València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de desembre 30, 2015

El gaudi i l'autoritat. La solitud del corredor de fons

La primera autoritat que rau en la persona individual és el Nom del Pare, després aquesta es transforma en una autoritat tangible, adés volguda, adés odiada i vilipendiada, cada individu necessita saber que la seua vida acabarà, per a poder viure-la amb garanties, cada corredor de fons saber que la seua cursa està als deu o vint quilòmetres i que li manquen trenta o vint més o que potser arribarà a la meta i si pot ser el primer, aquest valor simbòlic és la mateixa autoritat, és el mateix valor simbòlic o poder simbòlic que té una persona, un corredor de fons o qualsevol home que estiga realitzant un projecte, açò podria anomenar-se autoritat o valor simbòlic. D'ençà Nietzsche i la mort de Déu vam voler pensar un món sense autoritat, un món on les persones més lliures volaren de tanta llibertat, el maig del 68 va ser la seua culminació, hui estem vivint la repercussió que aquesta mort del Pare ha portat a Occident i per extensió al món. Hui tenim un home corrents en una carrera sense fi, i com no hi veu la meta cada vegada mou les cames més ràpidament com per a trobar un final, el col·lapse? La mort? No ho sabem, el que sí sabem és que cal una mena d'ídol, o millor, no parlem d'ídols tangibles sinó que ens cal el Nom del Pare.
El Nom del Pare és la seua llei, la llei del Pare, la prohibició de l'incest, aquell imperatiu simbòlic que a la fase de l'espill el xiquet rep de son pare o figura paterna, inscrivint-se en la seua realitat definitivament i ferma. Si a la fase de l'espill la criatura no capta o rep de sa mare aquesta ordre simbòlica, aquesta passa a allò real, a la part més màgica i horripilant de la realitat de l'individu, en no tenir representació simbòlica, en no tenir mai més el seu símbol i no arribar a ser una ordre imaginària, és a dir, tangible, resta forcluïda.
Allò real és la part del llenguatge que no ha conjuminat significat (imaginari) amb significant (simbòlic), la paraula o concepte que no és entès per l'individu. En aquest lloc es troba el desig de la mare, la pregunta eterna del xiquet i de la Història: Què vol mamà? Què vol una dona? I configura la histèria femenina, el no-tot femení, o la dialèctica històrica, l'infinit paradoxal femení, així que en entrar a la cultura o en aquest cas la convivència amb el món que l'envolta, el xiquet s'artificialitza i pot desenvolupar la masculinitat en posar límits a aquesta pregunta, i arribem al tot fàl·lic masculí, en veure o sentir la realitat tancada en una veritat o teoria en el cas de la filosofia.
En no tenir la inscripció simbòlica de la llei del Pare la persona pot arribar a desenvolupar una malaltia lingüística o mental.
També la Història a forcluït el Nom del Pare, l'imperatiu simbòlic de l'Èdip o l'incest i el destronament de la figura paterna i ha provocat un Occident si no malalt, sí diferent, pres pel gaudi.
Com es desenvoluparà la Història sense aquesta ordre del Pare? Serà la ciència el nou Pare? Una ciència que delira amb la veritat barrada? Un Pare sense Pare?
La realitat de la Història viu moments molt magres i no es veuen solucions que no passen o per més del mateix fins el col·lapse o per grans convulsions que podrien portar-nos a la fi. Espere que es produïsca el miracle o què isquen consciències que puguen endegar el trencament del nus que manté l'equilibri històric, sinó tot serà qüestió de temps.
El gaudi és la transgressió, és la consumació de la mort del pare cruel de l'horda primitiva pels germans, en el símil actual és una mort simbòlica del Pare, fent l'amor amb el nostre partenaire simbolitzem l'incest o la transgressió al pare; tot gaudi, tot acte és un suïcidi simbòlic, doncs el Pare és també nosaltres mateixos, per això no podem estar gaudint tothora a la manera occidental, també hem de desitjar i estimar.
Els filòlegs romans sabien o intuïen açò, ja Crist va proclamar l'amor com a eix d'un món que feia figa. Fora de facticismes eclesiàstics, malgrat Sant Pere, els vells teòlegs poden dir ara la seua, potser siga el seu moment per intentar salvar la Història.
Es pot fer tornar al Pare?
Sí i no, el que vull dir és que la figura del Pare en les societats occidentals i al capdavall mundials ha estat fruit d'un període històric, mentre ha hagut aquesta figura simbòlica, l'Home i les dones s'hi han identificat, l'Home contra Déu, fins arribar a la consumació d'aquesta identificació amb Nietzsche, aquest va dir que Déu era mort i que calia construir el super-home, les dones es van anar identificant des del discurs histèric contra el discurs de l'amo del baró, i així van crear la Dona, que a hores d'ara acampa pertot arreu.
No m'estic oposant a l'inalienable dret de les dones a desemmascarar el discurs de l'amo ni a aconseguir la igualtat, estic dient que fora justícies o artificialismes, en el camí cap a la seua conquesta és on raïa l'equilibri de la Història, ara la filosofia, la Dona, l'Home estan ja consumats i ens queda la gran crisi que faça redreçar tot o acabe amb tot i espere amb totes les meues forces que no siga així, que l'autoritat torne, però la ben païda la del Nom del Pare, una autoritat que no siga autoritarisme ni més del gaudi. Tot i què en els xicotets canvis és on roda la Història òbviament, cal fugir de vessaments de sang i grans canvis que oloren sempre a desfetes mal païdes, cal veure que el que ens ve, la pluja que ens ha de caure serà grossa, que deia Bob Dylan.
Hi ha gent que pensa que una tornada al Pare (tot i què jo pense que és la següent fase de la Història) seria la solució, res més incert, ja Hitler amb els seus mil anys ho va intentar, ell es va posar com al Pare de la pàtria alemanya i va intentar tornar a crear pares que indefugiblement crearien individus més insignificants, en no tenir la possibilitat d'enfrontar-se amb eixe pare, ja no simbòlic, sinó tangible per humà, malgrat que l'inconscient és sempre ingovernable.
L'Home modern ja no pot viure amb el Pare, perquè pensa per ell mateix i s'ha identificat contra ell d'una manera definitiva, la tornada suposaria una regressió cap endarrere, no es pot crear una altra Edat Mitjana de la Història sense patir-ne les conseqüències.
La ciència, la cultura han omplert amb la llur identificació contra el Pare el buit que la manca d'aquest creava, i han fet de l'Home un de més infantil, en mancar-li la figura paterna, però alhora més lliure, en el sentit de què es pensa la llibertat com a model irrenunciable tot i que alhora ha quedat angoixat i perdut.
La tornada al Pare no és possible en el sentit de que ha estat un fruit històric el camí cap a la seua caiguda, i ha configurat la Història en el seu anihilament, i és també possible perquè gairebé tot pot ser possible, una tornada enrere a la foscor dels líders messiànics amb la consegüent infantilització que suposaria de la consciència humana, tot pensant que es poguera aconseguir pacíficament que seria un fet molt dubtós. Al cap i a la fi hem d'esperar el miracle, un de diví o humà tant se val, però que faça redreçar sense haver de trencar llibres i històries, a la figura paterna o al Nom del Pare, per a potser una altra vegada somniar com el vell corredor de fons en tombar-la, i tornar a acabar la carrera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada