València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de desembre 30, 2014

El llenguatge parla en nosaltres

Deia Heidegger que el llenguatge parla en nosaltres, un foll és una persona que és conscient d'aquest fet i és desbordat pel mateix motiu pel llenguatge. Un exemple és el del pecat original, de fet la Humanitat es va adonar des del seu començament i, és el seu símptoma o follia primigènia, que tota filosofia ha intentat minimitzar i explicar, de que a un esdeveniment positiu, com ara un casament, un enamorament o un naixement li seguia un altre succés luctuós o si més no negatiu; els cristians, la qual religió té molt de simbòlic lacanià, li va donar l'explicació de la trangressió contra Déu (no és que estiga negant Déu, tot el contrari, pero superar el complex d'Èdip és tenir present i no tenir eixa transgressió com en un "miracle" o una contradicció paradoxal), i si voleu erem castigats pel fet de sentir, d'existir, era el pecat original.
Aquest fet succeeix cada dia i en moltíssimes persones, imaginem-nos el cas d'un paranoic, si volem etiquetar una persona amb un nom que ens serveix per a la nostra comprensió del fet, que tots els dies és abordat per problemes domèstics i de la seua vida social i en obrir el seu correu electrònic veu en les cartes dels seus interlocutors o amics respostes als seus problemes, vistes per ell com a miracles, que li serveixen o no per a solucionar-los o portar-los a terme, siguen en el segon cas que desenvolupa una mania persecutòria o delirant contra si.
El nostre cos, tota matèria és talment llenguatge, tot és llenguatge com diu la Bíblia, “...i en el principi fou el verb, el verb es va fer carn i habità entre els homens...”, només el foll és conscient de l'afirmació heideggeriana i, està segur en un moment de crisi que no només som nosaltres qui fem servir el llenguatge sinó que aquest parla també en nosaltres.
Aquest fet de desbordament del llenguatge fa horror a un psicòtic que immediatament crea un deliri, molt més tolerable malgrat tot, com ara de persecució, o deliri problemàtic per a l'individu o d'ajut amb al·lucinacions.
El cert és que la contribució de Heidegger per a la comprensió de la psicosi, la filosofia i amb ella la Història ha estat fonamental.
Tot deliri és llenguatge, tot llenguatge és un deliri socialitzat i acceptat, valga el misteri, pel mateix llenguatge, tot és llenguatge, el llenguatge crea i es recrea, el llenguatge és Déu, tot i que Déu És i no és pertant només el llenguatge.

dilluns, de desembre 29, 2014

No era això, objectes, no era això

Cada vegada comprenc més Nietzsche i el seu amor a la vida, a l'Occident clàssic, salvant els conflictes, sempre inherents a l'ésser humà; però aquest ésser, que ha estat capaç de crear la xarxa d'Internet, no es podrà detenir davant d'ells, no.
A l'Edat Mitjana era la teleologia, el “sentit”, si li podem anomenar així, va ser Déu, la Santedat, la Divinitat, tot lo món volia arribar al Cel, a la Bondat platònica, el pecat, l'únic pecat era inevitable, plantejar-ho, no podem plantejar-nos el sentit sense caure en l'infern contrari al que plantegem; per tant hi van haver, com en tota societat, espavilats i víctimes, és lògic, era lògic; arribem a la modernitat i, el sentit és la tècnica, la ciència, creiem que arribant a un món científic tot s'arreglarà, el nostre fal·lus va passar del Cel dels escolàstics a un món científic perfecte, però arribem a la contemporaneïtat i ix Gödel i tot el seu llegat, el sentit, gaudi, instint de mort, el superjo o imperatiu patern passa als sentiments amb el seu brutal mandat: Gaudix! Promocionat per un Occident que ja s'avorria de déus i de ciències, quan finalment la postmodernitat ens posa l'objecte a les mans, el penis a les mans, aquest abjecte objecte serà el nostre déu, l'objecte passa a ser déu i, l'imperatiu patern ens diu: Fruix-lo! Finalment, com una bombeta que se'ns il·lumina i ens fa encendre els pilots rojos arribem a auto-consumir-nos, amb operacions d'estètica, venda d'òrgans, fins i tot transplantaments, tan necessaris, però simptomàtics.
Amb l'arribada de la globalització, amb el consegüent esgotament d'allò ignot ens adonem de que: No era això... I n'hi ha qui segueix rellegint Nietzsche i Freud per a fugir dels sentits, de la teleologia i repensar el nostre imperatiu patern o gaudi, que sempre estarà en crisi, una crisi inherent al seu si i al mateix Home, comencem a pensar-nos la Vida amb majúscules, però ja sense dir-ho, ja ho he dit, perdoneu; però la vida amb els seus imperatius paterns i els seus gaudis, desijos i amors, amb la seua espiritualitat i materialisme, però descarregant-la dels “sentits”, del seu “sentit”, que funciona com una bomba del gaudi, i per contra donant-li als filòsofs, cosa que encara trigarà en arribar, un bon lloc, als teòlegs i als polítics i científics, a tota la societat en llibertat, per a fer, com qui ho espera sense moure un dit, el pas, el llarg pas, la llarga transició on ningú no patisca, cap al món que, en crisi constant, ens farà i ens donarà l'estabilitat, un món científic, teològic, polític, democràtic, un món on tots els discursos tindran cabuda, perquè s'escoltaran les veus dels Homens, perquè tots hi parlarem, un món humà, massa humà, però possible.

divendres, de desembre 26, 2014

Bon Nadal i Pròsper Any Nou a tot lo món!

Déu, no se m'escapa, és fe, esperança i caritat; una fe que mou tot, de fet la ciència, la realitat objectiva o de l'amo, la crua realitat del que som i del que existeix és un acte de fe, fe en els nostres sentits en primera instància i en una consciència observadora i per tant creadora en la darrera.
Esperança, perquè és el fal·lus, la fal·lucitat o felicitat, la possessió del maleït i denostat fal·lus (maleït i denostat pel seu desconeixement i tergiversació) que fa que la major part d'homes i dones en la llur possessió o en l'esperança de tenir-lo visquem amb una lluerna al final del camí, uns li diuen Cel, uns altres Déu, objecte “a”, Estabilitat, Nirvana, Pau, Gràcia, etc. Però en el que gairebé tothom coincideix és en què ens cal, ens cal un far al final del camí, una estrella, ara que venen els Reis Mags, que ens il·lumine la sendera cap al portal, per a dur-li al Nostre Senyor l'or, l'encens i la mirra amb caritat; aquesta per a ser-ho ha d'estar ben entesa, feta amb el desig, no és el mateix donar un plat de llentilles per esperar l'esclavatge del començal, que per desig, per fruir-lo amb l'altre, per posar-nos a la seua alçària, per a condescendir, i en aquesta roïna caritat, que és la premeditada és on s'amaga la vanitat, però no ens equivoquem, tot i haver-li anomentat roïna, no podem negar-la ni anatemitzar-la, sinó que es part imprescindible del nostre cos social, de la nostra essència, ànima o símptoma, què seria un món sense vanitosos o sense vanitat? Doncs tothom en tenim.
Un món on la caritat és diluiria en bons pensaments, en almoines aviciades de les que ningú no pot o difícilment pot menjar ni viure. Per això estan els polítics, la vanitat dels polítics, veritables amos i obrers del seu edifici, el mobiliari el posem nosaltres, com ha de ser.
Bon Nadal i Pròsper Any Nou a tothom!

diumenge, de desembre 21, 2014

Classicisme i modernitat, objecte de desig contra sentiment

Si moltes vegades no entenem com els grecs podien fer l'amor amb persones del seu mateix sexe en relacions entre efeb i erast i després triar com a partenaire un “hètero”, ho comprendrem si veiem que primaven el desig sexual abans que l'objecte de desig, el cristianisme va fer pecat el mateix desig i també el gaudi sexual i va deixar l'objecte de desig com a objecte pur, salvat del pecat.
No hi havia distinció en el món clàssic un, en aquell moment, inexistent objecte “homo” o “hètero”, sinó que el mateix gaudi o desig era qui tenia el lloc de subjecte.
El cristianisme en anatemitzar i pecaminitzar el desig va fer que s'entronitzara l'objecte i amb ell l'amor o gaudi erotomaníac, a hores d'ara posat a primera fila, l'esperar la mirada de l'objecte, allò ara veritablement és l'important d'ençà el cristianisme; per això en femintzar l'objecte, en donar-li major importància que al mateix desig va fer que sorgira un gaudi o instint de mort, la part femenina, com ara l'amor cortès, aquest amor entronitza l'objecte de desig, no sentint gaudi fàl·lic per ell, sinó bellesa, admiració, un instint de mort o gaudi que és un fals desig cultural, açò fa que siga molt difícil d'acceptar per a un ja “hètero” o “homo”, ara sí, un sentiment contrari a aquesta identificació, que com ja hem vist és cultural, un veritable parany.
Els éssers humans estem en una posició de pansexualitat i, és quan primem el desig abans que l'objecte de desig que podem tenir, si més no teòrica, una llibertat sexual, que ja ha estat cercada per tot arreu en la identificació “homo” o “hètero” o en la classificació marxista, un veritable parany, que naix de la posició abjecta del mateix desig, que cal primar a partir d'ara.

dimecres, de desembre 17, 2014

El conte de les mil i una nits* i la Història humana

Sheherezade y Shahriar (1880) de Ferdinand Keller.
Segons Jacques Lacan les dones estan boges, folles, més exactament, Lacan no és ni un mascle de taverna ni un búfal de trailer, és més que aìxò, ell mateix, tot i estar casat i amb fills, s'autoanomenava una folla; allò fàl·lic-masculí ha d'aprendre, com al conte de les mil i una nits, de la bogeria de les dones, de la follia de la seua dona, del no-tot femení, que a espentes i redolons va envaint la vida d'Occident, de les seues dones, millor d'allò femení.
L'Home, els barons han d'aprendre de llurs dones, han d'aprendre a escoltar-les.
Què vol una dona? La pregunta és irresolta i, ho estarà així sempre, mentre hi haja vida, però una cosa sabem de les dones i, és que volen ser escoltades i, quan parle de dones no em referisc a la persona amb vagina sinó a allò femení.
No és cap misteri que les millors i les pitjors psicoanalistes siguen dones, que Occident s'estiga feminitzant, que si el baró o allò tot-fàl·lic masculí no escolta amb paciència primerament, que com al conte de les mil i una nits esdevindrà en amor, matarà la seua dona, el no-tot femení i la nova revolució, novençana revolució del no-tot femení, que va començar fa més o menys un any, malgrat que ha estat un desenvolupament i desencadenant històric; matarà finalment en una de les seues involucions a la Història i, amb ella el somni humà, el mateix Home.
Esperem que allò fal·lic-masculí s'enamore de la follia d'allò no-tot femení i puga fer una ètica, una política d'amor, d'amor i on la vida puga tenir lloc, com ha passat cíclicament en l'avenir del Cosmos, eternament.


*En el conte de les mil i una nits el marit de Sherezade va escoltar mil i un conte de la seua dona durant nits senceres, amb la paciència de que seria salvada dia rere dia si no avorria al seu marit, si l'amoïnava la follia de la seua dona exposada al conte li donaria la mort, finalment al que en feia mil i un es va enamorar de Sherezade i dels seus contes, de la seua follia.

dijous, de desembre 11, 2014

Amor i gaudi fàl·lic, fetitx i erotomaníac

A tot sistema, individu o ens el conforma en darrera instància la “falta”, aquesta és la impossibilitat d'allò perfecte, de la incompletud, tot i ser un ens que ho abasta tot, del llenguatge; en el cas d'un individu cada cert temps es produeix també una crisi o aparició de la “falta”, els més científics diuen que les dones la pateixen cada vint-i-huit dies mentre que els homens cada vint-i-un, però el nombre de dies és una aproximació en un intent de medir la realitat, tan inexacte com de bades.
Bàsicament hi ha dos tipus de persones, les neuròtico-obssessives i les histèriques, les primeres els és difícil suportar una crisi del desig i quan aquesta naix solen seguir al cavall del desig amb una altra persona, fent el salt a la seua dona o home, tot i que el primer és el seu partenaire i estimat o estimada, per a evitar haver de passar per una crisi amb tota naturalitat, tot i que res no és escrit i la voluntat de cada individu és lliure i pertant a la gran majoria no els cal violentar llurs partenaires.
Per la seua banda els histèrics estan tan marejats a hores d'ara que molts tenen problemes d'identificació sexual o confonen el gaudi fetitx amb el fàl·lic, tot i que també els hi ha, la gran majoria que saben perfectament el seu lloc.
El gaudi fàl·lic és el típic del baró (mai no es pot generalitzar), és un gaudi on la persona no és mirada ni mira la bellesa del seu partenaire, sinó que generalment és la potència, la pròpia potència sexual la que passa a ser la benzina d'aquesta forma d'amor.
El gaudi fetitx és el de l'estimat dels clàssics en contra del de l'amant del fàl·lic, la persona té grans dosis d'extasi amorós i se centra en la bellesa del seu partenaire, és podríem anomenar-ho així, el gaudi frontissa entre masculí i femení, tot i que molts autors indiquen el gaudi fetitx com una mena d'amor neutre, mentre que el gaudi femení l'anomenen erotomaníac, és el que espera ser estimat, abans que estimar, el que espera una mirada, la mirada de l'altre cap a ell, un baró malanomenat heterosexual, tots som pansexuals, pot estar en el lloc d'aquest gaudi durant períodes de temps concrets.
Tant homes com dones (tot i que no es pot parlar de gèneres físics) tenen el gaudi infinit femení, que no sol arribar a l'orgasme per sí sol o a la culminació de la relació sexual, per la qual cosa moltes dones no hi arriben i el gaudi fàl·lic, en el seu cas clitorià, que és el típic del baró, aquest se centra en el fàl·lus i té un lloc al cos que no tenia el primer, mentre que a la dona el primer careix de lloc font tot i que molts autors el situen a la vagina, mentre que el fàl·lic correspondria amb el clitorià.
Altres autors igualen el gaudi femení amb l'inexistent punt G i en els homens el situen en l'annus, però el gaudi infinit femení no té un lloc en cap part del cos, és un gaudi podríem anomenar cultural.
El gènere és un "lloc" i anem passant, tant barons com dones,per tot tipus d'amor, fins que en l'apogeu del nostre cicle ens estabilitzem en el que hem triat en un moment donat com a nostre, fins caure una altra vegada a l'ocàs del cicle o de la "falta".



dimarts, de desembre 09, 2014

El nostre futur, un etern retorn d'allò sempre idèntic i/o diferent

Podria escriure aquest xicotet apunt a la manera de conte, però ho faré com un article, jo no solc avergonyir-me mai del que escric, ja m'ho pense molt abans de fer-ho i, malgrat que molts hi puguen pensar que desbarre, tot el que escric ho crec fermament; m'he basat en diàlegs i comunicació telepàtica o diguem de la meua espiritualitat per a estar segur de que si més no, aquesta és, una, diguem-ne veritat, no l'acceptada per l'amo, per la ciència, però sí per moltes persones a les que guia el trellat de no obrir la boca massa, jo com que sóc un esclau de l'escriptura i de la vida en general no tinc molt de públic lector, per la qual cosa puc sense no gaire dificultat contar-vos-ho.
No perguem l'esperança! Jo sé que des de foscos inferns se'ns està venent la idea de l'Apocalipsi, que religions serioses com la Cristiana, tot i tenir-la com a teoria al seu llibre sagrat, no li donen lloc i, no perquè no puga ser veritat, que ho pot ser, sinó perquè la profecia sempre s'auto-realitza.
La darrera realitat, malgrat que estem voltats de futures i futuribles hecatombes naturals i creades per nosaltres mateixos (totes les crea una naturalesa observadora) és la d'un Univers multidimensional o infinito-dimensional.
En un primer lloc he posat al dibuix la realitat material i espiritual a la que seguirà, si la ciència i la Història es desenvolupa dialècticament i no acabem amb ella per posar-nos en el lloc d'observadors agressius, a la que seguirà dic, un desenvolupament gairebé absolut de la tècnica recolzada per la ciència per un costat i, de l'altre, un desenvolupament de l'espiritualitat fins a grans extrems, que finalment s'uniran, parle de les dues realitats, com en un somni, el material, amb la matrixització de la realitat i l'espiritual, amb una connexió telepàtica gairebé perfecta amb altres realitats com les paranormals, s'uniran en el món del futur, que es composarà d'ambdues realitats.
És la darrera teleologia o finalitat de la Història, hem arribat ja infinites vegades, a la perfecció o gairebé perfecció en vida, al Cel a la Terra o gairebé Cel, a la mort per perfecció.
Finalment pairem una fi el qual botxí serà un terratrèmol o una catàstrofe natural o artificial, però sempre moguda per nosaltres, la matèria observadora i creadora del Cosmos i tornarem una altra vegada, tant individualment com col·lectiva.
Tinguem fe, hem d'arribar i és un llarg camí, no escolteu els escatològics, o si més no, no penseu que ja som al final del camí. Encara ens en queda molt, una eternitat de fints i infinits.


dissabte, de desembre 06, 2014

Fer l'amor, contracte o conquesta? Estereotips

Cert dia em va dir una persona, baró, que feia més d'un mes que no feia l'amor amb la seua dona i se'm va il·luminar la bombeta:
_Has provat a fer-li, com en la popular sèrie televisiva, l'home nu?
I tot seguit li vaig explicar que fer l'amor amb una dona no és un contracte al que hi haja una entrada dialogada, sinó que hi ha una conquesta, com quan la vam desgallar del seu pretendent, com quan la vam fer nostra.
A cada acte de l'amor hi ha una repetició del complex d'Èdip i ha d'haver una persona catalitzadora a la que cal violentar, situada en el lloc del nostre pare o mare, per la qual la nostra dona, en veure'ns victoriosos, que no de lluita, sinó de desig, quede encesa i se li òbriga l'apetit sexual.
Aquells qui pensen en l'acte sexual com en un contracte estan equivocats, tot i que després de la conquesta cal el consentiment també, el consentiment d'eixa dona conquerida i, aquest consentiment només es pot donar amb l'amor, l'amor o l'amistat i, en la seua absència amb la bellesa, sempre relativa i que només és el record d'altres conquestes, conscients o inconscients en eixe estereotip de dona, al que la dona respon com en un espill, és l'etern femení o gaudi. La bellesa.

dijous, de desembre 04, 2014

Allò anomenat Dona (Cela dit femme)


“Cela dit femme” o “Cela diffame”, es pronuncien d'igual manera en francès i volen dir o “Allò dit Dona” o “Allò difama”; hi ha en tota persona un odi a allò femení amb el que ha de conviure i malgrat això fer la seua elecció, sempre inconscient, a la que li segueix un consentiment, en el terreny sexual tots dos i; ja es pose al capdavall en el costat masculí com en el femení, l'odi a allò femení persisteix, transmutant-se en odi a allò diferent, xicotet, lleig, roí, etcètera, tot i admirar o estimar també allò femení com a dos pols oposats.
La Dona no existeix segons Lacan i, és perquè és allò mancat de símbol, poderós, però mancat, quan no podem concebre el fal·lus en una dona, per això quan s'hi ha concebut se li ha posat trista i lamentablement, per tothom, homens i dones, a aquesta Dona, en singular i en majúscules en la posició d'allò roí, el dimoni cristià, Eva, Minerva, la deessa romana Minerva, com a representació de la intel·ligència i l'astúcia.
Les metonímies diuen molt de la realitat i, una llengua no hi pot ser aliena, viu creant-les, convivint amb elles, no és un secret que la Dona estiga difamada quan pren el fal·lus, quan s'atreveix a ser la generalització del seu ¿gènere?, quan es masculinitza.
Però les dones no han d'envejar res a la Dona ni al Baró, les dones, aquest futur del món, aquella cosa presa en la seua individualitat, una per una, dóna molt de sí, si hi ha un futur per a la raça humana, aquest és l'un per un femení, de les dones, que no de la Dona, la difamada Dona, que ha de conviure amb l'Home com el seu far.
Aquest un per un que dictarà a partir d'ara les polítiques tant de ¿gèneres?, mai simètrics, com econòmiques; vos heu preguntat que seria d'un món on la igualtat no fóra real sinó percentual? On ja no es lluitara per ser tots iguals, igual-fàl·lics o homo-fàl·lics, sinó homo-percentuals? Vistos en una igualtat femenina?
Des de l'economia fins l'amor, passant per la política es podria encabir aquest observar i fer femení, és el desenvolupament dialèctic de la Història que ens ve a hores d'ara, o això o la tornada a l'Home més generalista, al Pare de l'horda primitiva o a la seua homòloga, des del costat de la vagina, la Dona.
La Dona ha estat el límit, l'ideal nietzschià va ser la safanòria a la que havíem d'arribar, però l'acte sexual no existeix com no existeix eixa safanòria per la que havíem viscut fins ara.
Espere que l'Home puga feminitzar-se del costat de les dones i deixe una miqueta de banda la por i puga obluir*, per a fer-la símbol quan veritablement ens calga, hi haurà moments en què en seran necessaris, de ben segur, la Història sempre és cíclica dins de la seua linealitat.

*Obluir és un terme de la meua invenció que vol dir un lloc intermedi entre l'oblit, que la cosa resta a l'inconscient o preconscient i la forclusió, que la duu al buit horrible del no-res; quedant-se amb el millor de cadascun.

dimecres, de desembre 03, 2014

El sexe d'allò femení

Hi ha molts tipus de femení, tants com elements, perquè allò femení es regeix per la individualitat, per l'un per un, per tant exposar el sexe d'allò femení és un acte tan agosarat com inexacte, però tenint en comptes la visió d'allò masculí, que tendeix a la generalització, diré que allò femení vol i, és la seua essència, lluitar per desemmascarar allò masculí, així l'orgasme clitorià és estrany o poc freqüent en allò femení, tant com freqüent ho és el fàl·lic per allò masculí, mentre que l'orgasme, o millor dit, el gaudi vaginal o anal, mal anomenats així, doncs són gaudis que no tenen lloc en cap part del cos, són per tant culturals, són els que predominen en allò femení.
La part femenina ha de lluitar-li a la masculina la seua predisposició cap al seu gaudi clitorià o fàl·lic, la seua futurible consecució, és aquesta lluita o empeny el que defineix allò femení, que frueix pel gaudi vaginal o anal, tot i que l'orgasme només es troba en allò fàl·lic o clitorià.
Allò femení frueix o dóna més importància al gaudi vaginal o anal que al fàl·lic o clitorià, mentre que per la part masculina és absolutament indispensable el gaudi fàl·lic o clitorià per a la consecució o estabilitat de la parella, tot i que són molts els elements femenins que gaudeixen fàl·licament o clitoriana alhora que vaginalment o anal, malgrat que el predomini d'un es fa en detriment de l'altre; i tot sabent que els elements femenins són ingobernables en el sentit de que una estadística d'allò femení és la mateixa inexactitud degut a la seua essència.