València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de febrer 23, 2015

La veritat com a superestructura*

La realitat és infinita i finita. Som a un multivers de llocs i realitats infinites i finites en allò macro i en allò micro, però per damunt d'aquesta realitat-veritat, presa també com a superestructura, valga la paradoxa, hi ha els límits, el límit.
Què són els límits? Què és el límit? És la pregunta de la Història, qui ha intentat parlar amb Déu, o amb els déus, o sants ho pot d'alguna manera concebre, que no comprendre ni tan sols entendre, sinó intuir.
Els tres filòsofs de la sospita van posar el límit en el “Pare”, si podem dir això en Marx quan parla del discurs capitalista fet sistema com a amo i per tant Pare, expressat en terminologia lacaniana, en Nietzsche i en Freud ja ho és més palpable, el límit patern o diví, al que de tant en tant i en una conversa dialèctica, que ho és contradictòria i paradoxal hem de transgredir per tornar novament i, això darrer és només en Freud.
Lacan pren la safanòria per les fulles i entronca amb la realitat com a veritat o superestructura, paradoxalment, d'una trinitat, la realitat per aquest home és entre tres llocs, figures o ens, que ell anomena registres; allò imaginari, allò simbòlic i allò real, amb el límit de l'harmonia, l'objecte “a” que anomena i que es troba en la triple intersecció; el que podria representar en les religions euro-asiàtiques el més sagrat, això és el límit i només en la seua intuïció, paradoxal i contradictòria hi rau, sempre amb el llenguatge de fons.


*Terminologia marxista, vol dir més o menys una realitat que depén d'una altra més bàsica i exacta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada