València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de setembre 24, 2015

La revolució simbòlica no serà escrita, serà llegida

Lacan amb la nova creació o la refundació de la psicoanàlisi amb la seua manca de la manca, el final o avorriment, on les coses es trenquen, on la vida acaba; Heidegger amb el concepte de concepte, el temps de deconstrucció de la cosa; tots han intentat eliminar eixe final autodestructiu o destrucció, eixe final de camí, jo crec que hem de posar-nos el límit en nosaltres, com a fills de Déu, amb tota humilitat, és el que vull dir, però no ens equivoquem, no podem, ni devem, ni ho farem, obligar al final del proïsme, de l'altri, sinó pair un aprendre simbòlic de la nostra fi i el pacte, el compromís amb el més sagrat de l'acceptació del nostre final, comprenent que cada final individual suposa per la llei d'allò no-tot femení, una nova espenta per a un inici col·lectiu, descansar el nostre instint de mort no en la natura sinó en nosaltres mateixos.
Deu haver tres maneres d'invocar Artemisa, la deessa de la cacera, a la idea de l'abundància, la que posa en joc el cos, la que ho fa amb l'ànima, amb l'essència, i el fruit de la unió d'aquestes dues, la manera dionisíaca; el sis i la manera apol·línia, el set; junt amb el resultat de la unió que en resulta, que és l'amor, sempre vivificador i creador.
Les idees, l'essència, les ànimes, els símptomes es valen de la matèria en una contradicció paradoxal per a fer-se tangibles, és a dir: Podem dir que el nostre rebesavi existeix? Jo estic convençut de que sí, el que passa és que es val d'un ésser ens o persona material amb la que es fa visible, i així com el nostre rebesavi també es fan tangibles les diverses divinitats.
Els primers arquetips humans clars i, en açò coincideixen molts autors en diferents versions simbòliques, són morir i matar, i al mig, com un miracle el fet de donar vida, les societats primitives basades en l'intercanvi, necessitaven eixe oferir i llevar la vida, en aquest cas sota el comandament de l'amo sobre l'esclau, l'oferir i llevar la vida o part d'ella del primer sobre el segon i cadascun en el seu si, amb l'aparició de la moneda els sacrificis humans que eren una eclosió d'aquesta plusvàlua i, també primer arquetip, van ser substituïts per la plusvàlua simbòlica, els diners i amb ells la programació i creació sobre el paper i de facto de lleis que regulaven les diferents relacions entre amo i esclau, fins arribar al capitalisme, el treball a aquest sistema està completament regulat, tot i que hi ha, degut a les desviacions de tot amo, fins i tot de l'esclau, un intercanvi de forces per a mantenir l'equilibri entre amo i esclau, víctima i botxí, l'equilibri de la vida, a aquests vaivens els va anomenar Marx lluita de classes.
Hui amb la mort per autofagocitació del sistema capitalista llegim una altra solució i, dic llegim, perquè no és que ningú estiga planejant-la des de foscos poders fàctics ni d'una manera conspiranoica, sinó que espontàniament va sorgint a poc a poc com corre un riu fins arribar a la mar, aquesta solució és la de la creació d'un nou valor simbòlic del matar o morir, de l'Eros i Thanatos freudià, cada home podrà triar, qui ho vulga i arribe a ser-ne conscient, la seua mort simbòlica degut a donar-la simbòlicament a eixe “altre”, persona a qui estima o odia o les dues coses alhora, i que sobretot desconeix profundament, i hi ha qui matarà simbòlicament per amor per eixe a qui pel mateix motiu estima i admira o odia, o sengles coses alhora.
I açò serà possible perquè la plusvàlua del capitalisme serà eliminada, i el discurs capitalista, un dels cinc discursos humans, que com ja hem explicat es basa en l'oferiment d'eixe cos o part d'ell en el treball o en la vida i la mort, està a punt d'arribar a la seua consumació i a la seua fi consegüent. Les plusvàlues del capital seran proscrites i apareixeran les plusvàlues provinents d'eixa simbolització de la mort i de la vida.
Un exemple pot ser aquella dona que pensa amb fe, perquè serà la fe la que segelle la simbolització, una fe que crea (de fet morim quan ens ho creiem i tots fem aquesta equació tot i que inconscientment) i llegeix de la consciència universal o Déu, un exemple, dic, pot ser la dona que ofereix simbòlicament la seua vida als setanta anys si el seu fill té una vida plena i feliç, i l'ofereix amb tot l'amor i en el miracle de sentir l'aprovació de la seua consciència més divina, la llei del Pare, el seu si.
El resultat no pot ser sinó la valentia de saber que tenim una vida finita, l'acceptació de la mort i la certesa de que hi viurem fins que aquest moment arribe i, l'oferirem per amor d'eixe a qui estimem, tot i que sabrem també que la mort sempre ens arriba sense adonar-nos-en.
Va haver figures divines com Sòcrates, Prometeu, Crist o Heidegger que van morir pels homes, i van ferir com en el cas del darrer, tot i que indirectament en posicionar-se en favor del nazisme, però ho van fer d'una manera tangible, calia que la Història s'assabentara de que tota vida té un preu, abans del gran salt de la consciència, la simbolització de la mort, i van hipotecar llurs vides i llurs ànimes fins i tot pel bé de la Humanitat, la Història no deixa flecs a la bona de Déu i, tot sacrifici té repercussions holístiques immenses i incommensurables, si Heidegger va portar l'anticrist o la Dona nietzschiana al poder per matar per amor, per fer veure a l'amo que ja la paella no aguantava més foc, Crist o Sòcrates van morir pel fet de que l'Home poguera sentir-se lliure de culpa, doncs com ens van dir, tots som de culpables, tan com d'innocents, i viure és ferir i jutjar, és una condició si ne qua non de la vida, però ja no hi haurà més morts tangibles.
Prometeu va ser el primer, en aquelles terres àrides per primitives, qui va llevar el foc als déus, als amos, el foc de la consciència i del saber, i va democratitzar-lo donant-lo a tots els homes i, finalment a hores d'ara, consumit el sistema capitalista ens arriba la gran revolució, una revolució espontània i que cau com la darrera peça d'un trencaclosques arredonit, tot i que sempre obert, la simbolització de la vida i de la mort, per a llevar la injustícia, tot i que sempre hi quedaran flecs pendents, lògicament, com en tot sistema, per a llevar la injustícia del babau l'últim, típic del sistema capitalista, que ha portat tantes bosses d'injustícia i pobresa fins i tot en països on les rendes eren les més elevades i, què parlar de l'empobriment de la vida al planeta. El futur és una incògnita que alguns ens entestem en llegir, per fe, per esperança en eixe futur i per la caritat que farà que la llibertat siga condició innegociable per al nou sistema, que no sé ni tinc la certesa matemàtica de quin serà el lloc de la seua localització, ni el seu triomf final, doncs si arribarem a una veritat serà que la lògica no serà només la de l'amo en eixe futur proper, sinó la de tots els homes en llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada