València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de setembre 30, 2014

Harmonia, praxi i plusvàlues leonines

Nus gordià de quatre caps: amor, desig, gaudi i voluntat

Hui un amic m'ha posat en una dificultat, amb bona intenció i, jo sé quina és la seua intenció i què és la intenció; he recordat aquest article que per la seua importància he de transcriure-vos dient-vos abans que la voluntat o el seu resultat no difereix gaire del nus total, però entra a formar part d'ell com a part indissociable, si jo no tinguera en comptes la voluntat no tindria l'amistat en cap estima, la paraula és sagrada i en la postulació teòrica, en l'estil rau molt de la nostra regeneració:

No abaratisques el somni (Lluís Llach)


No abarateixis el somni

No abarateixis el somni
res més que això tinc per dir-te, si vols
no abarateixis el somni
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

I si cal refarem tots els signes
d'un present tan dificil i esquerp
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història d'empeus.

I si cal conviurem la misèria
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d'amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canóns.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.


Si és ben cert que en molts països del món la pobresa ha arribat a límits insostenibles, també ho és que cert grup de països, que de tant en tant se sumen molts més, tot i que en un vaivé dialèctic al desenvolupament i a les polítiques socials, és per tant una errada veure la vida des del principi de castració, des del complex de castració, és a dir, el que és bo per a mi és roí per a tu.
Però és cert que si no contemplem el miracle de què tot està en la consciència universal o intersecció entre els quatre elements del nus gordià, que suposaria Déu, podríem pensar com jo aquesta nit que la vida, la praxis, que no és només la revolució, sinó el portar el presupost familiar per exemple, pot quedar representat com una bassa d'oli on si posem més oli en el costat dret baixa de la banda esquerra i a l'inrevés, el meu cap m'ho ha fet saber de la seua comprensió en pensar que som gots comunicants com m'ha dit aquesta nit, és a dir el que va pensar Dalí amb el seu Crist de Cadaquès , en fer el "bé" un altre paga amb el meu "mal" les nostres "bones" accions.
Déu, la consciència universal, l'inconscient junguià col·lectiu, el Gran Altre lacanià sap que sota la "manca" de tot llenguatge i per sobre, de vegades del complex d'Èdip es pot demanar l'impossible, tot i que de vegades i moltes, la major part d'elles només demanem el possible.
Ja deia John Nasch que els números ens diuen allò que volem sentir i podem pensar que una família amb 6.000 € pot tenir en un moment de crisi la mateixa precarietat que una que guanye 900 €, però la praxis, la posibiilitat d'aixecar, d'alçar o ajupir el cap per sobre o sota la corda del destí en aquest cas econòmic, pot representar per exemple en macro-economia que la major part de les famílies del món hi viuen sobre el llindar de la pobresa i amb el necessari, si més no necessari per a viure, estimar, menjar i pensar.


I com li vaig dir a un amic teòleg, que ha, tard o d'hora enfrontar-se contra el seu amo, per a ensenyar-li la caritat: estima el teu fill, és roí, t'odia, ens odia, ¿vol? el pitjor per a nosaltres però és el nostre fill estimat, no podem matar-lo, mai! hem de donar-li un lloc!

Poema a Mart

Dues pors imbricades

Si em mirava a l'espill
el mirall em deia ¡fort!
Jo ja tenia el resultat
però no el sabia.
Tu ja sabies el resultat
però no el tenies,
i era jo qui solia saber
i tu solies tenir.
Quin misteri,
quina contradicció,
quina paradoxa!
Era Ell qui ens enfrontava,
jo tenia por a que pensares
que no t'estimava,
tu mories de por a morir.
Jo sabia que tu no moriries,
tu sabies que jo no mataria.




Èdip i Abraham



Èdip i Abraham

_Pare, pare, Pare etern, estime aquesta dona, la teua dona. Mata'm si vols, però jo l'estime, és la vida, la mort qui m'espenta, qui em porta al furt. Mata'm si vols! Mata'm!
_Fill, fill estimat, m'has donat la teua vida per l'amor de l'etern, ara tindràs la teua dona, la teua, jo te la donaré, tu la conqueriràs, l'amor t'ha arribat, ja ets un home de Déu, amant de ton Pare.
Unes llàgrimes de penediment i alhora d'amor cap al Pare van nàixer als ulls d'Èdip, i una dona que hi passava el va abordar:
_Hola Èdip! Sóc la teua veïna, ets un home gran i madur, valent; voldria que saberes que jo t'estime, t'estime Èdip i voldria viure amb tu.
Ambdós llavis van segellar un amor que per ser conscient va ser etern, i durador en el temps.
Però van passar els anys i Èdip va esdevenir Abraham, pare del seu fill, i es va trobar per segona vegada amb el Pare:
_Pare, jo t'estime, des d'aquell dia en que em vas mostrar el camí de la vida, però tu ara em dius que clave l'espasa al meu fill, m'ho exhortes, jo no sé qui ets, el meu fill és el que més m'estime i sense tu no puc viure, ets cruel! Cruel com un lleó gelós!
Una altra vegada Abraham va vessar dues llàgrimes i en la seua desesperació va acostar l'espasa al cor del seu fill, boig de terror i solitud. I l'espasa en el moment en que anava a penetrar el seu fill va esdevenir un doll d'aigua que va refrescar el jove cos i els braços d'un Abraham esdevingut valent.
El Pare li va parlar novament:
_M'has tornat a mostrar el teu amor, només així ho podries haver sentit, ara ja ets un home de Déu i home sant. Ara i només ara la teua vida et pertany.

Breu resum de la dinàmica de l'amor



Breu resum de la dinàmica de l'amor

Els barons passen primerament el complex d'Èdip i després el de castració, mentre que a les dones els succeeix a l'inrevés, d'ací que siga fàcil que en la trobada d'una dona o home hi haja una relació antiga que hem de destruir, que no ha estat del tot formada, incipient o ja formada.
Les dones treballen amb la intenció de fer i crear la prova d'amor que després el baró ha de passar per a que una volta superada o intentada superar amb valentia (l'amor no creu en els pusil·lànimes) provoque l'enamorament de la dona.
La futura o present parella ha de tenir un tercer element, no sempre és una persona, que catalitze la relació contra la qual el baró s'hi identifica violentant-la o transgredint-la com una representació del Pare, de la relació que ja va tenir dels quatre als sis anys d'edat amb el complex d'Èdip.
El violentament o transgressió ha de ser sempre inconscient i donant l'essència, l'ànima després de la transgressió a eixe pare transgredit, no pot fer-se conscientment tot i que quan posem els barons la vista en una dona sabem que hem de passar per un altre baró, normalment el que la pretén.
I la dona s'encarrega de fer els possibles per a que es produïsca aquesta transgressió o violentament, perquè com ha passat el complex de castració en primera instància ja sent quelcom pel baró sobre el que posa la seua atenció.
El baró completa la relació passant pel complex de castració i la dona pel d'Èdip, doncs el baró necessita deixar una dona per a agafar una altra, que tot i no ser relacionalment seua, la primera li fa les voltes de partenaire, tot baró com diu Levi Strauss pren la dona d'un altre home, que normalment arriba, si és en un grup d'amics o una colla, a complementar en un futur la futura relació, a catalitzar-la, deixant-se violentar inconscientment pel baró ja compromés i que ha accedit a la que era abans el seu partenaire, real o potencial.
Al llibre “El banquet” de Plató en el que el savi Sòcrates parla en un simposi sobre l'amor està escrit que van a una festa Poro, Penia i Metis, Penia (la pobresa), l'única dona; veu borratxo a Metis (la riquesa) i li fa un fill, perquè el veu molt més espavilat que Poro (la prudència), el qual fa servir com a catalitzador de la relació, i amb aquest parany o estratagema naix l'amor, el fill de Penia i Metis.

Amb aquesta analogia es resum ja des de fa més de vint segles les lleis de l'amor que no han estat superades per més que els científics hagen volgut donar un munt d'explicacions deterministes, com ara que l'amor el produeix una substància i és com una droga amb la que hem de desenganxar-nos si el perdem, etc. I tota la idea bàsica que descriu Sòcrates li ho deu a una dona sàvia, Diotima qui fa les voltes de professora de l'amor de Sòcrates, la seua veritable filòsofa i mentora.

dilluns, de setembre 29, 2014

El ganivet sense punta

El ganivet sense punta

Intentava
tallar-se les venes
amb una safanòria.
No tenia res
al seu abast
i va agafar el
fruit malèfic,
dimoníac.
La gent reia,
la gent plorava,
però segurament
el que volia
era només una fava,
una gustosa
i rodanxona fava.

Autor: J.A.C.

diumenge, de setembre 28, 2014

Descansa una miqueta José Miquel

Hui has perdut el teu millor bolígraf, jo sé que no són els diners el que feia que estimares i si Déu vol el tornaràs a estimar a eixe bolígraf, però demà que perdràs? què perdràs si no descanses una mica? La vida? L'ànima? O pitjor encara, Tot?
Estima al teu fill, és rebel, és roí, t'odia, ens odia, però és el teu fill, el nostre fill i li hem de donar un lloc, no podem matar ningú i menys un àngel celest.
Prent-te un o dos dies de descans, no d'un descans factible, tu ja saps que es pot descansar de moltes maneres, d'infinites maneres, des de fer-se un cafè amb un amic, fins fer una sesta ben plaent, descansa el teu llenguatge, seguix treballant, però descansa, els teus feligressos descansaran també amb tu i, els que et segueixen amb la innocència del xiquet et ploraran si mors, però prompte t'oblidarien, com tu i com jo hem oblidat a tants i tants màrtirs.
No, tu i jo no som màrtirs, no som déus, Déu és un, una idea, un ens immaterial i material, potser ja estiga entre nosaltres o potser només estiga en les ànimes de moltes, de tantes i tantes persones, plantes o coses com hi ha al món, a tot l'Univers, però fes-me cas i, sé que m'escoltes en la distància, descansa.

Regressió de les humanitats, la filosofia venuda

Sembla que el món, Occident haja dit prou, la filosofia, l'ànima de la Història ha estat relegada a una assignatura optativa, si bé som un conglomerat d'ànimes amb unes quantes fent-nos plans col·lectius, el cert és que la filosofia ha estat i és totalment sentit i comprovat per a un atent lector de la Història l'ànima d'aquesta, que ara sembla dir: Deixem-nos oblidar-ho tot, deixem-nos caminar com pollastres sense cap, deixem-nos anar cap a la fi sense consciència.
Cap poble pot comprendre i molt menys entendre la seua història si no és per la filosofia, quan Sòcrates dóna la vida per poder parlar i ser lliure, dialècticament i ideològicament lliure naix Crist com a plasmació socràtica, en el fet de fer-nos sentir éssers lliures, sense culpa; quan l'escolasticisme acampa en la filosofia mundial són els convents i els monjos qui guarden el saber del món; quan els àrabs conquereixen la Hispània és Averroes qui tradueix les obres d'Aristòtil i quelcom canvia a Occident, de fet aquestes idees provoquen el Renaixement a Itàlia i és quan Hume entra en acció que naix la ciència i, Kant crea la mentalitat alemanya quadriculada que tants problemens ha donat al món; i és en els segles XIX i XX que Nietzsche, Marx i Freud sospiten de tot i és crea el major segle de les llums i de les foscors conegut fins aleshores. La pregunta és: Qui ens vindrà ara? Serà la puta economia d'un pollastre sense cap qui ens guiarà fins l'hecatombe final? O serà la dialèctica hegeliana portada pels “dilettanti” de la filosofia qui ens farà caminar?
Jo m'incline a pensar en aquesta darrera possibilitat, de fet pagada o no la filosofia ha estat el món i el món ha estat la filosofia.

dissabte, de setembre 27, 2014

 PIPOL News. Después del Edipo las mujeres se conjugan EN FUTURO. Primer comentario del título. Gil Caroz (París)

Allò real* ha respost.
Després de l'Èdip (1), la pregunta de què vol una dona no queda sense resposta. Allò real ha respost a la seua manera, és a dir, que seguim sense saber el que vol, però hem d'enfrontar-nos a això d'una manera inèdita.
Allò sense llei d'allò real s'ha imposat en el llindar del segle XXI. Les reaccions a aquesta nova situació varien segons els discursos. El fonamentalista, militant de causes perdudes, es conjuga en passat. Somnia amb poder restaurar la llei d'un pare del qual Èdip i el pare de l'horda serien els models. El capitalista tradueix el sense llei del gaudi en termes de consum que es conjuga en present: “consumim ara, doncs demà serà l'apocalipsi”. L'home de ciència, abandonat pel Déu dels filòsofs, recorre als comitès d'ètica. El cientista no es conjuga amb res, es perd en les xifres que no s'agafen a cap bocí de real. Per al psicoanalista, allò sense llei del real és un problema que inclou una via de solució. Fa d'allò femení la seua bruíxola per a orientar-se cap al món del demà. Travessa les maneres de lectura tradicionals per a llegir la clínica i la civilització a partir de la lògica del no-tot.
L'amo, la institució, allò femení.
L'amo haurà de deixar-se ensenyar per allò femení. Ho sap sense saber-ho. A la ONU han estipulat que és imperatiu incloure dones en tota decisió presa durant les negociacions de pau, perquè elles estan més afectades pels conflictes moderns. La psicoanàlisi aclara la lògica subjacent.
La relació entre botxins i víctimes posa en escena la impotència de la lògica del tot a l'hora d'integrar en allò universal les singularitats de les formes de gaudi. Aquesta impotència condueix a l'agent del fal·lus a traure les armes, per a tractar de posar a ratlla a allò femení.
La relació entre amo i allò femení és una temàtica que esmolarà la nostra reflexió al voltant de les simultànies de PIPOL 6 sobre el tema de la institució. Fer un lloc a la lògica femenina és una condició prealable a tota presència possible d'allò “lacanià” en una institució. Una clínica de l'un per un implica la tolerància de l'amo a aquesta lògica.
Rebuig de la feminitat
Mitra participarà a PIPOL 6. L'experiència que ha viscut darrerament confirma, una vegada més, la indicació de Jacques-Alain Miller segons la qual “no es pot dubtar de que la psicoanàlisi al segle XXI estarà en mans de les dones”(2). Efectivament, és d'esperar que una dona, sensible a la lògica de l'Un de sol, siga la primera en respondre amb el no-tot(3) al tot, amb allò singular a allò universal, amb allò nou a la tradició, amb el futur al passat i al present. Quan ho fa en nom del dret a la paraula lliure, fonament de la psicoanàlisi, açò resulta de vegades incòmode, i en ocasions fins i tot perillós. Aquesta posició femenina, que es confronta al que Freud anomena “rebuig de la feminitat”(4), està en acord amb la posició de l'anlista en quant que aquest recolza l'Un de sol.
Siguem dones o homens, estem confrontats al nostre propi rebuig d'allò femení. De la mateixa manera, aquest rebuig no és exclusiu de països en els que el règimen s'aferra al pare fonamentalista. Quan els representants de les neurociències i del martell sense cap que és l'avaluació, ataquen a la psicoanàlisi, realitzen aquest rebuig. Sota la barra de l'avaluació, hi ha fonamentalisme. Només que és més soft. La democràcia ens protegeix. Ataquen la nostra pràctica, diuen que és no apta per a tractar hui l'autisme (demà la histèria), però no ataquen el nostre cos.
Sobre l'escenari del llenguatge
Ho constatem des de fa alguns anys, la paraula sobre allò sexual ha estat arrancada a la repressió. Aquesta paraula sol ser l'escenari d'una mena de reality show, d'una tentativa desesperada, no ja de testimoniar sobre la cosa, sinó d'unir-se a ella a través del significant. Però també constitueix l'escenari de noves maneres de l'art d'escriure, que apunta a un punt més enllà de les veritats, a partir d'un amor d'allò real.
La generalització d'aquests efectes sobre el llenguatge ja no ens permet de llegir-los com el lot exclusiu d'una estructura en particular, perversa o psicòtica, per exemple. Després de l'Èdip, més bé veiem diferents intents d'accedir a l'Un de sol com a producte de l'encontre entre el cos i el significant. La psicoanàlisi rep aquests fenòmens i recolza la via simptomàtica que s'elabora a partir d'aquest punt. Perquè per a la psicoanàlisi el gaudi es voreja amb un estil singular que es precisa, es depura.

Vos donem cita en PIPOL 6, on parlarem de tot açò, i de moltes altres coses

*Allò real és la part inefable i màgica de la realitat en contra de l'acepció normal. (nota del traductor. Text original en francès i retraduït al català-valencià)


Notas:
1- Al dors de l'afitx, PIPOL NEWS 0,
http://www.europsychoanalysis.eu/site/page/es/7/es/pipol_news_25_-_04032013#article-box-184
2- MILLER J.-A., Les Tout-seuls, cours de l’année 2010-2011, séance du 9 février 2011, à paraître.
3-. LACAN J. Le séminaire, livre XX, Encore, Paris, Seuil, 1975, p. 74.
4-. FREUD S., «Análisis terminable e interminable» (1937), S. Freud. Obras Completas XXIII. Amorrortu Editores.
From: PIPOL NEWS 34
Traducció del francès al castellà: Itxaso Muro Usobiaga

Autor:
 Gil Caroz (París)


Un convit professional


Ahir vaig ser convidat per l’excel·lentíssima directora de ràdio i televisió valenciana per celebrar la consecució del seu nou càrrec, jo que era un escriptor de mig pèl, no cal dir-ho, em va ser de molt bon grat que se’n recordaren de mi. Podria crear per a l’ens públic algunes obres de teatre, fins i tot alguns guions per les futures sèries que s’hi emetrien.
El dinar va resultar perfecte, de primer plat Na Coloma de Puig i Company, la directora, em va obsequiar amb unes llentilles del país, regades amb un vi negre de Turís, de segon em va preparar un all-i-pebre sense creïlla, el veritable all-i-pebre valencià, em va explicar cofoia, fent-me cinc cèntims d’aquesta meravellosa delícia.
En acabar de dinar em va sorprendre amb uns torrons de Xixona amb un carregat i curt cafè, digne d’una cafeteria de moda, i finalment vam brindar amb una copa de mistela. Perfecte.
Jo tot mirant el dispendi regionalista de la directora li vaig demanar de fumar, i fent un gir universalista va traure uns “habanos” exquisits sense deixar-me encetar el paquet de “domingo negre” que jo duia a la butxaca.
De sobte i en mig de la distesa xerrada van trontollar-me tots els meus budells, moguts pel deliciós i copiós dinar, el cafè i el cigar.
Amb una elegant disculpa vaig demanar-li pel lavabo.
Als deu minuts d’entrar-hi i amb la suor regalimant-me pel front vaig llançar un cagalló que em va eixir de l’ànima, tot arrancant-me el punt “G” que va ser engolit per la sorollosa cisterna, la meua sorpresa va arribar quan en llançar de la cadena es va embossar la tassa.
No arribe a recordar si van ser deu o dotze les vegades que vaig provar de traure’n aigua per empassar la tifa sense èxit.
La olor ja arribava al corredor de la bonica mansió de la meua amfitriona, que neguitosa pels sorolls que eixien del vàter em cridava estranyada i avergonyida per al meua tardança. Jo tot suat, amb els pantalons per cordar i algun que altre lluentó d’aigua a la samarreta vaig sortir al·legant una gran indisposició i un fort dolor de cap.
Vaig eixir corrents d’aquella casa deixant-li el marró pastís a l’excusat sense escoltar les propostes que m’havien dut allà i que tot seguit m’hauria fetes, que pertocaven al meu futur professional a l’ens.

Què us diré, davant una bella i elegant dama hi ha vegades en les quals cal fugir, tot i que et jugues el teu futur professional. 

La cursa informàtica fins a 2007


Hi ha hagut dues firmes importants de microprocessadors i harward informàtic, l'empresa Intel i l'AMD, la primera va llançar el 8086 com a primer intent de fer de l'ordinador una eina d'ús personal, després en van venir el 80286, anomenat comunament el 286, després el 386 i el 486, mentrimentres AMD feia la seua aparició també a l'espectre dels ordinadors personals amb el K5, que va fer que Intel traguera al mercat el Pentium, no tan seriós competidor com calia.
I la cursa va començar, la primera va inventar-se el Pentium II i el Pentium III, mentre la segona feia el K6-II i el K6-III.
Tot açò va succeir mentre en el que es refereix al software, encara es feien servir els sistemes operatius més antics com ara el windows 95, 98 i anteriors, pels darrers anys del segle passat.
Va ser a l'any 1999, ja a les acaballes de segle quan la informàtica emprèn un munt de possibilitats amb el Pentium IV d'Intel i el Athlon d'AMD que ambdós portaven processadors d'1'4 Gigues, tot i que el primer d'Intel consumia molta energia, massa per a competir amb AMD, però el màrketing hi farà la seua.
Mentre l'Intel comercialitzava el Pentium IV cap al 2000 i l'optimitzava més o menys al 2004, l'AMD perdia terreny ràpidament i malgrat traure al mercat el Athlon 64 i després, concretament a l'any 2006, el Celeron i el Core 2 Duo amb 2 processadors i el Core 2 Quad amb quatre i dos nuclis, finalment al 2007 el Phenom amb un intent de tornar a la seua antiga privilegiada posició.
Finalment Intel treia el Centrino al 2007 amb quatre processadors i dos nuclis. La batalla estava ja guanyada per l'Intel que triomfava en el mercat dels Processadors per la seua, ara sí, major qualitat. Però fins on arribarà la tecnologia en un món que avança més ràpidament que la capacitat de l'ésser humà de poder pair-la?
Ací vos deixe la pregunta. I dir-vos que a hores d'ara a l'any 2010 no cal per la major part dels processos informàtics i usuaris mitjans, que són la majoria, tenir un ordinador de més capacitat i/o velocitat, us ho assegure, molts comencen a fer-se amb ordinadors de generacions més antigues i de segona mà, però l'instint de mort de l'ésser humà segueix endavant i cal llançar a terra els edificis per a tornar-los a construir.

dijous, de setembre 25, 2014

El bé no és mai el reflex del mal

Hui el llanterner que ha desembossat la meua cuina m'ha dit a la seua manera que el bé no és mai el reflex del mal, m'ha explicat que hi ha el logos, l'éthos i alguna cosa més, jo he pensat en l'amor, el software, que no hi és en cap lloc però ho ennuega tot, sense ennuegar.
Li he donat les gràcies, ja tinc un altre deute, una altra vida a les meues esquenes a qui salvar o a qui alleujar, sempre de la millor i bona manera, aquest home era un savi mut.

dimecres, de setembre 24, 2014

Artificialitat

La darrera artificialitat és la tipogràfica, que va dir un poeta.
Potser no em correspon a mi explicar aquesta frase, només ho faria si Déu, els déus i els Amos m'ho demanaren, fins eixe moment només vos diré que la primera és la paella de tots els diumenges.
I com que sóc una mica masoquista citaré Borges: "...que dios detrás de dios la trama empieza, de polvo, tiempo, sueño y agonías...", espere que la vida m'ho permeta, de fet ja ha estat escrit. Tot el que he dit. Tot o gairebé tot.


dimarts, de setembre 23, 2014

Has entrevist


Has entrevist

Has entrevist per una escletxeta
l'errada divina.
Quan Alexandre, aquell “Síndrome
de Down”, sempre les maleïdes
etiquetes, em feia el senyal de
la Santa Creu només en veure'm
ho vaig intuir, que no tenir,
ell m'ho va dir sense paraules.
Jo era l'home, l'home que posaria
la meua vida en pau, la vida en pau.
Tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells
també ho faran, en un miracle
tan individual com col·lectiu.
Que parteix de mi, de tu, d'ells,
de nosaltres i de vosaltres.
Les dues, tres o quatre cares de
l'espill, les infinites cares d'un
espill enfrontat.
Aquella reverència fou el principi
d'una llarga amistat,
de dues dècades d'amistat. Sincera.

dissabte, de setembre 20, 2014

Oda a José Antonio, Federico y Dalí


Oda a José Antonio Primo de Rivera y a Federico García Lorca

Yo os venero españoles eternos,
supisteis que habíais de morir por el mundo,
por España.
Esa nación de naciones, ese principio
del fin y del Principio.
Moristeis solos, incomprendidos,
os traicionaron, pero
¿qué podían hacer ambos?
¿ambos y los vuestros?
Sin la máquina, sin la química,
sino cumplir con el designio de Dios
o del Hombre.
Fuisteis mártires, hoy se os reconoce,
vuestro Diógenes os ofrece una Misa,
un Réquiem y una Fiesta.
Bienvenidos seáis ambos al Cielo,
a la Tierra en Paz.


Oda a José Antonio Primo de Rivera i a Federico García Lorca

Jo vos venere, espanyols eterns,
vàreu saber que habíeu de morir pel món,
per Espanya,
eixa nació de nacions, eixe pricipi
de la fi i del Principi.
Vau morir sols, incompresos,
us van trair, però
què podien fer ambdós?
Ambdós i els vostres?
Sense la màquina, sense la química,
sinó acomplir amb el designi de Déu
o de l'Home.
Vàreu ser màrtirs, hui se vos reconeix,
el vostre Diògenes us ofereix una Missa,
un Rèquiem i una Festa.
Benvinguts sigueu tots dos al Cel,
a la Terra en Pau.


Oda a Federico, José Antonio y Dalí

Le monde a changé, tous le savons,
ces qui ont eté martyrs
vous saluent,
la vie commence,
la mort est finie.
L'Homme, la paix, la sainteté,
la divinité et l'Homme
sont ensemble.
Que vive la vie, Vive le dernière Homme.



I tanmateix es mou