València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, d’octubre 14, 2015

El futur que ens espera en despertar a sentir al Crist de Cadaquès

Minimitzar els efectes dels nostres actes, sentiments i pensaments és la meua gran il·lusió i, la religió o l'espiritualitat té molt a veure per a què es produïsca aquest fet.
Un malalt sempre és de cos i d'ànima, del primer tangiblement i de la segona com a producte del pecat original, o com ho explica la ciència o la física quàntica, de la repercussió de cada acte, en recordeu-vos de l'efecte papallona.
Si ho mirem bé i, em calle moltíssimes coses que per respecte al "Huit" (déu en minúscules), a la vida i a mi mateix, no dic, quan una religió, en aquest cas per als qui enfolleixen en canviar de “lloc” psicològic, els calents, quan una religió fa una ofrena a la seua Vestal o Deessa fa una litúrgia barrejant el pa amb un líquid sagrat, açò és el que els filòsofs de la sospita van interpretar com la lluita de classes, el complex d'Èdip o la mort del Pare, una barreja de menjar, cos, i de líquid, essència, que es produeix o explica millor la realitat i d'una manera positiva, una mena de violentament o sacrilegi, malgrat les connotacions pures i santes de totes les religions. Mentre que els freds emmalalteixen del cos, en canviar de “Lloc” psicològic, hi ha una mena de sacrilegi, en aquest cas en barrejar pa i vi, sagrat i profà i, en el cas de la mort del Pare o del complex d'Èdip pel violentament d'aquest i, en definitiva aquest principi és l'axioma de tota vida, de tot ens, de tota cultura, en el violentament del Pare o la celebració sagrada de la Litúrgia canviem de lloc psicològic i esdevenim fills de Déu, en el cas religiós o homes “alliberats” en els altres casos, tot i que mai no es pot parlar d'alliberament, doncs dins del discurs histèric mai no es pot aconseguir el ple desemmascarament del de l'amo o del capitalista i llurs discursos, per la seua condició, l'histèric, d'histèric, sempre amb la pregunta que creà la Història i que no té una resposta en vida, és a dir, en la vida d'un sistema, és per tant una pregunta que viu en el moment en què es planteja i mentre es planteja, en el camí cap al desemmascarament.
No han observat cap vegada que inexplicablement sona una “mascletà” o passa quelcom xocant, per exemple ací a València en acabar una obra de teatre o una pel·lícula interessant en la que els freds han tingut calfreds i els calents han plorat? Hi ha sempre o gairebé sempre una repercussió als nostres actes, de fet passen moltes vegades inadvertides, però a un observador avespat no se li escapen, tot i que la realitat depèn de la nostra manera de veure-la en un miracle de creació com a observadors, alhora que una contradicció paradoxal, és a dir, el que nosaltres veiem potser no ho veja ningú més que nosaltres, tot i existir.
Per als freds l'ofrena és un sacrifici, com per exemple portar l'americana a la mà en cas de no agradar-te portar res a la mà. Per això les esglésies, en el cas de la cristiana, la Pedra de Pere i l'ànima de Crist, Déu o l'espiritualitat han instituït els dies festius sagrats i profans, com ara la Setmana Santa en el cas del cristianisme o el Ramadà en el cas de l'Islam, etc. I solen coincidir amb períodes de crisi sexual, de classe o social, o d'identitat, que correspondrien a Freud, Marx i Nietzsche. Amb la despertada d'aquest tipus de persones representades en el Crist de Cadaquès, el que anomenaríem cruelment (Jacques Lacan estava casat i s'hi autoanomenava), les “folles” i portar-les a la vida en tots els seus llocs psicològics (és a dir, que pogueren viatjar per tot el ventall pansexual o psicològic humà) portaríem que el llindar del boc expiatori baixara a les coses, animals o millor vegetals i amb les conseqüències minimitzades per simbòliques, ja no seria “la folla” el cap de turc o boc expiatori sinó que per a la creació de l'ombra de les nostres accions, ho serien les coses materials o millor els vegetals o animals.
Tot i que hem de tenir en comptes que la masculinitat i feminitat són una artificialitat en la majoria dels casos; en fi, finalment transcriure-vos la frase de Nietzsche al seu darrer llibre, que per cert, diuen que no va ser escrit per ell, que va ser un llibre apòcrif, però potser era un descans el fet d'ésser escrit en anglès, quan tota la seua obra havia estat escrita en alemany, però l'axioma de tota comunicació és l'engany i, com a tal va ser escrit per ell o per la seua germana en un acte enganyós i mai no elucidat, així les festes, els canvis de paradigma sexual o psicològic obeeix a un respir en les nostres idees, sentiments, dèries, pensaments, desitjos o inquietuds:
“...Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però teniu un respir, rebel·leu-vos-en, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius”.
Les religions, com a arquetips humans han arreplegat les dèries i sentiments més atàvics dels homes i els han institucionalitzats, fent normal el fet de l'espiritualitat, així en el futur que ens ve a prop, hem de tenir clar que l'espiritualitat, mai morta i sempre viva en l'ànima dels homes ha de romandre per damunt de polítiques o ciències i amos. Fins i tot en llur possible divinitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada