València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, d’agost 28, 2015

El rei i algunes de les persones que m'han salvat la vida

En aquest article vull fer un homenatge a totes aquelles persones que visiblement o en la discreció de l'anonimat m'han salvat la vida; hi ha qui mai no serà nomenat per mi, però el meu savi inconscient els guarda en un xicotet racó, espere que algun dia els puga trobar, vius o morts, per donar-los les gràcies.
Les tres persones que han format la meua primera família, a banda de mi i de la meua dona, també han estat artifex de la meua vida, però no en parlaré sinó del rei d'Espanya, de Teresa Fernández i de Cándido Vázquez.
El primer amb el que tinc un gran deute vital és Cándido Vázquez, un metge (jo que estic enfrontat al discurs universitari, tot i que en la seua justa mesura) que em va receptar la penicil·lina durant tres mesos fatídics, en els quals la meua febre era d'una mitjana de quaranta graus, degut a una infecció en la sang; aquest home venia fora de les hores de faena a ca meua per cuidar-me, sense cap contrapartida, per als malpensats.
El segon va ser el rei Joan Carles, d'una manera indirecta, però absolutament efectiva va llevar-me el perill de la foscor política en aquest país, jo havia tingut algunes bregues polítiques, tot i que no eren aquestes les que em preocupaven sinó la meua vida com a escriptor d'espardenya, que en el millor dels casos s'haguera trencat, fent-me un cadàver no només cultural o social sinó literal.
I la tercera persona a qui li dec la vida va ser Teresa Fernández, una psicoanalista que simplement em va escoltar, però amb l'eina més poderosa, l'amor, em va fer nàixer l'amor, que ja tenia oblidat i em va fer trobar-me amb mi mateix i amb la meua vida.
Jo sé que en salvar una vida salvem el món sencer i, és per això que a hores d'ara sóc optimista en el què fa a la condició humana, de tant en tant miserable, però que com una guspira enmig de la foscor brilla i enlluerna quan ens trobem amb la cruïlla de la mort, així que gràcies a tots els qui a les clares o anònimament m'han salvat la vida, els desitge una llarga existència i només si volen, l'eternitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada