València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de desembre 30, 2014

El llenguatge parla en nosaltres

Deia Heidegger que el llenguatge parla en nosaltres, un foll és una persona que és conscient d'aquest fet i és desbordat pel mateix motiu pel llenguatge. Un exemple és el del pecat original, de fet la Humanitat es va adonar des del seu començament i, és el seu símptoma o follia primigènia, que tota filosofia ha intentat minimitzar i explicar, de que a un esdeveniment positiu, com ara un casament, un enamorament o un naixement li seguia un altre succés luctuós o si més no negatiu; els cristians, la qual religió té molt de simbòlic lacanià, li va donar l'explicació de la trangressió contra Déu (no és que estiga negant Déu, tot el contrari, pero superar el complex d'Èdip és tenir present i no tenir eixa transgressió com en un "miracle" o una contradicció paradoxal), i si voleu erem castigats pel fet de sentir, d'existir, era el pecat original.
Aquest fet succeeix cada dia i en moltíssimes persones, imaginem-nos el cas d'un paranoic, si volem etiquetar una persona amb un nom que ens serveix per a la nostra comprensió del fet, que tots els dies és abordat per problemes domèstics i de la seua vida social i en obrir el seu correu electrònic veu en les cartes dels seus interlocutors o amics respostes als seus problemes, vistes per ell com a miracles, que li serveixen o no per a solucionar-los o portar-los a terme, siguen en el segon cas que desenvolupa una mania persecutòria o delirant contra si.
El nostre cos, tota matèria és talment llenguatge, tot és llenguatge com diu la Bíblia, “...i en el principi fou el verb, el verb es va fer carn i habità entre els homens...”, només el foll és conscient de l'afirmació heideggeriana i, està segur en un moment de crisi que no només som nosaltres qui fem servir el llenguatge sinó que aquest parla també en nosaltres.
Aquest fet de desbordament del llenguatge fa horror a un psicòtic que immediatament crea un deliri, molt més tolerable malgrat tot, com ara de persecució, o deliri problemàtic per a l'individu o d'ajut amb al·lucinacions.
El cert és que la contribució de Heidegger per a la comprensió de la psicosi, la filosofia i amb ella la Història ha estat fonamental.
Tot deliri és llenguatge, tot llenguatge és un deliri socialitzat i acceptat, valga el misteri, pel mateix llenguatge, tot és llenguatge, el llenguatge crea i es recrea, el llenguatge és Déu, tot i que Déu És i no és pertant només el llenguatge.

dilluns, de desembre 29, 2014

No era això, objectes, no era això

Cada vegada comprenc més Nietzsche i el seu amor a la vida, a l'Occident clàssic, salvant els conflictes, sempre inherents a l'ésser humà; però aquest ésser, que ha estat capaç de crear la xarxa d'Internet, no es podrà detenir davant d'ells, no.
A l'Edat Mitjana era la teleologia, el “sentit”, si li podem anomenar així, va ser Déu, la Santedat, la Divinitat, tot lo món volia arribar al Cel, a la Bondat platònica, el pecat, l'únic pecat era inevitable, plantejar-ho, no podem plantejar-nos el sentit sense caure en l'infern contrari al que plantegem; per tant hi van haver, com en tota societat, espavilats i víctimes, és lògic, era lògic; arribem a la modernitat i, el sentit és la tècnica, la ciència, creiem que arribant a un món científic tot s'arreglarà, el nostre fal·lus va passar del Cel dels escolàstics a un món científic perfecte, però arribem a la contemporaneïtat i ix Gödel i tot el seu llegat, el sentit, gaudi, instint de mort, el superjo o imperatiu patern passa als sentiments amb el seu brutal mandat: Gaudix! Promocionat per un Occident que ja s'avorria de déus i de ciències, quan finalment la postmodernitat ens posa l'objecte a les mans, el penis a les mans, aquest abjecte objecte serà el nostre déu, l'objecte passa a ser déu i, l'imperatiu patern ens diu: Fruix-lo! Finalment, com una bombeta que se'ns il·lumina i ens fa encendre els pilots rojos arribem a auto-consumir-nos, amb operacions d'estètica, venda d'òrgans, fins i tot transplantaments, tan necessaris, però simptomàtics.
Amb l'arribada de la globalització, amb el consegüent esgotament d'allò ignot ens adonem de que: No era això... I n'hi ha qui segueix rellegint Nietzsche i Freud per a fugir dels sentits, de la teleologia i repensar el nostre imperatiu patern o gaudi, que sempre estarà en crisi, una crisi inherent al seu si i al mateix Home, comencem a pensar-nos la Vida amb majúscules, però ja sense dir-ho, ja ho he dit, perdoneu; però la vida amb els seus imperatius paterns i els seus gaudis, desijos i amors, amb la seua espiritualitat i materialisme, però descarregant-la dels “sentits”, del seu “sentit”, que funciona com una bomba del gaudi, i per contra donant-li als filòsofs, cosa que encara trigarà en arribar, un bon lloc, als teòlegs i als polítics i científics, a tota la societat en llibertat, per a fer, com qui ho espera sense moure un dit, el pas, el llarg pas, la llarga transició on ningú no patisca, cap al món que, en crisi constant, ens farà i ens donarà l'estabilitat, un món científic, teològic, polític, democràtic, un món on tots els discursos tindran cabuda, perquè s'escoltaran les veus dels Homens, perquè tots hi parlarem, un món humà, massa humà, però possible.

divendres, de desembre 26, 2014

Bon Nadal i Pròsper Any Nou a tot lo món!

Déu, no se m'escapa, és fe, esperança i caritat; una fe que mou tot, de fet la ciència, la realitat objectiva o de l'amo, la crua realitat del que som i del que existeix és un acte de fe, fe en els nostres sentits en primera instància i en una consciència observadora i per tant creadora en la darrera.
Esperança, perquè és el fal·lus, la fal·lucitat o felicitat, la possessió del maleït i denostat fal·lus (maleït i denostat pel seu desconeixement i tergiversació) que fa que la major part d'homes i dones en la llur possessió o en l'esperança de tenir-lo visquem amb una lluerna al final del camí, uns li diuen Cel, uns altres Déu, objecte “a”, Estabilitat, Nirvana, Pau, Gràcia, etc. Però en el que gairebé tothom coincideix és en què ens cal, ens cal un far al final del camí, una estrella, ara que venen els Reis Mags, que ens il·lumine la sendera cap al portal, per a dur-li al Nostre Senyor l'or, l'encens i la mirra amb caritat; aquesta per a ser-ho ha d'estar ben entesa, feta amb el desig, no és el mateix donar un plat de llentilles per esperar l'esclavatge del començal, que per desig, per fruir-lo amb l'altre, per posar-nos a la seua alçària, per a condescendir, i en aquesta roïna caritat, que és la premeditada és on s'amaga la vanitat, però no ens equivoquem, tot i haver-li anomentat roïna, no podem negar-la ni anatemitzar-la, sinó que es part imprescindible del nostre cos social, de la nostra essència, ànima o símptoma, què seria un món sense vanitosos o sense vanitat? Doncs tothom en tenim.
Un món on la caritat és diluiria en bons pensaments, en almoines aviciades de les que ningú no pot o difícilment pot menjar ni viure. Per això estan els polítics, la vanitat dels polítics, veritables amos i obrers del seu edifici, el mobiliari el posem nosaltres, com ha de ser.
Bon Nadal i Pròsper Any Nou a tothom!

diumenge, de desembre 21, 2014

Classicisme i modernitat, objecte de desig contra sentiment

Si moltes vegades no entenem com els grecs podien fer l'amor amb persones del seu mateix sexe en relacions entre efeb i erast i després triar com a partenaire un “hètero”, ho comprendrem si veiem que primaven el desig sexual abans que l'objecte de desig, el cristianisme va fer pecat el mateix desig i també el gaudi sexual i va deixar l'objecte de desig com a objecte pur, salvat del pecat.
No hi havia distinció en el món clàssic un, en aquell moment, inexistent objecte “homo” o “hètero”, sinó que el mateix gaudi o desig era qui tenia el lloc de subjecte.
El cristianisme en anatemitzar i pecaminitzar el desig va fer que s'entronitzara l'objecte i amb ell l'amor o gaudi erotomaníac, a hores d'ara posat a primera fila, l'esperar la mirada de l'objecte, allò ara veritablement és l'important d'ençà el cristianisme; per això en femintzar l'objecte, en donar-li major importància que al mateix desig va fer que sorgira un gaudi o instint de mort, la part femenina, com ara l'amor cortès, aquest amor entronitza l'objecte de desig, no sentint gaudi fàl·lic per ell, sinó bellesa, admiració, un instint de mort o gaudi que és un fals desig cultural, açò fa que siga molt difícil d'acceptar per a un ja “hètero” o “homo”, ara sí, un sentiment contrari a aquesta identificació, que com ja hem vist és cultural, un veritable parany.
Els éssers humans estem en una posició de pansexualitat i, és quan primem el desig abans que l'objecte de desig que podem tenir, si més no teòrica, una llibertat sexual, que ja ha estat cercada per tot arreu en la identificació “homo” o “hètero” o en la classificació marxista, un veritable parany, que naix de la posició abjecta del mateix desig, que cal primar a partir d'ara.

dimecres, de desembre 17, 2014

El conte de les mil i una nits* i la Història humana

Sheherezade y Shahriar (1880) de Ferdinand Keller.
Segons Jacques Lacan les dones estan boges, folles, més exactament, Lacan no és ni un mascle de taverna ni un búfal de trailer, és més que aìxò, ell mateix, tot i estar casat i amb fills, s'autoanomenava una folla; allò fàl·lic-masculí ha d'aprendre, com al conte de les mil i una nits, de la bogeria de les dones, de la follia de la seua dona, del no-tot femení, que a espentes i redolons va envaint la vida d'Occident, de les seues dones, millor d'allò femení.
L'Home, els barons han d'aprendre de llurs dones, han d'aprendre a escoltar-les.
Què vol una dona? La pregunta és irresolta i, ho estarà així sempre, mentre hi haja vida, però una cosa sabem de les dones i, és que volen ser escoltades i, quan parle de dones no em referisc a la persona amb vagina sinó a allò femení.
No és cap misteri que les millors i les pitjors psicoanalistes siguen dones, que Occident s'estiga feminitzant, que si el baró o allò tot-fàl·lic masculí no escolta amb paciència primerament, que com al conte de les mil i una nits esdevindrà en amor, matarà la seua dona, el no-tot femení i la nova revolució, novençana revolució del no-tot femení, que va començar fa més o menys un any, malgrat que ha estat un desenvolupament i desencadenant històric; matarà finalment en una de les seues involucions a la Història i, amb ella el somni humà, el mateix Home.
Esperem que allò fal·lic-masculí s'enamore de la follia d'allò no-tot femení i puga fer una ètica, una política d'amor, d'amor i on la vida puga tenir lloc, com ha passat cíclicament en l'avenir del Cosmos, eternament.


*En el conte de les mil i una nits el marit de Sherezade va escoltar mil i un conte de la seua dona durant nits senceres, amb la paciència de que seria salvada dia rere dia si no avorria al seu marit, si l'amoïnava la follia de la seua dona exposada al conte li donaria la mort, finalment al que en feia mil i un es va enamorar de Sherezade i dels seus contes, de la seua follia.

dijous, de desembre 11, 2014

Amor i gaudi fàl·lic, fetitx i erotomaníac

A tot sistema, individu o ens el conforma en darrera instància la “falta”, aquesta és la impossibilitat d'allò perfecte, de la incompletud, tot i ser un ens que ho abasta tot, del llenguatge; en el cas d'un individu cada cert temps es produeix també una crisi o aparició de la “falta”, els més científics diuen que les dones la pateixen cada vint-i-huit dies mentre que els homens cada vint-i-un, però el nombre de dies és una aproximació en un intent de medir la realitat, tan inexacte com de bades.
Bàsicament hi ha dos tipus de persones, les neuròtico-obssessives i les histèriques, les primeres els és difícil suportar una crisi del desig i quan aquesta naix solen seguir al cavall del desig amb una altra persona, fent el salt a la seua dona o home, tot i que el primer és el seu partenaire i estimat o estimada, per a evitar haver de passar per una crisi amb tota naturalitat, tot i que res no és escrit i la voluntat de cada individu és lliure i pertant a la gran majoria no els cal violentar llurs partenaires.
Per la seua banda els histèrics estan tan marejats a hores d'ara que molts tenen problemes d'identificació sexual o confonen el gaudi fetitx amb el fàl·lic, tot i que també els hi ha, la gran majoria que saben perfectament el seu lloc.
El gaudi fàl·lic és el típic del baró (mai no es pot generalitzar), és un gaudi on la persona no és mirada ni mira la bellesa del seu partenaire, sinó que generalment és la potència, la pròpia potència sexual la que passa a ser la benzina d'aquesta forma d'amor.
El gaudi fetitx és el de l'estimat dels clàssics en contra del de l'amant del fàl·lic, la persona té grans dosis d'extasi amorós i se centra en la bellesa del seu partenaire, és podríem anomenar-ho així, el gaudi frontissa entre masculí i femení, tot i que molts autors indiquen el gaudi fetitx com una mena d'amor neutre, mentre que el gaudi femení l'anomenen erotomaníac, és el que espera ser estimat, abans que estimar, el que espera una mirada, la mirada de l'altre cap a ell, un baró malanomenat heterosexual, tots som pansexuals, pot estar en el lloc d'aquest gaudi durant períodes de temps concrets.
Tant homes com dones (tot i que no es pot parlar de gèneres físics) tenen el gaudi infinit femení, que no sol arribar a l'orgasme per sí sol o a la culminació de la relació sexual, per la qual cosa moltes dones no hi arriben i el gaudi fàl·lic, en el seu cas clitorià, que és el típic del baró, aquest se centra en el fàl·lus i té un lloc al cos que no tenia el primer, mentre que a la dona el primer careix de lloc font tot i que molts autors el situen a la vagina, mentre que el fàl·lic correspondria amb el clitorià.
Altres autors igualen el gaudi femení amb l'inexistent punt G i en els homens el situen en l'annus, però el gaudi infinit femení no té un lloc en cap part del cos, és un gaudi podríem anomenar cultural.
El gènere és un "lloc" i anem passant, tant barons com dones,per tot tipus d'amor, fins que en l'apogeu del nostre cicle ens estabilitzem en el que hem triat en un moment donat com a nostre, fins caure una altra vegada a l'ocàs del cicle o de la "falta".



dimarts, de desembre 09, 2014

El nostre futur, un etern retorn d'allò sempre idèntic i/o diferent

Podria escriure aquest xicotet apunt a la manera de conte, però ho faré com un article, jo no solc avergonyir-me mai del que escric, ja m'ho pense molt abans de fer-ho i, malgrat que molts hi puguen pensar que desbarre, tot el que escric ho crec fermament; m'he basat en diàlegs i comunicació telepàtica o diguem de la meua espiritualitat per a estar segur de que si més no, aquesta és, una, diguem-ne veritat, no l'acceptada per l'amo, per la ciència, però sí per moltes persones a les que guia el trellat de no obrir la boca massa, jo com que sóc un esclau de l'escriptura i de la vida en general no tinc molt de públic lector, per la qual cosa puc sense no gaire dificultat contar-vos-ho.
No perguem l'esperança! Jo sé que des de foscos inferns se'ns està venent la idea de l'Apocalipsi, que religions serioses com la Cristiana, tot i tenir-la com a teoria al seu llibre sagrat, no li donen lloc i, no perquè no puga ser veritat, que ho pot ser, sinó perquè la profecia sempre s'auto-realitza.
La darrera realitat, malgrat que estem voltats de futures i futuribles hecatombes naturals i creades per nosaltres mateixos (totes les crea una naturalesa observadora) és la d'un Univers multidimensional o infinito-dimensional.
En un primer lloc he posat al dibuix la realitat material i espiritual a la que seguirà, si la ciència i la Història es desenvolupa dialècticament i no acabem amb ella per posar-nos en el lloc d'observadors agressius, a la que seguirà dic, un desenvolupament gairebé absolut de la tècnica recolzada per la ciència per un costat i, de l'altre, un desenvolupament de l'espiritualitat fins a grans extrems, que finalment s'uniran, parle de les dues realitats, com en un somni, el material, amb la matrixització de la realitat i l'espiritual, amb una connexió telepàtica gairebé perfecta amb altres realitats com les paranormals, s'uniran en el món del futur, que es composarà d'ambdues realitats.
És la darrera teleologia o finalitat de la Història, hem arribat ja infinites vegades, a la perfecció o gairebé perfecció en vida, al Cel a la Terra o gairebé Cel, a la mort per perfecció.
Finalment pairem una fi el qual botxí serà un terratrèmol o una catàstrofe natural o artificial, però sempre moguda per nosaltres, la matèria observadora i creadora del Cosmos i tornarem una altra vegada, tant individualment com col·lectiva.
Tinguem fe, hem d'arribar i és un llarg camí, no escolteu els escatològics, o si més no, no penseu que ja som al final del camí. Encara ens en queda molt, una eternitat de fints i infinits.


dissabte, de desembre 06, 2014

Fer l'amor, contracte o conquesta? Estereotips

Cert dia em va dir una persona, baró, que feia més d'un mes que no feia l'amor amb la seua dona i se'm va il·luminar la bombeta:
_Has provat a fer-li, com en la popular sèrie televisiva, l'home nu?
I tot seguit li vaig explicar que fer l'amor amb una dona no és un contracte al que hi haja una entrada dialogada, sinó que hi ha una conquesta, com quan la vam desgallar del seu pretendent, com quan la vam fer nostra.
A cada acte de l'amor hi ha una repetició del complex d'Èdip i ha d'haver una persona catalitzadora a la que cal violentar, situada en el lloc del nostre pare o mare, per la qual la nostra dona, en veure'ns victoriosos, que no de lluita, sinó de desig, quede encesa i se li òbriga l'apetit sexual.
Aquells qui pensen en l'acte sexual com en un contracte estan equivocats, tot i que després de la conquesta cal el consentiment també, el consentiment d'eixa dona conquerida i, aquest consentiment només es pot donar amb l'amor, l'amor o l'amistat i, en la seua absència amb la bellesa, sempre relativa i que només és el record d'altres conquestes, conscients o inconscients en eixe estereotip de dona, al que la dona respon com en un espill, és l'etern femení o gaudi. La bellesa.

dijous, de desembre 04, 2014

Allò anomenat Dona (Cela dit femme)


“Cela dit femme” o “Cela diffame”, es pronuncien d'igual manera en francès i volen dir o “Allò dit Dona” o “Allò difama”; hi ha en tota persona un odi a allò femení amb el que ha de conviure i malgrat això fer la seua elecció, sempre inconscient, a la que li segueix un consentiment, en el terreny sexual tots dos i; ja es pose al capdavall en el costat masculí com en el femení, l'odi a allò femení persisteix, transmutant-se en odi a allò diferent, xicotet, lleig, roí, etcètera, tot i admirar o estimar també allò femení com a dos pols oposats.
La Dona no existeix segons Lacan i, és perquè és allò mancat de símbol, poderós, però mancat, quan no podem concebre el fal·lus en una dona, per això quan s'hi ha concebut se li ha posat trista i lamentablement, per tothom, homens i dones, a aquesta Dona, en singular i en majúscules en la posició d'allò roí, el dimoni cristià, Eva, Minerva, la deessa romana Minerva, com a representació de la intel·ligència i l'astúcia.
Les metonímies diuen molt de la realitat i, una llengua no hi pot ser aliena, viu creant-les, convivint amb elles, no és un secret que la Dona estiga difamada quan pren el fal·lus, quan s'atreveix a ser la generalització del seu ¿gènere?, quan es masculinitza.
Però les dones no han d'envejar res a la Dona ni al Baró, les dones, aquest futur del món, aquella cosa presa en la seua individualitat, una per una, dóna molt de sí, si hi ha un futur per a la raça humana, aquest és l'un per un femení, de les dones, que no de la Dona, la difamada Dona, que ha de conviure amb l'Home com el seu far.
Aquest un per un que dictarà a partir d'ara les polítiques tant de ¿gèneres?, mai simètrics, com econòmiques; vos heu preguntat que seria d'un món on la igualtat no fóra real sinó percentual? On ja no es lluitara per ser tots iguals, igual-fàl·lics o homo-fàl·lics, sinó homo-percentuals? Vistos en una igualtat femenina?
Des de l'economia fins l'amor, passant per la política es podria encabir aquest observar i fer femení, és el desenvolupament dialèctic de la Història que ens ve a hores d'ara, o això o la tornada a l'Home més generalista, al Pare de l'horda primitiva o a la seua homòloga, des del costat de la vagina, la Dona.
La Dona ha estat el límit, l'ideal nietzschià va ser la safanòria a la que havíem d'arribar, però l'acte sexual no existeix com no existeix eixa safanòria per la que havíem viscut fins ara.
Espere que l'Home puga feminitzar-se del costat de les dones i deixe una miqueta de banda la por i puga obluir*, per a fer-la símbol quan veritablement ens calga, hi haurà moments en què en seran necessaris, de ben segur, la Història sempre és cíclica dins de la seua linealitat.

*Obluir és un terme de la meua invenció que vol dir un lloc intermedi entre l'oblit, que la cosa resta a l'inconscient o preconscient i la forclusió, que la duu al buit horrible del no-res; quedant-se amb el millor de cadascun.

dimecres, de desembre 03, 2014

El sexe d'allò femení

Hi ha molts tipus de femení, tants com elements, perquè allò femení es regeix per la individualitat, per l'un per un, per tant exposar el sexe d'allò femení és un acte tan agosarat com inexacte, però tenint en comptes la visió d'allò masculí, que tendeix a la generalització, diré que allò femení vol i, és la seua essència, lluitar per desemmascarar allò masculí, així l'orgasme clitorià és estrany o poc freqüent en allò femení, tant com freqüent ho és el fàl·lic per allò masculí, mentre que l'orgasme, o millor dit, el gaudi vaginal o anal, mal anomenats així, doncs són gaudis que no tenen lloc en cap part del cos, són per tant culturals, són els que predominen en allò femení.
La part femenina ha de lluitar-li a la masculina la seua predisposició cap al seu gaudi clitorià o fàl·lic, la seua futurible consecució, és aquesta lluita o empeny el que defineix allò femení, que frueix pel gaudi vaginal o anal, tot i que l'orgasme només es troba en allò fàl·lic o clitorià.
Allò femení frueix o dóna més importància al gaudi vaginal o anal que al fàl·lic o clitorià, mentre que per la part masculina és absolutament indispensable el gaudi fàl·lic o clitorià per a la consecució o estabilitat de la parella, tot i que són molts els elements femenins que gaudeixen fàl·licament o clitoriana alhora que vaginalment o anal, malgrat que el predomini d'un es fa en detriment de l'altre; i tot sabent que els elements femenins són ingobernables en el sentit de que una estadística d'allò femení és la mateixa inexactitud degut a la seua essència.

diumenge, de novembre 30, 2014

Es pot viure en valencià a València?



Ací Alina Moser, una alemanya que no sap parlar castellà fa un viatge per la Comunitat Valenciana per a assabentar-se de la salut del valencià, mireu-lo, vos portareu un bon sabor de boca

dissabte, de novembre 29, 2014

La veritat

En l'instant en què et vaig penetrar
vaig saber que jo era el port
al que el teu vaixell de dona arribava,
jo era el golf en què els teus navegants fundaven ciutats,
en eixe instant precís vaig saber la veritat:
Tu ets la veritat.

dimarts, de novembre 25, 2014

Els meus dos fills

Vaig eixir de la faena i vaig acostar-me a la parada de l'autobús, volia arribar prompte a ca meua, estava cansat, havia tingut una dura sessió de treball; a la parada hi havia asseguts una dona mulata amb el seu fill bebé, que portava amb un carret, la dona era bonica, preciosa diria jo; també hi havia un àrab entre tots dos, era un treballador de la fàbrica adjacent a la meua.
Vam començar tots tres una xicoteta conversa i, jo li vaig dir a la bella dona que el seu fill, que no entenia res encara, era allò que va haver de pagar pel saber, pel seu saber; es va enamorar de mi a l'instant, ho vaig percebre i, vaig anunciar-li jo, distreta com estava amb mi, amb un petó a la seua mà, que el seu autobús, el número onze, ja arribava, ens vam acomiadar.
Vaig recordar Pessoa i la seua posició tiresiaica, la d'agafar el camí del mig, o potser vaig pensar en la prudència aristotèlica i vaig anar-me'n de la parada acomiadant-me també de l'àrab, que em va tornar la meua benedicció i el meu bon desig cap a ell; dues parades més enllà el meu autobús, el huit, reposava en la via i una altra vegada pensant en Pessoa el vaig agafar, faria mig trajecte a peu i mig en cotxe.
En arribar a ca meua, des del carrer, vaig veure la finestra del menjador tancada, vaig pensar en un àngel caigut, sí, un dimoni estava fornicant amb la meua dona, jo sabia que el meu pal a l'aigua portaria, amb aquella deessa, un dimoni cobrador, vaig esperar un parell de minuts, però vaig voler agafar-lo abans que perpetrara l'engendre del meu fill, un fill diví.
En entrar a ca meua, no havien passat més de dos minuts des que vaig decidir-me a pujar, vaig veure a la meua dona asseguda davant de l'ordinador i la finestra oberta de bat a bat, no hauria tingut el temps de vestir-se ni de tancar-la.
Ella em va demanar de fer l'amor i, es va tombar en el sentit oposat en què ho feia normalment, pensí en Sòcrates i en l'engany de l'amor, va ser el polvo més ardent de la meua ja llarga vida, nou mesos després va nàixer el Sento, fill de la nostra unió física i ànima del dimoniet que es va cobrar la meua floreta a la mulata.
El cos del meu fill era de tots dos, nostre, l'ànima era la d'aquella mulata i del dimoniet; així és l'amor, tot i que científics ens vulguen demostrar determinismes tan lògics com inexactes.
Temps després el vaig veure al carrer amb els seus nous pares, mirant-me amb admiració, el doble del meu fill no era d'aquest món.

dilluns, de novembre 24, 2014

El filòsof-bibliotecari

S'encarregava d'ordenar llibres a una biblioteca, tots els havia llegits, però mai ningú no diria que no tenia la carrera, ni que havia estat netejador en cases de dubtosa reputació, fins i tot que havia fet els seus intents amb la prostitució, cosa que li va desagradar tant que es va emplear com a bibliotecari.
En manar-li el seu cap de posar en ordre tots els trenta mil llibres que hi tenia, els va ficar tan ben ficats que va ser guardonat amb el títol de filòsof-bibliotecari.
No cal dir que la Universitat es va inventar la nova titulació, però és que ell no havia fet res, sinó col·locar-los. Això sí, de la millor manera, fins a eixe moment, és clar, sempre hi hauria algun successor que el “¿superaria?”.

diumenge, de novembre 16, 2014

El veritable anarquisme, que hi ha dels límits?

Si arriben a fer possible una guerra intergalàctica, com és que no s'han autodestruït?

S'ha parlat de l'anarquisme com la darrera meta de la Humanitat, del desenllaç inevitable de la dialèctica, però res és més incert, si veiem la realitat des de dos pols oposats, bàsicament i, un tercer que els conjunta i unifica, veurem que l'anarquisme capitalista és el veritable anarquisme, un caos de les humanitats en què el mercat i amb ell l'instint de mort de l'ésser humà bolcat en la producció de les plusvàlues ho dominaria tot, possible? No, impossible, però anem a pams:
L'altre divendres per la xarxa vaig escoltar una conferència de Huerta de Soto, aquest home sacralitzava la veritat, o si més no, la feia irrenunciable, la científica, per a la Humanitat, jo, que no he llegit cap dels seus llibres, he tingut prou amb afirmacions com l'anterior per a sentir la seua ingenuïtat; quan la ciència, si vol la vida, s'ha de fer responsable de les seues veritats fins posar-les un límit, el mateix límit que posa l'estat amb la seua existència, l'estat és l'àrbitre d'un partit entre dos equips de futbol de la màxima rivalitat i, tot i que aquest home s'ha mogut sempre en el terreny teòric, en no voler fundar el partit de la llibertat individual, és d'una perillositat increïble, tant pel que fa a la denostació pel gran públic de la mateixa individualitat, sempre tan necessària en la seua justa mesura amb els seus límits com per a un món que si eliminara els estats viuria en una jungla on sempre hi guanyaria el més fort, el que va veure Marx amb la lluita de classes, però d'una manera fatal, sense normes anivelladores.
Afirma que no vol una sagnia, però que vol eliminar l'estat, l'estat, per a que ho comprenguem millor, és una construcció femenina, com ho és el matrimoni, un pacte entre els discursos del capitalista i de l'amo amb l'histèric, un pacte entre amo i esclau per a poder jugar el partit de la vida amb garanties, tan roí és un estat omnipotent que domine les individualitats de tothom com el resultat final de l'anarquia, el caos pel desencadenament, en un món sense estat, d'una orgia de gaudi i instint de mort, que prompte portaria al conflicte final; arriba a afirmar que l'estat és l'encarnació del dimoni, pensa que l'àrbitre és de l'equip contrari?
La Humanitat no pot créixer infinitament, no pot deixar de pensar en la Terra com a únic planeta on viure, si ja és difícil l'estabilitat i la pau amb cinc-cents països, imaginem-nos amb una federació galàctica, hi ha límits i l'anarquisme és el punt on l'esquerra resultant del desenvolupament dialèctic s'ajunta amb la dreta liberal, anarco-liberal.
Anarquisme és anarquisme capitalista, caos, l'anarquisme és tan de dretes com d'esquerres, el mateix plat, fregit en la mateixa paella, la Terra.
En un món que jo he qualificat de malalt de l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, no podem exprémer més la llima si no volem que se'ns desfaça a les mans, el resultat lògic ha de ser l'aliança entre l'amo i la ciència amb llibertat, un estat fort que la permeta. Difícil però possible i sempre en l'equilibri de la corda fluixa.

dimecres, de novembre 12, 2014

Què esteu fent, liberals?

Anava a titolar aquest article: "No tot se soluciona amb diners" o "Manca d'escolta mèdica", però podria induir a l'errada; hui a la meua dona, en alçar-se, li ha entrat un atac de tos i ha acabat finalment tombada a la porta de la cuina de la nostra casa; he trucat al cent dotze, ràpidament una dona s'ha posat a l'altre costat de l'aparell i després de comentar-li jo, nerviós, la situació, ha començat a fer-me vint o trenta preguntes burocràtiques durant més de deu minuts instant a la meua dona a visitar el metge pel seu peu. Les preguntes es resumien en una sola frase: "Aquesta ens quadra?".
Què esteu fent, liberals? Ja sabem que no teniu tota la culpa de la manca d'escolta mèdica ni de les condicions de la seguretat social, però el que no s'arriba amb els diners es podria fer amb l'amor, amb l'escolta.
Jo li dec al sistema sanitari espanyol una assistència immillorable els darrers cinquanta anys, però d'ençà quatre o cinc tot ha canviat, el metge, ficat al discurs capitalista no escolta, el buròcrata davant d'un ictus i, no era el cas de la meua dona, se't tira deu minuts quadrant-te en una base de dades.
Liberals, hui la meua dona, gràcies només a Déu, segueix viva, no era res important, però si ho haguera sigut ja no estaria amb mi; liberals, tant vos sorprén la "fugida" catalana? Tant vos sorprén l'ascensió del populisme? Tant vos sorprén la desesperació i la desafecció de la gent?
Alguna cosa heu de canviar liberals, no, no vull que em ¿mire? o es mire, podríem dir, un metge ficat al discurs capitalista, els resultats d'això serien mort.
Hui he desitjat haver nascut a l'Àfrica dels primers segles, malgrat la manca d'occidentalització, la dels nostres iaios, on els xamans escoltaven, unien veritablement cos i ànima, he trobat a faltar l'escolta mèdica, l'amor, l'espiritualitat, la caritat humana ja desprogramada de les polítiques educatives i de control liberals.

dilluns, de novembre 10, 2014

El guerrero gitano

El guerrero gitano

Hacía acopio de amor, de vida,
en cada gesto, en cada batalla,
con paso adusto, marcial.
No esperaba lástima ni honores,
sólo la simple elección y, su magna elección,
que el imbécil ridiculizaba, pero él y yo,
él y yo defendemos hasta el fin.
Era un anónimo guerrero gitano,
la amistad era su cómplice, su hado,
yo lo vi y rápidamente, sin dejarlo
escapar, sellé con un apretón de manos
la mía con él, también con Él.
Nuestra amistad eterna.

diumenge, de novembre 09, 2014

Un Home

Camina amb pas trencat, cara adusta i forta, bigoti ja canós que sap que aguanta una cara que no vol mostrar llàstima, viril.
Mai ningú no sabrà que ha suportat el pes de la Història sobre els seus muscles, que ha estat artífex anònim i burlesc de la salvació, de la vida de molts homes i dones, de la vida de tothom.
Camina recte, ert, vell ja, no d'anys sinó d'històries mai no contades, d'experiències mai no cregudes, inversemblants.
I sap que darrere d'un cantó d'un simbòlic carrer, d'un carrer qualsevol li espera el forat del que ningú ja no el salvarà, del forat que serà el preu que ha de pagar, com en una pròrroga ja albirada, pels moments de joia, pels moments de felicitat que ha tingut en la seua ja llarga vida, sap que guarda un secret que s'endurà amb ell, per la salvació de tot allò viu, de tot allò que respira, de tot allò que no vol finir, i en eixe mateix moment en què mora i calle tindrà guanyat el cel, un cel del que desconfia a cada instant en què el tabac, el cafè o el menjar li manquen sentint-se com una vella màquina sense la benzina que la fa respirar, sentint-se una vella màquina humana.

dissabte, de novembre 08, 2014

Els extrems alfa, phi i omega, les plusvàlues

Plantejar o col·locar al teu interlocutor en un extrem, ja siga alfa o omega, col·loca o fa plantejar a l'altre en l'altre extrem oposat, l'ideal és la prudència aristotèlica, el phi o punt central, és la llei dels gots comunicants i, no són els valedors d'alfa o d'omega qui tenen més o menys força, ni possibilitats de victòria, ambdues parts eixen perdent en un col·locar l'altre en els extrems.
Marx ho planteja amb la lluita de classes, Heràclit amb la interacció de contraris, per exemple en el cas d'un desnonament:
Si a “X” li plantegem fer-se responsable absolut de la seua situació, és a dir, sense mitjançar cap ajut social, havent arribat a la fallida o a l'atur econòmic, aquest d'immediat es planteja una reacció violenta, li va la vida, li'n va la vida.
Un altre exemple seria el cas contrari:
Quan els homens del discurs histèric plantegen amb la dialèctica històrica, en aquest cas, una eliminació de la figura paterna o eix de l'individu i de les societats, que suposa l'autoritat o Déu, estan negant el mateix discurs de l'amo, aquest s'hi rebel·la provocant una involució cap a la figura paterna.
Quan els valedors del discurs capitalista endureixen les condicions de vida dels homens del discurs histèric o treballadors, aquests no tenen més eixida que lluitar, és el real lacanià (l'ignot, l'inefable) i, la voluntat que s'hi amaga, una altra solució és acceptar la llei del ¿més? fort, i deixar-se morir, però no estem “programats” per a morir, durant la vida activa d'un individu.
Però la Història ha demostrat que el poder dels homens del discurs de l'amo i els de la seua derivació el capitalista, que suposen el 20 % de la població, xoquen sempre i indefectiblement contra el 80 % dels altres tres o més discursos, provocant el conflicte col·lectiu, que hui suposaria un problema.
La II Guerra Mundial fou o havia d'haver servit per a pair aquesta realitat, afortunadament encara hi ha filosofia i la possibilitat de plantejar-la i, adonar-se de què l'única solució és, a banda de la dialèctica hegeliana i els filòsofs amateurs o dilettanti, la concòrdia i el consens per evitar que un home del discurs de l'amo i a l'inrevés, la gran gernió d'homens dels altres discursos, encenguen el foc de la guerra.
I açò val per al conflicte entre Castella i Catalunya, com per a tot tipus de conflicte, cal que l'estat, sense oblidar la democràcia, regule en certa manera, tot i que aquest ha d'estar, com a àrbitre, també regulat, regule el repartiment de les plusvàlues, ja siguen aquestes econòmiques, sentimentals, materials o espirituals.
Tot i que sabem que sempre hi ha persones d'ambdós extrems que viuen pel conflicte i gent del discurs capitalista pur que voldria l'eliminació de l'estat, cal per tant una educació en la sublimació, de manera paral·lela.
Un conflicte naix bàsicament i simultània entre dos ens, sense poder posar el punt de partida en cap d'ells.

divendres, de novembre 07, 2014

Nova enquesta del català-valencià, 67 % de valenciano-parlants (Homenatge a Eugeni Xammar, escriptor inèdit)


Homenatge Eugeni Xammar després d'haver vist un documental seu a la TV3 per remarcar que gràcies a homens com aquest encara podem parlar la llengua pròpia d'aquest poble, n'hi ha que ni tan sols han fet una sola línia, n'hi ha, com el Xammar que havien estat pràcticament inèdits i, n'hi ha com jo que no són de cap manera independentistes i se senten integrats a Espanya, que tot i una, ha de ser també plural, veritablement plural, com la unió amb que va nàixer i, n'hi ha que no parlen la llengua i ni tan sols l'entenen, però formen part de la llibertat que fa possible no ser mort ni exiliat per parlar-la, en totes les èpoques, homens de totes les llengües, de tots els països, de totes les cultures, de Tot l'Univers.
A aquesta llengua els escriptors de la generació castellana del 98 li deien la morta, la titllaven ja de llengua morta, al que els valencians, escriptors de la mateixa generació li van canviar el nom per la “morta-viva”.
Hi ha un cert pessimisme en els valencians, segurament justificat, però també atiat per la diglòsia de la llengua pròpia i pel nostre auto-odi, que fa que siguem derrotistes, no, no cal ser optimistes mai, però tampoc pessimistes fins la derrota; el català-valencià és una llengua en perill, minoritzada des de fa més de cinquanta anys i si no hi ha un canvi, polític, social i fins i tot cultural no aguantarà més d'un segle amb certa vehiculació normal, cal posar-s'hi ja, obviament.
Una llengua materna no és en la que millor ens expressem, és la llengua de la mare, per tant n'hi ha de valencians castellano-parlants que la tenen com a materna i a l'inrevés, amb tot allò que això comporta, és a dir la formació de l'essència de l'individu, que si vol estar de grat amb si mateix mai no hi pot renunciar o no hi deu.
Doncs bé, a la penúltima enquesta sobre el català-valencià donava un 25 % la gent que l'emprava sempre, però amb les dades de la immigració de 2014, en què de 400.000 immigrants que van abandonar Espanya per la crisi, un 40 % abandonaven les nostres terres, més de 180.000 habitants, una sort (sé que sabreu descontextualitzar, o això espere) que ha fet que del 25 % s'haja passat a un 30 % de persones que utilitzen sempre el català-valencià, pensant que ha pujat a un 41 % la gent que la considera una llengua igual a la catalana, això sobre l'antic 36 % de gent que la la hi considerava.
Si a l'avantpenúltima enquesta era un 32 % la gent que la utilitzava sempre, penseu que en 10 anys s'ha perdut amb alt-i-baixos tan sols dos punts, tot pensant en la gran onada d'immigració; un 27 % de la població usa català-valencià i castellà i un altre 33 % l'entèn però no la parla, tot i que un 10 % roman en el desconeixement de la llengua, sent totalment castellano-parlant i monolíngüe.
Per tant si mirem la primera enquesta des de la democràcia, editada a un llibre titulat “Població i llengua al País Valencià” de Joan Francesc Mira del final dels setanta, quan llevàvem simbòlicament el 8 % de castallano-parlants de les quatre o cinc comarques castellanes i aragoneses del país, que tot i tenir un 10 o 15 % de valenciano-parlants lleven força al que vull remarcar i, que hui suposen un 11 %, la llengua era parlada pel 60,5 de la població i, parle dels anys setanta i principis dels 80 del segle passat.
Hui llevant també simbòlicament l'11 % de població castellano-aragonesa d'aquests territoris, el nombre de gent que la sap parlar, tot i que la diglòsia fa que qui no la parla o no s'hi dirigeix no l'escolta a les grans ciutats, la població que la sap parlar està en el 67 o 68 %, set o huit punts per damunt del final dels setanta, per tant més de 3.000.000 d'habitants la saben parlar tot i que només 1.500.000 l'empra com a llengua principal de relació.

dijous, de novembre 06, 2014

Un abans i un després



Ja tinc cinquanta anys i la meua elecció feta, gaudir pel saber; hi va haver un dia, jo comptava amb sis o set anys, en què va venir a mi un poema, no recorde el títol ni l'autor, no vaig entendre res i, em vaig dir que des d'aleshores jo faria els possibles per a entendre la poesia, la llengua de mon pare, doncs la de ma mare suposava la banda més natural i espontània, el costat pràctic.
Des de llavors vaig escoltar l'homosexualitat, amb el parany de l'ésser, ho vaig intentar també amb les dones i llur misteri, amb l'Home, l'home fred i amb moltes altres coses i, així tot i ser jo un parlador il·lusionat, vaig aprendre a escoltar, des d'aquell dia vaig descobrir el que significava una dona, el seu misteri i la gran pregunta irresolta de què és el que vol i, vaig descobrir que el fet d'escoltar ja és donar, ja és patir.
He mort en el somni un parell de vegades, tot i que Freud ja ens explica que morir en el somni és morir, que no peréixer; simbòlicament he mort també en la vida real, o millor dit, per a que em creieu, ja sóc mort, que no perescut.
Després d'anys d'escolta, vivències i lectures des de les castrants fins les portades pel gaudi arribe a la música i, al meu toca-discos vell, gaudit i estimat amb el que escolte hui "La meua terra" d'Smetana; veig els arbres i els boscos de la meua València, el Saler i el meu record se'n va, quan el Cel i la Terra, en aquell somni de mort, esdevinguts ferro ardent infinits em xafaven fins convertir-me en un esqueix de planta, sí, en eixa fulla que hauré de ser per a pagar el meu assassinat, la meua transgressió a una sola planta, però que era la vida.
De vegades la recorde, eixuta i morta i, em vénen ganes de plorar, jo la vaig matar, per curiositat, per sadisme, des d'aleshores m'hi vaig fer responsable, responsable del meu lloc, del meu lloc a la vida.
I així com ella em va veure sóc o vaig ser, el meu desig és el desig de l'Altre i, esperant que m'allibere de la seua mirada d'horror li plore amb el cor, de tant en tant.

dimecres, de novembre 05, 2014

Controvèrsies entre el bé i el mal

S'ha parlat del Bé i del Mal com dues facetes de la vida dels individus i de les societats diferenciadament i ambivalent, des de postures religioses fins a postures filosòfiques, el classicisme el va tractar amb la representació Bé=bellesa o areté, segons Plató, o Bé=felicitat o prudència, segons Aristòtil, mentre que el Mal era l'absència de Bé en certa manera, l'escolasticisme va prendre aquest concepte adoptant-lo per al Cristianisme, Kant va suposar el Bé i el Mal com dues cares enfrontades i va tractar d'eliminar la part negativa amb els seus imperatius categòrics. No va ser fins l'arribada de Nietzsche que Bé i Mal s'identifiquen com dues cares de la mateixa moneda, aquest filòsof ho va portar fins al límit de la seua acepció arribant a desenvolupar una esquizofrènia que el portà fins la mort.
Sí, són dues cares de la mateixa moneda, el mal es la “manca” de tot sistema, de tot individu, allò que a la fase de l'espill segons Lacan no ha estat imprés en el llenguatge i que és sinònim de patiment, tot i que també hi pot representar la part contrària, l'avanç del sistema, la dialèctica.
Però si ens fixem, no sé si serà d'una manera conscient o inconscient, pense que deu ser aquesta darrera, en moltes pintures religioses es representa l'infern com una claveguera, com un albelló, dibuixat i pintat en un racó del quadre.
L'Home, els homes i les dones tenim el Mal dins del Bé i dins de nosaltres mateixos, com ve representat en l'equació del dibuix de la portada d'aquest article, mentre que fora de nosaltres hi posem eixe infern, eixa claveguera o albelló al que anomenem Mal, no podem fruir joiosament si abans no ho hem passat malament, ens cal identificar-nos contra algú, contra l'altre, l'Altre, el Pare, Déu, o un simple enemic al que posem al lloc del Mal, és el Complex d'Èdip tan ben explicat per Freud, i el posem dins junt al Bé i fora, apartat i vilipendiat lluny de nosaltres.
Només així acomplim la màxima de que viure és ofendre en certa manera o la de que parlar és jutjar.


dimarts, de novembre 04, 2014

Convéncer amb cabuderia

Habitualment quan algú intenta convéncer ho fa amb la intenció de traure'n algun benefici, portat pel seu instint de mort, ja siga per a posar-se per damunt del seu interlocutor, és a dir, posar-se en el discurs de l'amo front a l'histèric d'aquell o bé pot ser per traure'n alguna plusvàlua econòmica, sentimental, material o espiritual.
L'Empariues havia llegit en llibres antics de psiquiatria de son pare, metge, que l'aigua freda calmava els nervis i, ella d'ençà ben xicoteta s'hi havia dutxat, espentada pel seu progenitor, fins i tot es banyava a la platja de la Malva-rosa a l'hivern, ella deia que eixia de l'aigua feta una bassa d'oli. Per la qual cosa la seua obsessió era la d'exportar aquesta idea, tan original com científica, antiga però científica.
I tenia a ca seua al Sento, el seu sogre, un nonagenari amb molta traça, malgrat la seua edat i, molt malcarat, el Sento li feia insuportables les vesprades amb les seues demandes, que tenien com a sola finalitat atraure l'atenció d'algú per així neuròticament alleujar i podar la seua solitud.
L'Empariues s'ho va pensar i ho va fer, ja havia provat els transiliums, els orfidals sense cap resultat, així que en ple mes de gener va portar enganyat al Sento a la tina, com feia tots els dies ella, el va ficar dins i d'un sol colp se li van anar tots els neguits de capvespre, un xoc tèrmic va fer que minuts després haguera de trucar al cent dotze, que en arribar en van corroborar la mort i van alçar el cadàver, qui va tenir la culpa? Ningú o tots dos, res no passa sense la aquiescència de les dues o més parts.
_I és que menuda marieta he tingut de sogre, no va saber mai apreciar ni creure en els miracles de la ciència.
Es va dir la cabuda de la senyora Empar, ja vídua, qui sap perquè?, una vegada sola a casa després de l'enterrament.

Tabac i, la família com a unitat de consum

A la Roma clàssica les drogues eren controlades, però no llur consum, sinó llur preu, era una de les maneres, junt al pa i circ, que tenia un intel·ligent estat, hereu de tants anys de filosofia grega, de poder encabir l'instint de mort dels ciutadans, llur gaudi, el de tots els homens de tots els discursos existents i fer-los sublimar, repetisc, llur instint de mort i llur gaudi.
Hui aquest gaudi, després de la prohibició de la venda, fins i tot consum de drogues com el tabac ha creat o institucionalitzat la figura del camell, pel bé de la col·lectivitat, econòmica, clar, és cert, però al cap i a la fi institucionalitzant el camell s'ha produit que l'esperit, l'ànima, l'essència, el símptoma de mort dels ciutadans se centre en fer política, llur malestar en la cultura ja no es vehiculitza amb les drogues de baixa intensitat, sinó en fer política destructiva, des de les del tipus liberal-descompensatòries fins les populistes, que com una eixida lògica al malestar en la cultura fan que Occident, el món estiga, a banda de la seua EGE (endogàmia, globalització i entropia), que el món estiga violentat, ja no es pot violentar el pare, el cos, amb el tabac, per exemple, ja calen maneres de sublimació més potents, més fortes, hui el veritable déu és l'objecte, tots som objectes de l'Amo, tots som béns de consum, els veritables déus abjectes, les veritables mercaderies.
Tot i que també és cert que les famílies estan prenent posicions més clàssiques, una tornada a l'antiga família, que tot i conviure amb la societat de la llibertat individual i de la psicosi-esquizofrènica, va tornant a models més humans, les famílies ajuden els fills emancipats, els iaos, que a canvi de llurs pensions són cuidats, etc.
Les societats no funcionen per l'”objectivitat” de la raó, malgrat els kantians, sinó per les necessitats, a banda de que l'amor, el desig, el gaudi i dins d'aquest la voluntat fa que tant elles com el món vagen endavant.

dijous, d’octubre 30, 2014

Deu votar un filòsof?

Depén de molts factors, de si pren la praxi com a necessària, de si veu la realitat des del materialisme dialèctic o des del hegelià, de que tinga tots els factors de la seua vida coberts: llibertat, economia, amor, possibilitat de praxi, llengua i cultura protegides i lliures, possibilitat de relació amb el seu entorn, amistats fàcilment accessibles, etc.
Però tot i tenir aquestes premisses cobertes pot tenir el dret a votar, sempre té el dret, però també el deure, un “bon” filòsof ha de saber dels esforços que ha fet la possibilitat del vot i ho ha de fer sempre, però en blanc, o a partits que no tinguen possibilitat de gobernar.
Ell sap que no es pot adscriure a cap ideologia, ell sap, com qualsevol persona espiritual, que la veritat no és l'important d'un discurs sinó la seua intenció i, que qui dirigeix el discurs que crea un filòsof sempre és un home o dona al discurs de l'amo, aquell que frueix de manar i la seua és la de gaudir del saber, sap que ell ja és amo de si mateix o a això és al que aspira.
Però igual que el butaner porta bombones de butà i les puja a les cases, tinguen o no ascensor, és el seu ofici; el matemàtic teòric crea teories simbòliques i, pot a l'igual que el butaner tenir un suposat subjecte saber en un líder, el filòsof sap, que tot i tenir aquesta figura de crèdit, en son pare, sa mare, el seu psicoanalista, en Déu, etcètera, no es pot deixar endur per l'onada, ell és el vent.
Per a fer-nos cinc cèntims per descobrir filòsofs aneu al Mestalla i a cada gol del València mireu aquells que toçudament resten immòbils i immutables sobre llurs seients, gaudint del mateix futbol, eixos són els filòsofs o potencials filòsofs.

Discussions o proves d'amor. Què és una dona?

L'amor parteix des de la castració d'allò masculí, aquest és castrat per allò femení, que cerca i, és el seu sinó, una prova d'amor, que el primer s'alce des de la castració com l'Au Fènix; i és castrat per un problema plantejat o per un repte o altra cosa o idea, és aleshores que el baró ha de transgredir al Pare, superar el complex d'Èdip comprenent l'element femení en el fons de la seua intenció per a després tornar aquesta agressió, esdevinguda en amor, que encendrà allò femení novament, després de la presa del fal·lus una altra vegada per allò masculí i. així en segon terme, la superació per part d'allò masculí del complex de castració.
Hi ha vegades que les discussions arriben creades per no passar la prova d'amor femenina per part d'allò masculí, que no ha comprés allò femení o aquest ha delirat, fent impossible que el primer la seguisca.
On són els límits d'allò femení en quant a les proves d'amor? En el mateix amor, fins i tot en la pietat, de vegades és necessària una discussió, en què l'element masculí no ha passat la prova per a que l'element femení torne, de manera inversa, a passar primerament el complex de castració amb aquesta llàstima o pietat i després el d'Èdip, sent així, allò masculí i allò femení dos complements amb l'amor, el tercer, que els fa d'unió i ciment i, aquest tercer, l'amor, pot arribar a ser una tercera persona o cosa a qui agrair-li-ho.
Però no, no sempre allò masculí ha de seguir a allò femení, hi ha vegades en què un home no pot seguir a una dona, superar les seues proves d'amor, la realitat de vegades no entén de límits, fins i tot es pot posar en joc el de la vida, entenent per dona, no la persona portadora de vagina sinó allò femení, que pot estar en un baró o persona amb penis o a l'inrevés.

Carta a una amiga

Carta a una amiga

Hola Merche, Merxe, Mercè o Mercedes,
jo et solia anomenar en la nostra llengua:
Merxe.
Sé del dolor que se sent quan es perd,
i espere que la teua mort no haja estat de bades
que diria el poeta,
o com diria el filòsof, tots et donem les
gràcies pel teu sacrifici simbòlic, molts sense saber-ho.
Amb la teua mort has donat la vida pel que més
estimaves, els teus pares, la teua germana, el món.
Com diu una amiga comuna
mai no t'oblidaré, amb tu he passat moments
inoblidables, des de les trobades al Principal
a les del llit del Riu Túria,
passant pel grup en comú,
ets una bona dona, una gran persona,
vas passar pel teu cel, la teua infantesa,
però prompte la mort et va venir a buscar
fins emportar-te'ns.
Què Déu et tinga en la seua Glòria,
ara ja ets dels triats,
jo mentrimentres recordaré el teu somriure,
que no esperava llàstima, sinó que et feia gràcil
i les teues ganes de viure.

dimecres, d’octubre 29, 2014

Comentari al psicoanalista Julio Ortega sobre l'article: Drets humans i psicoanàlisi

Pot suportar el món una nova revolució, una “darrera” revolució?
No hi haurà una dicotomia entre la dialèctica hegeliana i la marxista? No caldrà rellegir a Hegel? I tornar a replantejar-s'ho a la manera de Lacan?
El budisme ho té o ho tenia clar, l'amo i el poble, el yin i el yang i, en mig el miracle de l'estabilitat, d'ací que Marx va triomfar a la Xina, L'antiga URSS va ser una composició dialèctica europea, marxista si volem, però en aquest món d'endogàmia exogàmica, podem tornar a plantejar solucions amb la dialèctica marxista? Jo crec que no, que hem de convéncer, “manipular” a l'amo i al capitalista, parle de discursos, a la manera del depressiu i, d'ací la manca i necessitat de qualsevol sistema o paradigma psicològic, maniaco-depressiu, depressiu, normòpata, esquizofrènic i paranoic que correspondrien a sengles discursos lacanians, sempre quatre més un, que no cinc, el normòpata no pot ser titllat de símptoma.
Cal tornar a la dialèctica hegeliana? I amb això tenir clar que el futur, llegit que no escrit, ha de ser la unió dels discursos col·lectius de l'amo i el universitari o de la ciència en què la llibertat siga un dret a lluitar, però inalienable i, així fer encabir tots els discursos en aquest món de les dones en què allò ignot ha respost, entrant de ple en el món de la histèria o de la esquizofrènia, l'amo, el capitalista ha de ser “manipulat” per l'histèric, l'amo ha d'aprendre de les dones, ja ho sap sense saber-ho. Què guanyarà el discurs del capitalista, la Dona nietzscheana? Aprenent del símbol i, aceptant-lo de les dones es portarà el poder ser l'artífex simbòlic d'aquest canvi o revolució.

L'home que vol impedir la guerra

Primerament, vos diré que als països on dues llengües divideixen el mateix territori és indispensable l'existència d'una tercera que faça de mitjancera, sí, una tercera que ens faça veure les dues postures des d'un lloc neutre, a la manera d'una koiné.
Vos diré també que el nacionalisme, segons Freud, és el narcissisme de les xicotetes diferències i que és un tipus d'histèria, sempre a l'espera de la resposta infinita i mai elucidable i que només en els éssers dividits és on es pot trobar el camí de la vida, és a dir, el mitjà d'eixir de la guerra, tot i que aquests éssers dividits són els primers a caure, malgrat la seua bona voluntat, són anomenats els tebis.
Espanya és un país dividit lingüísticament des del seu naixement, fins i tot en aquests temps de mundialització i d'uniformitat, que resulta positiu d'una banda per la seua eficàcia, però negatiu en el que fa a l'empobriment i la paranoització del globus.
L'espanyol castellà veu el problema de les llengües perifèriques com: _Una altra vegada amb la llengua. _Si saben parlar en espanyol perquè no hi parlen? _En espanyol per a que ens comprenguem tots.
Des dels territoris perifèrics es veu d'aquesta altra manera: _És la meua llengua materna amb què parle millor i en harmonia amb mi mateix. _En la mesura en que existeix un castellano-parlant se m'insta a parlar en castellà, no per la força, però... de vegades amb manipulacions.
Una llengua no hauria de ser un motiu de discussió, trieu les solucions que desitgeu, doncs una llengua és el tret més important d'un individu: cohesió lingüística, assimilació, substitució o uniformitat a cada comunitat o en cada territori de l'estat.

dilluns, d’octubre 27, 2014

Un geni és algú histriònic, com Dalí, que...

Em resistisc a escoltar res més, aquesta frase és la guinda de dos professionals de la informació de la pellissa, o pitjor dit encara, del futbol; jo no sóc de cap equip, és més no sóc res, deixe aquest estat als histeritzats, que es trenquen el cap tothora cercant estar al lloc de l'ésser i a qui veritablement hi és, a Déu.
És cert que m'agrada l'equip de la meua ciutat, com a qualsevol ciutadà que estima el lloc on ha sentit les primeres paraules de sa mare, el primer elogi de son pare, el primer plor del seu germà menut o el primer petó de la seua dona, bé, hi ha en aquest moment un diàleg, si es pot anomenar així a una borratxera entre dos persones sense mitjançar l'alcohol, entre dos periodistes que l'únic que diuen és: _Vull enfonsar el teu gaudi, vull matar-te sense fer-ho, o sense haver-hi de pagar, vull que el teu equip et faça humiliar-te, però nogensmenys el necessite per a poder tots els anys matxacar-te.
Arribes a una edat en què tot et sembla ja repetit, o serà que arribes a un moment en què comprens moltes coses i, cada dia més... Ara escolte una altra! “No hi ha cap cutré al planeta que es puga imaginar un Xfzz club de futbol sense Perri”; en fi, no puc escriure més, simplement canviar de canal, o millor, posar música i si pot ser clàssica, ja la vida no em deixa fer excesos amb el meu instint de mort. Tot i que aquest article és un d'eixos excesos que encara em són permesos.

diumenge, d’octubre 26, 2014

Motors de recerca

Motors de recerca

He llevat els motors de recerca del meu bloc,
no, no vull ser llegit, sé el mal que em faig estimant-te,
tot ho he fet per tu, dona, món.
He venut la meua ànima al profà, al baix,
he pregat a Júpiter, a Mart, a Plutó,
tot per tu, món, dona i, a força de fe perduda
em segueix dutxant i banyant amb aigua freda,
a l'hivern, a l'estiu, a la platja nu,
no, no estic boig, o potser ho estic per tu, món, dona.
Sempre t'estimaré, provaré tots els conjurs,
jugaré amb l'atzar, em creuré déu, seré tità.
Només per tu dona, món i, sempre és el mateix,
la vida té racons amagats, però tots ja els he agranats,
només espere l'esperança, només l'esperança.
Només ja em queda l'ignot, l'inefable, la paradoxa
d'esperar l'esperança de l'esperança.

divendres, d’octubre 24, 2014

Joia, pragmatisme i utilitarisme

Si alguna cosa defineix el discurs de l'amo és el seu fruir per manar, no sent un individu ancorat a aquest discurs durant la major part de les hores del dia, alegria, no sent eufòria, que pertanyen, en aquest ordre, als individus histèrics i maniaco-depressius, és a dir als del discurs histèric, i tot i que els amos es valen d'aquests sentiments que suren en l'inconscient col·lectiu de la gran massa de gent que sí que els té, per a dirigir-los cap al seu utilitarisme o pragmatisme, tot es resumeix per aquests individus en què un ens o cosa funcione indistintament de la seua idea, manant i així el seu fi darrer és gaudir per manar.
Quan un individu del discurs histèric sap, aleshores ja entra al discurs de l'analista i, no cal dir que totes les idees són absolutament lícites, però només quan es fan els individus portadors responsables del que n'hi ha darrere d'elles, quan es fan responsables, aquests individus portadors, de que llurs idees poden crear coses o destruir coses amb els que ells pagaran amb el seu cos, la seua vida o la seua hisenda, ànima, essència, cos o la vida dels altres en un mal cas.
A l'individu del discurs de l'amo no el mou el saber, potser un bon polític no sap gaire, sí, pot tenir o té molts coneixements, més que un savi, que només funciona amb els ics coneixements que ha viscut, de fet la filosofia que és l'amor pel saber no té a hores d'ara la mateixa fama que pot tenir la xarxa i amb ell google, però no ens oblidem, l'amo té, google té coneixements, el savi sap, que són dues coses totalment diferents, però el que mou al polític o a l'home amo, indispensable per una altra banda, aquest discurs de l'amo i aquests homens, és l'utilitarisme i el pragmatisme, branques del saber que no els són de gaire utilitat als savis, que no es deixen endur pel corrent al que la major part dels homens i dones del discurs histèric suren pel riu a favor de l'aigua.
I és molt trist que des de la teua butaca, la teua trinxera, la teua universitat, el teu carrer algú et diga el que has de fer, modelant-te sense que ni te n'adones (això queda per a alguns que saben i se n'adonen), del que has de fer, del que has de dir o del que has de sentir, tot i que n'hi ha que porten una idea i la saben fer servir des del discurs histèric, els menys, però n'hi ha, això sí, han de saber poder donar la vida i hisenda per ella, a banda de poder matar, de vegades, també per ella si els hi va llur vida.
Ara, si una idea, tot i que els veritables homens no són els portadors d'idees sinó de sentiments, els savis o filòsofs, si una idea t'arrela en el teu gaudi o instint de mort fins al punt de poder donar la vida per ella, cal, això sí, en aquest cas sí, que tirem endavant amb ella, serà que el nostre complex d'Èdip ha d'anar per aquest camí, que la nostra identificació contra l'amo ens diu que si no ens identifiquem en contra de l'altra idea oposada, les idees són com cara i creu, oposades, que si no ens identifiquem contra l'oposada no ens n'eixirem en quant a la nostra virilitat o la nostra feminitat, o la mateixa vida, parle d'individus del discurs de l'analista i l'histèric, doncs si la defensa de la idea passa per la nostra vida, si ens hi va aquesta, la nostra vida en la defensa de la idea, en el triomf o debacle de la idea, cal que la defensem fins la mort, perquè és el que guanyarem si la defensem i guanyem, la vida.
Un exemple són les lluites per la llibertat o per eliminar la pobresa o la brutalitat, fins i tot moviments col·lectius de pobles sencers, tot i que tota idea pot suposar per a un individu, en passar el complex d'Èdip i la seua identificació en contra de l'amo amb ella, la seua virilitat o feminitat i de retruc la seua Vida en majúscules.
I tot i que sé que un conte seny-i-foll com aquest sempre queda mal amb una conclusió la faré: tot és lícit si ens en fem responsables.