València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de desembre 13, 2015

La botifarra i les raons

Deia el tio Jaume, un vell grauer del meu barri una frase que resumeix tot el que se sap, o si més no, jo sé d’ètica política:
_De Rússia m’agrà la butifarra i d’Amèrica les raons*.
I afegia després, tot cofoi, fent un colofó de la seua experiència vital d’home que no havia estat cultivat però que atresorava una saviesa exemplar, la saviesa de qui sap que hi ha un mur infranquejable entre logos i ethos, allò individual i allò col•lectiu:
_De Hitler res i com hem de minjar i pensar pos on millor estic és en ma casa.
El tio Jaume era un home que havia viscut la guerra civil al bàndol republicà, no faré un judici polític i així superficial d’aquesta guerra, sinó que vos parlaré de la joventut, de la crueltat de la jovenesa i del trellat de vegades de la maduresa.
Hi ha moltes dites i refranys, Sap més el dimoni per vell que per diable, tot el que puja baixa, la mandra és la llavor del diable, més val vell conegut que nou per conèixer, etc. I d’aquesta darrera us en parlaré:
Modernament se sap en un munt de disciplines que tot sistema ha de tenir les seues crisis, és més, no funciona un sistema eternament, ha d’aturar-se, pujar, baixar i malauradament té també els seus conflictes i guerres en el cas dels sistemes històrics.
El jovent dels anys 50 va ser un de joiós i podat, havien passat una guerra, amb la repressió del franquisme i la manca de llibertat, joiós perquè la guerra feia onze anys que havia passat, hi havia fam, però era la joventut del sistema, podat perquè faltaven les raons, que deia el tio Jaume, la possibilitat de pensar i viure en llibertat, aleshores la por era evident, però als anys 60 aquella joventut va crear una de nova, la moderna generació de la transició, gent intel•ligent i ja més dilatada diguem-ne psicològicament, Espanya s’obria als E.U.A. i començava a perdre la por, la dictadura es relaxava i aquell grup de persones trobaven que ja no estaven de grat amb aquell país que volia, per vellesa del sistema, canviar a una democràcia, la gent volia pensar en llibertat i volia parlar, fer política fins i tot. La dictadura arribava a la vellesa.
En aquella època les convulsions d’una joventut, d’un país rebel, es van fer paleses fins arribar als anys 80, va arribar la generació que havia viscut el millor d’una dictadura, però al cap i a la fi una dictadura, que havia aconseguit pel pur materialisme dialèctic marxista, la democràcia, hi ha el consens entre la vella i la nova Espanya, i comença un període tot i que amb algunes mancances, de força esperit democràtic.
Però tot arriba a la seua fi, i no es que vulga acabar amb la democràcia, que s’autoalimenta en cada elecció lògicament, però un cert grau de descontentament, d’un malestar en la cultura que ja Freud explica molt clarament es produeix, els no tan jòvens que no han viscut els últims bocins de la dictadura prenen amb la tercera i quarta legislatura, un aire de revolta, de no fer-se'n responsables de llurs pròpies accions i pensaments, un tarannà extrem, no ho dic lògicament per llurs idees, sinó per la gran quantitat de gent que unilateralment defensa quatre o cinc idees sense parar-se a fer un judici personal i individual, açò, lògicament, cal que hi haja partits, no podem ser quaranta-cinc milions de filòsofs, és incentivat pels poders polítics, pel discurs de l’amo, que no vol ser desemmascarat.
Ningú no veu la dificultat de fer un sol judici col•lectiu, tothom parla i té la raó, ningú no alimenta la condescendència, la tolerància i el diàleg, paral•lelament a tot Europa se succeeix aquesta nova tendència ideològica, hi ha un sol Déu per a aquestes persones que ja han perdut el nord, la humanitat, i és la figura del metge, del científic, que ens bombardeja amb prohibicions, judicis de valor, teràpies farmacològiques, profilaxi, hipocondria, mentre que proliferen a tot el planeta grupuscles delirants, fent política, religió, pseudo-humanisme, ocultisme, etcètera.
La nova generació dóna la raó a Nietzsche, el gurú de la lògica del fal•lus, però un dels tres pilars de l’Occident amb Marx i Freud, de tant en tant cal una guerra que ningú no vol ni veu, però com en un cos anestesiat, analgesitzat i entre coixins el fluix aire d’un refredat provoca una hecatombe.
I després donant un salt de l'ètica psicoanalítica, és a dir, del discurs de l'analista a l'histèric, dir que caldrà fer una política de l’enteniment entre els hòmens i la condescendència amb la bondat, sí, tornar una altra vegada a la bondat donada en classes d’escoles estatals o privades per evitar que la solitud i la por a la llibertat faça delirar a aquesta espècie, que està perdent el nord, l’eix, l’únic entrebanc és que tothom pot parlar, i és una paradoxa inherent al sistema, a l’ésser humà, tothom pot publicar a la xarxa, tothom diu la seua i el sistema arreplega tots els deliris de cadascun dels hòmens escriptors. Abans eren els literats i els filòsofs i qui comprava un llibre i el llegia qui escampava o llaurava la llavor per on anava, hui hi ha una metàstasi del deliri humà.
Jo pense que l’únic que podem fer és fer pensar i donar de menjar, com deia el tio Jaume, la botifarra i les raons, tot allò altre ha de ser una mica menys important.



*Normalment quan un parla des del discurs de l'analista, com ho feia el tio Jaume, els que s'identifiquen amb idees de dretes et veuen com esquerrà i els que ho fan amb les d'esquerres com dretà, els de centre, vaja, eixos sempre s'esglaien d'un lliurepensador, el problema no són les idees sinó agafar el lot i esdevenir un paleta del discurs histèric, de fet quan ens quedem amb el lot no són les idees el que ens mou, sinó la necessitat de tenir un pare que ens diga el que hem de fer, és molt dura la solitud de pensar per si mateix.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada