València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de maig 04, 2015

Final d'un camí, la psicosi

Un escriptor en acabar un llibre, un psicòtic en trencar-se-li el nus* (tots tenim un nus i el trenquem periòdicament amb més o menys conseqüències i aquestes depenen de la fe en si mateix, en Déu, en el pare, Pare o Mare, etc. En l'eix de l'individu) de la seua realitat present, una empresa en acabar una faena arriben a una crisi, la falta, necessària en tot sistema. En els psicòtics aquesta entrada en el buit de la falta es produeix en dues fases, la primera és la suspensió de significació, és el buit, la detenció de pensament, la perplexitat, la mort simbòlica, pot desencadenar-se amb un encontre de qualsevol tipus, verbal, escrit, o un fet o succés que immediatament dóna la segona fase o l'entrada en el deliri i de vegades l'al·lucinació en forma sempre d'injúria sexual explícita o implícita (“puta!” “marieta!”o “...no vull  pensar mal de tu però..., donant-li a açò una significació d'insult sexual) l'individu davant del buit de significant pren una significació nova en forma d'al·lucinació o deliri del tipus esmentat dalt com un retorn a allò real* del material sexual exclòs, per exemple en una manca de desig sexual o gaudi sexual degut a la finalització d'una obra o il·lusió que ha motivat temps abans a l'individu.
Lacan té una frase que diu: “El que no va arribar a la llum en allò simbòlic passa a allò real”, allò que no té símbol passa a ser un buit horripilant, és a dir, passa a tenir, si podem anomenar-ho així un nom de patiment.
Hi ha subjectes que deliren i al·lucinen alhora, però també els hi ha que construeixen una metàfora tipus “sóc homosexual", no tenint una història d'homosexualitat, “sóc el Messies”, “sóc l'anticrist”, una metàfora delirant que fa que aquest deliri s'estabilitze i limite.
La millor manera d'evitar aquestes dues fases és tenir ben present la importància del discurs en la persona psicòtica, el cas d'un discurs escrit en els escriptors o fer travesses en una persona que no es plantege escriure, etc.
Del costat femení estaria un discurs rebedor, com per exemple comprar-se sabates i en el cas d'un discurs masculí desprès, com en el cas de donar la seua saviesa a un altre, o comprar joies a la seua dona, pagar per l'art, pintar quadres, etc.
També pot arribar a succeir que el discurs siga amb gaudi, el discurs si és terapèutic ha de ser substituint el gaudi* del símptoma pel producte, fer productiu el deliri i no gaudir-ne, un deliri amb gaudi podria ser el de Michel Foucault, on el poder entra en la relació entre dos homes i una dona i dóna com a resultat la “conquesta” de la dona en qüestió. 
Hi ha qui diu que el cas d'aquest filòsof va ser el cas contrari o nefast d'una teràpia psicoanalítica.

*El nus és la unió que funciona separadament i junta d'allò real (el buit o la part més horripilant de la realitat de l'individu per no tenir significant res que el recolze) allò simbòlic (els símbols, les idees, les paraules) i allò imaginari (la realitat tangible).
*Gaudi: Dolor i plaer, l'instint de mort, l'esmussar de les dents en la idea, etc. Són exemples de la seua perillositat si no és curosament administrat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada