València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de febrer 27, 2015

Per què parle aquesta llengua?

Fins que des de Madrid no s'accepte que Espanya és una realitat multilingüe no hi haurà possibilitat de tenir un període etern de pau, es repetirà periòdicament en aquest gran i històric país, en aquesta nació de nacions el que demana un parlant, un col·lectiu de subjectes adscrits a un llenguatge que els exclou, la seua rebel·lió i, la llengua és el símptoma més important i més decisiu d'una persona, en quant a la formació del seu caràcter.
L'altre som nosaltres mateixos i, amb aquesta afirmació es podria pensar que aquest article és una crítica a mi mateix, sí ho és, però també contra l'altre com alteritat, qui se psicoanalitza sap la importància de la contradicció i la paradoxa; és una crítica contra l'amo.
Sabem o se sap que l'acte sexual no existeix, que la igualtat no existeix, que la situació de paritat entre dues llengües que conviuen a un mateix territori és simplement un ideal, una utopia o el que és pitjor, una quimera.
Una quimera en què perd la llengua “conquerida”, sempre entre cometes, des que Castella va voler (i consta a un document del Regne) eliminar les llengües perifèriques, tranquil·lament i sense que ningú no se n'adonara han passat moltes coses i molt de temps, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Revolució Comunista, la Modernitat, la Postmodernitat i, finalment l'Era de la Posthistòria o Era de la informàtica i de la química.
El sentit o sentir popular crea el sentiment, alhora que l'amo el modela i dirigeix, però l'amo no pot eliminar el català-valencià a la Comunitat Valenciana no escoltant al poble, el mal pot ser immens; la Comunitat Valenciana té el dret a que es prime la seua llengua “pròpia” segons l'Estatut, per aquesta, ja exposada impossibilitat d'igualtat; si no triomfa la nostra només pot triomfar la que no és nostra, sinó importada.
Jo tinc una mare castellano-parlant, extremenya i la vull tant com la seua llengua i el català-valencià que representa mon pare, que va morir simbòlicament per ella, va morir pronunciant les darreres paraules en la llengua de son pare, iaio meu i, dels nostres avantpassats, paraules d'una llengua que mereix ser eternitzada.
Em sinceraré més, gairebé del tot, la meua dona em vol així, parlant, contra les adversitats, aquesta llengua i, sols contra les adversitats, parlant la llengua de mon pare, només així l'he enamorada.

dimecres, de febrer 25, 2015

Demanem als nostres polítics el valencià i no l'anglès

En dos minuts he trobat al dicconari d'anglès, des de la lletra a a la ele, les següents paraules en català-valencià: arab, cinema, apraxia, baldo, cant-cantó, disc, ectoblast, eclectic, ferula, ga(e)lic, gala, hereditary, illegal, ignorant, jay, junco, languid i; moltes altres més, que em calle per no ferir susceptibilitats ni coentors amb barba i què dir en el castellà.
Sobre el "paper", per cert també paraula en anglès-valencià o valencià-anglès; podem dir que l'anglès és un dialecte del català-valencià? O si voleu a l'inrevés? Mirem que la quantitat d'axiles d'un i altre país no diu res de la procedència o origen del cul o del cap dels seus habitants, és més, mai no m'acabaré, tot i que estiga deu minuts amb cadascun, els veïns valenciano-parlants del meu barri, Russafa.
Imaginem-nos que la Corona Aragonesa tenia mig Mediterrani quan l'anglès començava a créixer i, que l'anglès ve dels sajons d'Europa i de la llengua o llengües franceses en una barreja lleja, vos havia de fer una miqueta de poesia.
Jo no sé res d'anglès, no sé res de res i per això m'arrisque a parlar de tot, tot i que alguns parlen de tot sense saber que no saben res, però una cosa tinc del cert i, és que quan demanem a un polític que parle anglès sé que vos equivoqueu en voler ser la víctima i, jo no vull ser ni víctima ni esclau; així que quan els americans i els anglesos estudien com a segona llengua en llurs escoles el català-valencià jo li demanaré als meus polítics que de segona llengua tinguen l'anglès i només de segona; però també vos haig de dir que jo l'anglés ni el vull ni m'agrada tot i que poguera aprendre'l, però la veritat, no ho vull ni ho he volgut mai, jo sóc com el tio sento, cabut i no, no em convencereu, abans parlarà un madrileny en valencià.
I jo no sé que els passa als castellano-parlants que quan comence a parlar-los em trauen el tema de la filologia, branca hispànica, o millor castellana; serà que jo sóc tan intel·ligent, tot i no saber res d'anglès i pràcticament no fer servir el castellà, que els faig sentir tan xicotets que em volen enlluernar amb temes seriosos, serà això, en fi, que visca la llengua comuna, però la meua!

dimarts, de febrer 24, 2015

El linx

Aquell polític es pensava un linx, sempre feia la rèplica als parlamentaris del govern i, va anar creixent com l'escuma en les estimacions d'intenció de vot.
Va ser en arribar a governar el país, que va haver de parlar el primer, aleshores ja no era un útil pegat en la roda de la bicicleta, sinó que va ser el clau que la foradava.
Tan ràpid com pujà va caure i, va tombar tan fort que trigà setanta o huitanta anys en tornar novament dalt, ja no era ell, és clar, però el seu successor va lluir la mateixa barba, que de tant en tant es retallava en forma de bigoti.

dilluns, de febrer 23, 2015

La veritat com a superestructura*

La realitat és infinita i finita. Som a un multivers de llocs i realitats infinites i finites en allò macro i en allò micro, però per damunt d'aquesta realitat-veritat, presa també com a superestructura, valga la paradoxa, hi ha els límits, el límit.
Què són els límits? Què és el límit? És la pregunta de la Història, qui ha intentat parlar amb Déu, o amb els déus, o sants ho pot d'alguna manera concebre, que no comprendre ni tan sols entendre, sinó intuir.
Els tres filòsofs de la sospita van posar el límit en el “Pare”, si podem dir això en Marx quan parla del discurs capitalista fet sistema com a amo i per tant Pare, expressat en terminologia lacaniana, en Nietzsche i en Freud ja ho és més palpable, el límit patern o diví, al que de tant en tant i en una conversa dialèctica, que ho és contradictòria i paradoxal hem de transgredir per tornar novament i, això darrer és només en Freud.
Lacan pren la safanòria per les fulles i entronca amb la realitat com a veritat o superestructura, paradoxalment, d'una trinitat, la realitat per aquest home és entre tres llocs, figures o ens, que ell anomena registres; allò imaginari, allò simbòlic i allò real, amb el límit de l'harmonia, l'objecte “a” que anomena i que es troba en la triple intersecció; el que podria representar en les religions euro-asiàtiques el més sagrat, això és el límit i només en la seua intuïció, paradoxal i contradictòria hi rau, sempre amb el llenguatge de fons.


*Terminologia marxista, vol dir més o menys una realitat que depén d'una altra més bàsica i exacta.