València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de novembre 05, 2014

Controvèrsies entre el bé i el mal

S'ha parlat del Bé i del Mal com dues facetes de la vida dels individus i de les societats diferenciadament i ambivalent, des de postures religioses fins a postures filosòfiques, el classicisme el va tractar amb la representació Bé=bellesa o areté, segons Plató, o Bé=felicitat o prudència, segons Aristòtil, mentre que el Mal era l'absència de Bé en certa manera, l'escolasticisme va prendre aquest concepte adoptant-lo per al Cristianisme, Kant va suposar el Bé i el Mal com dues cares enfrontades i va tractar d'eliminar la part negativa amb els seus imperatius categòrics. No va ser fins l'arribada de Nietzsche que Bé i Mal s'identifiquen com dues cares de la mateixa moneda, aquest filòsof ho va portar fins al límit de la seua acepció arribant a desenvolupar una esquizofrènia que el portà fins la mort.
Sí, són dues cares de la mateixa moneda, el mal es la “manca” de tot sistema, de tot individu, allò que a la fase de l'espill segons Lacan no ha estat imprés en el llenguatge i que és sinònim de patiment, tot i que també hi pot representar la part contrària, l'avanç del sistema, la dialèctica.
Però si ens fixem, no sé si serà d'una manera conscient o inconscient, pense que deu ser aquesta darrera, en moltes pintures religioses es representa l'infern com una claveguera, com un albelló, dibuixat i pintat en un racó del quadre.
L'Home, els homes i les dones tenim el Mal dins del Bé i dins de nosaltres mateixos, com ve representat en l'equació del dibuix de la portada d'aquest article, mentre que fora de nosaltres hi posem eixe infern, eixa claveguera o albelló al que anomenem Mal, no podem fruir joiosament si abans no ho hem passat malament, ens cal identificar-nos contra algú, contra l'altre, l'Altre, el Pare, Déu, o un simple enemic al que posem al lloc del Mal, és el Complex d'Èdip tan ben explicat per Freud, i el posem dins junt al Bé i fora, apartat i vilipendiat lluny de nosaltres.
Només així acomplim la màxima de que viure és ofendre en certa manera o la de que parlar és jutjar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada