València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de novembre 18, 2015

El silenci és la condició de la paraula

Temple d'Asclepi
Jo sé que el fet de les crisis i amb elles les guerres se succeeix periòdicament, com un despertador clavat a les nou hores o un disc ratllat i, sé també que en un conflicte mai no hi ha un sol culpable, quan ho és entre dos. La connivència entre víctima i botxí fa que fins i tot les víctimes han d'amagar pensaments i actes no aptes per a la convivència.
Ens hem cansat de la pau? Sembla que sí, necessitem un nou gruix d'intel·lectuals que ens facen escriure i pensar, viure des del discurs de l'analista, o si més no, des d'una postura crítica.
La generació de la transició tenia eixe nivell, hòmens que havien de refer un país malmés i odiós en tantes bregues i morts, sabien que tots havíem d'oblidar, pensaran vostès que la memòria històrica és necessària, però aquest país ha de passar pàgina, disculpar i endegar el que tots inconscientment o conscient ja sabem, la nostra intolerància, des de les postures polítiques fins a les diferents llengües que malviuen d'un costat a l'altre de la pell de brau, que deia Espriu, som fills d'aquells maulets, dels gudaris, dels tercios, però hui, a un món que li sobren els soldats, açò ha d'acabar.
Hem d'acabar amb les armes, amb la venjança, i fer servir els llibres, la cultura, les llengües, el món, el nostre país no aguantaria ja una crisi periòdica ni contingent, penseu que jo sóc fill d'un soldat de la tretzena brigada mixta de l'exèrcit republicà i sé de què parle, tinc la guerra civil molt a prop encara, cosa que el gruix de la gent ja ha oblidat, però no sóc, malgrat la meua voluntat un intel·lectual, em manca cos teòric i voluntat, amb la qual cosa poca cosa puc fer-hi, però quan sent un histèric desmemoriat atacar des d'un costat em pose en l'altre i a l'inrevés i, en eixe vaivé i en la possibilitat, que hem d'atiar, per a què cadascun puga ser com voldria, rau la pau, la llibertat, la tolerància, doncs el silenci és la condició de la paraula que deia Pontalis, el silenci de les nostres dèries destructives i autodestructives, de l'instint de mort materialitzat a banda del saber inconscient.

2 comentaris:

  1. De la correspondència entre Einstein i Freud: Einstein li pregunta a Freud el perquè de les guerres; ell li respon que l'home porta dins l'instint de destrucció.
    Com que això sembla cert, i sempre s'ha destruït la memòria dels morts (menys al Valle de los Caídos), hem de preparar les nostres ànimes i enfortir els cossos per enfrontar-nos al mal. Ja diuen els evangelistes que hem de ser càndids com els coloms, però astuts com les serps.
    Salut sempre.

    ResponElimina
  2. Hi ha, Olga, dos tipus, bàsicament de persones, les destructives i les autodestructives, però en mig està l'amor, eixe Visnú indú, que tant fa que siguem d'uns o d'uns altres, fa que no arribem sempre a la guerra, però sí, de vegades cal estar fort, per això tu arreplega tota la teua fe, i creu-me la fe mou muntanyes, i posat a caminar, perquè has de escriure la Història recent de Catalunya.

    Vicent

    ResponElimina