València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de març 14, 2015

Un cas de medicina científica


Tota la història de la modernitat en medicina, ha estat una lluita entre els corrents del pensament que provenien de la filosofia i, aquells que ho feien del pare de la ciència, Hume.
Aquest personatge s’identificava amb la filosofia només per la seua teoria de l’experiència, i arribava a dir que aquesta era un sol acte de fe.
Dels científics actuals se’n sabia que a tot símptoma, li donaven una explicació sinó determinista, sí que carregada d’un materialisme extravagant, i Georges Strauss, de París, n’era un.
La seua teoria dels trastorns drogo-addictius, arribava a ser políticament correcta, alhora que revolucionaria, així com havia estat ja pels anys setanta del segle XXI la teoria de la paranoestatina, substància que feia que la gent estimara certs aliments, com ara els guisats precuinats amb pollastre i creïlles o la paella de conill amb vaquetes.
Aquesta teoria deia que l’acte de menjar era un trastorn drogo-addictiu, de la mateixa manera que pels anys vint l’epidèmia de la nicotina, de la cafeïna o de certes substàncies al·lucinògenes com ara la nou moscada, una droga que es va estendre per la major part de les llars de tot el planeta. I l’única manera de no caure en aquesta mania era no menjar, ni tan sols alletar els nounats.
La comunitat mèdica no s’ho explicava, aquest home era un geni, les seves generacions eren de xiquets rodanxons i robusts; no havien menjat res en la seua vida, i ell molt ufanós de la seua tasca, donava conferències per tot el globus terraqüi, donant lliçons als seus futurs deixebles.
Només hi havia un defecte, un tant per cent insignificant de morts, però es devia a un defecte d’hormones femenines en la mare, en aquests casos s’aconsellaven alguns medicaments que fins ara no feien efecte, però si més no allargaven uns mesos la vida del pacient.
Dins de res s’arribaria a la desaparició de la mort per la síndrome d’abstinència, la mal anomenada fam.
El que no sabia Georges era que grups de dones de l’alta societat, que era la gent que primerament s’havia tractat, es reunien desoint el metge, amb tot el rebuig de la seua classe i dels seus beneits marits, en pisos francs parisencs per alletar els xicotets, era per això que eixien endavant, tot dient que com una mare no hi ha res, ni metges, ni amos, ni saberuts, algunes ho feien per convicció, però eren moltes aquelles que els alletaven perquè així ho havien fet els seus avantpassats, altres per satisfer una maternitat que tenia molt d’entranyable i romàntica alhora que sensual. En haver-se sabut tot l’embolic van enfonsar Georges, que de tota manera ja havia fet una gran fortuna en els tres anys que va estar en la cimera de l’èxit, pel que només va patir el seu orgull de metge.
I així va ser com es va acomplir la cèlebre frase de Juli Cèsar: “Els que hui m’aclamen demà demanaran el meu cap”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada