València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de juny 11, 2015

Poder i sexualitat, per una política de l'un per un i del respecte

El comés còsmic del discurs histèric (veure “Comunicació i destrucció, els discursos humans” a aquest bloc), el de les dones, els pobres, els homosexuals, els negres, els treballadors, etcètera, és el de desemmascarar al de l'amo, però tothom hi estem alguna vegada o sovint a aquest discurs, com a tots cinc discursos, bàsicament, de l'ésser humà.
Si hi ha una cosa que defineix al baró o a l'Home per extensió, és el símbol, allò simbòlic lacanià; en dir “violència dels homes contra les dones” o “violència de gènere” o “masclista”, estem donant la raó a Nietzsche en afirmar que les dones s'han identificat contra l'Home, després de que aquest matara simbòlicament Déu, el Símbol, el mateix Home, doncs tot acte és un suïcidi simbòlic, per ser l'Altre, Déu, l'altre, el Pare, nosaltres mateixos; tots hi estem a tots els discursos.
Ja estiguem momentàniament o indefinida al discurs histèric, de l'amo o del capitalista, tots xafem tots els discursos i, no es pot parlar d'un sexe en un discurs, per sempre. La feminitat rau en estar al discurs histèric, tots som de femenins en molts moments del dia, tots som dones o estem al discurs de les dones, no només amb naturalitat sinó que estar, per exemple, al discurs del baró, per a un heterosexual és en molts casos un període molt curt.
Si jo dic “els homes maltracten les dones”, fent servir la lògica aristotèlica hauré de deduir: “jo sóc home, jo maltracte les dones”, però no tot home maltracta les dones, així que caldria anomenar a aquesta violència com a domèstica o d'alguns homes cap a les dones o persones, si volem globalitzar l'expressió de la manera simbòlico-masculina, sense obviar que un 40 % de la violència domèstica la fan les dones contra els barons.
El baró, o millor l'Home és allò simbòlic, les polítiques globalitzadores, la llei, les lleis són simbòlico-masculines, per tractar la cosa generalitzadament, allò femení i al que tendeix Occident, afortunadament, tot i que molt a poc a poc, veiem per exemple el tant per cent del cost en les multes de trànsit als països escandinaus, allò femení seria aquest un per un, la política de l'individu, una política de futur no pot deixar de banda l'un per un femení a l'hora de crear les lleis, la llei, que sempre és simbòlico-masculina.
Com que el que defineix l'Home, o per extensió el baró, és allò simbòlic, des de la mort simbòlica de Déu de Nietzsche les dones van crear la Dona, identificant-se contra l'Home, atacant en el mateix cor del baró, el símbol, fent nàixer, tot i que sempre hi havia estat, l'enveja del penis al baró, que pot, si es generalitza atiar la violència domèstica, en tendir a una feminització de la posició del baró, doncs l'enveja del penis és al lloc femení el que l'angoixa de castració ho és al masculí, a banda de propiciar un canvi de botxí a víctima i, per tant un nou recargolament de la llei simbòlico-masculina, però feta per les dones físiques, segons l'equació hegeliana.
Una hipotètica política de les dones feta contra el baró no seria una política d'allò femení, sinó una política de la dona-masculí-simbòlic en contra del baró-femení-sense símbol, doncs no és el cos qui fa el sexe ni el gènere si no que cal parlar de llocs genèrics sempre líquids, en moviment, es pot estar al lloc dels barons i de les dones, siga quin siga el nostre sexe físic.
I tot i que jo sé que ha estat necessària la presa del discurs de l'amo per part de certes dones per aconseguir la igualtat, d'una altra manera haguera estat molt més difícil, si s'ataca al baró des de polítiques en la seua contra i en contra de les seues necessitats naturals i, em bote ací la fal·làcia naturalista, com la prohibició de la prostitució o la puntuació per entrar al funcionariat, la prohibició de paraules com “himen” o “mascle”, per considerar-les no políticament correctes, o la repressió de símbols com el fal·lus, no s'estarà fent si no una política diguem-ne, tot i que no m'agrada el nom per inexacte i per les seues connotacions ofensives, “masclista”, però feta des de les dones o la Dona nietzshiana, la que vol inconscientment la castració del baró.
No és una casualitat, de fet no hi crec en les casualitats, que moltes líders feministes hagen estat momentàniament o permanent al lloc masculí i, es veuen com a competidores del baró mentre hi són, al qual baró volen desemmascarar, com a comès del discurs histèric, creant així un suïcidi simbòlic, perquè ataquen el lloc masculí en el que estan en eixe moment. Es crea per tant una angoixa de castració, sentiment que defineix allò masculí i, que dóna benzina novament al discurs histèric al que tornen en un bucle que no acaba, si no amb el conflicte i, aquest bucle defineix la histèria i el lloc del discurs histèric, al que es torna a arribar repetidament.
I allò simbòlic que defineix a allò masculí és el fal·lus, que és indestructible tot i que fràgil, fragilíssim alhora, és ¿posseït? tant per barons com per dones i en la creença o certesa de la llur possessió es dilueix com una lluerna presa per una basta mà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada