València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de maig 06, 2015

Repressions, bocs expiatoris i ressentits

Quan un parla des del discurs de l'analista i s'expressa fent notar els processos i els símptomes tan del yin com del yang, sap que el nostre Jo no és del tot nostre, és odiat tant per un costat com per un altre pels ressentits, que sempre esperen l'aprovació de l'Altre, de l'inconscient col·lectiu, de l'altre simplement o de vegades de Déu; un poble, com un individu no pot llançar sorra sobre la seua història si no vol que aquesta rebente, que el símptoma isca d'una manera o altra, se m'acudeix la llei de la memòria històrica, tot i que treure els draps bruts ja sabem què porta.
Espanya, ho he dit en moltes ocasions, té un problema lingüístic, que ha quedat irresolt i reprimit (reprimir no és inhibir sinó quelcom semblant a oblidar), com els símbols de les dues Espanyes: Federico García Lorca i José Antonio Primo de Rivera, aquests dos homes van ser presos per una societat histeritzada fins la guerra i, van fer el paper de bocs expiatoris, van pagar amb llurs vides el jornal o el sou de l'ideal d'una gernació de gent que volia ser acontentada pels normòpates d'ambdós bàndols, que els dirigien.
Jo sé que hi van haver molts més, però aquells dos són el símbol, el jornal de la ignomínia, el sou de l'ideal dels ressentits.
Hi van tenir la culpa els ciutadans? Hi va tenir la culpa algú? No hi ha culpes o no hi deu haver, jo crec que tots hi vam ser responsables, tant els qui visqueren aquella època com dues generacions després (una en el meu cas), els successors d'aquella desfeta. Pensar per si mateix fa angúnia, angoixa als normòpates que dirigeixen una revolució comunista, que no del tot marxista, ai dels comunistes, tan necessaris per a la recerca de la justícia i la igualtat, però tan perillosos quan arriben al poder; com als que fan una involució feixista, el substrat feixista és necessari per a mantenir la figura eix dels individus i no histeritzar o esquizofrenitzar la societat, però ja sabem què és el feixisme, o alguns ho sabem, perquè França, la França que ha reprimit les seues llengües i el seu símptoma pren una altra vegada la bandera de l'orgull, la catifa ja no aguanta més pols a sota, més paraules adormides a sota.
Esperem que no ens convencen els ressentits una altra vegada i, que la llibertat i, els tan odiats pels ressentits homes amb discurs, no siguen com aquells dos una altra vegada moneda de canvi, per a uns histeritzats i polaritzats en la més bàsica de les identificacions, vida i mort, dictadura i por a la llibertat, que és l'única que ens permet d'expressar-nos amb tranquil·litat, en definitiva, que no hàgem de pagar novament el jornal o el sou de l'ideal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada