València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de novembre 10, 2015

Taverner ambiciós


Ca Llopis era una xicoteta bodega familiar situada a l’àrea metropolitana de València, concretament a la ciutat d’Aldaia, els seus propietaris eren Vicent Llopis i Marina Sánchez, un valencià i una colombiana que feien un matrimoni molt ben avingut de cara a la concurrència, no tenien fills i es dedicaven a regentar la petita taverna per la que passaven els habituals clients, gent que demanava un esmorzar a primera hora del matí i s’estaven fins a l’hora del dinar.
La vesprada era molt anodina i només s’hi aplegaven els típics borratxos, per la qual cosa, el Sento, com li deien al Vicent, estava cansat de portar el pes del negoci, degut als pocs guanys i volia vendre’l, cosa que neguitejava a la Marina, que havia alçat el local de fadrina, nouvinguda d’Amèrica.
El Sento era una persona molt ambiciosa i amb els seus cinquanta anys pensava que vendre la bodega era una de les últimes oportunitats que li quedaven per a mamprendre el vol i divorciar-se de la seua dona, que no per vella ni per lletja era menystinguda, sinó pel seu caràcter que ja no aguantava.
Ja havien parlat de la venda del local, la qual cosa provocava grans baralles entre ambdós, fins a tal punt que a Sento se li va anar la mà, i li va donar una empenta que va resultar mortal.
Sabia que s’enfrontava a una condemna per infringir la llei de la manera més extrema, si no trobava una solució per passar inadvertit.
Què faria amb el cadàver? Trucaria a la policia? Confessaria?
El cremaria? Massa fum.
Si el trossejava li seria molt difícil desprendre-se’n dels bocins, i si malgrat tot l’enxampaven, la condemna seria de per vida, degut als agreujants.
Però com tot en aquesta vida té una solució, si més no, en teoria; va pensar en els barrils de vi. Ell havia tastat el de Toro, que es feia amb raïm i una volta fet se li afegia carn, sabia que l’alcohol s’ho menjava tot.
Havia trobat la solució.
Va ficar el cadàver al barril i va esperar sis llargs mesos en què no faltava dia que algú li preguntara per la Marina. Ella se n’havia anat a la seua terra. Havia de cuidar de la seua neboda, perquè, i açò era cert, havia mort el seu cunyat que vivia a un menut poble de Colòmbia, per la selva amazònica, en el qual la guerrilla feia estralls. Ningú no s’estranyava de la història per la bona reputació del Sento i per passar per ser un bon xic de cara al poble.
Passat aquest temps anava a llançar el barril, però s’ho repensà. I si el venia i en treia algun benefici? Ara que tant necessitava els diners si volia muntar el restaurant al centre de València, aquell que havia estat el seu somni.
Va anar venent el vi, fins al dia en que va voler celebrar que tancava la taverna, va convidar amics i coneguts als que va servir les últimes existències i amb elles el pòsit que quedava d'aquella beguda.
A molts els van passar inadvertits els grumolls de silicona de les mamelles postisses de la difunta, barrejats amb el licor, però hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per posar l’afer en mans de l’oficina del consumidor, que dies més tard li va obrir un expedient informatiu per a determinar els motius d'aquest succés. També hi havia gent amb les que el Sento no s’esqueia.
La seua única resposta davant el jutge va ser:
_Pensava que m’havia casat amb una persona sincera, jo que estava tan orgullós de les seues mamelles!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada