València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de novembre 16, 2014

El veritable anarquisme, que hi ha dels límits?

Si arriben a fer possible una guerra intergalàctica, com és que no s'han autodestruït?

S'ha parlat de l'anarquisme com la darrera meta de la Humanitat, del desenllaç inevitable de la dialèctica, però res és més incert, si veiem la realitat des de dos pols oposats, bàsicament i, un tercer que els conjunta i unifica, veurem que l'anarquisme capitalista és el veritable anarquisme, un caos de les humanitats en què el mercat i amb ell l'instint de mort de l'ésser humà bolcat en la producció de les plusvàlues ho dominaria tot, possible? No, impossible, però anem a pams:
L'altre divendres per la xarxa vaig escoltar una conferència de Huerta de Soto, aquest home sacralitzava la veritat, o si més no, la feia irrenunciable, la científica, per a la Humanitat, jo, que no he llegit cap dels seus llibres, he tingut prou amb afirmacions com l'anterior per a sentir la seua ingenuïtat; quan la ciència, si vol la vida, s'ha de fer responsable de les seues veritats fins posar-les un límit, el mateix límit que posa l'estat amb la seua existència, l'estat és l'àrbitre d'un partit entre dos equips de futbol de la màxima rivalitat i, tot i que aquest home s'ha mogut sempre en el terreny teòric, en no voler fundar el partit de la llibertat individual, és d'una perillositat increïble, tant pel que fa a la denostació pel gran públic de la mateixa individualitat, sempre tan necessària en la seua justa mesura amb els seus límits com per a un món que si eliminara els estats viuria en una jungla on sempre hi guanyaria el més fort, el que va veure Marx amb la lluita de classes, però d'una manera fatal, sense normes anivelladores.
Afirma que no vol una sagnia, però que vol eliminar l'estat, l'estat, per a que ho comprenguem millor, és una construcció femenina, com ho és el matrimoni, un pacte entre els discursos del capitalista i de l'amo amb l'histèric, un pacte entre amo i esclau per a poder jugar el partit de la vida amb garanties, tan roí és un estat omnipotent que domine les individualitats de tothom com el resultat final de l'anarquia, el caos pel desencadenament, en un món sense estat, d'una orgia de gaudi i instint de mort, que prompte portaria al conflicte final; arriba a afirmar que l'estat és l'encarnació del dimoni, pensa que l'àrbitre és de l'equip contrari?
La Humanitat no pot créixer infinitament, no pot deixar de pensar en la Terra com a únic planeta on viure, si ja és difícil l'estabilitat i la pau amb cinc-cents països, imaginem-nos amb una federació galàctica, hi ha límits i l'anarquisme és el punt on l'esquerra resultant del desenvolupament dialèctic s'ajunta amb la dreta liberal, anarco-liberal.
Anarquisme és anarquisme capitalista, caos, l'anarquisme és tan de dretes com d'esquerres, el mateix plat, fregit en la mateixa paella, la Terra.
En un món que jo he qualificat de malalt de l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, no podem exprémer més la llima si no volem que se'ns desfaça a les mans, el resultat lògic ha de ser l'aliança entre l'amo i la ciència amb llibertat, un estat fort que la permeta. Difícil però possible i sempre en l'equilibri de la corda fluixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada