València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de març 23, 2015

Tres mons


He fet un poema per a que veieu la meua relació amb la nostra llengua:

Tres mons

El meu cor no està en paus, estime amb dolor / la meua València, el dolor de qui se sent traït, / la nostàlgia de mon pare, de la seua llengua i, / la por descarnada cap al meu botxí: Mérida, Múrcia, París; / les llengües d'aquells a qui estime. / El món, les dones, el Pare, Hispània, Òc i València. / Tres mons que conformen el tauler on sóc. / Tres mons que em donen el trellat i, / tres mons, que ja mort, em fan viu.

divendres, de març 20, 2015

València sensual, falles folles fetes foc

El suecà Joan Fuster va dir que la ciutat de València estava envaïda pel camp, hui no, de ben segur, en Falles aquesta València metropolitana està envaïda per la festa i pels cotxes i altres atifells urbans.
Aquests dies de Sant Josep fan de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana una urbs cosmopolita i plena de tot allò que representa l'esperit modern, fins i tot postmodern; la nostra llengua se sent pels carrers i en abundància, es pot viure en valencià-català en aquestes dates a la ciutat, sí, potser és una ciutat envaïda però no pel camp sinó per tota una sèrie de veïns nostres que any rere any ens acosten a les nostres arrels lingüístiques, venen de tots els llocs del domini lingüístic, catalans, francesos, mallorquins, murcians, aragonesos, fins i tot jo m'atreviria a dir, i potser vaig massa lluny, perquè d'aquests no he n'he vist cap encara, que venen de les terres de l'Alguer, també venen ciutadans de l'antic imperi espanyol i així castellano-parlants, gent d'Europa i Amèrica que empren l'anglés o el francès en les seues relacions, persones d'Asia i fins i tot del domini lingüístic àrab o xinès. València és en aquestes dates una ciutat envaïda per la sensualitat d'un munt de cossos escotats i frescos, tot el centre medieval, un dels més grans del món és pres per la gent, qui no ha vingut no s'ho pot imaginar, fins i tot és difícil caminar cent metres en línia recta.
Potser els valencians de la ciutat ens ho mirem amb indiferència o amoïnats pels sorolls i els embussos, ja estem molt castigats pels inconvenients que ens duu aquest esdeveniment, tot i que l'ajuntament s'ho ha pres seriosament i rigorosa i talla la circulació fins la tercera corona de la ciutat, Trànsits, però per a qui vulga passar uns dies primaverals i tastar la sensualitat de la mediterrània i a més a una Espanya liberal sexualment i política té a València el seu lloc, a més de la gernació estan els monuments, les falles amb llurs ninots, que poden tenir fins a quinze metres d'alçària i les mascletades, les traques, les despertades amb trons de bac, la Crida, on es fa la crida als veïns de la ciutat i als forasters per a unir-se a la consagració de la primavera que suposa la festa, la nit del foc el dia dihuit de març, o el dèneu la cremà.
València esdevé una falla folla feta foc com deia l'Amadeu Fabregat on es cremen i passen pel foc totes les antigues dèries, odis i amors per a començar un nou any, com en l'antiga concepció grega i mediterrània cíclica de la Història, una transgressió tàcita i pactada, en definitiva és una tornada als orígens i al naixement del nou any, un any que sempre esperem, degut a la neteja de la cremà, amb il·lusió, força i joia.

dilluns, de març 16, 2015

Orfeu i allò femení

Quan Orfeu va perdre la seua dona, el seu amor, per salvar-lo de la follia, mitjançant un pacte amb els déus, Júpiter, amant de l'amor, bondat infinita i incommensurable i poder omnipotent de l'Univers li va donar una segona i darrera oportunitat, li va tornar la seua muller, lluitant en una lliça èpica contra els seus fills i súbdits de l'Olimpi.
Júpiter va fer allò femení d'un material que no podia ser modelat ni per cap déu, ni per cap home, va fer l'ànima femenina d'una essència boja, per igualar la dona d'Orfeu a totes les altres i, així que els déus no pogueren mai jugar amb els amants, duts pel seu amor i, sempre disposats a donar llur essència, llurs ànimes per llurs parelles, venent-se i venent llur futur i les infinites vides venidores per salvar de la bogeria a la nina dels seus ulls.
Així ja no hi va haver cap déu que oferira el seny d'una femella a cap marit a canvi del seu oblit de per vida; Júpiter va crear per l'eternitat la follia divina de les dones.

dissabte, de març 14, 2015

Un cas de medicina científica


Tota la història de la modernitat en medicina, ha estat una lluita entre els corrents del pensament que provenien de la filosofia i, aquells que ho feien del pare de la ciència, Hume.
Aquest personatge s’identificava amb la filosofia només per la seua teoria de l’experiència, i arribava a dir que aquesta era un sol acte de fe.
Dels científics actuals se’n sabia que a tot símptoma, li donaven una explicació sinó determinista, sí que carregada d’un materialisme extravagant, i Georges Strauss, de París, n’era un.
La seua teoria dels trastorns drogo-addictius, arribava a ser políticament correcta, alhora que revolucionaria, així com havia estat ja pels anys setanta del segle XXI la teoria de la paranoestatina, substància que feia que la gent estimara certs aliments, com ara els guisats precuinats amb pollastre i creïlles o la paella de conill amb vaquetes.
Aquesta teoria deia que l’acte de menjar era un trastorn drogo-addictiu, de la mateixa manera que pels anys vint l’epidèmia de la nicotina, de la cafeïna o de certes substàncies al·lucinògenes com ara la nou moscada, una droga que es va estendre per la major part de les llars de tot el planeta. I l’única manera de no caure en aquesta mania era no menjar, ni tan sols alletar els nounats.
La comunitat mèdica no s’ho explicava, aquest home era un geni, les seves generacions eren de xiquets rodanxons i robusts; no havien menjat res en la seua vida, i ell molt ufanós de la seua tasca, donava conferències per tot el globus terraqüi, donant lliçons als seus futurs deixebles.
Només hi havia un defecte, un tant per cent insignificant de morts, però es devia a un defecte d’hormones femenines en la mare, en aquests casos s’aconsellaven alguns medicaments que fins ara no feien efecte, però si més no allargaven uns mesos la vida del pacient.
Dins de res s’arribaria a la desaparició de la mort per la síndrome d’abstinència, la mal anomenada fam.
El que no sabia Georges era que grups de dones de l’alta societat, que era la gent que primerament s’havia tractat, es reunien desoint el metge, amb tot el rebuig de la seua classe i dels seus beneits marits, en pisos francs parisencs per alletar els xicotets, era per això que eixien endavant, tot dient que com una mare no hi ha res, ni metges, ni amos, ni saberuts, algunes ho feien per convicció, però eren moltes aquelles que els alletaven perquè així ho havien fet els seus avantpassats, altres per satisfer una maternitat que tenia molt d’entranyable i romàntica alhora que sensual. En haver-se sabut tot l’embolic van enfonsar Georges, que de tota manera ja havia fet una gran fortuna en els tres anys que va estar en la cimera de l’èxit, pel que només va patir el seu orgull de metge.
I així va ser com es va acomplir la cèlebre frase de Juli Cèsar: “Els que hui m’aclamen demà demanaran el meu cap”. 

dissabte, de març 07, 2015

Jo i l'altre, el mur que ens separa

Hi ha un acudit en què un home li pregunta a la seua parella si li fa l'amor per interés o per amor i, aquesta li respon, tota carinyosa i sense dubtar, que li ho fa per amor, al què l'home li diu que podia posar-li una miqueta d'interés.
El que vull dir és que hi ha sempre un mur que separa la comunicació entre, no només sexes, orientacions sexuals i personalitats, sinó entre cada persona, no només amb el seu altre, sinó fins i tot amb aquell qui té al costat, per molt semblants que siguen els seus trets de personalitat.
Voler eliminar aquest mur és voler eliminar la “manca”, que és indestructible i infranquejable; en l'acte de l'amor pot arribar a diluir-se una mica, però mai del tot, fent palès, com deia Lacan un acte de l'amor, un acte sexual inexistent.
Eixe mur és la divisió primigènia del subjecte, bé i mal dins i fora de nosaltres, allò individual i allò col·lectiu, éthos i logos, masculí i femení, yin i yang, i és en empenyorar-se i creure en la seua inexistència o destrucció que habita l'idealisme, la cabuderia, l'esmussar constant de les dents, complaent-se en la idea, com un porc menjant el seu pinso i, perdoneu per l'analogia, tot i que ho puc explicar millor, negar-ho és l'instint de mort, el gaudi i, ací és on es pot comprendre millor, la "fruïció", l'esmussar de les dents en pronunciar la paraula, que diu gairebé tot del que vull dir amb la complaença en la idea.
I és quan les posicions estan molt allunyades que a la nostra banda del mur escrivim amor i a l'altre costat se'ns llegeix odi o ressentiment, però no és un acte unilateral, sinó que ho és també a l'inrevés.
I no voler admetre aquesta “manca”, aquesta divisió primigènia o incompletud del llenguatge provoca l'odi, contra els altres, començant per si mateix, com tota realitat, sempre comença en un mateix, en l'individu en constant conversa dialèctica amb si mateix, doncs negar aquesta “manca” o divisió és negar-se a si mateix, odiar-se en l'autocomplaença de la pseudo-bondat.
Hi ha coses, explicacions, solucions, raons que només podem compartir amb Déu, l'Amo, el nostre amo i nosaltres mateixos, els quatre registres de la unitat i, no perquè no vulguem compartir-lo, sinó per l'absoluta impossibilitat de comprensió del nostre altre i, més si és el nostre altre lacanià, la nostra ombra junguiana.

dimarts, de març 03, 2015

El síntoma és la urgència del desig degut/da al desconeixement del gaudi

Mai no sabrem la darrera realitat, la religió cristiana va prendre com aquesta intenció el pecat original, i filòsofs de tota mena han tractat d'explicar-la, Marx amb la dialèctica de la Història i la seua solució final, la societat celestial comunista, Nietzsche amb la mort del creador d'aquest pecat, per intentar, Déu em perdone però així ho he d'explicar, matar el gos i amb ell les puces, Freud ho explica amb la mort del Pare, i el seu retrobament, amb la transgressió al Pare, però el cert és que no sabem res i que només podem guaitar una realitat trina; és quan les tres parts, registres o eixos es junten que trobem l'harmonia.
De vegades som fills o titelles mogudes per forces alienes o ignotes, unes altres vegades conscientment o inconscient som nosaltres els qui tenim el gallet de la vida i de la mort, de la felicitat i de la tristor, però en darrer terme sabem de ben segur que el misteri de la vida és quelcom ingobernable, quelcom màgic.
Els conspiranòics pensen que l'altre és l'extraterrestre amb qui convivim, els religiosos Déu o déus, i els que com jo tenim a Déu paït i present com una veritat sabem molt poc, però observem només la nostra realitat des de l'admiració, la del nostre altre, que sempre hi romandrà en el més ignot secret, doncs estem parlant d'un altre més enllà d'allò finit, i més enllà d'allò infinit, un altre o un Altre en majúscules que és un ens diferent tot i que complementari, i també innomenable per inconcebible.

*El resultat del meu anàlisi:
El síntoma es la urgencia del deseo debido/da al desconocimiento del goce.
El síntoma és la urgència del desig degut/da al desconeixement del gaudi.