València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de novembre 25, 2014

Els meus dos fills

Vaig eixir de la faena i vaig acostar-me a la parada de l'autobús, volia arribar prompte a ca meua, estava cansat, havia tingut una dura sessió de treball; a la parada hi havia asseguts una dona mulata amb el seu fill bebé, que portava amb un carret, la dona era bonica, preciosa diria jo; també hi havia un àrab entre tots dos, era un treballador de la fàbrica adjacent a la meua.
Vam començar tots tres una xicoteta conversa i, jo li vaig dir a la bella dona que el seu fill, que no entenia res encara, era allò que va haver de pagar pel saber, pel seu saber; es va enamorar de mi a l'instant, ho vaig percebre i, vaig anunciar-li jo, distreta com estava amb mi, amb un petó a la seua mà, que el seu autobús, el número onze, ja arribava, ens vam acomiadar.
Vaig recordar Pessoa i la seua posició tiresiaica, la d'agafar el camí del mig, o potser vaig pensar en la prudència aristotèlica i vaig anar-me'n de la parada acomiadant-me també de l'àrab, que em va tornar la meua benedicció i el meu bon desig cap a ell; dues parades més enllà el meu autobús, el huit, reposava en la via i una altra vegada pensant en Pessoa el vaig agafar, faria mig trajecte a peu i mig en cotxe.
En arribar a ca meua, des del carrer, vaig veure la finestra del menjador tancada, vaig pensar en un àngel caigut, sí, un dimoni estava fornicant amb la meua dona, jo sabia que el meu pal a l'aigua portaria, amb aquella deessa, un dimoni cobrador, vaig esperar un parell de minuts, però vaig voler agafar-lo abans que perpetrara l'engendre del meu fill, un fill diví.
En entrar a ca meua, no havien passat més de dos minuts des que vaig decidir-me a pujar, vaig veure a la meua dona asseguda davant de l'ordinador i la finestra oberta de bat a bat, no hauria tingut el temps de vestir-se ni de tancar-la.
Ella em va demanar de fer l'amor i, es va tombar en el sentit oposat en què ho feia normalment, pensí en Sòcrates i en l'engany de l'amor, va ser el polvo més ardent de la meua ja llarga vida, nou mesos després va nàixer el Sento, fill de la nostra unió física i ànima del dimoniet que es va cobrar la meua floreta a la mulata.
El cos del meu fill era de tots dos, nostre, l'ànima era la d'aquella mulata i del dimoniet; així és l'amor, tot i que científics ens vulguen demostrar determinismes tan lògics com inexactes.
Temps després el vaig veure al carrer amb els seus nous pares, mirant-me amb admiració, el doble del meu fill no era d'aquest món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada