València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de desembre 30, 2015

El gaudi i l'autoritat. La solitud del corredor de fons

La primera autoritat que rau en la persona individual és el Nom del Pare, després aquesta es transforma en una autoritat tangible, adés volguda, adés odiada i vilipendiada, cada individu necessita saber que la seua vida acabarà, per a poder viure-la amb garanties, cada corredor de fons saber que la seua cursa està als deu o vint quilòmetres i que li manquen trenta o vint més o que potser arribarà a la meta i si pot ser el primer, aquest valor simbòlic és la mateixa autoritat, és el mateix valor simbòlic o poder simbòlic que té una persona, un corredor de fons o qualsevol home que estiga realitzant un projecte, açò podria anomenar-se autoritat o valor simbòlic. D'ençà Nietzsche i la mort de Déu vam voler pensar un món sense autoritat, un món on les persones més lliures volaren de tanta llibertat, el maig del 68 va ser la seua culminació, hui estem vivint la repercussió que aquesta mort del Pare ha portat a Occident i per extensió al món. Hui tenim un home corrents en una carrera sense fi, i com no hi veu la meta cada vegada mou les cames més ràpidament com per a trobar un final, el col·lapse? La mort? No ho sabem, el que sí sabem és que cal una mena d'ídol, o millor, no parlem d'ídols tangibles sinó que ens cal el Nom del Pare.
El Nom del Pare és la seua llei, la llei del Pare, la prohibició de l'incest, aquell imperatiu simbòlic que a la fase de l'espill el xiquet rep de son pare o figura paterna, inscrivint-se en la seua realitat definitivament i ferma. Si a la fase de l'espill la criatura no capta o rep de sa mare aquesta ordre simbòlica, aquesta passa a allò real, a la part més màgica i horripilant de la realitat de l'individu, en no tenir representació simbòlica, en no tenir mai més el seu símbol i no arribar a ser una ordre imaginària, és a dir, tangible, resta forcluïda.
Allò real és la part del llenguatge que no ha conjuminat significat (imaginari) amb significant (simbòlic), la paraula o concepte que no és entès per l'individu. En aquest lloc es troba el desig de la mare, la pregunta eterna del xiquet i de la Història: Què vol mamà? Què vol una dona? I configura la histèria femenina, el no-tot femení, o la dialèctica històrica, l'infinit paradoxal femení, així que en entrar a la cultura o en aquest cas la convivència amb el món que l'envolta, el xiquet s'artificialitza i pot desenvolupar la masculinitat en posar límits a aquesta pregunta, i arribem al tot fàl·lic masculí, en veure o sentir la realitat tancada en una veritat o teoria en el cas de la filosofia.
En no tenir la inscripció simbòlica de la llei del Pare la persona pot arribar a desenvolupar una malaltia lingüística o mental.
També la Història a forcluït el Nom del Pare, l'imperatiu simbòlic de l'Èdip o l'incest i el destronament de la figura paterna i ha provocat un Occident si no malalt, sí diferent, pres pel gaudi.
Com es desenvoluparà la Història sense aquesta ordre del Pare? Serà la ciència el nou Pare? Una ciència que delira amb la veritat barrada? Un Pare sense Pare?
La realitat de la Història viu moments molt magres i no es veuen solucions que no passen o per més del mateix fins el col·lapse o per grans convulsions que podrien portar-nos a la fi. Espere que es produïsca el miracle o què isquen consciències que puguen endegar el trencament del nus que manté l'equilibri històric, sinó tot serà qüestió de temps.
El gaudi és la transgressió, és la consumació de la mort del pare cruel de l'horda primitiva pels germans, en el símil actual és una mort simbòlica del Pare, fent l'amor amb el nostre partenaire simbolitzem l'incest o la transgressió al pare; tot gaudi, tot acte és un suïcidi simbòlic, doncs el Pare és també nosaltres mateixos, per això no podem estar gaudint tothora a la manera occidental, també hem de desitjar i estimar.
Els filòlegs romans sabien o intuïen açò, ja Crist va proclamar l'amor com a eix d'un món que feia figa. Fora de facticismes eclesiàstics, malgrat Sant Pere, els vells teòlegs poden dir ara la seua, potser siga el seu moment per intentar salvar la Història.
Es pot fer tornar al Pare?
Sí i no, el que vull dir és que la figura del Pare en les societats occidentals i al capdavall mundials ha estat fruit d'un període històric, mentre ha hagut aquesta figura simbòlica, l'Home i les dones s'hi han identificat, l'Home contra Déu, fins arribar a la consumació d'aquesta identificació amb Nietzsche, aquest va dir que Déu era mort i que calia construir el super-home, les dones es van anar identificant des del discurs histèric contra el discurs de l'amo del baró, i així van crear la Dona, que a hores d'ara acampa pertot arreu.
No m'estic oposant a l'inalienable dret de les dones a desemmascarar el discurs de l'amo ni a aconseguir la igualtat, estic dient que fora justícies o artificialismes, en el camí cap a la seua conquesta és on raïa l'equilibri de la Història, ara la filosofia, la Dona, l'Home estan ja consumats i ens queda la gran crisi que faça redreçar tot o acabe amb tot i espere amb totes les meues forces que no siga així, que l'autoritat torne, però la ben païda la del Nom del Pare, una autoritat que no siga autoritarisme ni més del gaudi. Tot i què en els xicotets canvis és on roda la Història òbviament, cal fugir de vessaments de sang i grans canvis que oloren sempre a desfetes mal païdes, cal veure que el que ens ve, la pluja que ens ha de caure serà grossa, que deia Bob Dylan.
Hi ha gent que pensa que una tornada al Pare (tot i què jo pense que és la següent fase de la Història) seria la solució, res més incert, ja Hitler amb els seus mil anys ho va intentar, ell es va posar com al Pare de la pàtria alemanya i va intentar tornar a crear pares que indefugiblement crearien individus més insignificants, en no tenir la possibilitat d'enfrontar-se amb eixe pare, ja no simbòlic, sinó tangible per humà, malgrat que l'inconscient és sempre ingovernable.
L'Home modern ja no pot viure amb el Pare, perquè pensa per ell mateix i s'ha identificat contra ell d'una manera definitiva, la tornada suposaria una regressió cap endarrere, no es pot crear una altra Edat Mitjana de la Història sense patir-ne les conseqüències.
La ciència, la cultura han omplert amb la llur identificació contra el Pare el buit que la manca d'aquest creava, i han fet de l'Home un de més infantil, en mancar-li la figura paterna, però alhora més lliure, en el sentit de què es pensa la llibertat com a model irrenunciable tot i que alhora ha quedat angoixat i perdut.
La tornada al Pare no és possible en el sentit de que ha estat un fruit històric el camí cap a la seua caiguda, i ha configurat la Història en el seu anihilament, i és també possible perquè gairebé tot pot ser possible, una tornada enrere a la foscor dels líders messiànics amb la consegüent infantilització que suposaria de la consciència humana, tot pensant que es poguera aconseguir pacíficament que seria un fet molt dubtós. Al cap i a la fi hem d'esperar el miracle, un de diví o humà tant se val, però que faça redreçar sense haver de trencar llibres i històries, a la figura paterna o al Nom del Pare, per a potser una altra vegada somniar com el vell corredor de fons en tombar-la, i tornar a acabar la carrera.

dijous, de desembre 24, 2015

Bon Nadal i Pròsper i Feliç Any Nou a tot lo món

Déu, no se m'escapa, és fe, esperança i caritat; una fe que mou tot, de fet la ciència, la realitat objectiva o de l'amo, la crua realitat del que som i del que existeix és un acte de fe, fe en els nostres sentits en primera instància i en una consciència observadora i per tant creadora en la darrera.
Esperança, perquè és el fal·lus, la fal·lucitat o felicitat, la possessió del maleït i denostat fal·lus (maleït i denostat pel seu desconeixement i tergiversació) que fa que la major part d'homes i dones en la llur possessió o en l'esperança de tenir-lo visquem amb una lluerna al final del camí, uns li diuen Cel, uns altres Déu, objecte “a”, Estabilitat, Nirvana, Ades, Olimpi, Pau, Gràcia, etc. Però en el que gairebé tothom coincideix és en què ens cal, ens cal un far al final del camí, una estrella, ara que venen els Reis Mags, que ens il·lumine la sendera cap al portal, per a dur-li al Nostre Senyor l'or, l'encens i la mirra amb caritat; aquesta per a ser-ho ha d'estar ben entesa, feta amb el desig, no és el mateix donar un plat de llentilles per esperar l'esclavatge del començal, que per desig, per fruir-lo amb l'altre, per posar-nos a la seua alçària, per a condescendir, i en aquesta roïna caritat, que és la premeditada és on s'amaga la vanitat, però no ens equivoquem, tot i haver-li anomentat roïna, no podem negar-la ni anatemitzar-la, sinó que es part imprescindible del nostre cos social, de la nostra essència, ànima o símptoma, què seria un món sense vanitosos o sense vanitat? Doncs tothom en tenim.
Un món on la caritat és diluiria en bons pensaments, en almoines aviciades de les que ningú no pot o difícilment pot menjar ni viure. Per això estan els polítics, la vanitat dels polítics, veritables amos i obrers del seu edifici, el mobiliari el posem nosaltres, com ha de ser.
Bon Nadal i Pròsper Any Nou a tothom!

dimecres, de desembre 23, 2015

Del cristianisme a la teoria Queer, passant pel capitalisme

No ha estat casualitat que una volta instaurat i consolidat el cristianisme el desig, i amb ell el desig sexual va ser anatemitzat, el bon moment del desig sexual i del desig pròpiament dit va ser l'època clàssica i el principi de l'Era cristiana, però una vegada vam consolidar-nos en el cristianisme i en ser proscrit el desig, es va entronitzar l'objecte de desig i amb ell va aparéixer l'amor erotomaníac en el baró, l'amor femení, esperar una mirada, estar bells i forts per al seu partenaire, amb la qual cosa va aparéixer una incipient idea d'homosexualitat i, no estic dient que no hi haguera hòmens i dones en totes les èpoques anteriors que no sentiren desig, amor i gaudi per les persones del seu mateix sexe, tots tenim en més o menys grau aquests sentiments en el preconscient i, els més recalcitrants en l'inconscient més fosc.
I és en l'acte de l'escolta que ens castrem, ho podem fer naturalment en l'ocàs del concepte heideggerià, és a dir, en un moment de crisi periòdica, tot i que hi ha persones que no poden o no saben escoltar, amb poca empatia, que per estar perennement en els discursos de l'amo o del capitalista (el baró només pot fer l'amor amb una dona des d'un d'aquests discursos) i, quan perden el fal·lus provoquen una guerra o perden tot el seu imperi econòmic.
Cap al final del segle XIX naix Marx i la literaturització de les “classes”, amb la qual cosa el sentiment cap al mateix sexe “pren nom”: Homosexualitat, la presó de la identitat; és aleshores que es crea i, deixa de funcionar la pansexualitat que havia regit Occident fins aleshores.
Les persones ja “homo” s'identifiquen amb una relació de gaudi amb el significant “homo” i, açò conforma la seua “homosexualitat” excloent a altres formes de gaudi, tenint els cànons estètics en gran estima, “le style c'est l'homme même” que va dir Buffon.
Però malgrat els esforços per alliberar-se lluitant contra el baró i el seu símbol, el fal·lus, se n'adonen de que és el peixet que es mossega la cua, entren en un procés histèric que afortunadament i darrerament ha fet nàixer una solució, la Solució, doncs és concorde al desenvolupament dialèctic o deconstructiu de la Història, la teoria Queer; aquesta teoria ens diu que no hi ha hòmens ni dones, sinó persones, amb el que ja exposava Freud amb la pansexualitat, el problema és el significant, caldrà obviar els noms pansexualitat i Queer? Ja ho veurem, potser en comprendre bé la Història aquests significants seran innocus.
I entre Marx, Freud i el cristianisme va desenvolupar-se fins a les seues darreres conseqüències el capitalisme, estem en la transició a la teoria Queer, en la transició al resultat d'aquesta teoria, amb la mercantilització del subjecte que ha creat el capitalisme i degut a aquella aparició de l'”amor” a l'objecte més que al subjecte de desig, en la darrera fase del capitalisme, el capitalisme financer, fins i tot amb la auto-consumpció, operacions d'estètica, transplantament d'òrgans, venda d'òrgans, etcètera.
Donarà temps a sobreviure a Gaia abans que el xarop de la teoria Queer faça els seus resultats? Jo espere que sí, tot és qüestió de fe, som un acte de fe.

dilluns, de desembre 21, 2015

Els bufons portaran al Messies

Imagineu-vos un flascó d'aigua hermèticament tancat en què hi ha una ameba, aquest organisme començarà a multiplicar-se fins que finalment no hi quede lloc per a fer les funcions de relació, de reproducció i de nutrició; no hi haurà lloc a la vida.
És el cas de la paranoica globalització, en què el discurs capitalista pot pensar en immigrar i conquerir nous flascons, nous planetes, la globalització, aleshores esdevindria entròpica, si ja és difícil mantenir l'estabilitat en un sol planeta, seria pràcticament impossible mantenir l'equilibri en dos o en cent.
L'endogàmia, que sempre és política, econòmica i lingüística en els grups humans, en aquestes amebes provocaria problemes genètics, en venir totes, sense cap “registre” ignot, d'una sola.
Al món la realitat està formada per infinits registres, tres bàsicament i en un d'ells hi ha un bucle en què es repeteixen els tres anteriors i, així successivament fins l'infinit, però bàsicament i per a entendre'ns hi ha dos, conformats per la falsa unitat d'un, doncs la unitat és de quatre; i la seua alteritat, el yin i el yang.
El yin és la matèria, la Història s'ha desenvolupat amb eclosions de matèria, d'Asiria vam passar a Egipte, a la Xina, a Europa i a la darrera, a l'Amèrica de les oportunitats, la darrera gran revolució; però la part espiritual sempre ha restat lenta i inconsiderada, malgrat les arts, la filosofia, les ciències de tot tipus, hui hem arribat a l'eclosió del yang, de la part espiritual, ja s'està donant una expansió del yang, una expansió de la part espiritual, ja s'està fent un canvi en el paradigma de la comunicació (Veure a aquesta plataforma l'article: “Ja ha canviat el paradigma de la comunicació”), un canvi en la consciència, que farà que l'ameba puga, ja sense espai físic, eixamplar-se cap a dins, espiritualment, podríem dir.
I seran els folls, els bufons com deia la Thorà, qui faran i, de fet ja estan fent, el gran canvi, el gran gir, per a adonar-nos de què ningú no és de bades, cap persona, organisme, animal, planta, fonc o cosa no sobrarà, tot és important, tots som importants i necessaris, aristotèlicament necessaris.
I dins de res entrarem al IV Any de Déu, Crist i Dionís, el quart any de la nova Era, que podrà ser batejada segons cada cultura humana, la de l'Era de la revolució simbòlica de la consciència.

dijous, de desembre 17, 2015

No he patit per a què tu hages de pagar-hi

Què heu comprés del títol? Que he patit o que no he patit? Que no he patit i així ningú no ha de pagar pel que no he patit? O que he patit i malgrat això ningú no ha de pagar per això? O que el meu patiment era per a que ningú no patira?
El que vos vull dir és que quan algú diu que ha llegit tal o qual llibre, tal o qual autor està fent o ha fet una lectura sempre interessada, en tots els casos i fins i tot el meu; ha llegit el que volia llegir d'eixe autor, és més, no llegim res que abans no estiga en nosaltres, llegim només el que el nostre inconscient té d'experiències sobre un o altre tema i, és tan gran el nostre saber com inconscient, el nostre saber és immens.
En darrera instància la percepció és un record, percebre és recordar; en recordar-nos d'una connexió màgica amb l'Inconscient Col·lectiu o anomeneu-lo, si voleu, Déu.
En una ordre com: Josep agafa l'escala! Pot haver un munt de significacions, com ja vos vaig dir en altre escrit i, cal la connexió amb l'Inconscient Col·lectiu, la fe, la connexió telepàtica amb l'altre en el darrer dels casos, per a què Josep entenga que ha d'agafar l'escala i portar-nos-la.
Així que pot haver persones molt llegides, que tinguen molts estudis que siguen “ics” en bondat i saviesa i persones poc llegides que en siguen “y” i, és que es pot llegir fins i tot de les pedres.


La prova, només per a mi, moltes persones no s'ho creurien, de que hi ha un saber inconscient immens, telepatia i clarividència és que aquest article el vaig fer despús-ahir i abans d'assabentar-me de certs comentaris, però ja vos dic, aquest saber és indemostrable, entreveiem certes casualitats però mai no el podem demostrar científicament, tot i ser.

dilluns, de desembre 14, 2015

Cal un sacrifici per a fer lícita una boda?

Dins de poc es casarà el meu cunyat, un home que sol estar al discurs capitalista la major part del temps, aquest discurs gaudeix de la creació de les plusvàlues i del poder que els diners porten; de fet és el discurs que ha pres el paper de l'Anticrist al segle XX i el que fa material el que només és símbol, l'Esperit Sant, els diners.
El meu cunyat és una persona a qui dec molt, ell em posa en la terra darrerament, em posa els obstacles que he de superar per a guanyar-me a la meua dona, la meua vida i el dret a la pau, a banda de fer-me créixer intel·lectualment, espiritualment i vital.
Però hui m'ha posat una prova molt difícil, en veritat m'ha posat en un veritable dilema, jo tinc com a símptoma, com a ens vital el català-valencià i el fumar i, sa mare, la meua sogra, ni entén català-valencià ni accepta el fum i, tenim abans de les seues noces les reunions familiars de Nadal i de Nit Bona. Com m'ho faré? Si ell ha posat aquesta condició per a fer lícita la seua boda amb el meu sacrifici?
Hui li he exposat el dilema del tren, si un tren va a molta velocitat i sense frens per una via en la que hi ha quaranta persones i per la del costat només n'hi ha una, és lícit canviar el tren de via? Alexandre ho faria, trencaria el nus gordià amb la seua espasa, però hi ha cap altra manera de deslligar el nus gordià, una tercera o una quarta manera? Potser la solució és no fer-se controlador de vies de tren, jo com a persona vàlida sé que la mort i la vida són dues companyes inseparables, però espere amb fe viure uns quants anyets més. 
I he arribat a la conclusió per a deslligar-lo que ha calgut un calfred seguit d'un persignar-se i després fer aquest escrit; a més sabent que el discurs capitalista no entén del símbol, però el pot aprendre i alhora funcionar, doncs la reacció al seu engany ja està feta, ja està el sacrifici exorcitzat i tots tindrem, si Déu vol, el nostre fruit, el meu el seu benestar i la nostra vida, que passa per una tranquil·la boda i un feliç matrimoni.
I saber que el fal·lus de les persones del discurs capitalista rau en crear i solucionar problemes, millor, naix en el moment de la seua solució, fins un altre problema, no hi ha solucions finals ni societats celestials comunistes.

diumenge, de desembre 13, 2015

La botifarra i les raons

Deia el tio Jaume, un vell grauer del meu barri una frase que resumeix tot el que se sap, o si més no, jo sé d’ètica política:
_De Rússia m’agrà la butifarra i d’Amèrica les raons*.
I afegia després, tot cofoi, fent un colofó de la seua experiència vital d’home que no havia estat cultivat però que atresorava una saviesa exemplar, la saviesa de qui sap que hi ha un mur infranquejable entre logos i ethos, allò individual i allò col•lectiu:
_De Hitler res i com hem de minjar i pensar pos on millor estic és en ma casa.
El tio Jaume era un home que havia viscut la guerra civil al bàndol republicà, no faré un judici polític i així superficial d’aquesta guerra, sinó que vos parlaré de la joventut, de la crueltat de la jovenesa i del trellat de vegades de la maduresa.
Hi ha moltes dites i refranys, Sap més el dimoni per vell que per diable, tot el que puja baixa, la mandra és la llavor del diable, més val vell conegut que nou per conèixer, etc. I d’aquesta darrera us en parlaré:
Modernament se sap en un munt de disciplines que tot sistema ha de tenir les seues crisis, és més, no funciona un sistema eternament, ha d’aturar-se, pujar, baixar i malauradament té també els seus conflictes i guerres en el cas dels sistemes històrics.
El jovent dels anys 50 va ser un de joiós i podat, havien passat una guerra, amb la repressió del franquisme i la manca de llibertat, joiós perquè la guerra feia onze anys que havia passat, hi havia fam, però era la joventut del sistema, podat perquè faltaven les raons, que deia el tio Jaume, la possibilitat de pensar i viure en llibertat, aleshores la por era evident, però als anys 60 aquella joventut va crear una de nova, la moderna generació de la transició, gent intel•ligent i ja més dilatada diguem-ne psicològicament, Espanya s’obria als E.U.A. i començava a perdre la por, la dictadura es relaxava i aquell grup de persones trobaven que ja no estaven de grat amb aquell país que volia, per vellesa del sistema, canviar a una democràcia, la gent volia pensar en llibertat i volia parlar, fer política fins i tot. La dictadura arribava a la vellesa.
En aquella època les convulsions d’una joventut, d’un país rebel, es van fer paleses fins arribar als anys 80, va arribar la generació que havia viscut el millor d’una dictadura, però al cap i a la fi una dictadura, que havia aconseguit pel pur materialisme dialèctic marxista, la democràcia, hi ha el consens entre la vella i la nova Espanya, i comença un període tot i que amb algunes mancances, de força esperit democràtic.
Però tot arriba a la seua fi, i no es que vulga acabar amb la democràcia, que s’autoalimenta en cada elecció lògicament, però un cert grau de descontentament, d’un malestar en la cultura que ja Freud explica molt clarament es produeix, els no tan jòvens que no han viscut els últims bocins de la dictadura prenen amb la tercera i quarta legislatura, un aire de revolta, de no fer-se'n responsables de llurs pròpies accions i pensaments, un tarannà extrem, no ho dic lògicament per llurs idees, sinó per la gran quantitat de gent que unilateralment defensa quatre o cinc idees sense parar-se a fer un judici personal i individual, açò, lògicament, cal que hi haja partits, no podem ser quaranta-cinc milions de filòsofs, és incentivat pels poders polítics, pel discurs de l’amo, que no vol ser desemmascarat.
Ningú no veu la dificultat de fer un sol judici col•lectiu, tothom parla i té la raó, ningú no alimenta la condescendència, la tolerància i el diàleg, paral•lelament a tot Europa se succeeix aquesta nova tendència ideològica, hi ha un sol Déu per a aquestes persones que ja han perdut el nord, la humanitat, i és la figura del metge, del científic, que ens bombardeja amb prohibicions, judicis de valor, teràpies farmacològiques, profilaxi, hipocondria, mentre que proliferen a tot el planeta grupuscles delirants, fent política, religió, pseudo-humanisme, ocultisme, etcètera.
La nova generació dóna la raó a Nietzsche, el gurú de la lògica del fal•lus, però un dels tres pilars de l’Occident amb Marx i Freud, de tant en tant cal una guerra que ningú no vol ni veu, però com en un cos anestesiat, analgesitzat i entre coixins el fluix aire d’un refredat provoca una hecatombe.
I després donant un salt de l'ètica psicoanalítica, és a dir, del discurs de l'analista a l'histèric, dir que caldrà fer una política de l’enteniment entre els hòmens i la condescendència amb la bondat, sí, tornar una altra vegada a la bondat donada en classes d’escoles estatals o privades per evitar que la solitud i la por a la llibertat faça delirar a aquesta espècie, que està perdent el nord, l’eix, l’únic entrebanc és que tothom pot parlar, i és una paradoxa inherent al sistema, a l’ésser humà, tothom pot publicar a la xarxa, tothom diu la seua i el sistema arreplega tots els deliris de cadascun dels hòmens escriptors. Abans eren els literats i els filòsofs i qui comprava un llibre i el llegia qui escampava o llaurava la llavor per on anava, hui hi ha una metàstasi del deliri humà.
Jo pense que l’únic que podem fer és fer pensar i donar de menjar, com deia el tio Jaume, la botifarra i les raons, tot allò altre ha de ser una mica menys important.



*Normalment quan un parla des del discurs de l'analista, com ho feia el tio Jaume, els que s'identifiquen amb idees de dretes et veuen com esquerrà i els que ho fan amb les d'esquerres com dretà, els de centre, vaja, eixos sempre s'esglaien d'un lliurepensador, el problema no són les idees sinó agafar el lot i esdevenir un paleta del discurs histèric, de fet quan ens quedem amb el lot no són les idees el que ens mou, sinó la necessitat de tenir un pare que ens diga el que hem de fer, és molt dura la solitud de pensar per si mateix.


dimarts, de desembre 08, 2015

La Puríssima, la Immaculada Concepció

Hui se celebra la Puríssima, la Immaculada Concepció, és un moment en què la consciència del Cosmos s'ajunta amb la matèria per a formar la vida, i aquest naixement no té el pecat de la transgressió al Pare, si no que és de franc.
Hui és un dia màgic, diví, felicitats a totes les Immaculades.

Dos tipus bàsics d'intel·ligència

Segons en quin discurs estiguem serà la nostra relació de desig amb el saber, els individus que solen estar al discurs histèric tenen una relació de desig amb el saber directa, saber els proporciona gaudi, és la seua meta, per això són els qui nodreixen el tipus de persones que escriuen, que fan poesia, carreres i activitats basades en el coneixement de l'ésser humà, el món, la ciència i les arts.
Mentre que hi ha un altre tipus de persones o d'intel·ligència que busca més prompte els beneficis abans que el que un possible ens “saber” els puga donar, són els individus que no tenen eixa relació desig-saber directa i necessiten comprar el saber d'un altre en el discurs histèric, universitari o de l'analista si són al discurs capitalista, o dirigir a un altre per traure profit del seu saber si estan al de l'amo.
És per això que el món funciona, que el saber dels individus que són al discurs histèric, universitari o de l'analista és comprat o fa servei a persones del discurs de l'amo i del capitalista per així crear els bens de consum, l'avenç en medicina, la simple presència amorosa del saber, etc. Que nodrirà la societat, tant en la seua espiritualitat com en la vessant capitalista o social.
Així podem dir que hi ha dos tipus d'intel·ligència, la que es basa en el saber individual, d'una sola persona, el savi, el vell, el professor, el pensador, etc. I la que es basa en els resultats, en servir-se d'un d'aquests per a fer el que se sol anomenar “carrera”, un exemple pot ser el polític, el capitalista, l'home del món dels negocis o finances o el simple cap en la nostra faena.
Ambdós tipus d'intel·ligència, la pràctica i la contemplativa s'uneixen i es complementen per a fer d'aquesta la meravella que suposa el coneixement humà, la consciència humana.

dissabte, de desembre 05, 2015

Quan donem crèdit a algú, un lloc on ningú no perd

Cal que hi haja sempre dues cares, com a mínim, per a qualsevol realitat, els budistes les anomenen yin i yang i, cal que sapiem que sempre hi ha algú per damunt de nosaltres que ens pot ajudar, a prendre una decisió, a resoldre un problema o simplement a fer d'obrer de la construcció o de cambrer del nostre negoci o empresa.
Hui he llegit un article de Miquel Bassols, psicoanalista; que tractava sobre Sor María, una monja de clausura de la que tots dos, tot lo món hem d'aprendre, no per a ser igual que ella, no per a aconseguir el poder que ser l'Altre de Déu ens pot donar, no per la lògica del fal·lus, sinó com en una contradicció paradoxal amb la tranquil·litat que aquesta lògica, també necessària, ens pot fer i, és el meu cas, en la relació amb el món, amb la meua família, amb la relació amb l'altre.
El que vull dir és que sempre cal que pressuposem un suposat subjecte saber per damunt de nosaltres, per a què el nostre “Jo”, que és de tots menys nostre, descanse.
Però no és tan fàcil, ens podem perdre en una identificació amb un violent o en el millor dels casos amb un bon “capellà”, però que no serà mai un espill, ni ho pot ser, de nosaltres.
El cert és que la identificació amb la nostra figura suposat subjecte saber depén de molts factors i, un d'ells és l'amor cap a la figura eix que va regir en la nostra infantesa, però també amb la bona fe, la bona voluntat, no és un foll aquell qui delira, sinó aquell qui fa mal amb el seu deliri, amb la intenció.
I els he donat les gràcies, perquè per un moment, mentre llegia l'article he descansat de ser amo, amo de mi mateix, per a fer-me fill, fill de Déu.
Fill de Déu amb la meua escolta, fora de la lògica de la pèrdua del fal·lus. Això és la figura paterna o eix, en aquest amor després hi rau.
A aquesta monja i a “capellans” de totes les religions, tant com a científics afamats de curiositats, els devem la nostra continuïtat, sapiem veure-ho, tot i que no ens empenyorem a fer la guerra per a demostrar-ho. La veritat és que els ho devem, ens ho devem a tots, perquè tots som necessaris, esclaus i amos a qui donar crèdit.

divendres, de desembre 04, 2015

L'Home es mossega els seus peus

Aquest article el dedique al meu oncle Juan, ell va voler fer una família d'escriptors i, sabia que no només hom és amb la llapissera.

L'Home es mossega els seus peus

Caldria dir “baronisme” o “masclisme”? Ni una cosa ni l'altra, l'home, els hòmens, l'Home no ha tingut mai el sentiment de classe amb respecte a si mateix i sí el de ser un, hòmens i dones, l'Home.
Caldria anomenar feminisme o “femellisme”? L'anomenat feminisme entronca amb el marxisme i amb la reacció de l'enveja del penis de les dones o de certes dones en contra de la idea d'Home, de la idea d'Humanitat.
Quan ¿les dones? Creen el feminisme no estan fent sinó identificar-se contra el baró, contra l'Home, com aquest ho va fer contra Déu, reacció que esdevé contradictòria, com la mateixa feminitat, en la seua identificació de classe, perquè es masculinitza.
Una bona feminista hauria de saber que ser-ho és ser el revolucionari que està malalt de diabetis, ha de saber que si acaba amb la societat o amb l'Home va ell o ella al darrere, tan bàsica és la idea de fal·lus, tan bàsic és el símbol i tan important i fràgil.
Si ja abans de Crist, Plató o Sòcrates van parlar de l'amant i l'estimat, al Fedro; tot dient, que en el fons, l'amant “mata” l'estimat, però que cal una ocultació d'aquesta “falsa” realitat per a què la parella funcione, per a què funcione l'amor; no ho deien de bades, sinó que sabia o sabien que certes veritats són en si mateixes, com les que espolsa de vegades el discurs de la ciència, l'universitari, mentides. Perquè en aquest cas no hi ha amant o estimat, sinó que els llocs són una contradicció paradoxal.
Cal que es mantinga una relació sagrada entre el yin i el yang i cal el respecte, no es pot anatemitzar al baró anomenant-lo “masclista” pel simple fet de ser mascle, pel simple fet de tenir el fal·lus, de ser el símbol.
Això atiarà infinitament l'enveja del penis del baró i crearà i auto-generarà la violència domèstica i la fi, potser, de la nostra civilització.
I és cert que la presa de classe per certes dones o la seua masculinització ha fet que l'Home, millor, la societat cedira davant de les demandes femenines, això cal mantenir-lo, aquesta tensió, però sense tensar fins al límit la corda.
I potser també que la ¿veritat? D'aquest discurs siga destructiva, però sapiem que la destrucció crea destrucció i, només l'amor, del que es parlava al Fedro, crea o fa possible la pau.

dimecres, de desembre 02, 2015

Zuckerberg, un home que estima, que no tem la mort

Si dels registres polític i econòmic admet que no sé pràcticament res, tot i saber més que molts professionals, del lingüístic o religiós entenc, i entenc massa; aquest home, Zuckerberg, és un home que no tem la mort, és l'únic d'ell que sé del cert i, puc inferir racionalment, sense conéixer-lo, que és un home que estima.
No és el mateix donar un 99% d'una gran fortuna que d'un jornal de set-cent eurista, ja no es pot parlar de mileurisme si no és positivament.
I no, no és el mateix, hi ha un límit de despreniment de diners en què entra el discurs del ric, el discurs d'un veritable capitalista, i normalment un ric no estima, millor dit, un capitalista real no estima i, pot donar un 1% dels seus diners, sempre benvinguts, tant ells com els seus diners; però no gairebé un 99%.
Què estic dient? Doncs que aquest home és un home que viu per a saber i no per a fer diners, però ha estat tan gran la seua vàlua que ha fet els diners sense ni tan sols proposar-s'ho.
Ell volia, fent feisbuc, lliurar-se de la mort, creant com una dona simbòlica (fora de les connotacions sexuals), estimant i; ha trobat l'amor, benaurat siga aquest home i els qui el coneixem, de prop o en la llunyania.
Espere que hi haja al discurs capitalista hòmens així, com els que naixen del meu discurs, l'histèric. Gràcies senyor Zuckerberg, infinites gràcies.

diumenge, de novembre 29, 2015

És bo per al sexe tenir llargs períodes de trellat?

La pregunta, per a un racionalista, sembla contestada afirmativament, però no estaria fent sinó enganyant-se, un racionalista fa l'amor amb la seua dona o home i, aquest fet és donat quan hi ha en l'individu una manca de trellat o bogeria, provocada per un conflicte o desequilibri o simplement endògena, és a dir, per un conflicte inherent a la seua personalitat.
Mireu, portava una setmana sense grans sotracs, admetent i paint tot tipus de desavinences, ha estat una setmana, de totes les maneres, econòmicament, social-lingüística i política (és a dir, l'harmonia familiar) d'allò més plaent i, el meu gaudi sexual estava sota mínims, he demanat, en un acte de fe, del que molts dubtaran i fins i tot els causarà hilaritat, he demanat als arbres del parc de prop de casa meua que em donaren una mica d'interés pel sexe i, el primer conflicte que m'ha obert el cos clarament al gaudi ha estat que un blocaire amic no m'ha publicat dos comentaris “trellats” que jo li havia fet.
Cal necessàriament un desencontre amb algú, amb la nostra dona, de tipus econòmic, o de qualsevol tipus, per a què es produïsca el gaudi sexual, no, no es bo tenir llargs períodes de trellat, si el que volem és fer l'amor, això els ho deixe als savis, més interessats en la vida que jo mateix.
Potser si jo haguera de portar un país em caldria que el meu trellat fora inexpugnable, però no si he de viure amb parella i ser, no un savi, sinó un aspirant, amb els meus baixons i pujades, crisis que em fan com sóc, és a dir ningú.

dilluns, de novembre 23, 2015

El cogombre multicultural

Com que era un matrimoni clàssic els joguets sexuals no havien entrat mai a la cambra marital, però tot i que els artificials els estaven prohibits, més que res pel què dirien els dependents dels sex shops, els naturals els hi eren d'allò més habituals i van agafar, pare i mare, un bon cogombre per a acompanyar-los en la rutina, ja madura, del llur llit.
La dona, que no veia cap problema en comprar-ne, ningú no sabria si eren per al cul, la figa o l'estómac, el va deixar, una volta usat, al fruiter i, va ser la filla major qui el va agafar per a fer un xicotet coit solitari, tan exhausta va restar que se li van anar momentàniament totes les solituds i les discussions que sovint tenia amb la mare.
El cogombre va anar a l'aparador, era el lloc més visible i menys sospitós, va pensar la neuròtica, per falta de sexe, de la filla i, va ser festejat pel germà xicotet, que també va fer-lo el seu partenaire fins l'extenuació, tres van caure i , és que a falta de figa bo és rave.
Finalment la iaia el va cuinar i tots amb una ganyota de fàstic, però amb un somrís còmplice, se'l van menjar, un cogombre que havia pres el camí del cul, de la figa i de l'estómac, es podia parlar d'un de multicultural, per la quantitat de llocs i camins presos o en què s'havia, en aquest cas, ficat i, és per això que l'he batejat amb aquest epítet, tot i que ja finit, adient a la seua condició.

diumenge, de novembre 22, 2015

Dels idealistes, l'inconscient, mesura de totes les coses

“En veritat, un monstre és el poder d'eixe alabar i censurar. Digues, germà meu, qui em domina eixe monstre? Digues, qui posa cadenes a les mil cues d'eixe animal? Mil metes hi ha hagut fins ara, doncs mil pobles hi ha hagut. Només falta la cadena que lligue les mil cues, falta l'única meta. Encara no té la humanitat cap meta.
Però digueu-me, germans: Si a la humanitat li falta encara la meta, no falta encara també – ella mateixa -”
Així parlà Zaratustra
És un fragment del llibre “Així parlà Zaratustra” i del capítol “De les mil metes i de l'única meta”; en ell Nietzsche vol dir-nos que cada poble s'identifica contra el poble veí, cada persona contra el seu amic o enemic i, que l'Home, “mensch” en alemany, és el “mensuratio” llatí, si sabem la importància de les metonímies ho comprendrem millor; aquell qui crea en l'acte de jutjar, de fet no pot haver-hi un ésser “no jutge” d'un altre ésser i, és la bèstia jutge que tots portem dins qui fa tasca, el món com el coneixem, l'Home amb la seua voluntat de viure, el desig, jutja i crea i, és l'inconscient col·lectiu o el Gran Altre, qui en connexió íntima amb cadascun de nosaltres ens permet fer servir el deliri socialitzat que suposa el llenguatge, com tota l'obra humana, com un deliri d'identificacions, amors, desitjos, lluites i bregues.
Quan ens entossudim en fer encabir el nostre ideal més enllà del que el sentit comú ens diu, el nostre Jo, que no és altra cosa que la fe en la col·lectivitat o inconscient col·lectiu i, ens empenyorem en no escoltar eixes paraules que venen del nostre Jo, que no és nostre, és quan ens oblidem que primerament sentim, després actuem i finalment pensem, que fem pagar el sou del nostre ideal a les nostres víctimes, sí, ens fem botxins d'éssers innocents, si es pot ser innocent de l'ideal, fins i tot arribant a l'anihilament físic. Diuen els camperols de l'Horta, tot parlant dels idealistes, que si a un ruc li poses una safanòria al jou de la parella t'omple el camp de cavallons, tot i que se'n duga al llaurador al darrere.

dimecres, de novembre 18, 2015

El silenci és la condició de la paraula

Temple d'Asclepi
Jo sé que el fet de les crisis i amb elles les guerres se succeeix periòdicament, com un despertador clavat a les nou hores o un disc ratllat i, sé també que en un conflicte mai no hi ha un sol culpable, quan ho és entre dos. La connivència entre víctima i botxí fa que fins i tot les víctimes han d'amagar pensaments i actes no aptes per a la convivència.
Ens hem cansat de la pau? Sembla que sí, necessitem un nou gruix d'intel·lectuals que ens facen escriure i pensar, viure des del discurs de l'analista, o si més no, des d'una postura crítica.
La generació de la transició tenia eixe nivell, hòmens que havien de refer un país malmés i odiós en tantes bregues i morts, sabien que tots havíem d'oblidar, pensaran vostès que la memòria històrica és necessària, però aquest país ha de passar pàgina, disculpar i endegar el que tots inconscientment o conscient ja sabem, la nostra intolerància, des de les postures polítiques fins a les diferents llengües que malviuen d'un costat a l'altre de la pell de brau, que deia Espriu, som fills d'aquells maulets, dels gudaris, dels tercios, però hui, a un món que li sobren els soldats, açò ha d'acabar.
Hem d'acabar amb les armes, amb la venjança, i fer servir els llibres, la cultura, les llengües, el món, el nostre país no aguantaria ja una crisi periòdica ni contingent, penseu que jo sóc fill d'un soldat de la tretzena brigada mixta de l'exèrcit republicà i sé de què parle, tinc la guerra civil molt a prop encara, cosa que el gruix de la gent ja ha oblidat, però no sóc, malgrat la meua voluntat un intel·lectual, em manca cos teòric i voluntat, amb la qual cosa poca cosa puc fer-hi, però quan sent un histèric desmemoriat atacar des d'un costat em pose en l'altre i a l'inrevés i, en eixe vaivé i en la possibilitat, que hem d'atiar, per a què cadascun puga ser com voldria, rau la pau, la llibertat, la tolerància, doncs el silenci és la condició de la paraula que deia Pontalis, el silenci de les nostres dèries destructives i autodestructives, de l'instint de mort materialitzat a banda del saber inconscient.

dimarts, de novembre 17, 2015

Aquells feliços noranta

Jo tenia un amic que allà pels anys noranta em deia que aquells anys serien anomenats els feliços noranta. Quina raó tenia el xic, doncs era encara un xic, tots hem assistit impassibles, humiliats i bovins al que ha estat aquesta transformació, una vida, basada en la xarxa d'Internet, que ens ha donat moltes alegries, però també molts problemes, què parlar dels problemes que ens ha donat, una família desestructurada en l'àmbit global, no, no és que estiga dient que no tots tenim dret a la família, però sí que el que abans ens semblava com entranyable, hui ha quedat en el passat.
Espere que a poc a poc torne la normalitat, la menys normal de les paraules, doncs en èpoques de grans i bàsics principis hem tingut grans guerres i bregues també.
Pel bé de tot lo món espere un món on la xarxa es conjumine amb l'amor, aquell que tots els taumaturgs han exalçat, és l'únic camí, l'única carretera ferma.

diumenge, de novembre 15, 2015

Què s'amaga darrere de la violència religiosa?

Molts conversos musulmans o soldats de l'autoanomenat Exèrcit Islàmic ens diuen que no són acceptats ni al seus països d'origen ni als que pretenen pertànyer, això junt al principal motiu d'aquesta barbàrie, que no és més que l'angoixa, fa que puguen, persones que fins al dia anterior se'ls veia “normals”, puguen matar indiscriminadament i fins i tot morir.
Els sistemes, ens, individus recolzem la nostra estabilitat en tres registres; el polític, l'econòmic i el lingüístic o religiós; aquest darrer és tan important com els altres dos, van per separat, però si un fa fallida cauen tots els altres.
La caiguda de la figura paterna a Occident s'està o ha estat covant-se cent anys ençà, la societat o societats occidentals han patit odis, enveges del penis i sobretot angoixes de castració, que són les que materialitzen la violència, açò ha passat degut a la caiguda de l'entranyabilitat de la família, i als països musulmans aquesta caiguda s'ha produït deu anys ençà, amb el que aquesta velocitat ha comportat d'angoixa afegida, mireu, imagineu un pare o mare de família musulmà que veu que els seus fills fan l'amor amb normalitat amb els seus nuvis o núvies, compren preservatius, veuen un món alié a la seua tradició, s'abandona el culte, etcètera, aleshores ix en els barons un sentiment d'angoixa de castració que atia l'enveja del penis de llurs dones i, aquesta enveja atia l'angoixa dels barons, fent un bucle que no fa més que de catalitzador de la violència.
I, quina és la benzina d'aquesta violència? Bàsicament una volta la caiguda de la figura paterna s'està fent palesa, és la sensualitat humana, aquesta violència es nodreix de la sensualitat per a gaudir; el gaudi sexual és l'instint de mort de l'ésser humà, la prova la tenim en què als jòvens conversos i nadius musulmans se'ls ven que si maten a un infidel tindran un grapat de dones belles i verges al Cel, que la mort violenta no és més que la picada d'una vespa i, que estem a la fi de la Història, la qual cosa la cerquen com a símptoma del Thanatos, instint de mort o gaudi sexual i, que tot musulmà, en una crida fal·laç, ha de ser un soldat que mate impurs.
Un jove, normalment fadrí i, no només baró, sinó també dona, busca gaudir en una identificació infinita amb l'ideal, cerca una parella jove i la felicitat eterna, que en no aconseguir li fa viatjar a països en conflicte per a matar i morir.
És el romanticisme barrejat d'angoixa de castració i d'enveja del penis, el mateix que va provocar la II Guerra Mundial i aquesta guerra, si va tenir un sentit va ser vacunar contra qualsevol altra guerra i contra la barbàrie.
Les solucions que se m'acudeixen van en el sentit de nuar el nus de la Història, creixement econòmic o bondat econòmica, llibertat, manteniment del principi d'autoritat que encara hi quede, polítiques d'integració a les cultures dels països o regions acollidores i malauradament vigilància, no hi ha una altra solució que no passe per la vigilància, que no per la guerra, tot i que aquesta vigilància puga comportar molèsties per a exercir la llibertat, sempre necessària.

129

Cent vint-i-nou assassinats a les vostres mans!

Cent vint-i-nou lloses sobre el vostre cap!

Cent vint-i-nou lloses sobre els nostres caps.

divendres, de novembre 13, 2015

Proscripció del baró en la cienciocràcia. L'estat científico-capitalista

Aquest matí* la meua dona ha rebut una trucada de la policia, des de la secció de protecció a les dones; feia tres dies havia anat al metge, al comissari del sistema, amb un xicotet dolor a l'esquena, la cosa va ser diagnosticada com una enganxada muscular, afortunadament per a mi açò només m'ha passat per primera vegada i la policia en sentir la veu joiosa de la meua dona al telèfon s'ha disculpat, però ací està l'espasa de Damocles sobre el meu cap, el cap de tot baró, col·laborador o crític amb la cienciocràcia.
Jo no maltracte les dones! No he fet mai ni psicològicament ni física mal a cap dona! Senyors, fins on hem arribat! I ja són moltes les queixes que d'un any ençà estic vessant sobre aquesta pobra plataforma, tan rica de vegades com a eina de poder; Jo estime la meua dona! Jo no concep la violència! És tan difícil d'entendre!
Les dones han creat la "Dona", el que simbòlicament Nietzsche va batejar amb l'Anticrist, en identificar-se contra el baró, abans i ara, sempre, seguiran sent les dones, la dona no existeix, existeixen les dones, una per una, tan bonica és la individualitat i la feminitat de la que naix, com odiada per aquest estat que castiga la mateixa feminitat i de retruc al baró i la individualitat, la llibertat, l'un per un femení, el no-tot femení sota la creació de la “Dona” com a caricatura del tot masculí o la basta idea del cafè per a tothom masculí que ja és hora de desterrar, els generalismes que valen per tothom, típic d'allò masculí.
Les pitjors profecies com ara “Minority report” o pitjors, perquè en aquest cas no ha hagut ni la intenció, ha estat una mera entelèquia, de la ciència ficció s'estan acomplint, quan jo admire profundament els poetes i la literatura no és per la bellesa dels seus cants, que també, ni per les descripcions acurades de personatges i situacions sinó perquè la poesia, la literatura s'avança en mil·lenaris al que després arribarà a ser la Història.
El passat, el present i el futur no són sinó sengles entelèquies i, això ho saben, ho sabem molt bé els pacífics, educats i cultes alhora que humils poetes, tot i que també sabem reaccionar quan se'ns toquen els collons, senyor amo, senyor ciència, senyor capital!

*El trist succés em va passar fa ja més de dos anys.

dimarts, de novembre 10, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. L'infinit camí cap a la normalitat

O la llebre al final del camí; si una cosa va fer bé la transició amb respecte a les nacions espanyoles va ser deixar l'equació oberta, de les competències; un patriota, com qualsevol persona, necessita saber que sempre hi ha un camí més lluny del que ha abastat i, creure que algun dia arribarà a la meta.
La meta és la concepció masculina, però hui amb la Nova Era se'ns imposa el camí, que no la meta i els polítics de la transició van saber posar als nacionalismes eixa safanòria davant dels seus ulls per a què la màquina no s'aturara.
Heidegger va dir que el concepte és el temps de deconstrucció de la cosa, el que vol dir que la Història cavalca dialècticament cap al cim, tot i que no combregue amb ell amb que haja d'haver un cim i una caiguda, sinó que ben fet la cosa pot allargar-se tant com vulguem, fins a límits inimaginables.
Hui en una hipotètica reforma de la Constitució podríem posar la safanòria dels nacionalismes nacionals en la normalitat de llurs llengües pròpies, sempre hi haurà marge a la millora, tot pensant en la globalització i en la gran tendència cap a la uniformitat lingüística.
De fet un sistema, individu o ens està format per tres registres, el simbòlic o lingüístic, el real o econòmic i l'imaginari o polític i, és el registre lingüístic, el religiós qui conforma el problema dels nacionalismes, més o gairebé més importants que el polític o l'econòmic en aquest cas.
Sabem que un poble necessita d'un amo i aquest d'un poble; a Catalunya hi ha tots dos, amb la qual cosa el registre lingüístic o religiós, el de la llengua, conforma el nou impuls independentista. A més dificultat per a fer servir la llengua pròpia més independentistes; a més obstacles polítics o econòmics augmenta el seu nombre.
Sapiem fer com els polítics de la transició, sapiem deixar oberta l'equació per a què aquest país tinga, malgrat els que el voldrien mort, un llarg període de pau.

Taverner ambiciós


Ca Llopis era una xicoteta bodega familiar situada a l’àrea metropolitana de València, concretament a la ciutat d’Aldaia, els seus propietaris eren Vicent Llopis i Marina Sánchez, un valencià i una colombiana que feien un matrimoni molt ben avingut de cara a la concurrència, no tenien fills i es dedicaven a regentar la petita taverna per la que passaven els habituals clients, gent que demanava un esmorzar a primera hora del matí i s’estaven fins a l’hora del dinar.
La vesprada era molt anodina i només s’hi aplegaven els típics borratxos, per la qual cosa, el Sento, com li deien al Vicent, estava cansat de portar el pes del negoci, degut als pocs guanys i volia vendre’l, cosa que neguitejava a la Marina, que havia alçat el local de fadrina, nouvinguda d’Amèrica.
El Sento era una persona molt ambiciosa i amb els seus cinquanta anys pensava que vendre la bodega era una de les últimes oportunitats que li quedaven per a mamprendre el vol i divorciar-se de la seua dona, que no per vella ni per lletja era menystinguda, sinó pel seu caràcter que ja no aguantava.
Ja havien parlat de la venda del local, la qual cosa provocava grans baralles entre ambdós, fins a tal punt que a Sento se li va anar la mà, i li va donar una empenta que va resultar mortal.
Sabia que s’enfrontava a una condemna per infringir la llei de la manera més extrema, si no trobava una solució per passar inadvertit.
Què faria amb el cadàver? Trucaria a la policia? Confessaria?
El cremaria? Massa fum.
Si el trossejava li seria molt difícil desprendre-se’n dels bocins, i si malgrat tot l’enxampaven, la condemna seria de per vida, degut als agreujants.
Però com tot en aquesta vida té una solució, si més no, en teoria; va pensar en els barrils de vi. Ell havia tastat el de Toro, que es feia amb raïm i una volta fet se li afegia carn, sabia que l’alcohol s’ho menjava tot.
Havia trobat la solució.
Va ficar el cadàver al barril i va esperar sis llargs mesos en què no faltava dia que algú li preguntara per la Marina. Ella se n’havia anat a la seua terra. Havia de cuidar de la seua neboda, perquè, i açò era cert, havia mort el seu cunyat que vivia a un menut poble de Colòmbia, per la selva amazònica, en el qual la guerrilla feia estralls. Ningú no s’estranyava de la història per la bona reputació del Sento i per passar per ser un bon xic de cara al poble.
Passat aquest temps anava a llançar el barril, però s’ho repensà. I si el venia i en treia algun benefici? Ara que tant necessitava els diners si volia muntar el restaurant al centre de València, aquell que havia estat el seu somni.
Va anar venent el vi, fins al dia en que va voler celebrar que tancava la taverna, va convidar amics i coneguts als que va servir les últimes existències i amb elles el pòsit que quedava d'aquella beguda.
A molts els van passar inadvertits els grumolls de silicona de les mamelles postisses de la difunta, barrejats amb el licor, però hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per posar l’afer en mans de l’oficina del consumidor, que dies més tard li va obrir un expedient informatiu per a determinar els motius d'aquest succés. També hi havia gent amb les que el Sento no s’esqueia.
La seua única resposta davant el jutge va ser:
_Pensava que m’havia casat amb una persona sincera, jo que estava tan orgullós de les seues mamelles!

dissabte, de novembre 07, 2015

Productes cosmètics

Vos sorprendrà enormement el conte següent i el desenllaç al que podem arribar si volem canviar el curs de la natura, i sobretot la gran efectivitat, si em creieu, dels productes cosmètics.
La veritat és que tot lo món ha desitjat des de sempre ésser tothora jove, no morir mai, tot i que si no morírem la vida se’ns faria insuportable, doncs heus ací el que la natura inventa per evitar el tedi de la immortalitat:
Tot va començar fa un any, un amic meu, Jordi, treballava i regentava un laboratori de productes cosmètics, era un intel·lectual de la química, un enginyer químic, tenia la il·lusió de portar el seu pare, un home ja major, a veure les instal·lacions de la seua fàbrica, era la casa Wiswoth, ell que era valencià, havia triat el nom treient-se’l de la màniga, perquè semblara un nom bonic, glamourós i sobretot comercial, pertanyia a la coenta burgesia valenciana.
El pare que tenia noranta-dos anys va ser pujat al seu cotxe després de llargs escorços, va deixar el seu bastonet al seient del darrere i allà van anar tots dos.
En entrar per la porta de la fàbrica, al pare, que ja tenia els sentits olfactius una mica atrofiats li va semblar que aquella olor a semen de balena, a bava de caragol, i a altres productes vivificadors el marejaven, així a la mitja hora li va entrar una mica d’angúnia.
-Pobre home- va pensar el seu fill, que amb tota la seua generositat cap a son pare, li anava mostrant els grans barrils de greixosos elixirs, però el iaio que no controlava els seus passos va relliscar en un moment de despiste i de cop i volta va caure de cul al barril de la “Blue essence”, un producte que rejovenia la pell de qui tenia la sort de tractar-s’hi.
La visita va acabar, pare i fill una volta finida la jornada laboral van marxar cap a llur casa amb cotxe i amb les mateixes dificultats per a pujar-hi.
Una volta el van dutxar, el pare es va gitar i va dormir tota una nit, d’un sol colp, allò havia estat un somni, feia molt de temps que no dormia igual, ho va atribuir a la llarga caminada i al dia tan mogut.
Va passar una curta setmana i el pare estava més actiu, més viu, ja no tenia la tensió pels núvols, com havia estat fins aleshores des dels vuitanta, en passar un mes les arrugues se li estaven esborrant, i no cal dir que als tres mesos el pare havia rejovenit si més no quinze anys. Allò era un miracle, al quart mes d’ençà la caiguda ja era un home ben plantat i es va apuntar a un club de petanca, i un mes després a un d’atletisme.
Cada vegada el pare de Jordi estava mes jove, i es va anar preocupant, es preguntava fins on arribaria la seua joventut, però com tot anava bé no va visitar els metges, en dos mesos va esdevenir un nadó de tres, i poc més tard un nounat, el Jordi, ja mosquejat, va llançar la fórmula de la ”Blue essence” i tot el producte sense donar part a les autoritats, el seu iaio anava directe cap al no-res.
Finalment per evitar escàndols va ser sepultat a la tassa del vàter de casa, hi cabia de ben segur, ja només era una massa informe de semen i líquid seminal, el sepeli es va fer en el silenci de llur comú amb els plors continguts del seu fill, algun nét i tota la família que va ser comminada pel Jordi a guardar el secret.

dijous, de novembre 05, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. La meua reforma de la Constitució

Cal que hi haja un govern de coalició entre el PP i el PSOE i que es reunisquen com a primer interessat Mariano Rajoy, com a segon i part masculina predominant Artur Mas, com a tercer i part masculina secundària Pedro Sánchez i com a quart convidat i part en l'ombra Iñigo Urkullu, com a actor del canvi en la Constitució i quart element esqueixat del grup, en aquest cas unitat bàsica de comunicació, que amb la nova revolució de la consciència, també hi dirà la seua.
Les reformes fonamentals són al meu parer la separació de poders, la declaració d'immersió lingüística en tots els àmbits de la vida social i cultural en els territoris amb llengua pròpia a banda de la castellana; la prima econòmica, també a aquests territoris, dels mitjans de comunicació en les llengües pròpies i un concert econòmic semblant al del País Basc per a Catalunya, a banda de que el finançament en les altres regions siga segons el PIB, el nombre d'habitants i l'IPC.
A canvi competències d'educació centralitzades per a crear un projecte de nació espanyola format per quatre o sis nacions, si tenim en compte les llengües aragoneses i lleoneses.

dimecres, de novembre 04, 2015

El malestar en la cultura de Sigmund Freud

L’ésser humà cau en la neurosi perquè no aconsegueix suportar el grau de frustració que li imposa la societat en vistes als seus ideals de cultura, deduint-se d’això que seria factible maximitzar les perspectives de ser feliços, eliminant o minimitzant en alt grau aquestes exigències culturals.
Neurosi és segons la psicoanàlisi freudiana un estat intermedi entre la psicosi, és a dir, la bogeria i l’estat de normalitat, es produeix per una frustració entre els desitjos i el superjo, en la que pot intervenir també el principi de la realitat. És un estat patològic amb el que la psicoanàlisi de Freud s’ha pogut enfrontar, més tard els deixebles de Freud, com ara Lacan, ja van abordar les psicosis, en les que tenen el seu punt fort.
Una frustració és un conflicte entre les tres forces que formen la psique humana, per una preponderància d’una d’elles o per l’anulació d’altra. Tots aquests es manifesten dins de la cultura, que és la que conforma les manifestacions humanes més importants i que tendeixen cap a la convivència, l’art, la ciència, la política, etc.
Per a Freud la realitat és la lluita constant entre el principi de la realitat, el de la moralitat assumida per l’individu com a castradora dels instints i aquests mateixos.
La cultura es basa, segons les teories de Freud, en la amistat, sempre basada en l’amor sexual, dels fills davant la mare o millor, davant de les dones, als que el pare primitiu, cruel i omnipotent la tenia prohibida, i per tant es crea un desig de desfer-se’n del pare, aquest intent de matar al pare, per part del clan dels germans fa que l’ésser humà, immers en la societat, tinga d’ençà aquest fet, un sentiment clar de culpa, tot i que com no, també de remordiment, perquè alguna vegada s’ha donat aquesta mort del pare primitiu i, ha restat en l’inconscient col·lectiu.
La cultura crea neuròtics, és la idea fonamental de Freud al seu llibre El malestar a la cultura, degut a aquesta idea de fre dels instints davant del pare de l’horda primitiva, Freud ens dóna una possible solució, que passa per l’acceptació de la pròpia individualitat i la presa de responsabilitat davant l’altre i davant de la mateixa societat.
Per a Freud, problemes tan atàvics com l’antisemitisme, recordem que ell era jueu, els trau de la teoria antropològica i els dóna el sentit de que l’individu s’identifica contra un “altre”, que en el fons és el pare, que és alhora l’“Altre” i Déu, si més no, en les cultures occidentals i, així arriba a dir que si s’acabara amb el jueu caldria crear-ne un altre, sempre per a ell hi ha a les societats un boc expiatori.
La cultura crea un gran malestar en tendir a castrar l’individu, el poder moral d’aquesta o del pare castra l’individu i, li dóna la disjuntiva d’enfrontar-se contra la societat, ser un mateix cruament, o anular-se en ella, amb la qual cosa deixa de seguir els seus propis instints en favor d’un superjo que s’assumeix com a propi.
L’aparició del superjo vindria a ser com una xicoteta catifa que amagara tota la brutesa d’una realitat o uns instints molestos, però aquests sempre ixen de sota de la catifa en forma de símptomes.
Gairebé al final del llibre ens parla d’una màxima llatina: “Si vis pacem para bel·lum”. Ens diu que l’Home no pot deixar de viure sota el jou dels seus instints, el de mort i el de vida, Thanatos i Eros i, per més intents que realitze per eliminar-los ix el contrari amb més força, de fet Freud va pronosticar abans de les dues guerres mundials un futur bèl·lic per a Europa i el món.
Herbert Marcuse ens parla dels instints de vida i de mort, Eros i Thanatos, com a forces que Occident ha ajuntat cap al treball, per això diu que en el fet de separar l’Eros del Thanatos es podria arribar a una societat on els instints foren més optimitzats, doncs es crearia una vida basada en l’Eros i el principi de vida, una teoria que es contraposa amb la de Freud, dons Marcuse té el sentit “ingenu” d’un psicoanalista marxista.
L’Home no pot viure sense la societat, però dins d’aquesta no pot ser absolutament feliç, tot i que no creu en una felicitat en el sentit teleològic d’Aristòtil.
L’eixida que proposa Freud és una acceptació, per part de les societats, d’un espai de tolerància amb respecte als instints, no oblidem que a l’època de Freud la majoria dels casos de malalts neuròtics, que eren els qui tractava, en contra de les psicosis, que donava com a casos perduts, eren deguts a una repressió de la sexualitat, repressió (sempre com a oblit d’un instint o un desig) que sempre va prendre com a lingüística.
Hui la psicoanàlisi es planteja altres nous reptes, com el de l’estudi de les psicosis, que Freud no va arribar a plantejar-se, tot i que cal dir que el veritable geni de la creació de la psicoanàlisi no ha estat Melany Klein ni Ferenczi ni Jung ni Lacan, sinó Freud.