València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, d’octubre 30, 2014

Deu votar un filòsof?

Depén de molts factors, de si pren la praxi com a necessària, de si veu la realitat des del materialisme dialèctic o des del hegelià, de que tinga tots els factors de la seua vida coberts: llibertat, economia, amor, possibilitat de praxi, llengua i cultura protegides i lliures, possibilitat de relació amb el seu entorn, amistats fàcilment accessibles, etc.
Però tot i tenir aquestes premisses cobertes pot tenir el dret a votar, sempre té el dret, però també el deure, un “bon” filòsof ha de saber dels esforços que ha fet la possibilitat del vot i ho ha de fer sempre, però en blanc, o a partits que no tinguen possibilitat de gobernar.
Ell sap que no es pot adscriure a cap ideologia, ell sap, com qualsevol persona espiritual, que la veritat no és l'important d'un discurs sinó la seua intenció i, que qui dirigeix el discurs que crea un filòsof sempre és un home o dona al discurs de l'amo, aquell que frueix de manar i la seua és la de gaudir del saber, sap que ell ja és amo de si mateix o a això és al que aspira.
Però igual que el butaner porta bombones de butà i les puja a les cases, tinguen o no ascensor, és el seu ofici; el matemàtic teòric crea teories simbòliques i, pot a l'igual que el butaner tenir un suposat subjecte saber en un líder, el filòsof sap, que tot i tenir aquesta figura de crèdit, en son pare, sa mare, el seu psicoanalista, en Déu, etcètera, no es pot deixar endur per l'onada, ell és el vent.
Per a fer-nos cinc cèntims per descobrir filòsofs aneu al Mestalla i a cada gol del València mireu aquells que toçudament resten immòbils i immutables sobre llurs seients, gaudint del mateix futbol, eixos són els filòsofs o potencials filòsofs.

Discussions o proves d'amor. Què és una dona?

L'amor parteix des de la castració d'allò masculí, aquest és castrat per allò femení, que cerca i, és el seu sinó, una prova d'amor, que el primer s'alce des de la castració com l'Au Fènix; i és castrat per un problema plantejat o per un repte o altra cosa o idea, és aleshores que el baró ha de transgredir al Pare, superar el complex d'Èdip comprenent l'element femení en el fons de la seua intenció per a després tornar aquesta agressió, esdevinguda en amor, que encendrà allò femení novament, després de la presa del fal·lus una altra vegada per allò masculí i. així en segon terme, la superació per part d'allò masculí del complex de castració.
Hi ha vegades que les discussions arriben creades per no passar la prova d'amor femenina per part d'allò masculí, que no ha comprés allò femení o aquest ha delirat, fent impossible que el primer la seguisca.
On són els límits d'allò femení en quant a les proves d'amor? En el mateix amor, fins i tot en la pietat, de vegades és necessària una discussió, en què l'element masculí no ha passat la prova per a que l'element femení torne, de manera inversa, a passar primerament el complex de castració amb aquesta llàstima o pietat i després el d'Èdip, sent així, allò masculí i allò femení dos complements amb l'amor, el tercer, que els fa d'unió i ciment i, aquest tercer, l'amor, pot arribar a ser una tercera persona o cosa a qui agrair-li-ho.
Però no, no sempre allò masculí ha de seguir a allò femení, hi ha vegades en què un home no pot seguir a una dona, superar les seues proves d'amor, la realitat de vegades no entén de límits, fins i tot es pot posar en joc el de la vida, entenent per dona, no la persona portadora de vagina sinó allò femení, que pot estar en un baró o persona amb penis o a l'inrevés.

Carta a una amiga

Carta a una amiga

Hola Merche, Merxe, Mercè o Mercedes,
jo et solia anomenar en la nostra llengua:
Merxe.
Sé del dolor que se sent quan es perd,
i espere que la teua mort no haja estat de bades
que diria el poeta,
o com diria el filòsof, tots et donem les
gràcies pel teu sacrifici simbòlic, molts sense saber-ho.
Amb la teua mort has donat la vida pel que més
estimaves, els teus pares, la teua germana, el món.
Com diu una amiga comuna
mai no t'oblidaré, amb tu he passat moments
inoblidables, des de les trobades al Principal
a les del llit del Riu Túria,
passant pel grup en comú,
ets una bona dona, una gran persona,
vas passar pel teu cel, la teua infantesa,
però prompte la mort et va venir a buscar
fins emportar-te'ns.
Què Déu et tinga en la seua Glòria,
ara ja ets dels triats,
jo mentrimentres recordaré el teu somriure,
que no esperava llàstima, sinó que et feia gràcil
i les teues ganes de viure.

dimecres, d’octubre 29, 2014

Comentari al psicoanalista Julio Ortega sobre l'article: Drets humans i psicoanàlisi

Pot suportar el món una nova revolució, una “darrera” revolució?
No hi haurà una dicotomia entre la dialèctica hegeliana i la marxista? No caldrà rellegir a Hegel? I tornar a replantejar-s'ho a la manera de Lacan?
El budisme ho té o ho tenia clar, l'amo i el poble, el yin i el yang i, en mig el miracle de l'estabilitat, d'ací que Marx va triomfar a la Xina, L'antiga URSS va ser una composició dialèctica europea, marxista si volem, però en aquest món d'endogàmia exogàmica, podem tornar a plantejar solucions amb la dialèctica marxista? Jo crec que no, que hem de convéncer, “manipular” a l'amo i al capitalista, parle de discursos, a la manera del depressiu i, d'ací la manca i necessitat de qualsevol sistema o paradigma psicològic, maniaco-depressiu, depressiu, normòpata, esquizofrènic i paranoic que correspondrien a sengles discursos lacanians, sempre quatre més un, que no cinc, el normòpata no pot ser titllat de símptoma.
Cal tornar a la dialèctica hegeliana? I amb això tenir clar que el futur, llegit que no escrit, ha de ser la unió dels discursos col·lectius de l'amo i el universitari o de la ciència en què la llibertat siga un dret a lluitar, però inalienable i, així fer encabir tots els discursos en aquest món de les dones en què allò ignot ha respost, entrant de ple en el món de la histèria o de la esquizofrènia, l'amo, el capitalista ha de ser “manipulat” per l'histèric, l'amo ha d'aprendre de les dones, ja ho sap sense saber-ho. Què guanyarà el discurs del capitalista, la Dona nietzscheana? Aprenent del símbol i, aceptant-lo de les dones es portarà el poder ser l'artífex simbòlic d'aquest canvi o revolució.

L'home que vol impedir la guerra

Primerament, vos diré que als països on dues llengües divideixen el mateix territori és indispensable l'existència d'una tercera que faça de mitjancera, sí, una tercera que ens faça veure les dues postures des d'un lloc neutre, a la manera d'una koiné.
Vos diré també que el nacionalisme, segons Freud, és el narcissisme de les xicotetes diferències i que és un tipus d'histèria, sempre a l'espera de la resposta infinita i mai elucidable i que només en els éssers dividits és on es pot trobar el camí de la vida, és a dir, el mitjà d'eixir de la guerra, tot i que aquests éssers dividits són els primers a caure, malgrat la seua bona voluntat, són anomenats els tebis.
Espanya és un país dividit lingüísticament des del seu naixement, fins i tot en aquests temps de mundialització i d'uniformitat, que resulta positiu d'una banda per la seua eficàcia, però negatiu en el que fa a l'empobriment i la paranoització del globus.
L'espanyol castellà veu el problema de les llengües perifèriques com: _Una altra vegada amb la llengua. _Si saben parlar en espanyol perquè no hi parlen? _En espanyol per a que ens comprenguem tots.
Des dels territoris perifèrics es veu d'aquesta altra manera: _És la meua llengua materna amb què parle millor i en harmonia amb mi mateix. _En la mesura en que existeix un castellano-parlant se m'insta a parlar en castellà, no per la força, però... de vegades amb manipulacions.
Una llengua no hauria de ser un motiu de discussió, trieu les solucions que desitgeu, doncs una llengua és el tret més important d'un individu: cohesió lingüística, assimilació, substitució o uniformitat a cada comunitat o en cada territori de l'estat.

dilluns, d’octubre 27, 2014

Un geni és algú histriònic, com Dalí, que...

Em resistisc a escoltar res més, aquesta frase és la guinda de dos professionals de la informació de la pellissa, o pitjor dit encara, del futbol; jo no sóc de cap equip, és més no sóc res, deixe aquest estat als histeritzats, que es trenquen el cap tothora cercant estar al lloc de l'ésser i a qui veritablement hi és, a Déu.
És cert que m'agrada l'equip de la meua ciutat, com a qualsevol ciutadà que estima el lloc on ha sentit les primeres paraules de sa mare, el primer elogi de son pare, el primer plor del seu germà menut o el primer petó de la seua dona, bé, hi ha en aquest moment un diàleg, si es pot anomenar així a una borratxera entre dos persones sense mitjançar l'alcohol, entre dos periodistes que l'únic que diuen és: _Vull enfonsar el teu gaudi, vull matar-te sense fer-ho, o sense haver-hi de pagar, vull que el teu equip et faça humiliar-te, però nogensmenys el necessite per a poder tots els anys matxacar-te.
Arribes a una edat en què tot et sembla ja repetit, o serà que arribes a un moment en què comprens moltes coses i, cada dia més... Ara escolte una altra! “No hi ha cap cutré al planeta que es puga imaginar un Xfzz club de futbol sense Perri”; en fi, no puc escriure més, simplement canviar de canal, o millor, posar música i si pot ser clàssica, ja la vida no em deixa fer excesos amb el meu instint de mort. Tot i que aquest article és un d'eixos excesos que encara em són permesos.

diumenge, d’octubre 26, 2014

Motors de recerca

Motors de recerca

He llevat els motors de recerca del meu bloc,
no, no vull ser llegit, sé el mal que em faig estimant-te,
tot ho he fet per tu, dona, món.
He venut la meua ànima al profà, al baix,
he pregat a Júpiter, a Mart, a Plutó,
tot per tu, món, dona i, a força de fe perduda
em segueix dutxant i banyant amb aigua freda,
a l'hivern, a l'estiu, a la platja nu,
no, no estic boig, o potser ho estic per tu, món, dona.
Sempre t'estimaré, provaré tots els conjurs,
jugaré amb l'atzar, em creuré déu, seré tità.
Només per tu dona, món i, sempre és el mateix,
la vida té racons amagats, però tots ja els he agranats,
només espere l'esperança, només l'esperança.
Només ja em queda l'ignot, l'inefable, la paradoxa
d'esperar l'esperança de l'esperança.

divendres, d’octubre 24, 2014

Joia, pragmatisme i utilitarisme

Si alguna cosa defineix el discurs de l'amo és el seu fruir per manar, no sent un individu ancorat a aquest discurs durant la major part de les hores del dia, alegria, no sent eufòria, que pertanyen, en aquest ordre, als individus histèrics i maniaco-depressius, és a dir als del discurs histèric, i tot i que els amos es valen d'aquests sentiments que suren en l'inconscient col·lectiu de la gran massa de gent que sí que els té, per a dirigir-los cap al seu utilitarisme o pragmatisme, tot es resumeix per aquests individus en què un ens o cosa funcione indistintament de la seua idea, manant i així el seu fi darrer és gaudir per manar.
Quan un individu del discurs histèric sap, aleshores ja entra al discurs de l'analista i, no cal dir que totes les idees són absolutament lícites, però només quan es fan els individus portadors responsables del que n'hi ha darrere d'elles, quan es fan responsables, aquests individus portadors, de que llurs idees poden crear coses o destruir coses amb els que ells pagaran amb el seu cos, la seua vida o la seua hisenda, ànima, essència, cos o la vida dels altres en un mal cas.
A l'individu del discurs de l'amo no el mou el saber, potser un bon polític no sap gaire, sí, pot tenir o té molts coneixements, més que un savi, que només funciona amb els ics coneixements que ha viscut, de fet la filosofia que és l'amor pel saber no té a hores d'ara la mateixa fama que pot tenir la xarxa i amb ell google, però no ens oblidem, l'amo té, google té coneixements, el savi sap, que són dues coses totalment diferents, però el que mou al polític o a l'home amo, indispensable per una altra banda, aquest discurs de l'amo i aquests homens, és l'utilitarisme i el pragmatisme, branques del saber que no els són de gaire utilitat als savis, que no es deixen endur pel corrent al que la major part dels homens i dones del discurs histèric suren pel riu a favor de l'aigua.
I és molt trist que des de la teua butaca, la teua trinxera, la teua universitat, el teu carrer algú et diga el que has de fer, modelant-te sense que ni te n'adones (això queda per a alguns que saben i se n'adonen), del que has de fer, del que has de dir o del que has de sentir, tot i que n'hi ha que porten una idea i la saben fer servir des del discurs histèric, els menys, però n'hi ha, això sí, han de saber poder donar la vida i hisenda per ella, a banda de poder matar, de vegades, també per ella si els hi va llur vida.
Ara, si una idea, tot i que els veritables homens no són els portadors d'idees sinó de sentiments, els savis o filòsofs, si una idea t'arrela en el teu gaudi o instint de mort fins al punt de poder donar la vida per ella, cal, això sí, en aquest cas sí, que tirem endavant amb ella, serà que el nostre complex d'Èdip ha d'anar per aquest camí, que la nostra identificació contra l'amo ens diu que si no ens identifiquem en contra de l'altra idea oposada, les idees són com cara i creu, oposades, que si no ens identifiquem contra l'oposada no ens n'eixirem en quant a la nostra virilitat o la nostra feminitat, o la mateixa vida, parle d'individus del discurs de l'analista i l'histèric, doncs si la defensa de la idea passa per la nostra vida, si ens hi va aquesta, la nostra vida en la defensa de la idea, en el triomf o debacle de la idea, cal que la defensem fins la mort, perquè és el que guanyarem si la defensem i guanyem, la vida.
Un exemple són les lluites per la llibertat o per eliminar la pobresa o la brutalitat, fins i tot moviments col·lectius de pobles sencers, tot i que tota idea pot suposar per a un individu, en passar el complex d'Èdip i la seua identificació en contra de l'amo amb ella, la seua virilitat o feminitat i de retruc la seua Vida en majúscules.
I tot i que sé que un conte seny-i-foll com aquest sempre queda mal amb una conclusió la faré: tot és lícit si ens en fem responsables.

diumenge, d’octubre 19, 2014

Carta a Horaci

“Déu té coses, Horaci, a les que no arriba la nostra filosofia” Shakespeare.

“Las mejores cosas de la vida están por encima del dinero; su precio es la angustia, el sudor y la dedicación, y el precio que exige la más preciosa de todas las cosas en la vida es la vida misma, el costo definitivo para el valor perfecto.” R.A.M.

Cada tardor la vella surera dóna la seua saba al món, esperant servir al seu amo, potser algun llenyataire famolenc i fort el talle també algun dia, però sap del cert que el seu suro, tot i fet cendra romandrà per a sempre sobre la terra.

Entre tu i jo hi ha dues veritats, no una disjuntiva, sinó dues veritats.
Per damunt de la realitat que cadascun creem, hi haurà la realitat d'allò impossible, indefectiblement tornarem a veure'ns Horaci, tu ja no seràs l'escorpí i jo no tindré les banyes del caragol, però tu seràs un altre i jo potser siga el mateix, o qui sap? Les infinites combinacions d'allò possible ens donaran l'ésser novament, i tu descansaràs perquè així ho has desitjat, però alhora tornaràs a ser el meu germà.
Jo sé que aquesta idea et desagrada, però tu ja ets finit, perquè tu ho has volgut, no patisques, hi ha coses que tu encara no saps. Dorm si vols, però seràs despert per a mi en milions de combinacions d'essència que tu no deus ni pots sentir, que jo sent.
Dorm Horaci, germà, te'n recordes quan parlaven de la nostra ignorància dels déus? Déu té coses Horaci a les que no arriba la nostra filosofia.
Entre tu i jo hi ha dues veritats, no una disjuntiva, sinó dues veritats, i enmig si vols i només si vols Una.

dissabte, d’octubre 18, 2014

L'infern del coltan

Xiquets a les mines de coltan

L'activista escrivia al seu ordinador: Hem d'aturar les guerres, la misèria humana ha de ser erradicada...
L'home benintencionat escrivia al seu ordinador: La pau vindrà amb l'Home.
El bo, els bons, les víctimes pregaven a Déu per la Humanitat i ho transcrivien a llurs ordinadors.
Mentrimentres l'Home moria a les mines de coltan.
Tothom, l'activista, l'home benintencionat, la víctima es van dir: nosaltres no hi caurem i van escriure en paper, van omplir tot el barri de pamflets, de missives, de missatges de pau mentre el mòbil els sonava a llurs butxaques.

Autor: Un francòfon

divendres, d’octubre 17, 2014

Sabater a les teues sabates. 11 La curiositat matà al gat

L'origen de les guerres, Amós i Càpitals

El rei Amós s'havia enamorat d'Hístera, una futura princesa sense llinatge, vinguda de l'estracció més baixa, a la que li surava la bondat, no era gaire bella, però la seua ànima li compensava tot el que Délicus no li havia oferit. I va manar a la seua guàrdia pretoriana que mataren a Càpitals, un altre rei, el del país veí, per a restar amb els favors de la bondadosa princesa. Però com que el rei i el seu exèrcit a soles no podien conquerir el país fronterer per acabar amb Càpitals, va llançar la bola pels carrers del seu poble de que aquest el volia matar per a seduir a Hístera, la seua estimada, el que no sabia era que el rei veí havia estés també pel seu regne la bola contrària.
Ambdues nacions enardides van donar la seua sang, amb infinitud de morts pels àrids i obacs camps de batalla, fins que derrotat l'exèrcit de Càpitals van arribar a un acord tan real i reial com de conte, Escalpela, la germana d'Hístera seria per a Càpitals i el rei Amós esposaria a Hístera, com a valent guanyador de la contesa, el que el poble no va saber mai era que ni Càpitals ni Amós havien eixit en tot aquell temps de llurs palaus.
Anys després una altra bola incità els ciutadans d'ambdós països a tenir més fills, i la crisi, xicoteta, vista des dels palaus reials, es va superar, els sabaters, els forners, els botiguers, etc. van començar novament a obrir negocis i a moure monedes, la vida tornava a la normalitat, només Ànalus, el filòsof de la regió es va assabentar de la història, que em va transcriure en un pergamí que va obtenir a la presó en què va morir pel seu atreviment a la consciència, i jo hui, Històricus, en aquest curt lapse de pau faig aquest efímer conte amb el seu esborrany, del que espere que es marcisca amb l'arribada d'una nova tardor, fins que en el mateix o en un altre punt del temps i de l'espai, Júpiter, la màquina còsmica repetisca la història, mil vegades igual i diferent, per donar-nos infinites voltes l'oportunitat eterna de viure o de sentir.


Amós representa el discurs de l'amo, Càpitals el capitalista, Hístera l'histèric junt al poble pla, Escalpela el de la ciència o universitari i Ànalus el de l'analista, en la dialèctica d'aquests cinc discursos i la seua interacció íntima i èxtima és on habiten les guerres i la vida.





To be or not to be?

                

To be or not to be?

Eixa era la resposta, 
la vas saber al final, 
quan ja havies perdut tot,
quan ja el temps
de reflexió es va esgotar.
I va ser ton pare, ta mare,
aquells homens savis, 
que te l'anunciaven,
sempre pel tercer camí, sempre!
entre la covardia del
deixar-se endur i la temeritat
de l'ofensa, sempre la valentia!
Tu senties valentia i pensaves
en els canons, en les pistoles,
tot i que un savi ja et deia:
"Per a la vida s'ha fet l'Home
i no per a la mort s'ha fet".

dijous, d’octubre 16, 2014

Blanc i en botella, és potser orxata?

No em mou el futbol per a fer aquest article, jo estime el València club de futbol, tot i saber que és ja una empresa privada, però l'estime pel seu nom, per la seua part simbòlica; em motiven certs partits de lliga que fa el València i alguns importants de la Selecció Espanyola, no, no és el futbol, sinó la manca de serietat que mostren titulats de les ciències de la informació en afirmar ahír a un programa que veuen més de cent mil persones, junt a un “blanc i en botella”, que els resultats de les travesses que feia Franco eren quadrats per l'aparell de l'estat per a que aquest encertara els antics catorze.
No! ni podem dir, tot i que poguera ser veritat, que el Quixot va ser escrit per un valencià, ni que el general quadrava o manava quadrar resultats, ni tan sols tàcitament.
Estem en l'època de la transparència infinita i, pocs arriben a saber que la transparència al grau enèsim amaga la veritable opacitat de la realitat, que necessitem i, el n'hi ha, un límit per a la convivència, un límit que estic d'acord que ha de ser consensuat i mai imposat, consensuat entre tots, tot i no poder nomenar mai al diable en la casa de Déu i a l'inrevés, així que blanc i en botella no, no és llet, sinó orxata, o potser llet i orxata?

El jornal dels capellans

Tots els oficis estan mal pagats, fins i tot el de l'alt capitalista, que sempre voldria un tant per cent més en els seus beneficis, però un dels “oficis” i mai millor dit, més mal pagats, pel sentit popular, per l'estima o poca estima que se'ls hi té és el de capellà, ja siga aquest un retor de l'alta Cúria, un de poble o laic.
Han estat els “capellans” de totes les religions bocs expiatoris del malestar en la cultura, del que ja parla Freud, han estat culpabilitzats d'hipocresia, sabent ells per l'experiència que els dóna el seu ofici, que la comunicació es basa en un engany, que l'amor, allò que ells intenten fer perviure, es basa en l'engany.
Molts tenen clar que la veritat no és el tot, sinó la intenció, tot i que de vegades per a fer-se entendre inconscientment o conscient han de prendre el trabuc de la veritat, però saben que l'obra Humana o Divina ha de perviure amb o, i això és ja molt més difícil, sinó impossible, sense ells.
Doneu un sou a un capellà si el veuen pobre, ell sabrà com ningú saber-los-ho recompensar. Si el que volen és un benefici segur.

dimecres, d’octubre 15, 2014

L'Europa!

Mig país estava dividit entre el Madrid i el Barça, l'altra meitat romania fidel als seus orígens, als seus pobles, als seus barris i, tanta va ser l'estima a eixos moments, a eixes nits de duel, el de la màxima rivalitat, que els habitants d'ambdós pobles, bàsicament eren dos i dues les Espanyes, sempre havien estat dues, no van voler una Catalunya independent.
Els uns perquè s'haurien d'enfrontar en les competicions futboleres a mijos pèls com el València, el Sevilla o l'Atlético de Madrid i, els altres perquè el seu equip, ja campió i de fama mundial baixaria a ser un conjunt només europeu, és a dir germà de l'Europa, un dels clubs que van guanyar fa alguns anys la lliga catalana.

dimarts, d’octubre 14, 2014

A qui Déu no li dóna fills el dimoni li fa cunyats

Ahir veient una pel·lícula de sèrie be o similar va aparéixer la figura o teoria del tercer perjudicat, jo estava amb la meua dona i el meu cunyat sopant a ca meua quan el meu cunyat, que és psicòleg em va dir astorat que com era d'estranya la condició humana. El protagonista de la pel·lícula havia titllat a la parella que era conscient de tenir un tercer perjudicat com a amic d'ambdós de la llur condició de psicòpates, no! Açò és mirar-ho tot des del punt de mira determinista i material, com ho pren tot Occident.
Jo estic de grat amb el meu cunyat i molt de grat amb la meua dona, i amb tots dos, així li desitge, els desitge i em desitge el millor, però també sé que en la seua posició edípica conforma el meu matrimoni, catalitza l'amor de la nostra relació, o de la relació meua amb la meua esposa, doncs ella ha de tenir i de fet té la seua amiga catalitzadora també.
Jo nogensmenys no vull per a ell una solteria eterna sostenint la nostra espelma, sinó que he acceptat temps ha la meua mort, en això rau estimar, i desitge per a ell el millor, que trobe dona, amics, cunyats, sogres, i es duga bé amb sa mare en darrer terme, com també amb la seua futura esposa, a banda de que per un altre costat en el camí em faça un gran paper.
El problema és mirar-ho d'una manera occidental, determinista, utilitarista, açò suposaria una gran errada, doncs qui lluita per estimar no estima, simplement lluita, en acceptar la possible fi de la nostra relació, de la nostra vida consegüentment, passa el que el meu desig siga que el meu cunyat faça una família, siga feliç, en aquesta acceptació rau la meua manera i la única manera d'estimar, de veure el món, així que cal plantejar-se si tothom pot conviure amb els gremlins i no fer-los malbé en tenir certes veritats al seu abast.
Arribar a comprendre açò és comprendre la llibertat de cadascun, que ha d'haver de tot i de tot tipus de pensaments, obres, sentiments, etc. Tot i que els qui estimem estem sempre en el lloc menys adient en totes les cultures del món, però sabem que el nostre lloc, vist per nosaltres mateixos és a la fi el més satisfactori.

Perdre un bloc, perdre un llibre és com perdre un fill

Hui m'ha comentat Olga Xirinacs al meu antic bloc, que ja no és meu i, espere que no siga de ningú, perdre un bloc pels follets de la xarxa, per un canvi de contrasenya és una cosa molt molesta, com ho és perdre un llibre i, també espere que no em done més problemes, ho demane a Déu o als déus i als Sants.
A aquest bloc eixia el meu nom i alguns dels meus títols, com ara el de superior de valencià, que hi farem? espere que tot acabe en no-res.

 

diumenge, d’octubre 12, 2014

Per al gran gir confiem en l'amo-Prometeu, Sòcrates, Crist i ..., potser l'espiritualitat?

Nus gordià, amor, desig, gaudi i voluntat

Per al gran gir confiem en l'amo

Si una cosa té el discurs de l'amo és la seua fredor, no es deixa endur, el veritable amo, per follies, per la subjectivitat de l'amor, per febleses humanes i ja alguns sabem que l'antic amo, encara present, el discurs capitalista, està arribant a la seua fi, serà substituït pel de l'amo, pròpiament dit, aliat amb el de la ciència; confiem en ell, la transició serà dura i llarga, però l'amo té una altra cosa al seu i nostre favor, es val del “saber” de poetes, filòsofs, científics, teòlegs, economistes, savis, butaners, etc. Per a ordenar tot el que esqueixadament o holística, tant se val, tots hem d'estar d'acord, nosaltres, el que els homes eteris païm i creem, o millor, recordem.
Confiem en l'amo, sobretot el que hi ha dins de nosaltres, tot i que sense abaixar mai el nostre orgull, la nostra dignitat i, demanem sempre la llibertat com a condició, ell sap que hui no val el sacrifici, si no és acceptat legalment i de paraula; ells només ens demanen el silenci inconscient com a condició de la “Paraula”. A canvi l'amo capitalista i els hòmens del discurs histèric tindran el seu lloc, encara per veure, però de cap manera roí, ni no desitjat; com ja estem atrevint-nos a intuir.
Prometeu de Josep de Ribera


Prometeu, Sòcrates, Crist i ..., potser l'espiritualitat?

Hi ha molts tipus d'individus, els masculins i els femenins, els portats pel gaudi i els que ho són pel desig, els del yin i els del yang, i en l'equilibri entre bàsicament aquests dos grups és on habitem, no podem esperar mai l'apropiació de l'esclau del món, ni la de l'amo, ni la dels que són portats pel principi de vida, Eros, ni la dels que ho són pel principi de mort Thanatos, doncs cada “Eros” té en sí la vida i l'agressivitat de la mort, i en cada “Thanatos” hi ha la mort i l'agressivitat de la vida.
Ens cal un altre Prometeu? Ja Sòcrates va donar la seua vida pels símptomes dels febles, que de tant en tant han de fer a l'amo un colp de timó per a que aquest els deixe al seu lloc, i Crist? L'Home, l'home i Déu més just al seu naixement, va proclamar l'amor com a principi d'unió, com a substància essencial per al cimentament de freds i calents, de gaudi i desig, d'Orient i Occident, de logos i éthos, de yin i yang.
Sembla que el càstig a Crist no va ser de Déu o Zeus com a Prometeu, sinó que com va dir: A l'Home el que és de l'Home i a Déu el que és de Déu. Va ser castigat pel grup poderós romà, els nous déus, els homes del gaudi.
Aquests conscientment us portaran sempre solucions, com polítiques amb mà dura, que a curt i mig termini donen bons resultats, però inconscientment estan moguts per la destrucció. No diré que siguen roïns, que no ho són, només que funcionen moguts pel principi de mort.
Però la realitat és que entre ambdós, homes freds i calents, hi ha un punt d'unió, la contradicció paradoxal que fa que no els puguem anomenar, ni ens puguem anomenar nosaltres bons o roïns, sinó que estem totalment imbricats i complementats.
Si hui un Sòcrates o un Prometeu furtara novament el foc als déus per calfar les ànimes de la Humanitat podria ser castigat, sí, però i si el nou Prometeu no fóra un sol home? O ni tan sols un home? I si fóra la filosofia? I amb ella l'espiritualitat?
Hi va haver qui va dir no fa gaire: El segle XXI serà espiritual o no serà...

divendres, d’octubre 10, 2014

Un enemic en comú

El naixement de Crist va suposar l'aparició del missatge del bé que va portar el triomf del mal, sempre parlant amb el sentit comú, i tenint en comptes la falta, necessària en tot sistema; va guanyar la matèria a l'esperit, la mort de Déu de Nietzsche va suposar alhora l'aparició del missatge científic o suposat mal que portarà el bé, l'espiritualitat.
La realitat, si la coneixem com una contradicció paradoxal ens ho diu:
_Xiquet! No faces això! I el xiquet ho fa.
_Xiquet! Fes això! I basta que senta aquesta ordre per a negar-se a fer-ho, és el complex d'Èdip de Freud i la transgressió al Pare.
Així la teoria de Jung de l'ombra, suposa que després de l'any u fins al 1642 amb Newton, la revolució francesa al 1789, Marx al 1818, Darwin al 1809 i finalment la constatació simbòlica de Nietzsche, Déu ha mort constaten que ara ens ve l'ombra del Cristianisme, la cienciocràcia i cal ser constructius tot i no deixar de banda els destructius.
Jung calcula l'ombra de Crist cap al 2813, data en que acaba el seu esquema, després tornarà a haver una altra gran crisi que esperem ens dóne novament la vida.
Hem d'unir la Humanitat contra un enemic comú, cosa que ens ajudarà a passar la transició a la cienciocràcia, podria arribar a ser el cometa que es preveu esperem al 2036 i, tornar als orígens, l'Home contra la natura.
Després, ja satisfets començarem a avançar cap a la conquesta, o la sembra de la vida, que no fugida a altres móns, sabent que Benet XVI ja va dir que la crisi actual és una crisi de fe, la qual cal superar.

Venus, dóna forces a la idea d'Home

Apol·lo

Venus, Apol·lo, Mart, Cupido doneu forces a la idea d'Home en aquest món que sembla que vol anihilar-la.

Venus, Mart i Cupido

dijous, d’octubre 09, 2014

Sant Dionís

Hui nou d'octubre és el dia de la Comunitat Valenciana i dia dels enamorats valencians, Sant Dionís.

dimecres, d’octubre 08, 2014

Anem cap a una cienciocràcia?

Mort el discurs de l'amo en l'àmbit col·lectiu el va substituir el capitalista, un discurs que resultava finit, s'autofagocitava; parle en passat perquè tot ens indica que estem a les darreries d'aquest discurs, sobretot amb el nou rescat que es preveu dels bancs. Serà capaç el sistema financer, a la llarga, de reflotar-se en una partida de monopoly que ja ha arribat a la seua fi? La pregunta sembla contestada, no. Tot i amb això la transició cap a un socialisme o feixisme cienciocràtic o cienciocràcia no serà fàcil ni planera, sinó que estarà plena de reaccions de tot tipus i, caldrà lluitar per la llibertat oposada al mètode científic, la llibertat de l'individu, que passarà a plantejar-se com l'autonomia de l'individu tant en el cos social, col·lectivament com en el mateix individu, l'autonomia de la vida pública, social, individual, cultural o política, sempre en contradicció amb l'amo, en aquest cas la ciència. També potser el desig de l'Altre haja planejat ja un final per aquest món, però hem de ser optimistes i pensar que la vida seguirà, i amb ella la Història.
Però la pregunta que més ens interesa als amants de les llibertats es si hi haurà cabuda en aquest socialisme de la ciència per la llibertat i l'espiritualitat, la ciència en sí, o millor, el seu mètode ja és en sí democràtic, però no de la manera en que pot ser rebatut per un grup de presió o un grup d'interessos, mai no dona lloc a la crítica, si el que es busca o buscarà és o serà l'equilibri del sistema.
Tot i que si arribem a aquest punt no hem de deixar l'objectiu darrer kantià, l'Home com a fi, l'Home com a últim fi que moga totes les accions d'aquest nou discurs universitari que haurà pres el lloc del de l'amo.
Potser puguem modificar l'ADN humà per a afegir-hi el silici o programacions que facen oblidar o minimitzar en la dialèctica, que ja no seria materialista històrica sinó hegeliana, les crisis i les guerres, la Història hauria acabat tot i que sempre l'ésser humà que hi resultara tindria el seu símptoma, es crearia la post-Història, com a continuació, tot i ser, arribat el pitjor dels casos, clons humans, a banda de minimitzar els grans trasbalsos cíclics, com conflictes, guerres i desastres naturals creant nous valors simbòlics per a les guerres per exemple, imaginem-nos la lluita del titot per la seua femella, en un ball de cues és on es dilucida la victòria o la derrota, malgrat això, i això espere, els sentiments seran els mateixos i amb les mateixes conseqüències, si més no, potencials que en una conflagració pel baró o per la femella o per una guerra, que es podria dilucidar en un joc.
Sembla la millor eixida possible en un món en el que els rics seguirien sent rics i els pobres estarien més protegits, si el fi darrer fora l'Home, però segurament hi haurà molts moviments involucionistes, i no els mancarà la raó, hem viscut moments molt bells, la vida, eixe error en el principi de mort sembla que ens encamina cap a la perfecció, la mort, o si més no, una mitja mort, éssers que viurem tranquils tot i que hauran perdut el gaudi, l'amor, i potser fins i tot el desig, però també el poder, o potser hi conviurem i, ho farem mentre ens deixem un grau a la crítica, un cert lloc al misteri, a allò real lacanià que posibilita la dialèctica i el camí cap endavant, perquè si creiem que ja hem arribat a la fi, si necrossem la realitat, ens passarà com als seguidors de les religions del llibre, "crearem" com una profecia que s'autorealitza la fi de la Història i l'apocalipsi, i per això caldrà que lluitem, mai millor dit, per l'espiritualitat dins d'eixe món que ens ve.
On raurà l'equilibri, el nus gordià de la realitat dels individus i de la Història?
Tot està ple d'interrogants, però hem de seguir endavant, això o el conflicte final i l'Apocalipsi.

dimarts, d’octubre 07, 2014

Sant Baco

Hui dia set d'octubre és Sant Baco, ha estat un dia màgic per a mi, preguem i ressem per tots els Sants i per Dionís i Baco, déus de la mitologia romana i grega i, com no, per Sant Antoni.

dilluns, d’octubre 06, 2014

Joan i Marieta, la presó de la identitat

              
              
En haver nascut, els seus pares van pensar que ja tenien un fill amb el qual assegurarien la descendència familiar, i ell va créixer a poc a poc, però amb cert escepticisme quant al seu sexe. No estava del tot d’acord amb el nom que li van posar, i als vint-i-dos anys i amb alguna relació heterosexual al damunt, va estalviar alguns diners i va anar a una clínica privada, decidit com molts altres a canviar de sexe. El van operar per primera vegada.
Abans havia passat llargues proves psicològiques, en les quals tots els psiquiatres que el van atendre havien diagnosticat el mateix: Aquest home, si així se li podia anomenar, era una perfecta dona i a més havia tingut relació amb molts companys de la universitat.
Acabada l’operació es va registrar amb el nom de Joana, no li agradaven gaire els noms que es posaven les “reines”, doncs eren noms massa sensuals i no concordaven amb llurs arrugues en l’època de la vellesa, i ella volia arribar-hi.
Per als seus pares fou un veritable sotrac, però van admetre a llur casa els amics de Joana, que eren homes de dubtosa reputació.
Doncs com no valia per al món de l’espectacle, per la seva gran timidesa, es va dedicar a la prostitució, amb la que no es va infectar de cap malaltia venèria, degut al curt període de temps que va estar en aquest ofici.
Era un dia de juny, dia de l’orgull gai, havia anat a Madrid amb Juli, la seva parella sentimental, per a celebrar la festa reivindicativa i van renyir, Juli li deia que ja no era la dona que havia conegut, que s’estava tornant massa masculina. I li ho deia a ella que havia admès la seva antiga “homosexualitat” confessant-se amb tothom, amb qualsevol, fora o no del seu entorn.
Va comprendre que no era aquest l’home de la seva vida, i que en veritat havia estat Marieta, la dona que el va despertar al sexe, esdeveniment que el seu inconscient havia oblidat i que en aquell dia tan reivindicatiu es va despertar al seu gran però femení cap.
L’endemà (Ja feia més de deu anys que no la veia) va anar al pis en el que vivia i la va trobar. Ella també havia canviat de sexe, ara es deia Malcolm; aquella relació que ambdós van tenir, fou tan traumàtica que els va fer a tots dos transexuals.
Malcolm li va contar el seu drama. Era una dona-home, que tornava a sentir com a dona d’ençà l’operació, i tenia por a tornar-se a operar per no tornar a sentir com a home.
És cert que van parlar de moltes altres coses, alhora que ell anava “deshomosexualitzant-se”, de gairó li va proposar fer l’amor, un oferiment que Malcolm va acceptar, però de ple al coit es van adonar que desitjaven ser allò que havien estat, es veien en el lloc de l’altre tot i tenir ambdós l'orgasme més gran de llurs vides.
L’endemà van prendre cita amb el psiquiatre per la revisió preoperatòria i un mes després van ser una altra vegada ella-ell-ella: Marieta, i ell-ella-ell: Joan.
Es van casar dos mesos més tard de l’operació, però poc els va durar la estabilitat, ambdós van tornar als seus antics desitjos “homosexuals” als tres o quatre anys de matrimoni. Ja tenien dos fills i no van arribar a confessar-se aquest canvi, tant els feia, es van intentar quedar tal i com estaven, ja massa vells per a confiar en la cirurgia, o per a tornar a contactar amb els seus companys de guerra, però com que tot té solució menys la mort, aquesta va arribar, pensar que eren l’hona de la seua dome, i és així com van quedar en quarta instància, sent la tapadoreta a la seua cassoleta, feliços i contents en un escorç tan difícil d’antuvi com molest, a la vida de vegades no li calen etiquetes, és més li sobren de totes totes. Així que en darrera instància es van convèncer de no ser ni carn ni peix, és més, per no ser no eren, es van dir ja fora i lliures per fi de la presó que els suposava llur parany d'identitat.


diumenge, d’octubre 05, 2014

Nietzsche, el Quixot alemany. Un instant després

Nietzsche va ser el Quixot alemany, molts anys després, però Alemanya va somniar, sí, la kantiana alemanya va somniar i, què és el somni, Calderón ja ens va explicar l'ombra de Jung, el miracle de la seua negació, que la vida és un gran i meravellós somni.
I què passarà un instant després de la derrota, de la renúncia d'Alonso o la mort per esquizofrènia i sífilis de Nietzsche, què passà un instant després?
Ni jo ni ningú ens ho pot dir amb la "veritat" del mètode, però sí amb la certesa d'aquells que sabem que ja som morts, perquè ho hem somniat, perquè ho hem viscut! Cadascú trobarà la seua resposta.

divendres, d’octubre 03, 2014

Utilitza bé l'amor

Utilitza'l bé, és a dir, de l'única manera què es pot.

Los tres infiernos



Para que veamos la importancia que tiene la homosexualidad y el papel fundamental en la Historia de lo simbólico de los homosexuales, yo he tenido la valentía de escribirlo, hay quien en su vida real practica el desprecio y lo calla y la risa, que el Titi nos daba con su humor, por otra parte el alivio al picor de la angustia, cosa que él nos daba una y otra vez es impagable, como su viril fortaleza, gracias Rafael Conde, gracias Titi, sin ti yo no hubiera visto el sol, hubiera muerto muchas veces, por ti lucharé siempre, para que tengas y tengáis el derecho a la rebelión, a la lucha y a vuestro orgullo. Gracias infinitas.

dijous, d’octubre 02, 2014

Mares, fills i filles

Verge Santa Eulàlia

El somni de tot sant baró és el de trobar una dona que no vulga tenir fills, que alhora li siga fidel i que a més a més li done certa complicitat en quant al gaudi, és a dir que puga veure-la abellible i amb cert perill de pèrdua, que és el que fa moure el desig i el gaudi cap a ella, doncs és en un primer moment el gaudi i el desig el que mou un baró cap a una dona, en contra de l'amor que mou les dones per a obtenir baró.
I sabem també que les dones esperen el fal·lus (veure “Desmitificació del fal·lus” en aquest bloc) d'un baró, però també d'un fill, ja siga baró o dona, i és a eixe fill ja obtingut que les dones tendeixen a posar en el lloc de la seua obra, tant si és fill com filla.
Les dones filles tenen gairebé sempre una relació amb llurs mares d'amor i d'odi, les mares en posar-les al lloc del seu fal·lus, és a dir de la seua obra i alhora convertir-se d'ençà el seu naixement en competidores del seu partenaire, les coseixen a comandes, ordres, fins i tot hi ha vegades que s'arriba a l'insult en quant la filla observa que la demanda de la mare és infinita, és el sinó de les dones amb llurs mares, i la única eixida possible d'una dona filla és la separació de la mare, no la separació física, sinó psicològica que pot o no ésser acompanyada de la física, i la obtenció del futur partenaire baró, que ha de tenir el fal·lus si no vol la filla dona tornar a repetir amb ell la relació que va tenir amb sa mare.
Però el cas dels homes no és molt millor, el baró també necessita deixar el discurs histèric, típic de la feminitat, per a trobar de tant en tant el de l'amo i obtenir una dona, tot i que hi ha qui navegua en el capitalista, perversió del de l'amo, tota la seua vida per no poder obtenir dona i, compra els serveis de prostitutes, per eixir-se'n de les faldes de la mare, si més no momentàniament, que li provoquen la castració i la major angoixa fins a ser païda (arribar a la castració), que pot suportar un baró.
Un baró pot quedar castrat de tan protegit i estimat, diluït simbòlicament incestuosament amb sa mare, perquè l'amor d'una mare ofega al baró, en posar-lo també i com els passava a les dones, en el fal·lus de la mare, és a dir en la seua obra i en un lloc, sempre parle de sentiments, incestuós i és quan sentim un sentiment d'aquest tipus que ens podrim.
Però no és la de la mare una possessió tangible, sinó que pot durar després de morta, doncs en darrer terme som nosaltres qui configurem el lloc que tenim i on volem estar amb respecte al món.
Tots els homens, l'Home està dividit, però totes les dones són Mares i mares, cal tenir molt present que les dones, una a una tenen el pitjor paper de la Humanitat, però el més plaent quan hi són conscients, quan arriben a la conclusió de que la potència no és l'acte.