València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de setembre 18, 2015

Connivència entre víctima i botxí

Segons Hegel la interacció entre dos es representa amb la dinàmica d'amo i esclau, víctima i botxí, i és quan manca l'element real lacanià del nus, en què entraria l'amor o l'element connotatiu de la realitat, que no hi ha una altra solució que la simbòlica victòria o derrota.
“Le style est l'homme même” va dir Buffon, anys després Dalí o Lacan van corroborar aquesta precoç frase, els individus mancats d'amor o els sistemes en què no hi ha un nus entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, amb l'objecte “a” en la triple intersecció senten o veuen la dinàmica del vençut i el guanyador, la dinàmica de l'element denotatiu de la realitat.
Els barons temen barons i dones, mentre que les dones només temen les dones, tot i amb això les dones se senten, en un món on l'equilibri ha estat trencat, se senten esclaves o víctimes del baró, que passa per a elles a ocupar el lloc de botxí o amo.
Hi ha un conte de Borges que es diu “El disco” en què un home té o posseeix un disc d'una sola cara, representa la persona que no té eixa connivència entre el lloc de la víctima i del botxí, en ella entra l'Altre, l'inconscient col·lectiu, que ens fa sentir, quan algú es posa al lloc del botxí, el lloc de la víctima i per tant simbolitza el nostre pare, al que cal violentar per així intentar revertir el lloc i passar a “intentar” estar al lloc de botxí; el que passa és que una persona que es coneix i s'estima li és molt difícil canviar de lloc o de discurs, si al que es col·loca no es acceptat, si més no en eixe moment, conèixer-se vol dir acceptar-se tant si hom és un dimoni com un sant.
Les persones “intuïm” o sentim directament que se'ns està posant al lloc de víctima o de botxí, si en aquest cas és un admirador, i responem conscientment o inconscient amb eixa transgressió al suposat Pare, que ja exposa Freud, el seu complex d'Èdip, si el cas és el d'estar al lloc de la víctima.
Hi ha bàsicament dues maneres de veure la realitat, el fons i la forma, el fons i l'estil, i sempre intentem posar allò ignot o màgic en funcionament per no sentir-nos esclaus ni víctimes tothora, doncs no hi ha al món cap individu no esclau o víctima d'un altre i en algun moment, si mirem la realitat despullada de forma o estil, amb el fons de les coses.

2 comentaris:

  1. Passant els , veus que les disquisicions filosòfiques són inútils ique el vent se les emporta a la tardor. Ens queda la descripció del paisatge i de la gent, per compartir-les.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Olga, està clar que l'arròs serveix per a menjar, però per a què serveix menjar? I viure? I xarrar? Com tu bé dius ens queda la gent per a compartir-les i el paisatge per a ulorar-les.

    Vicent

    ResponElimina