València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de juny 30, 2015

Sentiments inconfessables de les posicions home i dona

Ser” o estar en el lloc d'home o de dona no té res a veure amb tenir penis o vagina, en molts moments de la nostra vida i, jo diria més, del dia, una persona amb vagina o penis pot estar en ambdós costats del ¿gènere?
Allò masculí s'avergonyeix d'allò femení i quan no ho fa li té enveja, enveja del penis, no només per una tradició cristiana en què les dones van representar allò “roí”, sinó perquè allò femení és, atàvicament la representació de la carn, del yang, d'allò xicotet, lleig i també “roí”; l'explicació la trobe en què sent la sexualitat tan important per a la formació de la personalitat de l'individu, les dones naixen sense penis, el penis ha esdevingut atàvicament la representació “factible” del fal·lus, que és el penis i la idea de la seua absència, ex: Una dona rica (penis) que no s'ho repensa i actua sense ser-ne conscient (idea de l'absència), és en el moment que un ric, noble, capitalista, militar fora del seu lloc en són conscients que el perden, el fal·lus, els ix el gaudi o la lluita i entra al discurs del seu “competidor”, que no ho és, l'histèric; el dels treballadors, pobres, etcètera, entren en la seua ona, prenen el guant i es fan víctimes, un guant que d'altra manera haguera passat front a aquells sense ni tan sols adonar-se'n .
Però allò femení compadeix a allò masculí, no totes les dones poden córrer per ambdós o tots els discursos, igual que tampoc no ho fa el baró, hi ha un tant per cent d'irreductibles. Allò femení compadeix allò masculí, per ser mares, totes les dones ho són i allò femení està en una contradicció, tan lícita com el seu discurs, és a dir, la pregunta que el crea i que crea a la Història: Què vol la mare? Què sent una dona? I aquesta contradicció, pròpia de la compassió és l'amor i l'odi, allò femení estima son pare o figura eix, però alhora l'enveja, per voler tenir el poder simbòlic que suposa que té amb el simbòlic penis, que és un valor afegit o simbòlic, per l'únic fi de la supervivència, del desig.
D'ací a què tota persona amb un greuge comparatiu s'odie a ella mateixa com ens xicotet, però alhora envege el pare i l'estime, per voler arribar al seu lloc de privilegi i obtenir el seu beneplàcit, les feministes no han eixit per casualitat, Marx ho explica amb la lluita de classes, Freud per l'odi a allò femení i, Nietzsche té una llacuna, doncs exalça la Dona com a desencadenant de la Història, la inexistent Dona, tot i que l'odia pel seu odi a allò femení.
Vergonya junt a amor i/o compromís per part d'allò masculí, front a amor i compassió per part d'allò femení, no és estrany que moltes persones en lloc femení tinguen la fantasia eròtica de ser violades, de manera inconscient, el que els provoca certa ambivalència de sentiments si són violades; no saber-ho fa molt més mal que ser-ne conscient, pràcticament com gairebé tot entre hòmens i dones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada