València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de desembre 05, 2015

Quan donem crèdit a algú, un lloc on ningú no perd

Cal que hi haja sempre dues cares, com a mínim, per a qualsevol realitat, els budistes les anomenen yin i yang i, cal que sapiem que sempre hi ha algú per damunt de nosaltres que ens pot ajudar, a prendre una decisió, a resoldre un problema o simplement a fer d'obrer de la construcció o de cambrer del nostre negoci o empresa.
Hui he llegit un article de Miquel Bassols, psicoanalista; que tractava sobre Sor María, una monja de clausura de la que tots dos, tot lo món hem d'aprendre, no per a ser igual que ella, no per a aconseguir el poder que ser l'Altre de Déu ens pot donar, no per la lògica del fal·lus, sinó com en una contradicció paradoxal amb la tranquil·litat que aquesta lògica, també necessària, ens pot fer i, és el meu cas, en la relació amb el món, amb la meua família, amb la relació amb l'altre.
El que vull dir és que sempre cal que pressuposem un suposat subjecte saber per damunt de nosaltres, per a què el nostre “Jo”, que és de tots menys nostre, descanse.
Però no és tan fàcil, ens podem perdre en una identificació amb un violent o en el millor dels casos amb un bon “capellà”, però que no serà mai un espill, ni ho pot ser, de nosaltres.
El cert és que la identificació amb la nostra figura suposat subjecte saber depén de molts factors i, un d'ells és l'amor cap a la figura eix que va regir en la nostra infantesa, però també amb la bona fe, la bona voluntat, no és un foll aquell qui delira, sinó aquell qui fa mal amb el seu deliri, amb la intenció.
I els he donat les gràcies, perquè per un moment, mentre llegia l'article he descansat de ser amo, amo de mi mateix, per a fer-me fill, fill de Déu.
Fill de Déu amb la meua escolta, fora de la lògica de la pèrdua del fal·lus. Això és la figura paterna o eix, en aquest amor després hi rau.
A aquesta monja i a “capellans” de totes les religions, tant com a científics afamats de curiositats, els devem la nostra continuïtat, sapiem veure-ho, tot i que no ens empenyorem a fer la guerra per a demostrar-ho. La veritat és que els ho devem, ens ho devem a tots, perquè tots som necessaris, esclaus i amos a qui donar crèdit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada