mobles de la casa.
Però i el baró? A qui pot queixar-se el baró dels desficacis de la seua dona, o millor, a qui pot queixar-se el yang dels desficacis del seu yin?
Cert és que l'angoixa de castració del baró esdevé enveja del penis yin quan aquest es desfoga amb la paraula amb altres iguals, esdevenint així l'home en una dona o yin, no podent, i eixa és una altra, acomplir sexualment amb la seua yin ni ser ell mateix, doncs si hi ha una cosa que defineix al baró és la virilitat, que ve d'eixa angoixa de castració, front a la feminitat que prové de l'enveja del penis i que en unir-se en l'acte de l'amor o amb les paraules de dos angoixats, yin i yang es dissol.
L'única eixida que li ha quedat històricament al yang és fer la guerra, desfogar-se sense enveja, sinó amb odi i destrucció que són conceptes més masculins que la pròpia enveja, també destructiva, però des del silenci.
“Els hòmens fan la guerra per a fugir de llurs dones”, va dir Lacan, no sent home ni dona la persona amb penis o vagina i sense parlar sexualment, però la pregunta és: Serà possible eliminar les guerres mentre hi haja hòmens i dones, yin i yang i no siga possible l'acte de la comunicació? Ací vos deixe la pregunta, potser farem guerres simbòliques, per això la importància del símbol i de la idea d'Home, i les farem com el titot que estén el seu plomatge per a desarmar al seu rival; sempre hi haurà el mal, la guerra, la malaltia, la fam com a base per a què nasca el bé, el que hem d'intentar és que siga de baixa intensitat, mitjançant la poesia, la literatura, la filosofia i totes les humanitats que ens permetran i ja ens permeten gràcies a la xarxa d'Internet, descarregar-nos de les nostres angoixes, tant masculines com femenines.

dimarts, de desembre 20, 2016

isme, isme, isme; "masclisme", bonisme i maniqueisme

Se'ns està dient des de tots els mitjans de comunicació que el mascle és roí, o millor, que tant em fa, que el “masclisme” és roí i, que les dones o el “feminisme” és bo, es parla de les mortes a mans d'hòmens, de la violència domèstica, posant-li el nom i titllant-la de “gènere”, “masclista”, dels hòmens contra les dones, com si no fóra més que una violència unilateral, res més alluntat d'això, el quaranta per cent de morts són hòmens i xiquets a mans de les dones, però ens l'oculten, i tot i que encara no m'he assabentat ben bé el perquè, vos diré que, el fet és de fa quatre anys, jo tenia un amic que vivia amb una dona alcohòlica, que solia beure de tant en tant quan ell se n'anava a treballar.
Aquest amic, que feia un any que la coneixia i vivien junts ambdós, la va tancar a casa, no cal dir que quan el yang fa menys deu, el yin en fa deu i, aquesta dona es va fer abans una rèplica de les claus de la casa. Però va ser la manera en què aquest home va enamorar-se de la seua dona, pocs mesos més tard es casaren i fins ara viuen feliços.
El que vull dir-vos és que el “masclisme” per a aquest home era normal, però no per a ell sinó per ser consubstancial al baró, així que no té lloc la paraula “masclisme” sinó la idea d'Home; aquest home, per a enamorar-se havia de transgredir al Pare i, aquesta va ser la transgressió a l'ordre del superjó que li deia exortativament ¡respecta les dones! Ben cert que en aquesta transgressió es va jugar la vida, si aquest afer haguera arribat a una “feminista” l'haguera odiat fins la mort, la seua mort haguera esdevingut de forma yang amb una denúncia o de forma yin amb una malaltia provocada per l'enveja del penis o l'odi d'aquella.
Per a estimar a una dona cal donar la vida a eixe Pare o eix de l'individu, transgredir aquella ordre paterna o Déu i jugar-nos-la d'aquesta manera per la nostra dona, donar la vida o jugar-nos-la per ella, la major prova d'amor per a una dona, malgrat el que la moral o l'instint de mort que conforma les nostres lleis vulguen dir de contrari.
L'amor es va acomplir i ella, passat el temps recorda aquells moments com els millors de la seua ja llarga relació.

divendres, de desembre 09, 2016

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2017 a tot lo món

Aquells que defensem la pau sabem que de tant en tant cal donar un colp en la taula, i altres vegades anar a la guerra per a defensar-la, no, no és que siguem simples i pensem que hi ha bons i roïns, sinó que quan les coses es posen lletges algú ens allista per a defensar un sentit comú que veiem sagrat.
Però en temps de bonança o de pau sempre hi ha el perill de que des d'un costat i des d'un altre l'odi i la violència ens encenga i en això sí que som destres, en evitar el que podria succeir si no ens afanyem a posar-li fre.
Però en aquests dies nosaltres, els hòmens de pau ens relaxem, no, no hi ha ningú que s'aprofite, perquè en el fons tant hòmens com dones, yin com yang saben que cal un “quelcom” sagrat per a sentir que la vida mereix la pena ser viscuda, i així ho fan, la major part d'hòmens i dones de la Terra fan les paus i s'estimen en aquestes dates.
Jo voldria que aquests dies de Nadal tots ens férem responsables del que fem, diem i pensem, si més no en aquestes jornades només, ja seria un luxe, que podria encadenar una conducta i uns sentiments cap al futur, un futur on no hi haguera violències i si les n'hi ha, que és el més normal, foren de les més tolerables.
En fi, Bon Nadal i Pròsper Any Nou 2017 a tot lo món per avançat, espere que puguem arribar-hi i que res no ature aquest missatge de pau, de prosperitat i amor.


València 9 de Desembre de 2016 del Nostre Senyor Jesucrist.

divendres, de desembre 02, 2016

Fumadors, salveu-nos una altra vegada

Aquest article bé podria anomenar-se viciosos, salveu-nos una altra vegada, perquè les pujades que quadraran els pressupostos d'enguany no només les faran els fumadors, sinó com molts voldrien, els bocs expiatoris en què el neoliberalisme d'esquerres estètiques vol fer-nos esdevenir, a tot lo món, sí, a tots.
Aquestes mesures són les que han portat a un Tiump que ha agafat el malestar de l'home del carrer degut al bonisme.
Aquestes mesures com la pujada d'un 10.000 per cent del preu del tabac, la caiguda de la figura paterna, la popularització i normalització de la lluita de classes per a crear les societats, la simetria dels sexes, la ideologia de gènere, l'anatemitzacio del fet de nàixer baró, la generalització, com a lluita contra el baró, de l'enveja del penis femenina i el seu exèrcit, el feminisme, la persecució de la prostitució i la criminalització de sentiments com la pederàstia, que tot i que problemàtics hauríem de trobar-los eixides (se m'acudeixen els robots i prompte els replicants), a més d'altres excessos del bonisme, que naix de la dialèctica de la Història, ha fet que isquera el nou anticrist, aquell que si no l'aturem posarà el punt final a la trajectòria de l'Home sobre la Terra.
Molts diran que només ha sigut culpable allò econòmic, sí, ho diran els que solucionen un càncer amb diners i els seus esclaus, de tots ells que ens lliuren els déus, i per a que això passe, una forma de començar seria que tots començarem a fumar i a beure, això sí, políticament correctes i amb l'aquiescència de Déu.

diumenge, de novembre 20, 2016

Angelisme i Trump, la cara i la creu

Tant si els amos avorten el projecte Trump com si aquest segueix endavant, ja Trump, el baró, haurà donat el colp en la taula, ja el gall haurà picat el cap d'unes quantes gallines del galliner i haurà posat ordre, si em permeteu l'analogia.
El baró té el paper de amb la seua presència, sense fer res més que fer servir el poder simbòlic posar ordre, quan un cap, un pare, un baró ha d'utilitzar la força tots el veiem perdent els papers, tots el veiem perdut.
Així pot arribar a succeir-li al món, caldrà que els amos, i els Amos facen una bona operació de màxims i mínims per a què es puga o puguen avortar l'operació Trump a temps, al temps just; aquest home ja ha fet el més important, ja ha fet el colp a la taula, com vos he dit abans.
En períodes de bonança econòmica les dones (no és només dona la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) comencen a mobilitzar-se, a prendre els carrers per idees estètiques com l'angelisme, i com que el registre lingüístic-religiós mai no està del tot apedaçat, comencen els problemes econòmics deguts al malestar del baró, per una altra banda inevitables i cíclics i arriben els problemes polítics i la reacció del baró.
L'angelisme comença a envair a la joventut, que arriba a gran edat ancorat en aquest lloc, tot lo món és capaç de menjar-se una hamburguesa, Déu no vulga el contrari, però són capaços de matar simbòlicament o amb el desig a un empresari de baralles de galls, de gosseres, a toreros, etcètera; l'angelisme, que és l'abús dels bons sentiments en detriment de la lucidesa acampa per tot arreu, es crea una societat malalta, incapaços els seus fills de matar un conill per a menjar-s'ho, és com l'animal que per prejudicis no caçara per a alimentar-se, açò només té una eixida, la fi; sí, amb el neoliberalisme d'esquerres estètiques anàvem a la fi, a la fi en poc temps, tot i que amb Trump no és o serà molt millor, aquesta operació és com llançar la moneda a l'aire, hi ha un cinquanta per cent de que isca cara.
Espere que Déu ens siga favorable, si hi haguera una guerra social, cosa que encara desconeix Trump, com ho feia Hitler, hi hauria una de global i Mundial i tot acabaria, el poder del yin és tan o més fort que el del yang, tot i semblar el contrari. Doncs mentre el yang és suïcida simbòlic i assassí real, el yin ho es a l'inrevés si és veu desposseït de l'amor del yang.

dijous, de novembre 17, 2016

No hi ha ètica sense estètica

L'acord, processó del Crist de la Bona Mort
La dreta pura és el baró pur, és el discurs capitalista, que hui domina el món, i el discurs de l'amo, primer amo universal; es defineix per les seues accions, esclavatge, xenofòbia, misogínia, oligocentrisme econòmic; mentre que és l'esquerra, les dones, i bàsicament el discurs histèric qui conforma l'altre pol, que el defineix la teoria de gènere, la misantropia, en el sentit de subestimar la idea d'Home; la simetria dels sexes, la lluita de classes, etcètera; però cal dir que hi ha un altre registre a banda d'aquests dos, yin i yang i, és l'amor, el que les dones anomenen amor i els barons l'estabilitat del sistema i ambdós la prudència; si aquest darrer no funciona el resultat és la bipolarització i el conflicte.
No hi ha ètica sense estètica, si en una democràcia algú et diu que llançarà la gent de sa casa és que és capaç de fer molt més, es fa i no es diu, en democràcia; no hi ha yin sense yang, com no n'hi ha d'aquests dos sense amor, sense estabilitat, sense prudència; és evident que com la trinitat allò simbòlic, imaginari i real lacanians, poden anar per separat, però si un d'ells falla, falla tot el sistema.
Quan entrem en una època de benestar social les dones prenen la paraula i els carrers i, tot i que sempre cal escoltar-les, comencen a fer valdre l'enveja del penis contra el baró (no és dona la persona amb vagina, i no parle amb connotacions sexuals), creant diferències entre els sexes, subestimant la virilitat, igualant els sexes i llurs rols, per cert, merament simbòlics al meu entendre; açò és degut a què el comés d'aquest discurs és el de desemmascarar al del baró, que el formen dos discursos, el de l'amo i el capitalista (tampoc ha de ser un home o dona físic, sense connotacions sexuals), prompte, per una sèrie de detonants tan miraculosos negatius com objectius, doncs es repeteixen històricament; el discurs capitalista entra en crisi a l'igual que el de l'amo que veu conquerit el seu lloc, s'esdevenen desajustos econòmics, precedits pels lingüístic-religiosos i finalment polítics; i és sempre el discurs de l'amo, ple d'angoixa de castració, que liderat per una persona del discurs capitalista que pren el paper de salvador, qui eclosiona la flama de la involució i el conflicte.
Involució que podria haver-se minimitzat o minimitzar-se amb una “policia” entre cometes, ferma dels discursos de l'amo i del capitalista, amb una altra “policia” de l'histèric, que passaria per la presa de consciència en l'espiritualitat per part dels més elements possibles del discurs histèric, i l'amor, l'estabilitat o la prudència.

diumenge, de novembre 06, 2016

Per a la Xina: El món i la globalització, els tres registres

És la segona vegada que parle de la Xina en els meus escrits, no per no tenir opinió, sinó perquè no tocava, no em tocava; la il·lusió xinesa és comandar el nou canvi d'Era, l'Era de Crist, Déu i Dionís.
Per una altra banda els USA, Europa i Rússia reaccionen, el nou globus, mirat des del punt de mira econòmic, greu i fatal visió si només es mira aquest registre, estarà format per quatre potències, Xina, Occident, Països Àrabs i Rússia, Putin, el futurible president americà, Marine Le Pen i els incipients partits nazis alemanys tornen a repetir, si Déu no ho impedeix, la mateixa maniobra que va donar lloc a la II Gran Guerra, els USA perden el centre del món, se n'adonen, però no perquè arribe a la Xina, sinó perquè el centre del món vist des del punt de mira lingüístic-religiós-social és a la xarxa d'Internet, tots som el centre; com el polític i econòmic, que fluctuarà en aquests tres blocs abans anomenats.
Estem davant de la irrupció en la encara primera potència del món de Trump, el Hitler americà, aquell home benintencionat i del discurs capitalista, com ho era Hitler, que intenta salvar Occident, els USA, del perill de ninguneig a que s'acosten; s'alia amb Putin, un altre home que veu molt alt el seu llistó en aquesta nova Era, ell, un home normòpata ho té molt clar, Rússia arribarà a comandar el món junt a la Xina, però no té clar una cosa, que haurà de morir simbòlicament primer, cosa que ja albira i tem profundament, i què és morir simbòlicament? Ja ho sabrà, em caldria fer una obra sencera per a mostrar la meua mort simbòlica.
Un món com el plantegen les ments o cossos paranoics i normòpates, és a dir, des dels discursos del capitalista i de l'amo o millor explicat, des del registre econòmic no té solució de continuïtat, imagineu-vos una família que pot comprar un ganivet, que passa un període de fam, i que el pare viu amb una colla de fills, què farà amb el ganivet si és un paranoic o capitalista? Tot pensant en què fins i tot França té l'àrea atòmica de “L'home mort”, és important el registre econòmic, com també el polític, però el món de la política serà el punt d'unió cap al registre lingüístic-religiós-social del que països com Catalunya, Irlanda del Nord, Libia, Síria, etcètera, són al camp de batalla que quedarà en eixe futurible Apocalipsi, la zona àrab i europea, però no ens equivoquem, en un final seran qui moriran ràpidament, sense adonar-se'n, front al que quedarà del globus, que ho farà amb la segona mort, la més traumàtica; el que vull dir-vos és que no és només el registre econòmic o el polític qui governarà el món, sinó també el lingüístic-religiós-social, el que proporcionarà l'estabilitat del sistema, qui crearà el miracle, la nova veritable visió del món i, tots tres ajuntats en una globalització que si no és atomitzada culturalment, religiosa, lingüística, social, econòmica i política, serà fatal.
No ens empenyorem en veure, com als vells temps un camp de batalla, no n'hi ha, hui el centre del món és a la xarxa, i l'escenari de les guerres, que com ja vos he indicat en aquest bloc, ja són de baixa intensitat, però tant econòmiques com lingüístiques i polítiques, amb una excepció, i és que si no mirem un escenari fictici per a les nostres bregues, és a dir, si no passem pàgina, com es va passar en el desarmament, en tots els registres, malgrat la traveta de Putin, tot acabarà. Els camps de batalla van passar de llocs destinats a ella, a grans ciutats i finalment països i regions en les guerres llampec, hui estem en la major revolució, les guerres seran també atomitzades i globalitzades, i perfectament desglobalitzades.
O hem de passar, i és el més probable, tots per una mort simbòlica de la nostra civilització, per arribar a la plaça de la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, en què un socialisme o feixisme amb llibertat i control de les plusvàlues, del que ja la Xina ens ve influint, tot i que caldrà que n'aprenga molt més, ens faça caminar obertament, no en una solució final, però amb una miqueta d'harmonia en una globalització desglobalitzada i atomitzada.
Els dimarts huit de novembre pot eixir Trump elegit, un salvador o un àngel exterminador? Vosaltres m'ho direu, i espere que no siga ell qui m'ho faça saber, doncs el que sí tinc del cert, a banda de tot el que vos he exposat, és que seria de la pitjor manera.

dijous, de novembre 03, 2016

Què passa al parlament espanyol?

Només vos faré unes preguntes, una explicació i una conclusió, primerament preguntaré si tan segrestada anímicament està l'oposició? No ha demanat el PSOE, després de donar la clau del nou manat del PP, cap contrapartida, i li ha donat la possibilitat de llançar-li les culpes a qualsevol oposició, que es veuria, gràcies tot cal dir-ho, als mèdia, com a un atac a Espanya; pel bé d'Espanya Rajoy li demanarà al PSOE el que no es pot demanar a cap oposició.
Tan segrestada ideològicament està l'oposició? Als poders fàctics, als bancs i als grans capitals, després de que l'estat espanyol haguera fet públic el deute d'un grapat de benestants, cert és que jo m'haguera quedat amb uns pocs diners de menys, però, val la pena? Val la pena trencar l'economia d'Occident, d'Espanya amb un propòsit ocult i només visible a uns pocs?
O és que ja no hi ha esquerra? Sí, sí que n'hi ha, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà, és com voler llevar el Cel o la Terra, tant la dreta celestial com la Terra esquerrana volen i necessiten de tots nosaltres i, les necessitem en peus.
Però anem al gra, no se n'han adonat del problema dels pobles hispànics i el seu despertar? No se n'han adonat de que no es podrà aturar aquesta tendència si no s'hi fan concessions simètriques o si més no més autonomistes? I tu retallant també competències.
No se n'han adonat de què no es pot estirar de la corda eternament? la goma es trenca, els diners s'esgoten, les famílies han de demanar, les cases s'afonen.
En fi, hem fet esdevenir l'estat, Espanya, en un gran banc, una gran fàbrica o un gran mercat, vist pel discurs capitalista es faran la il·lusió de no necessitar res més, fals, però tampoc ja no hi entren ni els amos, ni els militars, serà això perillós? Ni s'ho pregunten ja, per a què? Què dir de la població, i el cert és que si dirigents anteriors l'havien fet esdevenir una caserna, si més no ens podíem queixar, davant dels grisos o en el paredó, morts amb esperança, hui, entre els mèdia i l'autocensura ja no podem ni alçar la veu, sí, podem, però no ho fem, amb una diferent violència, la de la pèrdua de l'esperança, de la dignitat, del benestar.
Per l'amor de Déu, Rajoy, que anem a la fi, i tu sense adonar-te'n, on ets? Sí, ho sé, al govern.

dimecres, d’octubre 26, 2016

Ulisses i les sirenes. Gaudi, bellesa o etern femení

Primerament vos he de dir que la realitat no es pot explicar amb un plantejament perfecte, ni és perfecta la mateixa realitat, quan els científics descobreixen que hi ha dos registres de la matèria, aquesta i l'antimatèria, els ix el Boson de Higgs i veuen que no hi ha dos sinó tres, un de neutre, i el que aniran descobrint, l'espiral de registres que s'amaga en aquest darrer, el que vull dir-vos és que la realitat és dialèctica, deconstructiva; açò passa en la física com en la filosofia o en totes les branques de la cultura, i en la mateixa vida.
Ulisses en el seu camí de Troia a Ítaca va trobar-se amb les sirenes, figures mortíferes, però tan sensuals que feien perdre el cap i naufragar a qui les escoltava, a qui sentia els seus bells cants, Ulisses es va tancar els oïts i va lliurar-se de caure al parany de la bellesa, que només porta a la impotència i, a com diu Lacan a la darrera frontera per a la desintegració de l'individu.
Ja siga etern femení o etern masculí, aquest és l'instint de mort, el gaudi, que ens cal en una miquetiua part, en dosis adients, però com el pebre roig o el safrà no pot ser el plat, ens cal en dosis xicotetes, aquest gaudi, etern femení o la bellesa és l'orgasme anal en un baró, una persona baró que hi caiga pot desenvolupar-lo analment tombant al parany de la identitat, perquè estimarà les paraules, com única manera de desfer-se'n d'aquest verí, aquells que hi caiguen i no entren a la presó de la identitat seran ja per a sempre persones amants de la cultura, del saber i entrats al discurs de l'esclau, l'histèric, com jo mateix, científics, literats, poetes, filòsofs, etcètera, gent de l'art, hauran dirigit aquest gaudi cap a la cultura, hauran sublimat l'instint de mort cap al saber, de fet són els hètero histèrics i els homo histèrics qui fan en major mesura aquesta sublimació, per desfer-se'n una mica d'aquest gaudi, etern femení o bellesa i poder estimar llurs partenaires, la cultura parteix d'aquest gaudi o etern femení en la seua sublimació.
Els barons o dones que el tinguen canviat, és a dir, igual al seu sexe físic normalment es desenvoluparan al discurs de l'amo, i els hòmens i dones del discurs capitalista el bolcaran a fer diners o a crear plusvàlues.
Aquest gaudi o etern fem./masc. No és un gaudi anal o vaginal, sinó que no està situat en cap part del cos, és un gaudi, que o esdevé yin o esdevé cultural, les dones, que frueixen molt més que els hòmens d'aquest gaudi infinit femení, ho fan més del gaudi vaginal, mentre que les dones yang ho fan més del clitorià, igual passa als barons, els barons yin-yin frueixen més del gaudi anal, tot i que com a barons físics no poden deixar de banda el fàl·lic, mentre que els yang-yin o yang-yang ho fan del fàl·lic.

dilluns, d’octubre 24, 2016

La força centrípeta dels sentiments

La comunicació és la única força capaç de llevar l'endogàmia, tot i que un món globalitzat mor per l'excés de comunicació, que pot crear i de fet crea l'efecte contrari, amb el que hem de guarir-nos amb una globalització desglobalitzada o atomitzada.
I la comunicació es basa en el narcisisme, tot lo món vol portar al seu altre, o a l'altre en general, al seu terreny; els amos, és a dir, els normòpates volen portar a les dones, els histèrics a un món de l'excelència; els altres amos, els actuals, els capitalistes o paranoics volen portar al seu altre o a l'altre en general al món de la productivitat, de la mercantilització, i les dones, els histèrics els volen emportar al món del símbol.
Els histèrics eixe 40 o 50 per cent de la població no han pogut fins ara expressar-se, les paraules d'una dona (no la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) han estat sempre minimitzades, ridiculitzades pels dos tipus d'amos; degut a la por a la mort simbòlica que els ensenyen les dones, però han d'aprendre els amos a morir simbòlicament, a homosexualitzar-se, a enamorar-se del significant de tant en tant, a caure en el parany de la identitat.
Jo vaig llegir un poema en la meua adolescència del qual no vaig entendre res, des d'aquell moment em vaig dedicar a histeritzar-me per a comprendre'l i hi vaig arribar.
Des d'aleshores he intentat que l'amo comprenguera a l'histèric igual que aquest ha fet històricament amb l'amo, la vida, les societats eviten l'endogàmia en base a influir-se mútuament, l'homo histèric vol que l'hètero histèric s'homosexualitze, igual passa a l'inrevés, per a què l'homo s'heterosexualitze i, aquests darrers amb els amos, per a què normòpates i paranoics senten l'amor de l'histèric.
L'ésser humà, l'Home ha viscut en un materialisme que només es va trencar amb el gran pacte de les religions, un pacte tàcit, inconscient, òbviament, en què els amos institucionalitzaren les religions, l'eix dels histèrics i de la seua espiritualitat, front al materialisme dels primers, ara i gràcies a la xarxa d'Internet i a la química del cervell els esclaus, els histèrics poden dir la seua, però també gràcies a l'amo i la seua llibertat, al paranoic i capitalista, com també a l'ordre que manté l'amo normòpata, que fa que l'histèric no esquizofrenitze les societats; però és l'hora de prendre seriosament les dones, a l'histèric, té molt a dir-nos i potser amb l'aprenentatge d'allò simbòlic ensenyat a l'amo per l'esclau, l'histèric, les guerres seran també simbòliques, com el titot que estén les seues plomes per a conquerir la seua femella.

dissabte, d’octubre 22, 2016

Perquè ja no m'apassiona el futbol

Potser si algú em creguera llançaria per terra la seua afició i si un dia jo arribara a ser famós tots els jocs col·lectius i part dels individuals desapareixerien, però no és la meua intenció la de ser famós, ni tan sols la de convéncer.
El meu desig és el desig de l'Altre; amb açò vull dir que un joc individual, com ara els escacs i, com no, també el futbol amb més motiu, per ser col·lectiu, dóna sempre la victòria no al més destre, sinó a l'equip o jugador més desitjat; un àrbitre de futbol pot donar el partit a un equip sense que ningú no se n'adone, amb el seu desig, que immediatament esdevé en actuacions i decisions en favor de l'equip que més siga desitjat o estimat.
No podem dir, de totes les maneres, que la destresa dels jugadors no siga també i en molta mesura, important a l'hora de guanyar o perdre, però aquesta també forma un eix amb el desig de l'Altre; a un jugador li entra una pilota si és en mesura desitjada aquesta entrada i, igual passa amb els escacs i altres jocs individuals, no només entra en el resultat el ser destre, sinó el tenir una connexió amb el Gran Altre per arrodonir una bona jugada o enllestir un bon pla de joc.
En el cas del futbol, quan s'ajunten els molts diners, la destresa, com no, l'estima d'un club, la quantitat d'aficionats, el desig dels “seus” àrbitres i altres pressions inconfessables, doncs no hi ha res a fer, a banda de conformar una acció política el que guanye un o altre equip, normalment els més desitjats per l'afició o de ciutats grans, perquè ajuden a controlar a una gran quantitat de persones que podrien pel seu instint de mort dedicar-se a temes socials o polítics, amb el perill que açò pot comportar per als països, és a dir, fer de matalap per al malestar en la cultura, el que els romans ja van albirar, escriure i institucionalitzar amb el "Pa i circ".

dimarts, d’octubre 18, 2016

Carta al deganat dels Jutjats i a l'oficina d'atenció al Jurat de València

Em dirigisc a vostés, deganat dels Jutjats de València, per a exposar-los la meua negativa o millor, impossibilitat de jutjar; jo sé que quan un cau d'un precipici li és lícit agafar-se a un altre, però no seré jo qui ho prediga, qui ho faça conscientment, tot i que no em sobren els diners.
No hi ha mai un sol culpable i tots som responsables, quatre és la unitat i s'aguanta en tot l'Univers, seré més clar i els posaré un exemple:
Imaginen vostés una parella, dona de 70 anys i home de 75, vídua i vidu, parella de fet que té una nora i un fill de la dona, també ambdós parella; en una baralla familiar en la què entren els quatre, la nora li llança un poal d'aigua gelada en hivern al sograstre, l'home de 75 anys.
És la xica culpable? La dona de 70 anys té, com a dona, el símptoma d'enfrontar a dos persones per a què lluiten per ella, el seu home, el de 75 anys, ha tingut una vida dura i s'ha fet dur, amb la qual cosa entra inconscientment en qualsevol brega de qui estiga una mica per ell, el marit de la nora i fill de la dona de 70 anys no ha posat els collons en joc i no ha prohibit encara pujar a la seua dona, la nora, a ca la seua mare i cal sograstre, i la darrera ¿culpable? és qui ha llançat el poal d'aigua.
Que pot morir d'una pulmonia l'home de 75 anys? Sí. Que hi ha un culpable? No. Que hi ha un responsable? No, no un, tots són, som responsables.
A banda dels quatre i les seues faltes, tan necessàries com la vida, està la societat que els ha fet possibles i la pròpia natura.
El que vull dir-vos és que quan s'està al discurs del saber, el que gaudeix de saber no ens és lícit jutjar, tots tenim “morts simbòlics” als nostres armaris, tot i que sé que cal que hi haja qui jutge, qui talle l'abadejo i, qui cree les infra-, macro-, superestructures que conformen la societat.
Però conscientment no seré jo qui jutge, o dit d'una altra manera, rebutge l'oferiment, però si és un exhort o una ordre l'acataré, com els soldats de gleba que van a la guerra i apunten a l'aire en disparar simbòlicament en aquest cas, i són la meitat dels soldats que conformen els grans i heroics exèrcits.
Les angoixes humanes provoquen eclosions positives o creadores i negatives o destructives, és culpable o responsable d'elles qui talla el flux de les angoixes amb una eclosió?
Cal que hi haja qui talle l'abadejo, però a l'igual que no vaig triar “Ser” tampoc no he triat ser jo qui el talle, jo he elegit un altre ofici, pel que només Déu i alguns savis saben reconéixer-me.

diumenge, d’octubre 16, 2016

És només una disjuntiva entre apropiació cultural i globalització?

Serà capaç l'Home de no confondre la globalització desglobalitzada i atomitzada amb l'apropiació cultural? Tot és qüestió de no institucionalitzar-la i defensar tant llengües, costums, polítiques i maneres econòmiques diverses. El registre simbòlic és el que hem de modelar, no el fons de les coses, és a dir, l'imaginari o el real. I l'única solució, com vaig escoltant del Gran Altre, de l'Inconscient col·lectiu, de Déu fa més de nou anys és una ¡fe! en el miracle, només la fe en el miracle ens pot fer solucionar en una solució oberta l'atzucac on la Humanitat hi és, la conjunció entre els registres polític, econòmic i lingüístic-religiós-social; o entre Brahma, Shiva i Visnú, o entre Pare, Fill i Esperit Sant, o entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, entre l'id, el jo i el superjo, i tot en la trina intersecció que conforma l'objecte "a" que diu la psicoanàlisi lacaniana, l'Equilibri entre Caos i Orbs, el punt central, indispensable, el contracte rousseaunià o com vulgueu anomenar-lo i només podem començar a fer-ho escoltant el yin, les dones, primerament.
Penseu que la pau al món es fa miracle darrere de miracle, amb xicotetes o grans sotracs, que sempre i com en un conte de fades ens dóna la vida, no és casualitat.
Les directrius institucionalitzades de puresa cultural són el "Gaudi", que és l'instint de mort, però també hi ha d'haver el "Desig" o instint de vida i l'"Amor".
El gaudi en el cas de la llengua catalano-valenciana a València seria voler que tot lo món la parlara.
El desig seria fruir amb la seua escolta i parla tot i que no t'hi contesten i deixar un lloc digne al foraster.
I l'amor seria el donar al botxí el comandament de les directrius que
han de regir la política lingüística.
Un terme mitjà entre els tres registres, que podia passar en el meu cas i segons el meu cas en una immersió lingüística (gaudi), llibertat d'usar qualsevol llengua de la Comunitat i la obligació de conéixer-les (desig), i deixar-se emportar pel corrent o la inèrcia castellano-parlant (amor).
Un no pensat, sinó sentit equilibri ens faria arribar a l'acord lingüístic-religiós ací a la nostra Comunitat i de retruc a Espanya. El miracle.

Va dir Vicent Andrés Estellés: Hi haurà un dia en què no podrem més i eixe dia ho podrem tot.

dilluns, d’octubre 10, 2016

La mocadorà; la vida, un conflicte de baixa intensitat

Hui ha estat el dia nacional valencià, Sant Dionís i la mocadorà, dia dels nostres enamorats; hem anat la meua dona i jo a dinar a un restaurant. Hem entrat i estàvem sols, però als pocs minuts han entrat dues persones, una parella, el qual home estava al discurs de l'amo (normòpata), i la seua dona al capitalista (paranoica), és normal aquest tipus d'unió.
Han estat conductualment correctes, però el sentiment d'ambdós ha xocat immediatament amb mi en escoltar-me parlar en català-valencià a la cambrera que només feia servir el castellà.
He hagut de centrar-me amb l'home de la parella i telepàticament amenaçar-lo amb un assassinat-suïcidi simbòlic, hem arribat a la conciliació, però feia uns minuts havia entrat una altra parella, capitalista ella, amo ell, també com la primera parella, la parella anterior, aquests estaven joiosos i s'han centrat en les frivolitats de la meua dona, que estava al discurs histèric i que ha eixit dues vegades en ple dinar a fumar-se una cigarreta.
La meua situació amb respecte a la llengua ha estat presa per aquests dos per a riure's de la debilitat d'un home que fa servir una llengua gairebé ja en minoria, la meua situació estava perduda, davant del materialisme de la capitalista i de l'amo, barons simbòlics, quan ha aparegut una parella d'homosexuals al discurs histèric, el qual yang li ha recitat un poema en català-valencià al seu marit, m'ha salvat; però no només ells, sinó una dona ja major, segurament vídua d'un home al discurs de l'amo, doncs ella estava a l'histèric i tenia molt bons sentiments, els seus bons desitjos han fet que tots nou, com el dia d'octubre, arribàrem a les paus.
Després ha arribat el seu nuvi, un home també com ella, al discurs histèric i ja ben dinats i tranquils hem marxat, jo li he donat cinquanta cèntims de propina a la cambrera, que s'havia aliat contra mi amb la segona parella, i de ben segur aquesta li passaria a aquests el “cinc”, la mort simbòlica que suposa un nou renàixer, el de la nova reunió sense nosaltres.
El que vos he exposat és un dinar en què els sentiments i el conflicte ixen en joc, com en qualsevol racó humà, havent-hi sempre qui crea i qui destrueix, en el conflicte de baixa intensitat, que en paus és la vida, i en el què s'expressa la vida.
Potser el meu masoquisme, atacar per a ser respost i lliurar-me del pes d'existir i en parlar en la llengua de mon pare, ha creat el conflicte, la meua bogeria, la meua follia, però és aquesta la que crea la vida en crear el conflicte, tots hem estat responsables i no només jo i cada persona dels nou hem vist, hem sentit, hem viscut una història paral·lela.

divendres, de setembre 30, 2016

Ulisses contra el Ciclop

És cert que jo, lliurement, vaig eixir d'Ítaca, però tu em posares el parany per a què jo caiguera a la teua cova, tu em vas buscar, tu em vas cercar.
Hui t'he fet “obluir”, he fet que ja no veieres pel teu ull, un ull que era més que una benedicció un càstig, gràcies.
Gràcies perquè sé que en dir-te “no sóc ningú” ningú no podrà res contra mi, et creurien boig, i sé també que ton pare, el déu Poseidó no anirà contra mi, m'ho ha promès, perquè si hem aprés quelcom des de l'Odissea d'Ulisses és que la intenció és el veritable far, i no la corfa de la intenció, sinó el final d'ella.
I finalment ton pare em desposseirà de la meua càrrega en fer-te un comiat dient: _Sóc Ulisses. Des de la proa del meu vaixell, i no un ha estat Ulisses, doncs no et vaig fer mal, res d'això, et vaig portar al camí de la mortalitat, dit d'una altra manera, que veieres que hi ha més terra més enllà on mirava el teu ull, hui esdevingut en dos, humans.

dimarts, de setembre 27, 2016

Dia de les llengües, han parlat les perifèries lingüístiques

Ahir va ser el dia de les llengües a tot el planeta, les llengües oblidades, eixos símptomes, que reprimits provoquen guerres i conflictes, i que foscos interessos s'encarreguen, sota motius econòmics, polítics i religiosos-lingüístics, d'esborrar, sota un pretés bé comú, gran errada. El dia ha passat sense pena ni glòria, i haguera sigut menys encara si les perifèries no hagueren parlat a aquest estat-nació, nació de nacions.
A Galícia es dona una situació que ja es va donar a València, hi ha un nacionalisme, millor fals o formal nacionalisme horitzontal, tot lo món empra el gallec-portuguès per a dirigir-se a l'electorat, fent així de cara a l'opinió pública, en el cas dels partits estatals, un nacionalisme de forma, que no de fons, doncs no es fa palès en polítiques tendents al reforçament de la llengua pròpia de Galícia, els ciutadans han caigut en el parany, com va passar fa uns deu anys a València.
I al País Basc la cosa està molt més clara, el bipartidisme estatal, de la nació estat s'ha trencat en favor del nacionalisme perifèric, el derrotat el nacionalisme estatal.
Quan se n'adonarà l'estat-nació, nació de nacions espanyola o la simple Castella de que hi ha un veritable problema lingüístic d'ençà més de quatre cents anys, i que amb la substitució lingüística anem a un conflicte global?
Quan se n'adonarà Castella de que ha de fer un sistema polític, lingüístic i econòmic simètric? La resposta serà la salvació d'aquest país i potser del globus, doncs Espanya històricament ha estat el banc de proves de les polítiques de tot tipus assajades dos cents anys ençà.