València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, d’octubre 14, 2014

A qui Déu no li dóna fills el dimoni li fa cunyats

Ahir veient una pel·lícula de sèrie be o similar va aparéixer la figura o teoria del tercer perjudicat, jo estava amb la meua dona i el meu cunyat sopant a ca meua quan el meu cunyat, que és psicòleg em va dir astorat que com era d'estranya la condició humana. El protagonista de la pel·lícula havia titllat a la parella que era conscient de tenir un tercer perjudicat com a amic d'ambdós de la llur condició de psicòpates, no! Açò és mirar-ho tot des del punt de mira determinista i material, com ho pren tot Occident.
Jo estic de grat amb el meu cunyat i molt de grat amb la meua dona, i amb tots dos, així li desitge, els desitge i em desitge el millor, però també sé que en la seua posició edípica conforma el meu matrimoni, catalitza l'amor de la nostra relació, o de la relació meua amb la meua esposa, doncs ella ha de tenir i de fet té la seua amiga catalitzadora també.
Jo nogensmenys no vull per a ell una solteria eterna sostenint la nostra espelma, sinó que he acceptat temps ha la meua mort, en això rau estimar, i desitge per a ell el millor, que trobe dona, amics, cunyats, sogres, i es duga bé amb sa mare en darrer terme, com també amb la seua futura esposa, a banda de que per un altre costat en el camí em faça un gran paper.
El problema és mirar-ho d'una manera occidental, determinista, utilitarista, açò suposaria una gran errada, doncs qui lluita per estimar no estima, simplement lluita, en acceptar la possible fi de la nostra relació, de la nostra vida consegüentment, passa el que el meu desig siga que el meu cunyat faça una família, siga feliç, en aquesta acceptació rau la meua manera i la única manera d'estimar, de veure el món, així que cal plantejar-se si tothom pot conviure amb els gremlins i no fer-los malbé en tenir certes veritats al seu abast.
Arribar a comprendre açò és comprendre la llibertat de cadascun, que ha d'haver de tot i de tot tipus de pensaments, obres, sentiments, etc. Tot i que els qui estimem estem sempre en el lloc menys adient en totes les cultures del món, però sabem que el nostre lloc, vist per nosaltres mateixos és a la fi el més satisfactori.

2 comentaris:

  1. Gracies Vicent pels teus comentaris, com sempre es un plaer rebre la visita dels amics de Ruzafa. No sabía que havies perdut el teu bloc, em sap greu per que els blocs formen part d'un mateix

    ResponElimina
  2. Sí, Julia, de vegades cal deixar l'atzar a la mà de Déu, si he perdut el bloc serà perquè la cinta de Möebius que forma la realitat m'ha donat un temps de descans, ara estic travessant la realitat del normòpata, del normal, del normascle, però sense deixar mai la possibilitat de tornar a la realitat del ¿fou?

    Una abraçada i et seguiré escrivint Julia, espere que la nostra relació dure la vida sencera, seria un bon auguri del que pot arribar a ser l'Eternitat.

    Vicent

    ResponElimina