València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de juny 06, 2015

Repressió i inhibició


No m’agradaria que prenguéreu aquest article com una provocació sinó, que vos ho assegure, em mou un intent de comprendre el meu altre, que no és més que aquell home fred, amant de la violència, de la cacera, de les corregudes de bous, de la parquetat en paraules, de la fredor de sentiments i d’actes concisos i taxatius.
Si la repressió, terme acunyat per Freud, vol dir l’oblit en l’àmbit inconscient i del llenguatge de certs sentiments que acaben per no ser sentits per l’individu, però que actuen sota el conscient, en forma de malalties mentals, la inhibició és la manca o la ressistència, tot i què conscient, a fer un acte, aquesta inhibició és més pròpia d’homes freds en els que l’inconscient no hi existeix i són més conscients fins dels seus propis sentiments, normalment homens violents, sense haver d’arribar a la sociopatia en termes generals, però que tenen tots els papers per entrar-hi si hi ha polítiques de repressió i inhibició de l’encaminament d’aquests sentiments d’una manera social, com la mort de bous a les places, la cacera, les baralles de galls etc.
Per a que l’home sense amo* no haja de posar el límit de la seua violència natural en l’Home mateix i sí en un animal, entrant així en la normalitat social, cal que tinguem present que les corregudes de bous, la cacera, les baralles de galls, fins i tot la boxa han d’estar controlades i acceptades com a manifestacions d’aquesta classe d’homens, que sense arribar a la psicopatia o a la sociopatia, sí que tenen un univers més fred i violent, per a ells la inhibició pot donar els mateixos resultats que la repressió per a un home calent, l’altra cara de la moneda d’aquests darrers i normalment menys violents, tot i que tan letals, quan s’ho proposen per altres mètodes més sibil·lins, que els anteriors.



*Va dir Laing, el psicoanalista antipsiquiatre que hi ha homens que no tenen cap déu, ni estan sotmesos a cap home ni amo, són els esclaus del diable, aquests són els homes freds, que han de dur la seua “maldat” o solitud com una feixuga creu que han de portar dins de la normalitat que se’ns imposa en tota civilització.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada