València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de novembre 06, 2014

Un abans i un després



Ja tinc cinquanta anys i la meua elecció feta, gaudir pel saber; hi va haver un dia, jo comptava amb sis o set anys, en què va venir a mi un poema, no recorde el títol ni l'autor, no vaig entendre res i, em vaig dir que des d'aleshores jo faria els possibles per a entendre la poesia, la llengua de mon pare, doncs la de ma mare suposava la banda més natural i espontània, el costat pràctic.
Des de llavors vaig escoltar l'homosexualitat, amb el parany de l'ésser, ho vaig intentar també amb les dones i llur misteri, amb l'Home, l'home fred i amb moltes altres coses i, així tot i ser jo un parlador il·lusionat, vaig aprendre a escoltar, des d'aquell dia vaig descobrir el que significava una dona, el seu misteri i la gran pregunta irresolta de què és el que vol i, vaig descobrir que el fet d'escoltar ja és donar, ja és patir.
He mort en el somni un parell de vegades, tot i que Freud ja ens explica que morir en el somni és morir, que no peréixer; simbòlicament he mort també en la vida real, o millor dit, per a que em creieu, ja sóc mort, que no perescut.
Després d'anys d'escolta, vivències i lectures des de les castrants fins les portades pel gaudi arribe a la música i, al meu toca-discos vell, gaudit i estimat amb el que escolte hui "La meua terra" d'Smetana; veig els arbres i els boscos de la meua València, el Saler i el meu record se'n va, quan el Cel i la Terra, en aquell somni de mort, esdevinguts ferro ardent infinits em xafaven fins convertir-me en un esqueix de planta, sí, en eixa fulla que hauré de ser per a pagar el meu assassinat, la meua transgressió a una sola planta, però que era la vida.
De vegades la recorde, eixuta i morta i, em vénen ganes de plorar, jo la vaig matar, per curiositat, per sadisme, des d'aleshores m'hi vaig fer responsable, responsable del meu lloc, del meu lloc a la vida.
I així com ella em va veure sóc o vaig ser, el meu desig és el desig de l'Altre i, esperant que m'allibere de la seua mirada d'horror li plore amb el cor, de tant en tant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada