València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de juny 21, 2015

Veritat, fe i mentida; vitalisme i perspectivisme

Ortega i Gasset

Una vella reconciliació
El nostre Jo no és nostre, es va misteriosament construint amb la fe, la fe en els nostres mestres, polítics, intel·lectuals, amics, pares, déus, etcètera, a banda de ser habitats per múltiples forces i ens. No hi ha tampoc un símptoma universal, d'ací la nostra petitesa i alhora la nostra grandesa. I així en l'eterna pregunta de la feminitat, pregunta que es fan tots els hòmens i dones de la Terra siga quina siga la seua condició és on habita la Història, la col·lectiva i la individual de cadascun.
La pregunta, que ve del si matern i són les restes del llenguatge, Déu o allò màgic és:
Què vol mamà? Què vol una dona? Què sent una dona? La indisolubilitat del logos, allò individual amb  l'éthos, allò col·lectiu, i en últim terme la pregunta que va plantejar i va immortalitzar Shakespeare: To be or not to be? Potser en el camí està la resposta, uns s'enganyen o s'artificialitzen com partisans de la resistència i tot i que la pregunta sempre roman dins d'ells, i així conformen la seva part masculina, la masculinitat, li donen una resposta, la limiten amb una veritat, uns altres segueixen més enllà, com a Amazones o guerrers de la Falange Tebana, fins a oblidar-la, conviure valentament amb ella i donar lloc a la feminitat. En l'equilibri entre aquests dos tipus d'hòmens i el que es produeix dins de cadascun d'ells viu la realitat del que veiem, sentim, vivim, somniem, creiem o diem i fins i tot el món exterior, que creiem veure aliè a nosaltres.
El conflicte és tan inherent a l'ésser viu com la vida mateixa, tot i que hem de tendir a eliminar-lo, això suposaria la unió dels contraris, la Gràcia, Déu; et dic això perquè aquest article va sorgir del malentès, que sempre és per les dues parts, amb tu Eduardo i m'ha confirmat la bondat de la teua ànima que no és apta per a gent roïna, si és que podem anomenar-la així, sinó per a gent amiga dels seus amics.
I per aquest motiu havia d'escriure un article expressament per a tu.
Una abraçada i un petó
*Veritat com la que dóna lloc a aquest mateix article, valga la paradoxa, precisament aquesta paradoxa és la pregunta de l'article, la fe és el que la cimenta i compacta, la fe en aquest discurs és el que li dóna valor personal i social. 

Veritat i mentida, els secrets
Per a Lacan l'important d'un discurs no és la veritat o la mentida sinó la seua intenció, i Nietzsche deia que qui no pot mentir no sap el que és la veritat, i és que tothom, fins els més sincers hem hagut de mentir en algun moment de la nostra vida; conten de Kant que delatava els seus amics, dut pels seus imperatius categòrics, en no poder callar un secret, que passa  indefectiblement pel fet de mentir; quan diu, expressat de manera simplificada “No faces el que no vulgues que et facen”, creia haver trobat una regla universal en la raó, el que no sabia, no va ser sinó fins Nietzsche i Freud amb el descobriment de l'inconscient, que primerament sentim, després actuem i finalment pensem.
El cas més recent d'idealisme, cas públic em referisc, és el de Julian Asange, aquest home, portat per una intenció redemptora, perillosa en si mateixa, va traure a la llum més de quaranta gigues de documents en format digital, de bon començament els hi va posar a una pàgina web, però duts els seus propietaris per la por als grups de pressió i als al·ludits, que veien un perill en fer públics aquests secrets, li la van tancar vàries vegades, fins que va haver de posar-la sota un número IP per poder accedir-hi, després va ser absorbida pel sistema esqueixant un dels seus col·laboradors.
Tota persona, ens o sistema necessita informació o secrets, i voler traure'n tota la claredat pot dur al trencament de l'equilibri que el sosté, imaginem-nos dues persones que desenvolupen la telepatia fins a grans i allunyats límits, hi haurà certes coses, sentiments que faran trencar ràpidament entre ambdós l'equilibri que conforma la seua relació, i per tant podrien arribar a barallar-se.
Igualment un país pot tenir lleis amb les que li ha calgut sacrificar un grup minoritari o en el cas d'una dictadura de vegades majoritari, per a poder-la portar endavant, si el sistema, en aquest cas polític, és humanista, haurà sigut pel bé de la majoria o pel dret de les minories, sempre necessari.
No oblidem que els individus del discurs de l'amo i del capitalista que són els que dominen la política sempre o gairebé sempre són persones fredes, i per tant com qualsevol altra persona, amb més motius mal·leables.
I finalment si parlem de sistemes, imaginem-nos un de matemàtic, el conjunt dels números imaginaris, amb l'arrel quadrada de -1, és a dir "i", és en si mateix un secret, un gran enigma, necessari per a tot desenvolupament posterior de teoria i xafarderia fins i tot, i en acabat de dialèctica, veritable ànima viva que nodreix i conforma la Història tant individual com col·lectiva.

La veritat com a superestructura*
La realitat és infinita i finita. Som a un multivers de llocs i realitats infinites i finites en allò macro i en allò micro, però per damunt d'aquesta realitat-veritat, presa també com a superestructura, valga la paradoxa, hi ha els límits, el límit.
Què són els límits? Què és el límit? És la pregunta de la Història, qui ha intentat parlar amb Déu, o amb els déus, o sants ho pot d'alguna manera concebre, que no comprendre ni tan sols entendre, sinó intuir.
Els tres filòsofs de la sospita van posar el límit en el “Pare”, si podem dir això en Marx quan parla del discurs capitalista fet sistema com a amo i per tant Pare, expressat en terminologia lacaniana, en Nietzsche i en Freud ja ho és més palpable, el límit patern o diví, al que de tant en tant i en una conversa dialèctica, que ho és contradictòria i paradoxal hem de transgredir per tornar novament i, això darrer és només en Freud.
Lacan pren la safanòria per les fulles i entronca amb la realitat com a veritat o superestructura, paradoxalment, d'una trinitat, la realitat per aquest home és entre tres llocs, figures o ens; allò imaginari, allò simbòlic i allò real, amb el límit de l'harmonia, l'objecte “a” que anomena i que es troba en la triple intersecció; el que les podria representar en les religions euro-asiàtiques el més sagrat, això és el límit i només en la seua intuïció, paradoxal i contradictòria hi rau, sempre amb el llenguatge de fons. Tot i que en sengles filòsofs la veritat es posa del costat de la vida, de la Vida amb majúscules.
*Terminologia marxista, vol dir més o menys una realitat que depén d'una altra més bàsica i exacta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada