València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de desembre 29, 2014

No era això, objectes, no era això

Cada vegada comprenc més Nietzsche i el seu amor a la vida, a l'Occident clàssic, salvant els conflictes, sempre inherents a l'ésser humà; però aquest ésser, que ha estat capaç de crear la xarxa d'Internet, no es podrà detenir davant d'ells, no.
A l'Edat Mitjana era la teleologia, el “sentit”, si li podem anomenar així, va ser Déu, la Santedat, la Divinitat, tot lo món volia arribar al Cel, a la Bondat platònica, el pecat, l'únic pecat era inevitable, plantejar-ho, no podem plantejar-nos el sentit sense caure en l'infern contrari al que plantegem; per tant hi van haver, com en tota societat, espavilats i víctimes, és lògic, era lògic; arribem a la modernitat i, el sentit és la tècnica, la ciència, creiem que arribant a un món científic tot s'arreglarà, el nostre fal·lus va passar del Cel dels escolàstics a un món científic perfecte, però arribem a la contemporaneïtat i ix Gödel i tot el seu llegat, el sentit, gaudi, instint de mort, el superjo o imperatiu patern passa als sentiments amb el seu brutal mandat: Gaudix! Promocionat per un Occident que ja s'avorria de déus i de ciències, quan finalment la postmodernitat ens posa l'objecte a les mans, el penis a les mans, aquest abjecte objecte serà el nostre déu, l'objecte passa a ser déu i, l'imperatiu patern ens diu: Fruix-lo! Finalment, com una bombeta que se'ns il·lumina i ens fa encendre els pilots rojos arribem a auto-consumir-nos, amb operacions d'estètica, venda d'òrgans, fins i tot transplantaments, tan necessaris, però simptomàtics.
Amb l'arribada de la globalització, amb el consegüent esgotament d'allò ignot ens adonem de que: No era això... I n'hi ha qui segueix rellegint Nietzsche i Freud per a fugir dels sentits, de la teleologia i repensar el nostre imperatiu patern o gaudi, que sempre estarà en crisi, una crisi inherent al seu si i al mateix Home, comencem a pensar-nos la Vida amb majúscules, però ja sense dir-ho, ja ho he dit, perdoneu; però la vida amb els seus imperatius paterns i els seus gaudis, desijos i amors, amb la seua espiritualitat i materialisme, però descarregant-la dels “sentits”, del seu “sentit”, que funciona com una bomba del gaudi, i per contra donant-li als filòsofs, cosa que encara trigarà en arribar, un bon lloc, als teòlegs i als polítics i científics, a tota la societat en llibertat, per a fer, com qui ho espera sense moure un dit, el pas, el llarg pas, la llarga transició on ningú no patisca, cap al món que, en crisi constant, ens farà i ens donarà l'estabilitat, un món científic, teològic, polític, democràtic, un món on tots els discursos tindran cabuda, perquè s'escoltaran les veus dels Homens, perquè tots hi parlarem, un món humà, massa humà, però possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada