València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, d’abril 24, 2015

Proves d'amor, corrupció sota sospita

Jo, com a persona, ni sóc de dretes, ni d'esquerres, ni de centre, ni tan sols “Sóc”, el que més se'm pot assemblar és un patafísic, i pense que el problema no és la corrupció i ho dic humilment, potser no se'm faça ni cas, però ho torne a dir, el problema no és la corrupció, un cert grau de corrupció és absolutament necessari, absolutament, ja ho deia Churchill, el problema el veig en la distància del nostre interlocutor, del nostre altre, del nostre amic o enemic; hui estem parlant-nos gairebé dins de l'altre, no a 15 cm, sinó molt més endins, ens estem "fotent", dient-ho a la manera més cruel. Mentre més ens endinsem en la distància, l'observació i escrutament de l'altre, més lluny queda eixe altre, perquè hi ha un grau de separació entre el Jo i l'altre que no es pot mai ajuntar, és la manca de la comunicació o la inexistència de l'acte sexual. Per més que rebusquem sempre trobarem, si no per valor de 1.000.000 d'€ per 2 cèntims, però sempre trobarem corrupció, és l'essència de l'Ésser Humà, que necessita un grau de "desconeixement" tant en la seua consciència com en el saber d'eixe altre i que l'altre té per a nosaltres. Mentre més ens acostem més lluny hi estarem! Com diu l'Antonio " el hilo nunca se acaba".I si no em creieu mireu a Internet el cas de la "tableta" de xocolata que posà en peu de Guerra a Suècia, com era possible que una funcionària comprara amb diners públics una rajola de xocolata per a esmorzar?
Si voleu salvar la democràcia escolteu, per favor, mireu, aquest matí la meua dona m'ha demanat diners per a comprar carn i menjar, però ja teníem menjar, els diners, tots els que teníem, ja estaven gastats, tot i tenir-los en el compte del banc, li'ls he hagut de donar, no eren els diners sinó la prova d'amor que açò suposava, si jo haguera estat un home "sa" i antic haguera convençut a vint o trenta homens de la meua tribu amb unes consignes falses i populistes que els afectaren en algun punt, per anar a la tribu del costat per a conquerir-los els diners de la prova d'amor de la meua dona, açò és el que explica Freud amb el violentament de l'altre o del Pare, Marx amb la lluita de classes contra l'amo capitalista o Nietzsche amb la mort de Déu, en aquest cas i, en una societat més civilitzada jo hauria d'haver fet una xicoteta "trampa" a la fiscalitat o a qualsevol ens financer. És l'essència de l'Ésser Humà, que hem de controlar d'alguna manera, però no llançar tot l'edifici a terra i saber que cal un cert enfosquiment de la consciència o de la realitat per a viure, necessari, aristotèlicament necessari. Jo he tingut fe i espere que Visnú, he, he, he... sí Visnú, ens ajunte yin i yang i tot se solucione, em jugaria cinc cèntims d'euro a que el mes que ve encara estic ací, però només cinc cèntims. Açò és la bogeria de la Post-Història i la filosofia de després dels filòsofs de la sospita, la fe, l'espiritualitat i el saber que no tot és material, John Nasch ja ens deia que els números ens diuen el que volem sentir.

dimarts, d’abril 21, 2015

La veritat no és l'important del discurs sinó la intenció, escacs i vida

En començar el segle XX hi va haver una polèmica al món dels escacs entre el joc “veritat”, del qual el màxim representant era Alekhine i el joc “engany”, que tenia com a adalil al doctor Lasker, jueu i per tant enfrontat a tot el corrent nazi, del que Alekhine n'era el cap.
La veritat rau no en un postulat ferm sinó en la intenció de les coses, en el seu engany, el joc d'Alekhine es valia de grans anàlisis, de fet va ser campió del món, i amb aquests creava la combinació “correcta” per intentar guanyar, mentre que el joc del també campió Lasker, deien, es valia de l'engany per a donar mat al seu adversari, és a dir, esperava l'errada del seu contrari per a guanyar-lo, i jo vos pregunte: No és cert que l'engany és l'axioma de tota comunicació en una realitat en que les darreres troballes la defineixen com una contradicció paradoxal? Si no vos ho creieu intenteu explicar la paradoxa de Zenó, contradictòria en allò infinit i finit i paradoxal perquè mai no acabem amb el segment si el dividim per la meitat constantment i infinita.
És més, quan Jacques Lacan afirma que la veritat rau en l'engany, basta llegir “El banquet” de Plató en boca de Sòcrates; quan arriba Alcibiades al banquet i adula a Sòcrates, adula la seua manera tan especial d'estimar, de ser el seu amant, però el que vol és que Sòcrates accepte l'adulació per a posar-se en el lloc de l'estimat, cosa que no vol, doncs ell sempre ha estat amant i per tant la part masculina, és aleshores que Sòcrates el remet a Agató, tot dient-li, amb una fina ironia, la més excelsa, que no és a ell a qui el general Alcibiades estima sinó al poeta Agató, creant-se un engany frustrat.
Així que podem afirmar sense equivocar-nos que ningú no va donar-li res a Lasker, jueu i campió del món dels escacs, sinó que sabia que l'important no és la veritat sinó la intenció del discurs i que l'axioma de tota comunicació és l'engany, com a home molt viscut, per la seua condició de jueu estava en un altre plànol diferent als intencionats, per l'odi, dels seus adversaris.

divendres, d’abril 17, 2015

Vol l'amo català la independència?

La gent, el discurs histèric sent i, crea una opinió, el discurs de l'amo la modela i la dirigeix, tot lo món es pensa i es creu independent en les seues conclusions, pensaments i opinions; però en una contradicció paradoxal les seues opinions estan fetes per l'amo i, aquest les agafa de les que crea el poble, alhora tots dos moviments.
Bé, tot va començar per deu o dotze lleis en contra de la llengua i les autonomies de catalans i altres “perifèrics” com se'ns solen anomenar despectivament des del centre del país, amb la qual cosa l'amo va afaiçonar el malestar del poble català i, el va dirigir cap a una presa de força en forma d'independència.
L'amo sabia i era el seu “envit”, que no volia una Catalunya independent, sinó prendre una postura de força contra la re-centralització, per part del govern de l'Estat Central. Tant als amos de Castella com als de Catalunya se'ls escapà l' “envit” de les mans, tot i que el català, més europeu i posat al dia, va adonar-se'n de seguida, calia anar cap enrere, però com? Seguint un pols de baixa intensitat contra l'amo de Castella i minimitzant els partits nacionalistes, esdevinguts independentistes a hores d'ara, dividint la societat i la gernació catalana i també la independentista.
Tot lo món sap o intueix que les conseqüències per al Principat serien nefastes a curt i mig termini, fins i tot a llarg, tant econòmiques com socials o culturals, però el poble, la gran massa de gent, la gernació encara creu que ha arribat i té el seu moment de ràbia contra el descontentament general; ara, quan ja tot està decidit.
Catalunya seguirà sent Espanya si tot marxa normalment, ho ha decidit l'amo català d'ençà més de mig any, l'únic que cal és que aquest amo pacte amb el de Castella, el resultat? L'única incògnita, valencians, balears, bascos i gallecs ens ho mirem amb preocupació i alguns amb una mica de fàstic; serà possible que aquests dos faran malbé les nostres llengües? Serà possible que la gernació encara s'hi crega lliure? Serà possible que haja de ser l'esquerra qui endegue la situació? Amb la poca experiència que té en endegar res que no siga repartir? 
Però els qui sentim l'amo i el poble sabem que a poc a poc i amb paciència s'arribarà a l'acceptació, si més no, com fins ara o fins fa dos anys, de les realitats nacionals de la també nació espanyola, salvant-nos de la fi, del conflicte, que en cas contrari ens haguera dut a la catàstrofe.

dilluns, d’abril 13, 2015

Parlar-se acompanyat o trobar l'alteritat en un mateix

Normalment busquem la nostra alteritat en un altre, un altre, ja siga físic, immaterial o espiritual, que ens faça sentir-nos escoltats i en comunicació, tot i que aquesta, la comunicació, l'acte sexual no existeix, no hi ha per tant una comunicació perfecta; ens recolzem en eixe infern, que de vegades esdevé en un xicotet cel que suposa l'acceptació i escolta de l'altre.
Però açò no deixa d'acomplir la frase de Jean-Paul Sartre, de la que es va penedir: L'infern són els altres; per a entrar a un món on som esclaus de l'escolta d'eixe altre, però la realitat, que des de tots els fòrums i altaveus és negada, és la de què hi ha el jo que ens habita dins de nosaltres, un altre que som nosaltres mateixos, una alteritat amb què podem estar plàcids i tranquils, sense obviar l'alteritat més “yin”, la que està enfront de nosaltres com a altre sartrià.
Dit d'una altra manera, estem convivint amb un altre físic o ens espiritual extern i, el que jo reivindique és l'alteritat que s'amaga en nosaltres mateixos, quan veiem un vell, ja entrat en la saviesa que donen els anys, que parla a soles, és el “moi” francès, tan vilipendiat per aquest estat de coses que l'amaga en pos d'una societat i un individu materialista i dirigit a l'altre, un altre fet mercaderia.

dijous, d’abril 09, 2015

El pixum de rata, el tabac i les llentilles

L'altre dia i, ja van moltíssims dies des de fa alguns anys, un amic m'exhortava rítmicament i cabut a que deixara de fumar i, jo li vaig respondre que el tabac en si no és roí, imagina't, li vaig dir, si en acabar-te un copiós plat de llentilles, amb el seu xoriço i el seu suquet suculent i espés et digueren que eixos bocins de carn eren de serp, d'escurçó, exactament i, que el plat havia estat pixat per tres rates, que durant tota una nit s'hi van ajuntar i, finalment t'he l'havien recalfat en un microones sobre un plat brut i ple de crostes podrides d'altres aliments i excrements.
Què et podria passar si no fóra una sola vegada que t'ho digueren? Sinó cada volta que prengueres un tros de pa o de qualsevol menjar? Senzillament, si no mories d'una indigestió a les primeres, tindries de ben segur una vida prou més curta que la de la gent que no només menja, sinó que frueix i gaudeix del seu menjar.
Fa un parell de mesos, jo estava de cara al públic en la meua faena, vaig tenir una conversa amb un home, important, vaig pensar; del discurs capitalista, eixe que es caracteritza pel seu “consumiu que el món s'acaba”, sí, el discurs capitalista íntim i èxtim es basa des de la crisi, que ja porta cent anys (i tots hi estem a aquest pensament i a aquest discurs alguna vegada al llarg del dia), en un fruir de tot, en un “carpe diem”, perquè demà pot no arribar, perquè quan hi estem pensem que tot se n'anirà en orris; però mentre em deia açò em va dir, acomiadant-se, que la seua dona, que era dins del teatre, es podria amoïnar si la deixava tant de temps sola, xarrant amb mi; no va rebre aquest home i, per defecte el discurs capitalista i el de l'amo la resposta del Cosmos? Sí, el Cosmos li va dir que són les dones, la dona de cadascun, que no la Dona, sinó allò femení, ja siga dona o baró, que hi ha darrere de nosaltres com a partenaire, qui ens posarà, en un futur, en què ja hi estem, els límits celestes, els límits socials i els límits humans, per a fer una societat, dialècticament consegüent, és a dir, sense involucions, en què allò no-tot femení s'impose a allò tot fàl·lic-masculí, que ha creat els generalismes, l'avaluació, el número, la rendibilitat i ha intentat des de l'albada dels segles tancar la realitat i necrosar-la, deixar-la com el joc de les dames, mort per manca de misteri.
No, no tot és matèria, ni en la política ni en la salut amb el tabac, tot i que també cal la matèria.