València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de novembre 08, 2014

Els extrems alfa, phi i omega, les plusvàlues

Plantejar o col·locar al teu interlocutor en un extrem, ja siga alfa o omega, col·loca o fa plantejar a l'altre en l'altre extrem oposat, l'ideal és la prudència aristotèlica, el phi o punt central, és la llei dels gots comunicants i, no són els valedors d'alfa o d'omega qui tenen més o menys força, ni possibilitats de victòria, ambdues parts eixen perdent en un col·locar l'altre en els extrems.
Marx ho planteja amb la lluita de classes, Heràclit amb la interacció de contraris, per exemple en el cas d'un desnonament:
Si a “X” li plantegem fer-se responsable absolut de la seua situació, és a dir, sense mitjançar cap ajut social, havent arribat a la fallida o a l'atur econòmic, aquest d'immediat es planteja una reacció violenta, li va la vida, li'n va la vida.
Un altre exemple seria el cas contrari:
Quan els homens del discurs histèric plantegen amb la dialèctica històrica, en aquest cas, una eliminació de la figura paterna o eix de l'individu i de les societats, que suposa l'autoritat o Déu, estan negant el mateix discurs de l'amo, aquest s'hi rebel·la provocant una involució cap a la figura paterna.
Quan els valedors del discurs capitalista endureixen les condicions de vida dels homens del discurs histèric o treballadors, aquests no tenen més eixida que lluitar, és el real lacanià (l'ignot, l'inefable) i, la voluntat que s'hi amaga, una altra solució és acceptar la llei del ¿més? fort, i deixar-se morir, però no estem “programats” per a morir, durant la vida activa d'un individu.
Però la Història ha demostrat que el poder dels homens del discurs de l'amo i els de la seua derivació el capitalista, que suposen el 20 % de la població, xoquen sempre i indefectiblement contra el 80 % dels altres tres o més discursos, provocant el conflicte col·lectiu, que hui suposaria un problema.
La II Guerra Mundial fou o havia d'haver servit per a pair aquesta realitat, afortunadament encara hi ha filosofia i la possibilitat de plantejar-la i, adonar-se de què l'única solució és, a banda de la dialèctica hegeliana i els filòsofs amateurs o dilettanti, la concòrdia i el consens per evitar que un home del discurs de l'amo i a l'inrevés, la gran gernió d'homens dels altres discursos, encenguen el foc de la guerra.
I açò val per al conflicte entre Castella i Catalunya, com per a tot tipus de conflicte, cal que l'estat, sense oblidar la democràcia, regule en certa manera, tot i que aquest ha d'estar, com a àrbitre, també regulat, regule el repartiment de les plusvàlues, ja siguen aquestes econòmiques, sentimentals, materials o espirituals.
Tot i que sabem que sempre hi ha persones d'ambdós extrems que viuen pel conflicte i gent del discurs capitalista pur que voldria l'eliminació de l'estat, cal per tant una educació en la sublimació, de manera paral·lela.
Un conflicte naix bàsicament i simultània entre dos ens, sense poder posar el punt de partida en cap d'ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada