València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de novembre 30, 2014

Es pot viure en valencià a València?



Ací Alina Moser, una alemanya que no sap parlar castellà fa un viatge per la Comunitat Valenciana per a assabentar-se de la salut del valencià, mireu-lo, vos portareu un bon sabor de boca

dissabte, de novembre 29, 2014

La veritat

En l'instant en què et vaig penetrar
vaig saber que jo era el port
al que el teu vaixell de dona arribava,
jo era el golf en què els teus navegants fundaven ciutats,
en eixe instant precís vaig saber la veritat:
Tu ets la veritat.

dimarts, de novembre 25, 2014

Els meus dos fills

Vaig eixir de la faena i vaig acostar-me a la parada de l'autobús, volia arribar prompte a ca meua, estava cansat, havia tingut una dura sessió de treball; a la parada hi havia asseguts una dona mulata amb el seu fill bebé, que portava amb un carret, la dona era bonica, preciosa diria jo; també hi havia un àrab entre tots dos, era un treballador de la fàbrica adjacent a la meua.
Vam començar tots tres una xicoteta conversa i, jo li vaig dir a la bella dona que el seu fill, que no entenia res encara, era allò que va haver de pagar pel saber, pel seu saber; es va enamorar de mi a l'instant, ho vaig percebre i, vaig anunciar-li jo, distreta com estava amb mi, amb un petó a la seua mà, que el seu autobús, el número onze, ja arribava, ens vam acomiadar.
Vaig recordar Pessoa i la seua posició tiresiaica, la d'agafar el camí del mig, o potser vaig pensar en la prudència aristotèlica i vaig anar-me'n de la parada acomiadant-me també de l'àrab, que em va tornar la meua benedicció i el meu bon desig cap a ell; dues parades més enllà el meu autobús, el huit, reposava en la via i una altra vegada pensant en Pessoa el vaig agafar, faria mig trajecte a peu i mig en cotxe.
En arribar a ca meua, des del carrer, vaig veure la finestra del menjador tancada, vaig pensar en un àngel caigut, sí, un dimoni estava fornicant amb la meua dona, jo sabia que el meu pal a l'aigua portaria, amb aquella deessa, un dimoni cobrador, vaig esperar un parell de minuts, però vaig voler agafar-lo abans que perpetrara l'engendre del meu fill, un fill diví.
En entrar a ca meua, no havien passat més de dos minuts des que vaig decidir-me a pujar, vaig veure a la meua dona asseguda davant de l'ordinador i la finestra oberta de bat a bat, no hauria tingut el temps de vestir-se ni de tancar-la.
Ella em va demanar de fer l'amor i, es va tombar en el sentit oposat en què ho feia normalment, pensí en Sòcrates i en l'engany de l'amor, va ser el polvo més ardent de la meua ja llarga vida, nou mesos després va nàixer el Sento, fill de la nostra unió física i ànima del dimoniet que es va cobrar la meua floreta a la mulata.
El cos del meu fill era de tots dos, nostre, l'ànima era la d'aquella mulata i del dimoniet; així és l'amor, tot i que científics ens vulguen demostrar determinismes tan lògics com inexactes.
Temps després el vaig veure al carrer amb els seus nous pares, mirant-me amb admiració, el doble del meu fill no era d'aquest món.

dilluns, de novembre 24, 2014

El filòsof-bibliotecari

S'encarregava d'ordenar llibres a una biblioteca, tots els havia llegits, però mai ningú no diria que no tenia la carrera, ni que havia estat netejador en cases de dubtosa reputació, fins i tot que havia fet els seus intents amb la prostitució, cosa que li va desagradar tant que es va emplear com a bibliotecari.
En manar-li el seu cap de posar en ordre tots els trenta mil llibres que hi tenia, els va ficar tan ben ficats que va ser guardonat amb el títol de filòsof-bibliotecari.
No cal dir que la Universitat es va inventar la nova titulació, però és que ell no havia fet res, sinó col·locar-los. Això sí, de la millor manera, fins a eixe moment, és clar, sempre hi hauria algun successor que el “¿superaria?”.

diumenge, de novembre 16, 2014

El veritable anarquisme, que hi ha dels límits?

Si arriben a fer possible una guerra intergalàctica, com és que no s'han autodestruït?

S'ha parlat de l'anarquisme com la darrera meta de la Humanitat, del desenllaç inevitable de la dialèctica, però res és més incert, si veiem la realitat des de dos pols oposats, bàsicament i, un tercer que els conjunta i unifica, veurem que l'anarquisme capitalista és el veritable anarquisme, un caos de les humanitats en què el mercat i amb ell l'instint de mort de l'ésser humà bolcat en la producció de les plusvàlues ho dominaria tot, possible? No, impossible, però anem a pams:
L'altre divendres per la xarxa vaig escoltar una conferència de Huerta de Soto, aquest home sacralitzava la veritat, o si més no, la feia irrenunciable, la científica, per a la Humanitat, jo, que no he llegit cap dels seus llibres, he tingut prou amb afirmacions com l'anterior per a sentir la seua ingenuïtat; quan la ciència, si vol la vida, s'ha de fer responsable de les seues veritats fins posar-les un límit, el mateix límit que posa l'estat amb la seua existència, l'estat és l'àrbitre d'un partit entre dos equips de futbol de la màxima rivalitat i, tot i que aquest home s'ha mogut sempre en el terreny teòric, en no voler fundar el partit de la llibertat individual, és d'una perillositat increïble, tant pel que fa a la denostació pel gran públic de la mateixa individualitat, sempre tan necessària en la seua justa mesura amb els seus límits com per a un món que si eliminara els estats viuria en una jungla on sempre hi guanyaria el més fort, el que va veure Marx amb la lluita de classes, però d'una manera fatal, sense normes anivelladores.
Afirma que no vol una sagnia, però que vol eliminar l'estat, l'estat, per a que ho comprenguem millor, és una construcció femenina, com ho és el matrimoni, un pacte entre els discursos del capitalista i de l'amo amb l'histèric, un pacte entre amo i esclau per a poder jugar el partit de la vida amb garanties, tan roí és un estat omnipotent que domine les individualitats de tothom com el resultat final de l'anarquia, el caos pel desencadenament, en un món sense estat, d'una orgia de gaudi i instint de mort, que prompte portaria al conflicte final; arriba a afirmar que l'estat és l'encarnació del dimoni, pensa que l'àrbitre és de l'equip contrari?
La Humanitat no pot créixer infinitament, no pot deixar de pensar en la Terra com a únic planeta on viure, si ja és difícil l'estabilitat i la pau amb cinc-cents països, imaginem-nos amb una federació galàctica, hi ha límits i l'anarquisme és el punt on l'esquerra resultant del desenvolupament dialèctic s'ajunta amb la dreta liberal, anarco-liberal.
Anarquisme és anarquisme capitalista, caos, l'anarquisme és tan de dretes com d'esquerres, el mateix plat, fregit en la mateixa paella, la Terra.
En un món que jo he qualificat de malalt de l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, no podem exprémer més la llima si no volem que se'ns desfaça a les mans, el resultat lògic ha de ser l'aliança entre l'amo i la ciència amb llibertat, un estat fort que la permeta. Difícil però possible i sempre en l'equilibri de la corda fluixa.

dimecres, de novembre 12, 2014

Què esteu fent, liberals?

Anava a titolar aquest article: "No tot se soluciona amb diners" o "Manca d'escolta mèdica", però podria induir a l'errada; hui a la meua dona, en alçar-se, li ha entrat un atac de tos i ha acabat finalment tombada a la porta de la cuina de la nostra casa; he trucat al cent dotze, ràpidament una dona s'ha posat a l'altre costat de l'aparell i després de comentar-li jo, nerviós, la situació, ha començat a fer-me vint o trenta preguntes burocràtiques durant més de deu minuts instant a la meua dona a visitar el metge pel seu peu. Les preguntes es resumien en una sola frase: "Aquesta ens quadra?".
Què esteu fent, liberals? Ja sabem que no teniu tota la culpa de la manca d'escolta mèdica ni de les condicions de la seguretat social, però el que no s'arriba amb els diners es podria fer amb l'amor, amb l'escolta.
Jo li dec al sistema sanitari espanyol una assistència immillorable els darrers cinquanta anys, però d'ençà quatre o cinc tot ha canviat, el metge, ficat al discurs capitalista no escolta, el buròcrata davant d'un ictus i, no era el cas de la meua dona, se't tira deu minuts quadrant-te en una base de dades.
Liberals, hui la meua dona, gràcies només a Déu, segueix viva, no era res important, però si ho haguera sigut ja no estaria amb mi; liberals, tant vos sorprén la "fugida" catalana? Tant vos sorprén l'ascensió del populisme? Tant vos sorprén la desesperació i la desafecció de la gent?
Alguna cosa heu de canviar liberals, no, no vull que em ¿mire? o es mire, podríem dir, un metge ficat al discurs capitalista, els resultats d'això serien mort.
Hui he desitjat haver nascut a l'Àfrica dels primers segles, malgrat la manca d'occidentalització, la dels nostres iaios, on els xamans escoltaven, unien veritablement cos i ànima, he trobat a faltar l'escolta mèdica, l'amor, l'espiritualitat, la caritat humana ja desprogramada de les polítiques educatives i de control liberals.

dilluns, de novembre 10, 2014

El guerrero gitano

El guerrero gitano

Hacía acopio de amor, de vida,
en cada gesto, en cada batalla,
con paso adusto, marcial.
No esperaba lástima ni honores,
sólo la simple elección y, su magna elección,
que el imbécil ridiculizaba, pero él y yo,
él y yo defendemos hasta el fin.
Era un anónimo guerrero gitano,
la amistad era su cómplice, su hado,
yo lo vi y rápidamente, sin dejarlo
escapar, sellé con un apretón de manos
la mía con él, también con Él.
Nuestra amistad eterna.

diumenge, de novembre 09, 2014

Un Home

Camina amb pas trencat, cara adusta i forta, bigoti ja canós que sap que aguanta una cara que no vol mostrar llàstima, viril.
Mai ningú no sabrà que ha suportat el pes de la Història sobre els seus muscles, que ha estat artífex anònim i burlesc de la salvació, de la vida de molts homes i dones, de la vida de tothom.
Camina recte, ert, vell ja, no d'anys sinó d'històries mai no contades, d'experiències mai no cregudes, inversemblants.
I sap que darrere d'un cantó d'un simbòlic carrer, d'un carrer qualsevol li espera el forat del que ningú ja no el salvarà, del forat que serà el preu que ha de pagar, com en una pròrroga ja albirada, pels moments de joia, pels moments de felicitat que ha tingut en la seua ja llarga vida, sap que guarda un secret que s'endurà amb ell, per la salvació de tot allò viu, de tot allò que respira, de tot allò que no vol finir, i en eixe mateix moment en què mora i calle tindrà guanyat el cel, un cel del que desconfia a cada instant en què el tabac, el cafè o el menjar li manquen sentint-se com una vella màquina sense la benzina que la fa respirar, sentint-se una vella màquina humana.

dissabte, de novembre 08, 2014

Els extrems alfa, phi i omega, les plusvàlues

Plantejar o col·locar al teu interlocutor en un extrem, ja siga alfa o omega, col·loca o fa plantejar a l'altre en l'altre extrem oposat, l'ideal és la prudència aristotèlica, el phi o punt central, és la llei dels gots comunicants i, no són els valedors d'alfa o d'omega qui tenen més o menys força, ni possibilitats de victòria, ambdues parts eixen perdent en un col·locar l'altre en els extrems.
Marx ho planteja amb la lluita de classes, Heràclit amb la interacció de contraris, per exemple en el cas d'un desnonament:
Si a “X” li plantegem fer-se responsable absolut de la seua situació, és a dir, sense mitjançar cap ajut social, havent arribat a la fallida o a l'atur econòmic, aquest d'immediat es planteja una reacció violenta, li va la vida, li'n va la vida.
Un altre exemple seria el cas contrari:
Quan els homens del discurs histèric plantegen amb la dialèctica històrica, en aquest cas, una eliminació de la figura paterna o eix de l'individu i de les societats, que suposa l'autoritat o Déu, estan negant el mateix discurs de l'amo, aquest s'hi rebel·la provocant una involució cap a la figura paterna.
Quan els valedors del discurs capitalista endureixen les condicions de vida dels homens del discurs histèric o treballadors, aquests no tenen més eixida que lluitar, és el real lacanià (l'ignot, l'inefable) i, la voluntat que s'hi amaga, una altra solució és acceptar la llei del ¿més? fort, i deixar-se morir, però no estem “programats” per a morir, durant la vida activa d'un individu.
Però la Història ha demostrat que el poder dels homens del discurs de l'amo i els de la seua derivació el capitalista, que suposen el 20 % de la població, xoquen sempre i indefectiblement contra el 80 % dels altres tres o més discursos, provocant el conflicte col·lectiu, que hui suposaria un problema.
La II Guerra Mundial fou o havia d'haver servit per a pair aquesta realitat, afortunadament encara hi ha filosofia i la possibilitat de plantejar-la i, adonar-se de què l'única solució és, a banda de la dialèctica hegeliana i els filòsofs amateurs o dilettanti, la concòrdia i el consens per evitar que un home del discurs de l'amo i a l'inrevés, la gran gernió d'homens dels altres discursos, encenguen el foc de la guerra.
I açò val per al conflicte entre Castella i Catalunya, com per a tot tipus de conflicte, cal que l'estat, sense oblidar la democràcia, regule en certa manera, tot i que aquest ha d'estar, com a àrbitre, també regulat, regule el repartiment de les plusvàlues, ja siguen aquestes econòmiques, sentimentals, materials o espirituals.
Tot i que sabem que sempre hi ha persones d'ambdós extrems que viuen pel conflicte i gent del discurs capitalista pur que voldria l'eliminació de l'estat, cal per tant una educació en la sublimació, de manera paral·lela.
Un conflicte naix bàsicament i simultània entre dos ens, sense poder posar el punt de partida en cap d'ells.

divendres, de novembre 07, 2014

Nova enquesta del català-valencià, 67 % de valenciano-parlants (Homenatge a Eugeni Xammar, escriptor inèdit)


Homenatge Eugeni Xammar després d'haver vist un documental seu a la TV3 per remarcar que gràcies a homens com aquest encara podem parlar la llengua pròpia d'aquest poble, n'hi ha que ni tan sols han fet una sola línia, n'hi ha, com el Xammar que havien estat pràcticament inèdits i, n'hi ha com jo que no són de cap manera independentistes i se senten integrats a Espanya, que tot i una, ha de ser també plural, veritablement plural, com la unió amb que va nàixer i, n'hi ha que no parlen la llengua i ni tan sols l'entenen, però formen part de la llibertat que fa possible no ser mort ni exiliat per parlar-la, en totes les èpoques, homens de totes les llengües, de tots els països, de totes les cultures, de Tot l'Univers.
A aquesta llengua els escriptors de la generació castellana del 98 li deien la morta, la titllaven ja de llengua morta, al que els valencians, escriptors de la mateixa generació li van canviar el nom per la “morta-viva”.
Hi ha un cert pessimisme en els valencians, segurament justificat, però també atiat per la diglòsia de la llengua pròpia i pel nostre auto-odi, que fa que siguem derrotistes, no, no cal ser optimistes mai, però tampoc pessimistes fins la derrota; el català-valencià és una llengua en perill, minoritzada des de fa més de cinquanta anys i si no hi ha un canvi, polític, social i fins i tot cultural no aguantarà més d'un segle amb certa vehiculació normal, cal posar-s'hi ja, obviament.
Una llengua materna no és en la que millor ens expressem, és la llengua de la mare, per tant n'hi ha de valencians castellano-parlants que la tenen com a materna i a l'inrevés, amb tot allò que això comporta, és a dir la formació de l'essència de l'individu, que si vol estar de grat amb si mateix mai no hi pot renunciar o no hi deu.
Doncs bé, a la penúltima enquesta sobre el català-valencià donava un 25 % la gent que l'emprava sempre, però amb les dades de la immigració de 2014, en què de 400.000 immigrants que van abandonar Espanya per la crisi, un 40 % abandonaven les nostres terres, més de 180.000 habitants, una sort (sé que sabreu descontextualitzar, o això espere) que ha fet que del 25 % s'haja passat a un 30 % de persones que utilitzen sempre el català-valencià, pensant que ha pujat a un 41 % la gent que la considera una llengua igual a la catalana, això sobre l'antic 36 % de gent que la la hi considerava.
Si a l'avantpenúltima enquesta era un 32 % la gent que la utilitzava sempre, penseu que en 10 anys s'ha perdut amb alt-i-baixos tan sols dos punts, tot pensant en la gran onada d'immigració; un 27 % de la població usa català-valencià i castellà i un altre 33 % l'entèn però no la parla, tot i que un 10 % roman en el desconeixement de la llengua, sent totalment castellano-parlant i monolíngüe.
Per tant si mirem la primera enquesta des de la democràcia, editada a un llibre titulat “Població i llengua al País Valencià” de Joan Francesc Mira del final dels setanta, quan llevàvem simbòlicament el 8 % de castallano-parlants de les quatre o cinc comarques castellanes i aragoneses del país, que tot i tenir un 10 o 15 % de valenciano-parlants lleven força al que vull remarcar i, que hui suposen un 11 %, la llengua era parlada pel 60,5 de la població i, parle dels anys setanta i principis dels 80 del segle passat.
Hui llevant també simbòlicament l'11 % de població castellano-aragonesa d'aquests territoris, el nombre de gent que la sap parlar, tot i que la diglòsia fa que qui no la parla o no s'hi dirigeix no l'escolta a les grans ciutats, la població que la sap parlar està en el 67 o 68 %, set o huit punts per damunt del final dels setanta, per tant més de 3.000.000 d'habitants la saben parlar tot i que només 1.500.000 l'empra com a llengua principal de relació.

dijous, de novembre 06, 2014

Un abans i un després



Ja tinc cinquanta anys i la meua elecció feta, gaudir pel saber; hi va haver un dia, jo comptava amb sis o set anys, en què va venir a mi un poema, no recorde el títol ni l'autor, no vaig entendre res i, em vaig dir que des d'aleshores jo faria els possibles per a entendre la poesia, la llengua de mon pare, doncs la de ma mare suposava la banda més natural i espontània, el costat pràctic.
Des de llavors vaig escoltar l'homosexualitat, amb el parany de l'ésser, ho vaig intentar també amb les dones i llur misteri, amb l'Home, l'home fred i amb moltes altres coses i, així tot i ser jo un parlador il·lusionat, vaig aprendre a escoltar, des d'aquell dia vaig descobrir el que significava una dona, el seu misteri i la gran pregunta irresolta de què és el que vol i, vaig descobrir que el fet d'escoltar ja és donar, ja és patir.
He mort en el somni un parell de vegades, tot i que Freud ja ens explica que morir en el somni és morir, que no peréixer; simbòlicament he mort també en la vida real, o millor dit, per a que em creieu, ja sóc mort, que no perescut.
Després d'anys d'escolta, vivències i lectures des de les castrants fins les portades pel gaudi arribe a la música i, al meu toca-discos vell, gaudit i estimat amb el que escolte hui "La meua terra" d'Smetana; veig els arbres i els boscos de la meua València, el Saler i el meu record se'n va, quan el Cel i la Terra, en aquell somni de mort, esdevinguts ferro ardent infinits em xafaven fins convertir-me en un esqueix de planta, sí, en eixa fulla que hauré de ser per a pagar el meu assassinat, la meua transgressió a una sola planta, però que era la vida.
De vegades la recorde, eixuta i morta i, em vénen ganes de plorar, jo la vaig matar, per curiositat, per sadisme, des d'aleshores m'hi vaig fer responsable, responsable del meu lloc, del meu lloc a la vida.
I així com ella em va veure sóc o vaig ser, el meu desig és el desig de l'Altre i, esperant que m'allibere de la seua mirada d'horror li plore amb el cor, de tant en tant.

dimecres, de novembre 05, 2014

Controvèrsies entre el bé i el mal

S'ha parlat del Bé i del Mal com dues facetes de la vida dels individus i de les societats diferenciadament i ambivalent, des de postures religioses fins a postures filosòfiques, el classicisme el va tractar amb la representació Bé=bellesa o areté, segons Plató, o Bé=felicitat o prudència, segons Aristòtil, mentre que el Mal era l'absència de Bé en certa manera, l'escolasticisme va prendre aquest concepte adoptant-lo per al Cristianisme, Kant va suposar el Bé i el Mal com dues cares enfrontades i va tractar d'eliminar la part negativa amb els seus imperatius categòrics. No va ser fins l'arribada de Nietzsche que Bé i Mal s'identifiquen com dues cares de la mateixa moneda, aquest filòsof ho va portar fins al límit de la seua acepció arribant a desenvolupar una esquizofrènia que el portà fins la mort.
Sí, són dues cares de la mateixa moneda, el mal es la “manca” de tot sistema, de tot individu, allò que a la fase de l'espill segons Lacan no ha estat imprés en el llenguatge i que és sinònim de patiment, tot i que també hi pot representar la part contrària, l'avanç del sistema, la dialèctica.
Però si ens fixem, no sé si serà d'una manera conscient o inconscient, pense que deu ser aquesta darrera, en moltes pintures religioses es representa l'infern com una claveguera, com un albelló, dibuixat i pintat en un racó del quadre.
L'Home, els homes i les dones tenim el Mal dins del Bé i dins de nosaltres mateixos, com ve representat en l'equació del dibuix de la portada d'aquest article, mentre que fora de nosaltres hi posem eixe infern, eixa claveguera o albelló al que anomenem Mal, no podem fruir joiosament si abans no ho hem passat malament, ens cal identificar-nos contra algú, contra l'altre, l'Altre, el Pare, Déu, o un simple enemic al que posem al lloc del Mal, és el Complex d'Èdip tan ben explicat per Freud, i el posem dins junt al Bé i fora, apartat i vilipendiat lluny de nosaltres.
Només així acomplim la màxima de que viure és ofendre en certa manera o la de que parlar és jutjar.


dimarts, de novembre 04, 2014

Convéncer amb cabuderia

Habitualment quan algú intenta convéncer ho fa amb la intenció de traure'n algun benefici, portat pel seu instint de mort, ja siga per a posar-se per damunt del seu interlocutor, és a dir, posar-se en el discurs de l'amo front a l'histèric d'aquell o bé pot ser per traure'n alguna plusvàlua econòmica, sentimental, material o espiritual.
L'Empariues havia llegit en llibres antics de psiquiatria de son pare, metge, que l'aigua freda calmava els nervis i, ella d'ençà ben xicoteta s'hi havia dutxat, espentada pel seu progenitor, fins i tot es banyava a la platja de la Malva-rosa a l'hivern, ella deia que eixia de l'aigua feta una bassa d'oli. Per la qual cosa la seua obsessió era la d'exportar aquesta idea, tan original com científica, antiga però científica.
I tenia a ca seua al Sento, el seu sogre, un nonagenari amb molta traça, malgrat la seua edat i, molt malcarat, el Sento li feia insuportables les vesprades amb les seues demandes, que tenien com a sola finalitat atraure l'atenció d'algú per així neuròticament alleujar i podar la seua solitud.
L'Empariues s'ho va pensar i ho va fer, ja havia provat els transiliums, els orfidals sense cap resultat, així que en ple mes de gener va portar enganyat al Sento a la tina, com feia tots els dies ella, el va ficar dins i d'un sol colp se li van anar tots els neguits de capvespre, un xoc tèrmic va fer que minuts després haguera de trucar al cent dotze, que en arribar en van corroborar la mort i van alçar el cadàver, qui va tenir la culpa? Ningú o tots dos, res no passa sense la aquiescència de les dues o més parts.
_I és que menuda marieta he tingut de sogre, no va saber mai apreciar ni creure en els miracles de la ciència.
Es va dir la cabuda de la senyora Empar, ja vídua, qui sap perquè?, una vegada sola a casa després de l'enterrament.

Tabac i, la família com a unitat de consum

A la Roma clàssica les drogues eren controlades, però no llur consum, sinó llur preu, era una de les maneres, junt al pa i circ, que tenia un intel·ligent estat, hereu de tants anys de filosofia grega, de poder encabir l'instint de mort dels ciutadans, llur gaudi, el de tots els homens de tots els discursos existents i fer-los sublimar, repetisc, llur instint de mort i llur gaudi.
Hui aquest gaudi, després de la prohibició de la venda, fins i tot consum de drogues com el tabac ha creat o institucionalitzat la figura del camell, pel bé de la col·lectivitat, econòmica, clar, és cert, però al cap i a la fi institucionalitzant el camell s'ha produit que l'esperit, l'ànima, l'essència, el símptoma de mort dels ciutadans se centre en fer política, llur malestar en la cultura ja no es vehiculitza amb les drogues de baixa intensitat, sinó en fer política destructiva, des de les del tipus liberal-descompensatòries fins les populistes, que com una eixida lògica al malestar en la cultura fan que Occident, el món estiga, a banda de la seua EGE (endogàmia, globalització i entropia), que el món estiga violentat, ja no es pot violentar el pare, el cos, amb el tabac, per exemple, ja calen maneres de sublimació més potents, més fortes, hui el veritable déu és l'objecte, tots som objectes de l'Amo, tots som béns de consum, els veritables déus abjectes, les veritables mercaderies.
Tot i que també és cert que les famílies estan prenent posicions més clàssiques, una tornada a l'antiga família, que tot i conviure amb la societat de la llibertat individual i de la psicosi-esquizofrènica, va tornant a models més humans, les famílies ajuden els fills emancipats, els iaos, que a canvi de llurs pensions són cuidats, etc.
Les societats no funcionen per l'”objectivitat” de la raó, malgrat els kantians, sinó per les necessitats, a banda de que l'amor, el desig, el gaudi i dins d'aquest la voluntat fa que tant elles com el món vagen endavant.