València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de novembre 04, 2015

El malestar en la cultura de Sigmund Freud

L’ésser humà cau en la neurosi perquè no aconsegueix suportar el grau de frustració que li imposa la societat en vistes als seus ideals de cultura, deduint-se d’això que seria factible maximitzar les perspectives de ser feliços, eliminant o minimitzant en alt grau aquestes exigències culturals.
Neurosi és segons la psicoanàlisi freudiana un estat intermedi entre la psicosi, és a dir, la bogeria i l’estat de normalitat, es produeix per una frustració entre els desitjos i el superjo, en la que pot intervenir també el principi de la realitat. És un estat patològic amb el que la psicoanàlisi de Freud s’ha pogut enfrontar, més tard els deixebles de Freud, com ara Lacan, ja van abordar les psicosis, en les que tenen el seu punt fort.
Una frustració és un conflicte entre les tres forces que formen la psique humana, per una preponderància d’una d’elles o per l’anulació d’altra. Tots aquests es manifesten dins de la cultura, que és la que conforma les manifestacions humanes més importants i que tendeixen cap a la convivència, l’art, la ciència, la política, etc.
Per a Freud la realitat és la lluita constant entre el principi de la realitat, el de la moralitat assumida per l’individu com a castradora dels instints i aquests mateixos.
La cultura es basa, segons les teories de Freud, en la amistat, sempre basada en l’amor sexual, dels fills davant la mare o millor, davant de les dones, als que el pare primitiu, cruel i omnipotent la tenia prohibida, i per tant es crea un desig de desfer-se’n del pare, aquest intent de matar al pare, per part del clan dels germans fa que l’ésser humà, immers en la societat, tinga d’ençà aquest fet, un sentiment clar de culpa, tot i que com no, també de remordiment, perquè alguna vegada s’ha donat aquesta mort del pare primitiu i, ha restat en l’inconscient col·lectiu.
La cultura crea neuròtics, és la idea fonamental de Freud al seu llibre El malestar a la cultura, degut a aquesta idea de fre dels instints davant del pare de l’horda primitiva, Freud ens dóna una possible solució, que passa per l’acceptació de la pròpia individualitat i la presa de responsabilitat davant l’altre i davant de la mateixa societat.
Per a Freud, problemes tan atàvics com l’antisemitisme, recordem que ell era jueu, els trau de la teoria antropològica i els dóna el sentit de que l’individu s’identifica contra un “altre”, que en el fons és el pare, que és alhora l’“Altre” i Déu, si més no, en les cultures occidentals i, així arriba a dir que si s’acabara amb el jueu caldria crear-ne un altre, sempre per a ell hi ha a les societats un boc expiatori.
La cultura crea un gran malestar en tendir a castrar l’individu, el poder moral d’aquesta o del pare castra l’individu i, li dóna la disjuntiva d’enfrontar-se contra la societat, ser un mateix cruament, o anular-se en ella, amb la qual cosa deixa de seguir els seus propis instints en favor d’un superjo que s’assumeix com a propi.
L’aparició del superjo vindria a ser com una xicoteta catifa que amagara tota la brutesa d’una realitat o uns instints molestos, però aquests sempre ixen de sota de la catifa en forma de símptomes.
Gairebé al final del llibre ens parla d’una màxima llatina: “Si vis pacem para bel·lum”. Ens diu que l’Home no pot deixar de viure sota el jou dels seus instints, el de mort i el de vida, Thanatos i Eros i, per més intents que realitze per eliminar-los ix el contrari amb més força, de fet Freud va pronosticar abans de les dues guerres mundials un futur bèl·lic per a Europa i el món.
Herbert Marcuse ens parla dels instints de vida i de mort, Eros i Thanatos, com a forces que Occident ha ajuntat cap al treball, per això diu que en el fet de separar l’Eros del Thanatos es podria arribar a una societat on els instints foren més optimitzats, doncs es crearia una vida basada en l’Eros i el principi de vida, una teoria que es contraposa amb la de Freud, dons Marcuse té el sentit “ingenu” d’un psicoanalista marxista.
L’Home no pot viure sense la societat, però dins d’aquesta no pot ser absolutament feliç, tot i que no creu en una felicitat en el sentit teleològic d’Aristòtil.
L’eixida que proposa Freud és una acceptació, per part de les societats, d’un espai de tolerància amb respecte als instints, no oblidem que a l’època de Freud la majoria dels casos de malalts neuròtics, que eren els qui tractava, en contra de les psicosis, que donava com a casos perduts, eren deguts a una repressió de la sexualitat, repressió (sempre com a oblit d’un instint o un desig) que sempre va prendre com a lingüística.
Hui la psicoanàlisi es planteja altres nous reptes, com el de l’estudi de les psicosis, que Freud no va arribar a plantejar-se, tot i que cal dir que el veritable geni de la creació de la psicoanàlisi no ha estat Melany Klein ni Ferenczi ni Jung ni Lacan, sinó Freud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada