València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de setembre 20, 2016

Tothom diu: Tothom vol veure'm com ell

Açò és degut al narcisisme primigeni, tots volem veure'ns a nosaltres mateixos en l'altre, i sobretot en el nostre "altre".
No hi ha un primer esglaó de poder-sexualitat, tot és una cadena, les lesbianes temen als hètero-histèrics per por a enamorar-se després de ser estimats per aquests; els normòpates els passa el mateix amb els hètero-histèrics i les lesbianes, a aquestes per ser castigats en enamorar-les, castigats amb l'enveja del penis, amb el que podríem anomenar "sobrenatural"; els hètero-histèrics els passa exactament el mateix amb els homo-histèrics, tenen por d'estimar-los per por a ser estimats per aquests i els homo-histèrics els passa amb els hètero-histèrics el mateix.
Hi ha murs en quant a l'amor, el més pur amor que no poden ser sobrepassats o pot arribar a ser perillós i quan açò passa sense voler-ho hi ha un conflicte, una guerra.
Ara, realment no hi ha cap classificació entre aquests tipus de persones, sinó que tots "No som" exepte les lesbianes que són les úniques que es pot dir que s'acosten a "l'ésser", tots els altres fan una carrera cap a l'ésser, l'homosexual histèric cap a la feminitat i el saber; l'hètero histèric cap al saber, el normòpata cap al poder i la mort i la lesbiana cap a Déu i la masculinitat.
Però el quid de la qüestió és la pregunta que crea la Història: ¿què vol la mare? ¿què sent una dona/home? Ara, també vos he de dir que tots tenim com a partenaire un d'aquests a qui temem o estimem, doncs cada persona necessita alguns partenaires, cinc com a mínim.
Aquesta por al nostre "altre" ve d'allò masculí a perdre el fal·lus, l'esperança, els diners, la salut; i el mateix en allò femení, però en aquest cas en prendre el fal·lus, l'esperança no desitjada.

diumenge, de setembre 04, 2016

Alerta!


El dia en què desapareguen les persones amb síndrome de Down el món desapareixerà, acosten a la Humanitat a la bondat, a la salut, a la pau i a l'eficàcia. A Déu, si hi creieu. Aquest tipus de persones son el Temple i la Biblioteca de l'Home, ensenyem-los i eduquem-los el necessari, no més.

No faig cap article perquè són un gran misteri, fins i tot per a professionals que els eduquen i per a pares, no cal que els eduquem tant a ells, ens han d'educar ells a nosaltres, i nosaltres hem d'aprendre d'ells.

dimecres, d’agost 31, 2016

Una "ànima bella", el despertar dels valencians

Quan una persona en solitari ha influït decisivament, tot i que assistida per tot lo món, per tot, en el despertar del seu poble, gràcies al avenir de la seua història i anònimament, sap que el seu treball, que ha estat nodrit en la individualitat, no pot diluir-se en l'àmbit global, o com dirien aquells que sempre busquen una etiqueta, els nacionalistes o simplement valencians, no pot diluir-se en l'àmbit estatal, sinó que ha de perviure la seua llavor en el nacional, el nacional pel que ha estat creat o, com dirien altres nacionalistes, o simplement espanyols, en l'àmbit local.
Si la revolució industrial va ser l'obra d'una “ànima bella”, que deia Kant, que en l'anonimat va posar les bases de la substitució dels amos pels capitalistes, d'un discurs per un altre i els seus hòmens; hui una altra “ànima bella” substituirà i ja ha substituït el discurs capitalista per l'histèric, per les dones, però amb un poder fora del normal, inimaginable pels que només sabien guanyar o perdre; en una revolució llegida, que no escrita, en una revolució sorda, pacífica, sense traumes i amb una gran i llarga transició, tan llarga com la mateixa Història, que ja va començar fa quatre anys un dia de Sant Vicent, aquell que ens va prevenir de l'Apocalipsi, i com no! Ha propiciat també, com parlava al començament de l'article, el despertar dels valencians, que és i era el seu sinó, ja fet realitat, convivint amb Castella d'igual a igual, junts i, i però separats lingüísticament i junts amb Catalunya i, i però, també junts en la llengua, però separats políticament en aquest cas.
No, no hi ha una altra solució, Espanya no és un país format per sis nacions, sinó una ja nació, formada per sis nacions alhora.
I la igualtat lingüística de cada una d'elles amb respecte a l'altra ha de fer-se palesa, i és aquesta l'única manera d'evitar la fi per EGE, endogàmia, globalització i entropia, pensem el que deien Dalí i Lacan que concebien el coneixement com la paranoia i la mort consegüent en mancar l'ignot i, el qual laboratori és al nostre país i a la nostra nació de nacions i més concretament a València, fet i portat per un grup d'ànimes belles i boges, folles, més exactament que ens duran a la salvació cap a un món atomitzat i alhora global, però amb les individualitats polítiques, econòmiques i lingüístic-religioses que ens faran poder seguir erts.

divendres, d’agost 26, 2016

Sobre què o sobre qui descansa el nostre discurs?

De vegades m'han retret que només parle de mi, però hem de saber que en un ésser humà, en un de sol, en un terròs es troba tot l'Univers; però no és només això, gent de tota mena ha fet grans discursos i han estat famosos, uns descansant el seu discurs sobre l'amo, uns altres, és el cas de Marx, sobre el capitalista, altres sobre la religió i darrerament quan ja molts intuïen la culpabilitat d'existir, d'escriure, de parlar, de viure, han fet, com en el cas dels existencialistes, descansar-lo sobre el no-res; però no era eixe no-res el major dels assassinats? No era un descansar-lo sobre Tot? Sobre els mateixos pilars del sentit comú?
L'aparició del “cos” per a un escriptor és, conscientment o inconscient, un moment clau en la seua vida, descansar el seu discurs sobre el seu “cos”, sobre el saber que s'amaga en una sola ungla seua, en el seu fetge, o en el seu renyó.
Jo he apostat per la llibertat, tant hom li diga democràcia o llibertat d'expressió, jo no puc desfer-me del meu discurs si el món fa un canvi radical, mor sota l'anarquia o el poder, jo he de morir amb el meu discurs, és fàcil de dir-ho, però tan inexorablement com que no som nosaltres qui arribats a aquest supòsit decidiríem sobre les nostres vides.
Tot i ser lícit el crític o qui faça descansar el seu discurs sobre un altre alié, tot lo món ens identifiquem contra algú o alguna cosa, fins i tot els més saludables, que ho fan en allò espiritual i contra els déus o els dimonis, és absolutament lícit descansar-lo sobre el nostre “cos”, que vibra o sua a cada revolt d'enveja del penis o d'angoixa de castració del lector o del fins i tot possible lector.
Quan Déu o els déus, i perdoneu que m'haja de disculpar, ha d'haver de tot en el bon sentit, perdoneu que faça servir-los a aquests déus tan injuriats, fins i tot pels qui els utilitzen; quan els déus t'han donat la possibilitat de fer descansar el teu discurs, d'identificar-te contra ningú, i només en contra del nostre “cos” si es pot dir així, saps el que signifiquen els muscles dels déus, ja no tens el dret, que altres encara han de tenir per a completar el món, de posar el pes de les teues paraules sobre ningú. Tu ets el teu discurs.
Saber descansar el discurs sobre el nostre “cos” serà una de les claus de la Nova Revolució o Evolució, la de la consciència, com ja ho van fer Sòcrates o Crist, que van morir a l'uníson amb els seus discursos, amb les seues paraules, tot i que aquests i és una altra història, prenen vida després de donar-nos-les. En això estarà l'Era de Déu, Crist i Dionís, en què siguem capaços de ser manobres d'aquests dos, Crist i Sòcrates.

dimecres, d’agost 24, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La segona transició


El que està vivint Espanya, a poc que cerquem en la xarxa i ens adonem de la realitat del país, de la nació, doncs Espanya és una nació de nacions i, per tant un conflicte en si mateixa, a poc que ens informem veiem que el conflicte no és només econòmic o polític, sinó d'entranyes, lingüístic.
Jo vaig nàixer a una família tradicional amb una mare extremenya i que fa servir tothora el castellà, tot i entendre el català-valencià en tota la seua extensió i modalitats i un pare valencià del qual la seua llengua materna no era el català-valencià sinó que era la paterna, materna del meu iaio, però feia servir la llengua pròpia dels antics territoris de la Corona d'Aragó tothora també, a l'igual que ma mare ho fa amb el castellà.
Vos dic açò per a posar-vos en antecedents i perquè sapieu a qui escolteu, a una persona espanyola i per tant dividida en la pluralitat, que ha configurat el meu ésser, una pluralitat que em fa veure la realitat des de la cruïlla central, això m'ha fet tractar la vida per extensió i aquest tema des del discurs de l'analista, és a dir, d'una manera neutral, si és que pot haver-hi quan un fa un judici o un acte.
El que vull dir-vos és que estic en la meitat entre feixistes i comunistes, socialdemòcrates i filo-capitalistes, nacionalistes castellans i nacionalistes catalano-valencians, l'únic que no tinc és poder ni ganes de canviar el món, però com que amb un xiquet, un professor, un llibre, i un llapis com diu la Malala Youafaza se'n pot canviar, i sóc una mica tendre encara malgrat els meus anys, intente dins de les meues possibilitats, que no són moltes, mantenir la unió d'Espanya, la unió de la meua família al meu si, a la meua consciència.
Les llengües són l'expressió més important dels individus, heu provat de viure a un país estranger on no es parle la vostra llengua? Ens sentim estrangers només per aquest fet i, ho dic jo que no he eixit de València, però que m'hi he sentit per la meua divisió i lucidesa, derivada del fet diferencial, en aquest tràngol de ser diferent, d'estar desplaçat, una llengua és quelcom més que un simple símptoma, fer-nos parlar en una llengua aliena a la nostra pròpia fa que l'inconscient de la persona es rebel·le, però ja caldria parlar-ne i fer entendre Freud i no és la meua intenció, a banda de parlar d'identificacions i bocs expiatoris.
La solució que jo veig més viable per a evitar el trencament de la unitat d'Espanya en aquesta segona transició, després de l'errada que va suposar el referèndum de l'Estatut català i la seua des-legitimació per part del Tribunal Constitucional i el trencament immediatament després del Pacte Institucional de la primera transició per part del P.P. amb la llei Wert ha fet que catalans i bascos pretenguen fer servir les lleis internacionals del dret a l'autodeterminació, que es veien temps abans com la darrera solució.
El cas espanyol no és en si un conflicte econòmic o polític sinó que ho és de lingüístic, el malestar en la cultura no pot ser atiat per la força i amb la humiliació del diferent per un partit governant, sobretot si és en una democràcia humanística. Com a tal conflicte lingüístic l'única solució possible, al meu parer és el federalisme lingüístic de totes les llengües històriques i més importants d'Espanya i, la vehiculació de les quatre llengües minoritàries a llurs territoris.
Potser es puga pensar que el cas valencià no és conflictiu, però no ens equivoquem, un poble que reprimeix la seua llengua és un poble malalt i com a tal ingovernable i només se'n pot esperar la seua substitució o humiliació lingüística amb el temps.
I un altre tema és el de l'errada més gran de la primera transició espanyola, el “cafè per a tothom”, va ser la més gran ficadora de pota, alguna cosa havia d'eixir malament, fins el partit nacionalista de Franco ho va tenir clar, calia que el govern tinguera present els territoris forals i llurs lleis diferenciades, que van funcionar d'alguna manera, si més no de manera diferenciada de la resta, tenint efecte al País Basc i a Navarra i, també cal una autonomia o federalisme polític en aquest dos o tres territoris nació de la també nació espanyola i, ho dic clarament, al País Basc i a Catalunya.
El que em sembla una errada és atiar la diferenciació entre l'andalús i el castellà per exemple i donar a aquell, rang de llengua diferenciada i, això ha passat amb el “cafè per a tothom”, els territoris castellans històrics han pres un sentiment de estrangeritat que els ha dut a perseguir (i és el cas de Les Illes Canàries i molt feblement en Andalusia amb el P.A.), la seua independència, no podem atiar més el conflicte. Tot i que el cas canari seria per a fer un estudi molt més acurat.
A banda que cada comunitat autònoma hauria de fer-se responsable dels seus conflictes, fa un temps vaig llegir el llibre de Rafael Ninyoles “Conflicte lingüístic valencià” i vaig adonar-me de les dificultats d'una comunitat, la valenciana, que hauria de conservar el terme Comunitat Valenciana i la bandera amb la corona del Rei Jaume I i de la ciutat de València (pensem que l'àrea metropolitana de València té més de 1.800.000 habitants amb un fort pes social a la comunitat i imprescindible per la cohesió valenciana), que es va escampar per a l'antic Regne de València, desdient en aquesta idea l'esperit del mateix Ninyoles.
El cas basc és una mica més complicat i no en parlaré, ja tenen prou amb set llengües a les que hom ha intentat darrerament des de Sabino Arana i els seus deixebles donar-les un grau de cohesió.
El cas gallec és el menys conflictiu tot i que molt semblant al valencià, la diferència és que en haver menys immigrants de llengua al seu territori encara conserva, malgrat les polítiques de substitució lingüística, una certa cohesió, el gallec-portuguès és la llengua vehicular d'aquest territori popularment i amb molta normalitat.
En fi, he de dir-vos que tot i que no sóc un antropòleg ni tan sols un intel·lectual tinc la visió holística d'aquell que ha viscut i ha sentit.
Espere que la raó i millor dit, si voleu, l'equilibri s'instal·le per una vegada en la ja tan periòdicament sacsejada Espanya.

L'amor, la millor defensa

Tot lo món té una vida finita, si algú em creu i pensa que açò li pot portar a la felicitat absoluta o a viure sense sotracs i indefinidament està equivocat, normalment sempre hi ha la brisa, una persona normalment, que ens llança a terra la fulla seca a la tardor.
Els cinc paradigmes humans amb les seues diferents realitats són el normòpata, el paranoic, l'esquizofrènic-histèric, el depressiu i el maníaco-depressiu; d'aquests i sempre des de l'òptica del yin, des d'allò femení, des de la creadora i constructiva és que ens podem defensar, altres defenses des de l'òptica del yang, la destructora, la defensa serà igual d'efectiva, supose, però potser també d'una altra manera, ho hem vist a la política, als exèrcits, amb les guerres, amb les baralles, les bregues, etcètera; tot i que un colp a la taula és del tot necessari puntualment.
Una defensa del normòpata passa per comprendre'l, que no entendre'l, parlar amb ell telepàticament, al seu inconscient, sempre en qualsevol moment i arribar a agermanar-s'hi.
En quant al paranoic la defensa passa per la seua acceptació, tot i el seu caràcter controvertit i poc lògic, tot i la seua fredor; dir-los telepàticament, ambdós són barons, paranoics i normòpates, i accepten la telepatia, que els volem, que els estimem, que els acceptem; que el món, nosaltres no podríem passar-hi sense, i sobretot creure-s'ho.
Amb l'esquizofrènic-histèric la defensa passa per l'amor, per l'Amor amb majúscula, és el més complicat per a defensar-se i cal no ferir-lo i comprendre'l, més que comprendre'l entendre'l; si Déu vol faré un article a banda.
Contra el depressiu hem d'oposar-nos, no podem tractar-lo amb carinyo, sinó podríem caure tots dos, amb amor però amb duresa i fermesa, hem d'oposar a la seua enveja del penis la nostra angoixa de castració, la ràbia, però amb bona intenció, el veritable far de les accions.
I per a aturar al maníaco-depressiu cal fer servir els mantres, oracions, música repetitiva, rituals, etcètera.
En tots els casos desitjant el millor per a aquest, el nostre interlocutor o contrincant, tot i que directament i en persona la nostra primera reacció ha de ser la del yang, la masculina, una defensa ferma, verbal o física, si ens sentim molestos, cal després endegar-la d'aquesta manera que he exposat, des del yin, allò femení, amb amor.

dilluns, d’agost 22, 2016

Sopicaldos, fugides, guerres i proves d'amor

Estàtua d'Apol·lo i de Dafne
No cal a aquestes alçàries del meu discurs que vos diga que no és baró l'individu amb penis ni dona el de vagina, i parlant sense connotacions sexuals.
_Jo me'n vaig totes les vesprades al bar o al casino amb els amics.
_Jo em prenc una pastilleta d'eixes de la meua sogra dels nervis.
_Jo faig hores extra.
_Jo li faig el salt de tant en tant.
_Jo invente veritats al laboratori de la Universitat.
_Jo monte guerres per la pàtria.
_I jo faig aquest article.
Són les respostes de set barons al tema de llurs dones, que fan quan ja no suporten, pel pes de llurs cors o per la simple ràbia les proves d'amor de llurs dones? Lacan deia que els barons fan la guerra per fugir de llurs dones.
I em preguntareu, perquè això dels sopicaldos del títol? És complicat, però ho intentaré explicar: El baró necessita una certa dosi de cabreig per a poder “matar” simbòlicament la seua dona, per a castrar-la en l'acte de l'amor, també simbòlicament i aquest cabreig li'l dona la prova d'amor diària de la seua dona, jo quan la veig capficada li pregunte de vegades: _Ja estàs planejant el colp de demà carinyo? I els sopicaldos se succeeixen quan les dones deixen el cert grau d'ordre que necessita el baró per a poder pair les proves d'amor, les faenes de la casa, estar ocupades amb l'endreçament de la llar, els fills, etcètera.
Benaurat dia en què una dona comença a fer entrepans i sopicaldos per a dinar, és que el seu baró ja està en un altre plànol, ja ha paït aquestes proves d'amor no com quelcom nefast i comença a veure-les d'una manera més “normal”, valga la miserable paraula.

dijous, d’agost 18, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La intolerància mesetària

Fa dues setmanes vaig anar a la piscina de Port Saplaya, vam parlar amb el meu germà i amb tota la meua família en català-valencià, i no en la intimitat sinó en veu alta, finalment, en anar-nos-en algú em va barrar la porta del lavabo, que vaig llençar d'uns colps de peu.
No vull anomenar-los castellans, ni mesetaris, tot i el títol, podrien haver sigut perfectament valencians o una altra cosa, però aquest és el conflicte lingüístic espanyol que hem de patir periòdicament els perifèrics.
No cal dir que més o menys luctuosos, tots els dies els arrelats i lleials als nostres iaios i a les nostres llengües hem de suportar dia a dia a aquests guerrillers de la llengua castellana, en un conflicte sord i de vegades vergonyós per a qui el pateix.


La guerra de les llengües
El dia en què per motius econòmics o per altres provinents del registre lingüístic-religiós s'envien robots, que ja circulen, per a castellanitzar la perifèria o per a anglesificar el món serà el principi de la fi.
Una llengua és quelcom més que una diferència d'euros en una butxaca o en un compte corrent, que una frase dita per un polític més o menys forta o que una llei que pot agradar a alguns o a tot lo món, és quelcom més. L'inconvenient d'una torre de Babel és gran, però més ho és una imposició lingüística que pot crear individus destres i prestos per a una guerra. Global.


dissabte, d’agost 06, 2016

Un dels rols arquetípics dels homosexuals

L'homosexual és per excel·lència l'Home bo, l'ànima bella, però ser bo no és sinònim de ser un babau, l'homosexual junt a l'histèric hètero és delineador, planificador, promotor de civilitzacions, les planifica des de la filosofia, la ciència, l'economia, etcètera.
A banda en el terreny vital són, tant hèteros histèrics com homosexuals els Cristos de les civilitzacions, ha estat així el Crist, el nostre Crist-Déu, un home que va donar la vida per la Humanitat.
Ho explicaré, un homosexual en no tenir de normal el fal·lus, i en ser atacat per un normòpata quan aquest necessita o li cal “matar al pare”, és a dir, sentir desig per la dona o partenaire de l'homosexual masculí o de l'hètero histèric, doncs ambdós tenen també partenaires femenins, quan el normòpata els ataca no moren físicament, sinó que perden el fal·lus, moren simbòlicament, tot i que hi ha exemples que ho han fet realment, com Crist o Sòcrates; o millor dit no moren físicament en tenir la inconsciència de l'amor, de Déu, doncs Déu és Inconscient.
L'homosexual masculí és el filòsof, junt a l'hètero histèric, ambdós es complementen en una relació de temor per part del segon cap al primer i d'admiració barrejada amb odi del primer cap al segon.
I tot i que poden aquests homo o hètero histèrics ocupar qualsevol lloc del rombe tròfic, o de les faenes socials, s'han dedicat històricament a la “Creació” amb majúscula, creen talment vida en donar la seua, simbòlicament, pels hòmens, per l'Home.
El món seria inconcebible sense aquests dos homo i hètero histèrics, si les lesbianes eren els Anubis, aquests són els Dionís de la Història, tot i saber que tot lo món pot estar en qualsevol lloc psicològic o pansexual i, tots podem ser el “mal” o el “bé” d'un altre.
L'homosexual i heterosexual histèrics són els Pares de la Història.

Quin és un dels rols arquetípics de les lesbianes

"El que la Dona vol, Déu ho vol" deia Lacan, són l'arquetip de tot tipus d'intel·ligència, aquestes dones.
Aquest és un article que vol posar en marxa la idea de que tots som necessaris, des del normòpata fins a l'homosexual o l'histèric passant per les lesbianes, el nazisme va voler eliminar lesbianes, homosexuals, bojos, jueus, i tota la diferència, sense saber que en eliminar una sola peça del trencaclosques dels arquetips tot cau, cau el sistema i es produeix una guerra fins que l'equilibri és restablit.
Doncs bé, un dels papers arquetípics de les lesbianes per a un hètero histèric, que formen part de la meitat dels histèrics, els altres són lesbianes i homosexuals; un dels papers, com deia és enfrontar-se aquest darrer a una lesbiana, l'hètero histèric és l'”altre” de les lesbianes, aquella persona que aquestes temen, odien i admiren, tot i que també estimen; enfrontar-se, dic, i l'enfrontament ha de ser des de l'estil, tant se val quin siga l'objecte o tema pel que esdevinga l'enfrontament, tot i que no ha de ser buscat per l'hètero histèric, i així aquest acompleix la seua cadena sexual en el sentit de que es trobarà amb una normòpata hètero immediatament, que l'admirarà per haver-se enfrontat a la lesbiana, doncs aquestes tenen a les lesbianes com el seu altre, l'admirarà i estarà sexualment disposada, cosa que farà que el desig d'aquest hètero histèric vaja a la seua dona hètero histèrica, en forma de fantasia sexual o simplement de desig o gaudi sexual, renovant-se l'interés per ella.
Si eliminàrem les lesbianes completament del globus, cosa impossible per idealista i nefasta, no hi hauria contractes sexuals ni la societat com es coneix i, dubte que es poguera conformar cap tipus de societat.
I no pensem que una lesbiana només pot assolir aquest paper o rol, sinó que com a qualsevol persona pot fer qualsevol tipus de paper menys filosòfic o psicològic també, doncs hi ha lesbianes al periodisme, com a la construcció, passant per la ciència o el dret, hi ha lesbianes en qualsevol àmbit humà.

Aquest article és i no és meu, m'he l'ha dictat telepàticament una de les persones, dona i lesbiana,que he vist aquesta vesprada a la taula del costat del bar on hem pres una orxata la família de la meua dona i jo.

dimecres, d’agost 03, 2016

"Don Quijote" i "La vida es sueño"

Qui no ha lluitat contra un mal, fet real i nascut en les paraules d'un suposat enemic a un tercer i sicari? Qui no s'ha enfrontat davant de les exigències de la seua dona a una altra dona envejosa fins la mort? Qui no ha merescut del Cosmos el naixement d'un fill? O la ventura vinguda d'un Sant? Qui no s'ha estavellat cap vegada contra les aspes d'un molí, que només existeix en nosaltres tot i existir?
La vida, eixe gran misteri, només els hòmens freds, si s'atreviren, els hi aniria la vida, a escriure-la podrien fer-nos cinc cèntims o esgotar-la, no, no volem això, el que sí que volem és que se'ns reconega la materialitat del somni, la materialitat d'eixa gran realitat nascuda a Madrid per Calderón, eixe somni que és la vida.
Jo quan treballava al Principal m'acostava al retrat de Calderón que hi ha a la banda dreta de la paret principal interior del teatre i sentia eixa vida, eixe somni, que em feia pensar que no havia jo inventat el món, que el món ja existeix d'ençà temps immemorials i la Història només ens exhorta a que el recordem, periòdicament el recordem.
I així serà, la evolució o revolució en què estem ficats no ens dóna la certesa de ser-ho realment o de ser una nova baralla entre germans, entre hòmens, però tinguem-li fe, fe com la va tenir Cervantes i Calderón en començar les primeres pàgines dels llurs llibres, així siga un nou començament.
Cap al final dels nostres dies cal oblidar eixes bregues, ens ho demana Déu, com firmant la pau que ens farà passar plàcids cap a l'altra riba, i eixa és la renúncia del Quixot.

Piràmide tròfica o rombe tròfic? La piràmide de Gizeh

Igual que un individu amo o capitalista pot pronunciar unes paraules o fer una trucada de telèfon al cirurgià que opera a sa mare per amenaçar-lo si té cap errada en l'operació, una dona o un individu del discurs histèric pot pregar-li a Déu, resar o simplement desitjar la curació, amb la qual cosa i complementant-se ambdós, amo i histèric o histèric amb Déu o el desig pot fer que el cirurgià faça una operació perfecta a sa mare si els déus o Déu vol en darrera instància.
Jo no crec en les piràmides, ni en la tròfica ni en la de Maslow, doncs és en països pobres on hi ha més espiritualitat, i és més, pense que davall de qualsevol piràmide hi ha una altra oculta, necessàriament oculta, talment com la de Gizeh, així els individus yang, fent un exemple, s'encarreguen de fer una taula, una cadira i les potes de la taula i, els yin de donar vida a l'arbre que ens dóna la fusta; si en alguna ocasió poguérem reproduir un robot ho faríem en un alt grau d'un home yang, i molt difícilment d'un yin, que té el miracle de crear, però si així ho arribàrem a fer no ens seria útil, doncs reproduiríem la mateixa vida, aquest robot yin tindria les mateixes virtuts creadores i els mateixos defectes destructius d'un home, necessaris tots dos, i per tant seria una rèplica de la mateixa societat, seria un ésser viu.
Molts poden pensar que el món camina inexorablement cap a la seua destrucció, però açò és fals, a cada troballa en el món material s'esdevé una altra en el món espiritual, fins complementar-se i auto-regular-se, no només bolcat a la creació sinó també a la popularització de l'espiritualitat i els seus efectes creadors.
L'Home yang sempre ha minimitzat l'Home yin, n'ha tingut vergonya, vergonya de les dones, mentre que és l'Home yin qui ha hagut de “planificar” solucions englobadores d'ambdós, ja siga amb la filosofia, la ciència, o fins i tot la tècnica mateixa, a l'igual que el gran pacte entre ambdós, l'amo i l'esclau, l'amo i l'histèric, la religió i la seua institucionalització.
No podem, com ho va fer el nazisme, eliminar l'Home yin sense rebre les conseqüències, la guerra, la mort, la inestabilitat del sistema, perquè allò yin o femení és el misteri, infinit i a-conceptual, mentre que el yang és conceptual; quina serà doncs la solució política a aquest món? Una globalització desglobalitzadora, una atomització del capital, que farà l'aliança Amo, Capital, Ciència i Llibertat.
La creació del yang, com hem vist a l'exemple del telèfon, és sempre real i factible, lingüística com la del yin, tot i que la d'aquest darrer està feta en base al misteri, lingüística i més enllà, en Déu, és per tant fe, titànica, així el yang ordena mentre que el yin crea vida, finalment s'arriba a la conclusió de que l'Home s'autoregula, el yin controla amb Déu al yang i el yang controla al yin amb la política.

dimarts, de juliol 26, 2016

Rols i mantres sexuals

Tot i que els discursos histèric i de l'amo no depenen de cap tipus de conducta, sí que se sap que les dones, si volen estar disposades a la penetració del baró han d'estar al discurs histèric, si més no mentre són penetrades i per la seua banda el baró ha d'estar als discursos de l'amo o del capitalista, si vol tenir una erecció factible d'esdevenir en penetració.
El baró capitalista “compra”, sempre entre cometes, a una dona per a posseir-la, mentre que el baró amo la posseeix i, tot i que un home que transite les més hores del dia pel discurs histèric no ha de ser “homo” en tots els casos, sí que és necessari que a l'hora de fer l'amor amb una dona se n'isca d'aquest discurs i entre en el de l'amo o en el capitalista.
Dit açò he d'apuntar que si un baró (i no és baró tot aquell que té penis, i no parle amb connotacions sexuals) fa el rol que normalment a la llar li correspon històricament a les dones, i mentre “furte” aquest lloc a la seua dona, no tindrà cap problema en traslladar-se a l'hora de fer l'amor amb ella als discursos de l'amo i del capitalista, perquè haurà pres aquest rol des de la conquesta, típica dels discursos de l'amo i del capitalista; però si els rols de la llar ja han estat posats per la força del costum en la parella i, han estat donats al baró per obligació, aquest es posarà per la força de la insatisfacció, en el lloc histèric o de la queixa i li serà en una situació crònica, és a dir, en què una dona li obligue a actuar amb el rol femení li serà molt més difícil posar-se en el lloc de l'amo o del capitalista, discursos que frueixen del “manar” i del “tenir”, i és amb aquests verbs bolcats sobre la nostra dona, que ens permeten, i no altres discursos, fer l'acte de l'amor, la penetració.
És per això que el gaudi anal s'estén entre l'”hètero” com a forma de gaudi sexual ja “normal” en la parella, doncs el lloc de dona és en certa manera, i com resen conegudes frases en el món gay, i que ells s'atreveixen a plantajer-nos, és de dominat i de submís, tot i que només a l'hora de fer l'amor, i tot i pensant que hi ha dones físiques que estan en el lloc de barons i a l'inrevés, són frases aquestes amb què els enamorats frueixen de llurs parelles, doncs són mantres sexuals.

divendres, de juliol 22, 2016

Dues pàtries, dues llengües

La llengua catalano-valenciana va ser la llengua de mon iaio Vicent i la paterna de mon pare, aquest home, mon pare, em va llegar el seu imperatiu patern, sempre exhortatiu: _Parla en valencià! Per una altra banda la meua “lallengua”, és a dir, la meua llengua materna no és la llengua de mon pare, del Pare en el meu cas, sinó que és la llengua castellana, la de la porció d'Espanya extremenya i llengua de ma mare.
Per tant tot i que el meu símptoma no és talment aquest, aquesta divisió m'ha forjat com a un home prudent, que mira sempre el terme mitjà de les coses i situacions, potser per a poder quadrar el cercle del meu “Jo”, dividit des del bressol entre l'imperatiu valencià de mon pare i la meua llengua materna i, aquesta divisió ha permès que jo arribara al “parlêtre”.
Per a un castellà que parle normalment i amb assiduïtat en la seua llengua veure a un valencià parlant en la llengua dels seus pares li pot semblar un acte de caprici, capriciós: _Mira! Un nacionalista. Res més alluntat de la realitat, darrere d'un parlant de la llengua catalano-valenciana molt poques vegades s'uneix l'imperatiu patern i “lallengua”, la llengua de la mare, la pluriculturalitat d'aquest país ha fet que ja no hi haja en les zones més despersonalitzades o amb menys polítiques tendents a l'homogeneïtzació de llur llengua una homogeneïtat que resultaria sanadora.
No, no estic en contra del mestissatge, sinó en contra dels caps obtusos en totes les direccions.
Espanya, nació de nacions, no té una altra solució que la presa de la immersió lingüística en tots els nivells i àmbits de les perifèries, doncs els drets històrics són com el sentit comú, gairebé divins, i hem de saber que una llengua morta a posta tarda més de deu generacions en passar al Cel de les llengües, llurs parlants odien, estimen, envegen, i maten en ella tot i morta i degut a la seua mort; mentrimentres la carn pudenta de la seua mort crea infeccions pertot arreu, evitem-les.

dissabte, de juliol 09, 2016

Les primeres fulles verdes del tercer nus

Hui he pogut notar les primeres fulles verdes del tercer nus, aquest nuc ens portarà una Europa sense Gran Bretanya o potser només sense Anglaterra, que estarà amb els USA de facto, una Catalunya independent o un estat federal espanyol en cas contrari, en definitiva una globalització desglobalitzada o una atomització globalitzada, o una intro-oblusió de l'amo, de l'Amo i de tots els hòmens en llibertat.
Açò es farà perquè estem deixant, malgrat tot, creieu-me, de veure la realitat com una lluita marxista, l'estem veient des d'aquesta òptica, com no, la del capitalista, Marx era del discurs capitalista, com des de l'òptica de l'amo, Nietzsche era un histèric que va voler comprendre l'amo i va llegar-nos la seua solució, i presa per Freud tota aquesta realitat ens l'ha fet veure des de l'òptica de les dones també i totes tres realitats unides en paus, que gràcies al dubte de l'espiritualitat ha donat el resultat d'aquestes fulles verdes que ja s'albiren.
Aquests són només alguns exemples, però la llavor s'estén ràpidament pel món, com el fantasma de Marx, però aquesta vegada com la benedicció de Déu, o si voleu dels déus o dels Sants, amb la benedicció de l'Home.
Sí, hi haurà de tot, gent que vos dirà que el món s'acaba, que estem entrant en el major lloc de perill per a les guerres, no feu cas, per favor, i tingueu la seguretat de que amb defectes, però el món se salvarà miracle darrere de miracle, no, no hem de sentir-nos segurs d'això, mai, però creure'l, en aquesta contradicció caminarem, com camina qualsevol bufó d'aquesta, la nostra terra, que ja no serà vilipendiat ni rigut pels pobres que fins ara havien governat la nau del món, un govern a base de colps i fuets, hui serà amb l'amor, i sense baixes ni bocs expiatoris; no hi ha hagut.

dilluns, de juliol 04, 2016

"Jo no votí a Podem"

Aquesta frase em la deia un amic votant de Compromís, i el vaig comprendre perfectament, de fet he nascut a València; ambdós partits han anat plegats a les darreres eleccions, però no eren dos partits amb els mateixos fins, amb les mateixes finalitats.
Si Podem és la part de la societat yin, és a dir, la que amb l'enveja del penis “lluita” contra la dreta, discurs capitalista i de l'amo (no contra l'extrema dreta, que s'encarrega d'evitar l'esquizofrenització o histerització de les societats), és a dir, el de l'angoixa de castració yang, en una proporció d'un quinze o deu per cent, front al cinc o deu de l'anterior, per a portar la “lluita de classes”, que permet l'estabilitat de sous, jornals i drets dels ciutadans, el partit Compromís és una coalició valenciana, tant de dretes com d'esquerres, de fet aquest amic fa temps em va comentar que havia votat a la dreta, i aquest partit és l'alternativa a tota la política que mira per Castella, front a les perifèries, Castella, que està també representada per Podem, un partit, que malgrat la plurinacionalitat que esgrimeix i amb què es presenta, té un manat clarament castellà i per tant disposat a oposar-se a les perifèries a poc que el seu electorat plore pel seu sentit nacional.
No, tampoc no és desitjable, com no és desitjable la no existència de ningú, tots som necessaris; de Podem, però d'un deu o quinze per cent del seu electorat que faria possible la “lluita de classes”, no més; i hi ha qui em dirà, però què és la lluita de classes si tot el pobre vol ser ric? No, no és cert que tot pobre vulga ser ric, només els desdiscursats, però els explicaré, és el xafardeig de xiquets o de xiquetes manats pel xiquet de pare ric o amb més personalitat, és a dir, imaginem-nos un amo o xiquet que tinga el mòbil més bo i car de tots els dels seus amics menys afortunats, si no hi ha una força que el controle i l'estabilitze arribarà a dir-los ¡no te'l deixe! ¡tu no en tens, et fots! ¡Fot-te i que treballe ton pare per a donar-te'l! És a dir, finalment si no s'uneixen finalment els altres xiquets per a maleir-lo o en un mal cas per a furtar-li'l i així endolcir la conducta del xiquet amo o capitalista acabaran sent humiliats i en certs casos morts.
Però Compromís també té la seua raó de ser, és la unió dels valencians, de dretes i d'esquerres per a evitar que eixe xiquet, Castella, no els faça callar lingüísticament, no els humilie econòmicament i que no els obvie políticament.

diumenge, de juliol 03, 2016

Els quatre poders

Els quatre poders
Es podria dir que el poder legislatiu estarà en mans de les dones, del discurs histèric (no persones amb penis o vagina, òbviament), l'executiu en mans dels amos i capitalistes i el judicial en mans de la ciència o discurs universitari, el de l'analista serà el poder eteri.

dissabte, de juliol 02, 2016

L'espurna de Mart

Les dones, Déu, m'enviava el missatge amb l'espurna, jo el volia arrovellat.

Alguns es riuran de mi, pobre! ja ha doblegat els genolls! I jo els diré: ara sou vosaltres qui esteu on jo ja vaig passar, el missatge era diví, i la seua paraula és vàlida, l'espurna és, ara, i sempre.

Nietzsche ho va dir així:

Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però tingueu un respir, rebel·leu-vos, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius.
Només hi ha una decadència, la relaxació contínua de la voluntat (desig).

No cal dir que va amagar moltes més coses.

I Lacan ho va fer amb la trinitat del desig, el gaudi i l'amor, una miqueta de tots tres, i el gaudi, en aquest cas, motor en moltes persones, usat com la sal, l'amor com el pimentó i el desig com el safrà.

Freud ho va explicar amb el complex d'Èdip i Aristòtil amb la prudència, quan s'és al mig, al bell mig cal buscar a Déu, Ell et dóna la possibilitat de que el trobes. Això, aquesta màxima, li la dec a Dionís.

diumenge, de juny 19, 2016

Lleialtat i ideologies

Hui dues persones s'han rigut de mi, jo no m'he vist afectat, sé més per a guarir-me que el que puguen arribar a ferir-me; un superior ha rebut el suport d'una persona, que també me l'havia oferit a mi aquest ajut, però jo per lleialtat he hagut de rebutjar l'oferiment, jo haguera pogut tenir una llarga temporada de força i poder, de benestar, però per damunt de les ideologies estan les persones.
Jo sóc lleial, i tot i que la persona per la qual he apostat no pot ajudar-me, li dec tota una sèrie d'experiències, i les experiències es paguen, a més de la meua amistat.
Ambdós en riure's encara no sabien l'abast de la seua acció, i com dos xiquets han llançat els coets fregant-los amb les mans, sí, ha estat una palla del tot efímera, perquè, quant els durarà la seua joia? A l'un per aconseguir un inestable company de viatge i a l'altre per poder mantenir un treball que és el seu únic patrimoni.
Jo tinc les meues ideologies, que de ben segur faig servir quan els parle a aquests i a tot el món en català-valencià, o quan em pose del costat del feble o quan em disculpe per una errada comesa sobre algú, o quan m'he de doldre de no haver prestat atenció a un company en un moment de ràbia, però per damunt de les ideologies estan les persones, i jo me les estime, tant com a aquelles, però de ben segur igual.
Gràcies, P., no he sabut veure que el teu requeriment era del tot humà, i gràcies, R., el teu ajut, tot i sincer no l'he pogut acceptar per les raons que abans he exposat.
I com no, gràcies a tot lo món, gràcies a la vida que em fa sentir, escriure, parlar, patir, pensar, fruir, en definitiva, viure. 
I ara, que ja m'han llegit ho puc dir, què faria jo amb deu anyets més de prosperitat si el món s'afonara?

divendres, de juny 17, 2016

Pederàstia, conducta proscrita per motius obvis

Cap conducta humana o animal pot ser desarrelada sense que l'equilibri eco-sòcio-biopolític quede alterat, ja ho van intentar superpotències del segle XX amb un resultat nefast, la II Gran Guerra i hui una tercera suposaria l'Apocalipsi.
Jo sé que a cap pare del món no li agradaria que el seu fill fora captat o segrestat per una màfia de la prostitució, és més, a molt poques persones els agradaria la idea de l'existència d'aquestes màfies.
I sé també que una persona pot viure sense llegir, sense fumar o sense anar al futbol, com també sense fer l'amor, però cap persona del món, sense una espiritualitat forta, una sublimació adient o una gran dosi de disciplina pot deixar de fer l'amor, no, no esperem que una persona privada d'aquest privilegi, tot i ser perfectament possible, no esperem que siga una persona totalment equilibrada.
Hi ha hagut veritables monstres perfectament casats, com també perfectes imbècils que s'han dedicat a l'espiritualitat amb totes les seues forces, però tinguem una mica d'empatia i pensem en una persona en què el seu objecte de desig haja quedat en una època infantil, de tots és ben sabut que els professors a l'antiga Grècia feien l'amor amb els seus alumnes i tenien una relació d'amor-autoritat amb ells, i que en tots els temps hi ha hagut qui ha trencat la llei del sentit comú per a transgredir amb aquesta conducta.
Hui amb la revolució tecnològica ja és possible, i què dir dins de deu o vint anys amb els robots, que ja existeixen actualment, no siguem més papistes que el Papa i no anatematitzem la conducta en si, possible ja amb els robots, i per tant ja perfectament legal i lícita, i sapiem veure que no són malaltes aquestes persones, sinó presos per un tipus de conducta proscrita per motius obvis, la manca d'autoritat sobre si mateixos dels xiquets, l'estètica a banda de trencar les estructures familiars, perfectament reparables aquests inconvenients amb la discreció que pertoca a aquest tipus de conducta, tot i que siga a partir d'ara amb robots.

dimarts, de juny 14, 2016

"Heteropatriarcat" o simplement malestar femení?

Ja va dir Nietzsche que hi ha dos tipus d'hòmens, els conceptuals i els intuïtius, els segons saben que hi ha una realitat més enllà dels símbols, de les paraules; i els primers s'encarreguen de delimitar sota un símbol un infinit de significats, de sentiments o de coses.
Hi ha l'hètero? No, la paraula és un concepte d'aquells hòmens freds, els conceptuals, per a limitar i delimitar un infinit de sentiments, com tampoc no hi ha l'homo, tot i que hi ha qui s'enamora de la paraula per a en una lluita infinita contra si mateix arribar a “Ser” i esdevé homo, o creu “Ser”.
Des de l'esquerra més ingènua se'ns està venent la idea de l'heteropatriarcat, i aquest no és res en si, sinó el malestar de les dones, la seua histèria, que lluita contra si mateixa per arribar a “Ser” i l'expressa amb la mort o violentament d'ella mateixa dirigit al Pare, Déu, l'Home.
L'Home tampoc no és del tot sencer o complet i té la seua part femenina, i ha lluitat contra si mateix també, d'una altra manera, però també ho ha fet, l'Home s'ha identificat contra Déu, en una lluita per arribar a ser el Rei Mides, i va pretendre matar Déu; les dones i la representació de l'Anticrist, la Dona, també ho ha fet, però aquestes en una lluita d'identificació contra l'Home.
Ja ho diu Lacan: “El que la dona vol ho vol Déu”. Així la història haurà de deixar per a les dones, per a què aquestes hi convisquen amb la idea d'Home i tots alhora en paus, sent la veritat, mentida o no-res d'aquestes realitats per mi exposades com el llibre o la sopeta que el xiquet, la societat, menja o llegeix.

dissabte, de juny 11, 2016

Em preocupa el meu cul

He titulat aquest article amb el nom d'una cançó ja antiga de l'Ovidi Montllor, però tot i amb el títol parlaré dels sindicalistes, sí, molta gent pensa erròniament que a aquests homes només els preocupa el seu cul, res més incert, ser sindicalista és rebre malediccions, ensurts, esglais, vituperis i molta faena; de vegades tirant de mòbil, altres fent ajuntar-se la gent, els treballadors, per aconseguir un jornal just, evitar un acomiadament o el que s'està fent més habitual, un despatxament col·lectiu mitjançant mobilitzacions al carrer i a tots els àmbits de la vida social i política.
I han de nadar i guardar la roba, estar en el tall de la navalla per a complaure el major nombre possible de persones, per aguantar insults sense perdre els papers, o estar de vegades requerits per la justícia.
A banda hi existeixen les intrigues que d'una o altra manera tothom ens entestem a crear i, ells amb el nostre ajut han d'evitar i regatejar, i generalment, sempre pot haver-hi excepcions, pel bé general; alguns els titllen de marxistes, com si la paraula els igualara a un Mao o a un Stalin, uns altres pensen que el que volen és no treballar i salvar el seu cul, però gràcies a aquestes persones i a la seua tasca el món del treball ha assolit fites de prosperitat mai pensades, que malauradament hui s'estan oblidant, les persones tenim tota la informació del món i ens acomodem en quant tenim un bon sou i, com és natural no tothom valem per a les mateixes coses, però el cas dels sindicalistes és el paradigma de la política grega de carrer, la que pot tastar-se i no és només una papereta en una urna un dia de festa, molt lloable per cert i necessària, sinó que és una de les obres humanes més perfectes, una miqueta de dret, filosofia, política, història, etcètera.
Potser algú i tot lo món alguna vegada a la vida s'ha sentit defraudat pels sindicats, però si no fóra per aquesta invenció de la política, que toca de peus a terra, potser encara viuríem en un món on el discurs de l'amo i el discurs capitalista tindrien tota la legitimitat del món per a fer servir la plusvàlua de les relacions humanes sense cap embut.
Hui em lleve amb admiració el barret pels sindicalistes, sobre tot per dos d'ells Roberto Lisart i Vicente Suárez de CCOO, i tot i que la meua experiència amb els sindicats ha estat com tot, una de cal i una altra d'arena, sempre la palada de cal ha estat més grossa i determinant.

dijous, de juny 09, 2016

Els valencians, auto-odi i cabuderia lingüística

Si una cosa tenim els valencians a banda del nostre auto-odi és la cabuderia lingüística, si seguim emprant el català-valencià en un 20 o 30 per cent com a primera llengua de relació a la nostra àrea metropolitana, cosa que voldrien amb l'euskera en tot el País Basc, i després de trenta anys amb un sol canal de televisió en la nostra llengua, que van arribar a ser tres, finalment amputats, front a les seixanta o setanta en castellà, o hem mantingut la nostra Senyera Reial davant la Batalla de València en què des de Castella es va atiar la divisió entre els valencians i les seues senyes d'identitat, batalla que no només es va circumscriure a la ciutat de València, sinó a tota la Comunitat, és per alguna cosa.
Si després de posar-nos difícil, durant més de vint anys, l'escolarització en la llengua del país hem seguit parlant-la, és també per alguna altra cosa i, finalment quan Castella ja celebrava la derrota lingüística dels valencians, centrada en el Cap i Casal, ens ix Compromís, bo o roí l'únic partit que defensa allò valencià, que tot i no poder fer massa en quant a la immersió i el redreçament lingüístic, degut a les lleis estatals, està duent a terme, si més no, amb precisió la llei de normalització del valencià, com es va signar temps abans.
Un poble no pot ser assimilat si no és amb una gran immigració, amb tots els mitjans en contra i lingüísticament, amb polítics del grup lingüístic invasor i, sobretot amb una elit que afavorisca el canvi de llengua per prestigi.
Tot això ho ha tingut Castella durant més de quatre segles, però tot i amb açò, encara es pot creuar la Comunitat Valenciana de dalt a baix, amb algunes excepcions, parlant en la llengua que va esdevenir la pròpia d'aquest poble set-cents setanta-cinc anys ençà.
Esperem que tot i tenir una Generalitat Valenciana intervinguda per l'estat, i no degut als valencians, sinó al partit castellanista que ens va governar els darrers vint anys, es puga fer una veritable política valenciana, no trencadora amb Espanya, sinó agermanada amb ella, com a part integrant, però d'igual a igual, no amb auto-odi, que ens dissoldria amb Castella o amb Catalunya ni tampoc avergonyint-nos d'emprar el català-valencià i els mots més típics valencians, els que els nostres pares, iaios i rebesavis ens van llegar, que ni castellans en un primer terme ni tampoc catalans ens han de fer oblidar.

dilluns, de juny 06, 2016

De l'Home tancat a l'Home endeutat

Si sentírem l'Eternitat els nostres cossos serien eterns, la consciència de l'amor és vida, l'únic impediment a aquesta intel·ligència és que hem de restaurar el nostre cos a la Terra.
Va dir Gilles Deleuze “l'home no és ja home tancat sinó home endeutat”. Als tres registres de la realitat, el polític, l'econòmic i el lingüístic-religiós els hem demanat un gran préstec, a tots tres alhora, tot i que parlaré primerament del polític, la política, la filosofia, la tècnica, la ciència i totes les disciplines humanes han fet un pacte amb el “mal”, tot creix exponencialment, des de l'esgotament de la filosofia, fins la carrera en progressió geomètrica de la ciència i de la tècnica que pot portar-nos fins a la fi si no sabem posar-li límits.
En el terreny de l'economia de tot lo món és sabut del desgavell del capitalisme, que camina pel seu darrer nivell, el capitalisme financer, els diners no són ja simbòlic-reals, sinó fantasmes o dit d'una altra manera, són diners ficticis i sembla que tots hem demanat al no-res un préstec infinit, que llevat de les connotacions marxistes, tots ens hem de sentir una mica responsables.
I en el registre lingüístic-religiós veiem com apostem en una carrera sense fi per la llengua única, que només ens pot portar a l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, amb resultats fatals i en el terreny religiós hem esperat que la ciència ens faça immortals, quan Lacan i finalment el sentit comú ens diu “cregueu que aneu a morir”, perquè ens és tan necessari saber que la nostra cursa acabarà com portar espardenyes per a córrer-la.
L'Home és un Home endeutat que espera, com a bon pagador, retornar el seu capital a Déu, aquesta i aquest comés ho farà la Nova Era de Déu, Crist i Dionís on ja som al IV any.

dissabte, de juny 04, 2016

Llibres de dones


Algun dia, amor,
llegiràs el llibre de la meua vida,
llegiràs aquell manuscrit
que jo vaig fer fugint de tu, 
i creient que inventava el món,
llegiràs el gruix
de la meua obra,
i eixe dia et llegiràs a tu mateixa,
Jo hauré posat la mà, la ploma
i cert caire de dona,
la dona que hi ha en mi,
però tu m'hauràs dictat l'arrel.
Eixe dia sabràs
qui és el nostre fill no nascut.

Jaguar, Baco i Dionís

Si una cosa tenim els humans és la nostra capacitat de transgressió, hem de transgredir tots els déus per a poder arribar a la plena "humanitat", però no tenim el dret, perquè així ens ho ha dictat la nostra natura, la nostra ordre genètica, el nostre cos, de transgredir el més sagrat, la nostra devoció o respecte cap a ells.
No es pot fumar cigarretes tota la vida i no es pot fumar tabac sense donar les gràcies a Jaguar, com no es pot beure cervesa o vi o altre tipus d'alcohol sense agrair-s'ho a Baco o a Dionís, els ho devem a tots aquests déus que des de l'albada dels segles ens van posar la idea per a que nosaltres poguérem construir aquestes begudes i poguérem cremar aquesta herba.
Hui li he demanat als déus una cosa, jo sé que són rumbosos i que me la concediran, potser he parlat massa hui, però déus, creieu-me, era necessari.

dijous, de juny 02, 2016

Llengües milionàries, Tamara i el multiculturalisme

No per tenir més oients potencials som més feliços ni ens comuniquem millor, normalment una llengua arrelada al poble i al que més ens estimem ens fa viure més equilibrats amb nosaltres mateixos. Tamara havia nascut a la ciutat de València i tenia uns pares que feien servir entre ells el català-valencià, era la llengua de comunicació normal a la seua família, en arribar a l'edat escolar van pensar que si dominava tres o quatre llengües fortes, milionàries, la xiqueta estaria del tot comunicada i tindria més oportunitats de fer una vida com la que ells no havien pogut tenir, plena. I van fer de la seua filla una esclava del poder i del capital, doncs són les persones que busquen una llengua aliena i predominant per a substituir la seua que no saben que concorde amb ells mateixos gaudirien del saber i no del poder o dels diners, als que mai no arribaran, per la seua condició.
La van escolaritzar al Caxton College i l'anglès va ser la llengua predominant dels seus estudis, a banda del castellà i el xinès que com què era una llengua en auge i la més parlada al món, tot i que localitzada en un sol país, va ser la tercera que van triar per a la seua única filla.
_Amb l'anglès, el castellà i el xinès la nostra menuda podrà fer una gran carrera i així no haurà de passar penúries econòmiques com nosaltres, uns camperols que només en sabem malparlar la nostra i quelcom de castellà.
Però no per tenir més locutors s'és més feliç, tot i que la xiqueta parlava en facebook, en twitter, en MySpace, en messenger, i en altres plataformes on l'anglés, el castellà i el xinès també, perquè no, estaven de moda.
No tenia res a dir per la seua curta edat, però tenia molts amics virtuals i moltes paraules al seu inconscient, fins que va acabar els seus estudis no es va topetar amb el mercat laboral, aleshores ningú no la va comprendre, ni tan sols en el català-valencià que per no haver-s'hi dedicada no parlava, ni en les altres tres llengües, el cert era que sí, sí que la comprenien i tenia milions d'interlocutors potencials, però tant se li feia, va ficar el seu menut cos i el seu ample cervell a engreixar les llargues llistes de l'atur.
Ningú no va donar ajut a eixa jove a excepció dels seus pares que només sabien malparlar la seua llengua, la pròpia del poble en què havien nascut, però que amb tota la bona intenció la van educar com a esclava d'un poder que iguala als seus súbdits sota mínims.

dimarts, de maig 31, 2016

El mal segons els cinc discursos humans

Llevat del mal que es pot produir en relació amb l'instint de supervivència, el de nutrició o el sexual hi ha el mal “per se”, que jo explique segons els quatre o cinc discursos humans.
Des del discurs de l'amo, que frueix de manar, el mal és un excés en aquesta premissa, és lícit ser líder d'un grup, però no quan busquem un boc expiatori amb la intenció d'ajuntar al grup i així ser líder i manar, en aquest discurs de l'amo pot donar-se en forma de domini total sobre les persones, i quina millor manera que la de causar por, de que s'agenollen davant de mi.
En la seua relació amb el discurs de l'amo, l'histèric pot estar desdiscursat i creure que vol gaudir de manar, quan del que gaudeix o ha de gaudir és de saber, és el cas d'aquells hòmens del discurs histèric, que sense ser per si líders ho pretenen, posant travetes a l'altre per a poder tenir una mica de comandament.
Des del discurs capitalista el mal es dóna en el màxim del “tenir”, desposseint a un altre d'allò seu per a fer-ho nostre i, amb la seua relació amb l'histèric, quan aquest està desdiscursat i enveja, igual que en el cas de l'amo-histèric, en aquest cas perquè vol el que altre té per a fer-ho nostre, intentant amb la seua enveja desposseir a eixe altre de tot per a només tenir-lo jo. I dic que està desdiscursat perquè aquest discurs, el de la histèrica, frueix amb el saber i no amb el “tenir” o amb el “poder” d'ambdós altres, amo i capitalista.
Des del discurs universitari o de la ciència el mal ve quan algú ens desposseeix de la nostra veritat, aquest defecte l'ha intentat solucionar la ciència, sent un mètode barrat en quant a la veritat, és a dir, que aquesta és dialèctica i canvia amb el temps, però tot i amb això la ciència, com l'altre gran universitari, la religió, és incapaç de replantejar-se tota l'estructura del seu edifici, odiant i envejant a qui li la plantege o discutisca.
I des del de l'analista, que gaudeix en posar a l'histèric o del saber en un primer lloc i “crear” la realitat amb la què es construeixen les civilitzacions, el mal li ve quan aquest pren el gaudi o ideal per a funcionar, un terapeuta del món psi, que en no estar analitzat passa per transferència el seu gaudi o ideal al pacient, fins i tot es pot donar en un ja psicoanalitzat; o més clarament en una persona que aspire a una Espanya una i castellana o a una altra que vulga una València només valenciana, on es desatendira l'estatus de segona llengua del castellà, obviant el desig d'eixos pobles en pos del seu gaudi o ideal, que bàsicament ha de consistir en enaltir el discurs del saber. Òbviament estan barrejats i no es pot parlar d'un mal en un sol discurs tipus.
Després aquests arquetips conductuals creen l'enveja del penis en el yin i l'angoixa de castració en el yang, el yin fa que el yang li fugisca per aquesta enveja i l'envie a la guerra, i alhora el yang cree amb la seua angoixa de castració la benzina per a que el primer torne a fer-lo anar a la guerra; si en meitat camí troben l'amor hi ha creació, si no destrucció.