València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de març 07, 2015

Jo i l'altre, el mur que ens separa

Hi ha un acudit en què un home li pregunta a la seua parella si li fa l'amor per interés o per amor i, aquesta li respon, tota carinyosa i sense dubtar, que li ho fa per amor, al què l'home li diu que podia posar-li una miqueta d'interés.
El que vull dir és que hi ha sempre un mur que separa la comunicació entre, no només sexes, orientacions sexuals i personalitats, sinó entre cada persona, no només amb el seu altre, sinó fins i tot amb aquell qui té al costat, per molt semblants que siguen els seus trets de personalitat.
Voler eliminar aquest mur és voler eliminar la “manca”, que és indestructible i infranquejable; en l'acte de l'amor pot arribar a diluir-se una mica, però mai del tot, fent palès, com deia Lacan un acte de l'amor, un acte sexual inexistent.
Eixe mur és la divisió primigènia del subjecte, bé i mal dins i fora de nosaltres, allò individual i allò col·lectiu, éthos i logos, masculí i femení, yin i yang, i és en empenyorar-se i creure en la seua inexistència o destrucció que habita l'idealisme, la cabuderia, l'esmussar constant de les dents, complaent-se en la idea, com un porc menjant el seu pinso i, perdoneu per l'analogia, tot i que ho puc explicar millor, negar-ho és l'instint de mort, el gaudi i, ací és on es pot comprendre millor, la "fruïció", l'esmussar de les dents en pronunciar la paraula, que diu gairebé tot del que vull dir amb la complaença en la idea.
I és quan les posicions estan molt allunyades que a la nostra banda del mur escrivim amor i a l'altre costat se'ns llegeix odi o ressentiment, però no és un acte unilateral, sinó que ho és també a l'inrevés.
I no voler admetre aquesta “manca”, aquesta divisió primigènia o incompletud del llenguatge provoca l'odi, contra els altres, començant per si mateix, com tota realitat, sempre comença en un mateix, en l'individu en constant conversa dialèctica amb si mateix, doncs negar aquesta “manca” o divisió és negar-se a si mateix, odiar-se en l'autocomplaença de la pseudo-bondat.
Hi ha coses, explicacions, solucions, raons que només podem compartir amb Déu, l'Amo, el nostre amo i nosaltres mateixos, els quatre registres de la unitat i, no perquè no vulguem compartir-lo, sinó per l'absoluta impossibilitat de comprensió del nostre altre i, més si és el nostre altre lacanià, la nostra ombra junguiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada