València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de maig 29, 2015

Psicologia i psicoanàlisi, neròtico-obsessius i histèrics


La realitat, la naturalesa té un comportament dialèctic, tot sistema, fins i tot, tot ésser té l’escletxa de les seues crisis, els neuròtico-obsessius com tota persona, de tarannà histèric, paranoic, etc. De tant en tant cau en una crisi. Freud deia que aquests neuròtico-obsessius distingien entre la puta i la santa, la primera era la dona amb la que es refugiaven després d’una crisi de desig amb respecte a la santa, la seua dona, a aquesta era a la que estimaven, tot i que el gaudi el posaven sobre la segona, la seua amant, per altra part res no està dit i cadascun pot ser lliure de fer o no un salt a la seua dona, l'Home, l'home i les dones som lliures.
El neuròtico-obsessiu, gairebé un terç de la població masculina i cada vegada més de la femenina, no pot aguantar una crisi en el desig i quan aquesta ix es refugia en altra dona per a no baixar-se del cavall del gaudi, li ix l’angoixa de castració, tots hem vist gent que davant d’un homosexual o una dona pren una postura de superioritat ferint-los dialècticament, aquests són els neuròtico-obsessius, els histèrics per la seua banda, que són menys que els anteriors en el sexe masculí, tot i que la majoria al femení busquen en sentir primerament gaudi amb una persona del seu sexe i després amb una persona del sexe contrari fer aquest salt simbòlic a la seua dona o home, per a entrar amb força amb la seua o seu, tot i que hui estan molt desorientats amb les polítiques d’indiferenciació i igualtat en tots els sentits, no de drets, que seria el més lògic, sinó de clonificació dels sexes, i amb els ressons de “être” homosexual o “être” bisexual o heterosexual, -quan per a tenir una vida sexual sana s’han de plantejar la pansexualitat- juguen amb la histèria, base del seu tarannà en una identificació infinita i impossible d’aconseguir, amb la qual cosa una volta entrats en aquesta pregunta: to be or no to be? Què vol mamà? Què vol una dona? Acaben entrant a l’homosexualitat si no es plantegen la pansexualitat i en l’absència del nom, l’homosexualitat que rau en aquest discurs, en l’histèric té una condició si ne qua non i, és la seua identificació, però no tots els histèrics són homosexuals, tot i què la pràctica totalitat dels homosexuals són histèrics.
Amb açò si puc posar el meu granet de sorra per a la comprensió de les parelles n’estaré molt orgullós, en certa manera es pot fer de psicoanalista casolà en molts moments de la nostra vida, i per aquest punt no cal tenir-ne la carrera, que per cert, no n’hi ha, només cal haver sigut analitzat i que en aquest anàlisi haja eixit el desig per treballar-hi, la carrera de psicologia és un requisit burocràtic en aquest cas, doncs poc té a veure la psicologia amb la psicoanàlisi.

dilluns, de maig 25, 2015

Merkel, ja ens has portat el llop

La democràcia és l'únic sistema que permet una revolució pacífica, des d'Europa i amb polítiques tendents a fomentar la immigració i l'austeritat s'ha cridat amb gana, fortament i amb un gran reclam a l'extrema esquerra i l'extrema dreta, els liberals han pensat que el seu vot es mantindria, malgrat l'enfonsament del bipartidisme, degut a allò exposat, valent-se de les seues “marques blanques” o extremismes, així li ha passat a dreta i esquerra. L'Alemanya d'abans de la II Guerra va jugar amb el llop, és tan fort el gaudi del poder de les plusvàlues del discurs capitalista que frega sempre l'abisme.
Ací, a la meua ciutat, València i, al meu poble, els valencians han obtingut l'alcaldia amb un trenta per cent de l'electorat; sempre he dit que el problema espanyol, que ha portat tantes bregues, és un problema lingüístic i, València encara no ha enterrat el català-valencià, la seua llengua; els valencians governaran l'Ajuntament de la ciutat, agafant el vot de les entranyes, el vot lingüístic, el que ha propiciat que des de sectors fàctics es mire amb el recel de qui vol intervenir-hi, sobretot si els extremistes d'esquerra que governaran la ciutat de Barcelona no fan un giravolt cap a la unitat estatal o nacional, tant se val, com ja van fer els republicans catalans en temps històrics, Espanya és una nació de nacions i, no deixen les promeses catalanes, és a dir, no deixen de fer política secessionista.
Potser els siga de molta utilitat l'existència de partits extremistes, que han portat degut a aquestes polítiques insolidàries aquests liberals i filo-capitalistes, que van trencar el pacte constitucional amb l'eliminació de la immersió lingüística i la re-centralització de l'estat, que ha portat la reacció catalana, per un altre costat, no entesa per la resta de les zones castellano-parlants. espere que els haja eixit bé la jugada a castellans i catalans, no sempre ha de perdre un, tot i que de vegades podem perdre tots, més que res perquè els partits nacionals perifèrics no entrarien en molt de temps en els pactes per aconseguir avantatges lingüístics o de finançament, autonòmics.

dilluns, de maig 18, 2015

La pregunta i l'escolta, l'exhort de l'amo

Difícil món, el de les relacions humanes i, més encara quan no entra en joc el contacte físic, ni tan sols el verbal, més del 60 % de la comunicació és no verbal, diguem-li telepàtica, de gests, tempos, flexions de veu o altres; açò ho estudia la cinètica, però no cal anar tan lluny, hi ha coses i casos que no tenen una llei fixa i, molt menys el cas de la comunicació en general.
Mancats com estem de l'acte sexual, que no existeix; què ens queda? Ens queda molt, moltíssim, la possibilitat de, en un món marcat per la “manca”, per la imperfecció, poder arribar a intentar la comunicació, com els llebrers, que segueixen eternament al seu conill fins l'extenuació.
Si jo vos contara la quantitat de llocs on he estat exclòs per intentar comunicar-me... Però sé que només pots parlar de l'amor si fas l'amor, que parlar de l'amor és fer-lo.
No, no podem, tot i que ho devem intentar, parlar de les lleis del desig amb un interlocutor que no vulga o no puga escoltar-nos; el castrarem i, cal estar disposat a ser castrat per a poder escoltar a una dona, a una i no a totes les dones; cal estar disposat a patir una mort simbòlica per a escoltar, amb el que açò comporta; no, no és el mateix llegir a un llibre o a un “suposat subjecte saber” certes veritats (sempre aquestes veritats són un valor d'ús i de canvi) i poder-les recitar com a un examen, que escoltar i arribar a saber, després d'haver fet l'acte de despreniment i d'ironia més excels, l'escolta. Només aquell que s'hi ha arriscat a escoltar sap.
Jo he estat un gran parlador, de vegades he estat ridiculitzat, altres temut, odiat o estimat i, altres voltes envejat, amb l'enveja del penis i amb l'angoixa de castració, que han provocat que aquell qui em temia em ridiculitzara per a evitar passar pel tràngol de la castració, de l'escolta; però sé també que no hi ha culpables, ni bons ni roïns, no tot lo món pot ser cíclicament castrat i per tant no tot lo món pot escoltar i arribar al seu fruit, la saviesa.
He estat llançat de fòrums de psicoanàlisi, de grups sindicals, de gent nacionalista valenciana a la que jo escoltava els seus anhels i defectes; quan escoltes sents la demanda de les persones, aquestes et pregunten inconscientment o conscient, de vegades i, t'interpel·len, tot i que quan els dones allò que volen sentir et rebutgen, et volen col·locar una etiqueta, et volen posar en un lloc i, de tant en tant es cansen; és normal, tant jovens com vells ens cansem. Jo també em canse de tant en tant, però com que porte anys d'escolta sé tenir paciència en moments en què perceps fets, coses, sentiments i pensaments que no et son de grat i, normalment pose arena pel mig i descanse, els deixe descansar de mi i jo descanse d'ells, descanse la meua escolta i el meu parlar; doncs no es pot escoltar sense ni tan sols obrir la boca, cada acció al Cosmos necessita i porta la seua reacció.

diumenge, de maig 17, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. València i les televisions de Madrid

Hui he posat, com tants altres dies, ple de paciència, la primera de la televisió espanyola i he sentit més de cent al·lusions a Madrid, tres o quatre ressenyes a València, una dotzena a Barcelona i altres minses vegades ressenyes a altres ciutats.
Tant estranya que els valencians que viuen a València i en allò valencià vulguen una televisió valenciana, quan hi ha més de huitanta castellanes?
Sembla que Espanya siga un projecte madrileny i que tots els altres pobles, nacions de la supra-nació espanyola estiguen oblidats, oblidats per decret, des de la discriminació lingüística als pobles amb llengua pròpia envaïts pel castellà, fins a l'enfosquiment mediàtic de tot el que no siga el centre de la península.
Fins quan? Fins quan no comprendrà Castella que Espanya, com bé diu el seu escut, és la unió de Castella-Lleó, Aragó, Navarra i Granada, quatre nacions al seu origen la qual major part contenen llengües diferents a la castellana i amb tant de dret com aquesta a fer-se servir a llurs territoris com té el castellà als seus?
Jo crec que la justícia, paraula inventada i sempre ideal, és un somni, però quan paguem més que molts dels més afavorits i beneficiats comencem a mosquejar-nos, si ens estan prenent el pèl cal dir: Prou!

dimarts, de maig 12, 2015

Onirisme; deliri, somni o experiència?

En certes psicosis paranoiques i maniaco-depressives es dóna un tipus de pensament que no es pot anomenar deliri, però tampoc no és un somni, per tal que l'individu és despert.
En alemany va ser batejat amb la paraula “Erlebnis”, la qual traducció al català-valencià, al francès i a altres llengües dóna com a resultat “Experiència viscuda”, hi va haver qui va enfrontar-se a aquesta traducció, per pensar que no era en realitat més que un desballestament de l'ànima humana, però Lacan reitera, en converses amb el món psi la paràfrasi “Experiència viscuda”.
Hi ha un cert corrent, cada vegada més estès, provinent del món psi, que pensa que els bojos són un residu, un excrement més al que cal anular, callar; però jo sé, Lacan ens deixa entreveure que el “Erlebnis” o experiència viscuda entronca molt més, amb una desmitificació de la veritat, amb ànimes clarividents o telèpates, fins i tot potser més, qui sap si el coneixement i record d'altres estades a la vida abans de la nostra, de fet jo he sentit a persones titllades de boges, que m'han contat la seua experiència al fetus o abans d'arribar-hi i, que ha estat després corroborat en una sessió d'hipnosi.
Així que no veiem als paranoics o als maniaco-depressius o esquizofrènics com un residu que cal llançar al fem de la Història, sinó com a éssers de veritat, sabent el valor exacte de la veritat, un valor d'ús i, més encara, quan l'experiència viscuda és molt més patida que actuada, el que vol dir que no tinguen por de l'alienació d'un d'aquests elements ofsiders, no els faran mal, creieu-me, tot el contrari, el perill d'aquestes persones és caure en la defensa del perill defensant a qui estimen, fins i tot de qui els són aliens, preveient un futur que els està a llur mà.

dijous, de maig 07, 2015

La nova revolució, l'aprenentatge d'allò simbòlic

Quan jo era un xiquet recorde que em va agradar una cançó i, ignorant del llenguatge musical, la vaig transcriure a un paper d'aquesta manera: “ta, ta, ta, taaa, ta, ta...” quan al cap d'un temps vaig voler recordar-la vaig anar al paper i, no ho vaig poder fer; però, què haguera estat si jo en comptes del ta, ta, ta, haguera escrit: “...si tu l'estires fort per 'qui, i jo l'estiro fort per 'llà, segur que tomba, tomba, tomba i, ens podrem alliberar...”, el resultat hauria estat completament diferent, jo haguera recordat la cançó.
Les coses no són al cent per cent si no les pronunciem, si no les escrivim o si no les pensem, fins i tot; l'antic paradigma de la realitat, el clàssic, deia que tot existia fora de nosaltres, substancialitzava la realitat, tan si nosaltres érem com si no, després ens va venir Descartes, amb l'oposat, la realitat només depén de nosaltres i, arribem a la contemporaneïtat on hi havia quelcom dins i quelcom fora de nosaltres.
Però la realitat és un somni, de vegades bonic, a voltes feixuc, com deia Calderón de la Barca, un miracle on allò simbòlic té el seu paper, tan vilipendiat com important, la realitat és una contradicció paradoxal. Si jo dic: sóc bo, ho seré i, al contrari si ho faig així, l'altre i nosaltres mateixos ens donem simbòlicament el valor, donem simbòlicament i només simbòlica (amb la importància que açò té) el valor de les coses, un escaquista és bo si ha “guanyat” a un o a molts altres contrincants, però què són les partides d'escacs sinó simbolitzacions de la guerra? Doncs en si no són res.
L'amo ha d'aprendre, en aquesta nova revolució, que es pot matar i viure o nàixer simbòlicament, es pot transgredir al Pare simbòlicament, sense la necessitat de prémer el gallet ni pitjar el botó de la mort.

dimecres, de maig 06, 2015

Repressions, bocs expiatoris i ressentits

Quan un parla des del discurs de l'analista i s'expressa fent notar els processos i els símptomes tan del yin com del yang, sap que el nostre Jo no és del tot nostre, és odiat tant per un costat com per un altre pels ressentits, que sempre esperen l'aprovació de l'Altre, de l'inconscient col·lectiu, de l'altre simplement o de vegades de Déu; un poble, com un individu no pot llançar sorra sobre la seua història si no vol que aquesta rebente, que el símptoma isca d'una manera o altra, se m'acudeix la llei de la memòria històrica, tot i que treure els draps bruts ja sabem què porta.
Espanya, ho he dit en moltes ocasions, té un problema lingüístic, que ha quedat irresolt i reprimit (reprimir no és inhibir sinó quelcom semblant a oblidar), com els símbols de les dues Espanyes: Federico García Lorca i José Antonio Primo de Rivera, aquests dos homes van ser presos per una societat histeritzada fins la guerra i, van fer el paper de bocs expiatoris, van pagar amb llurs vides el jornal o el sou de l'ideal d'una gernació de gent que volia ser acontentada pels normòpates d'ambdós bàndols, que els dirigien.
Jo sé que hi van haver molts més, però aquells dos són el símbol, el jornal de la ignomínia, el sou de l'ideal dels ressentits.
Hi van tenir la culpa els ciutadans? Hi va tenir la culpa algú? No hi ha culpes o no hi deu haver, jo crec que tots hi vam ser responsables, tant els qui visqueren aquella època com dues generacions després (una en el meu cas), els successors d'aquella desfeta. Pensar per si mateix fa angúnia, angoixa als normòpates que dirigeixen una revolució comunista, que no del tot marxista, ai dels comunistes, tan necessaris per a la recerca de la justícia i la igualtat, però tan perillosos quan arriben al poder; com als que fan una involució feixista, el substrat feixista és necessari per a mantenir la figura eix dels individus i no histeritzar o esquizofrenitzar la societat, però ja sabem què és el feixisme, o alguns ho sabem, perquè França, la França que ha reprimit les seues llengües i el seu símptoma pren una altra vegada la bandera de l'orgull, la catifa ja no aguanta més pols a sota, més paraules adormides a sota.
Esperem que no ens convencen els ressentits una altra vegada i, que la llibertat i, els tan odiats pels ressentits homes amb discurs, no siguen com aquells dos una altra vegada moneda de canvi, per a uns histeritzats i polaritzats en la més bàsica de les identificacions, vida i mort, dictadura i por a la llibertat, que és l'única que ens permet d'expressar-nos amb tranquil·litat, en definitiva, que no hàgem de pagar novament el jornal o el sou de l'ideal.

dilluns, de maig 04, 2015

Final d'un camí, la psicosi

Un escriptor en acabar un llibre, un psicòtic en trencar-se-li el nus* (tots tenim un nus i el trenquem periòdicament amb més o menys conseqüències i aquestes depenen de la fe en si mateix, en Déu, en el pare, Pare o Mare, etc. En l'eix de l'individu) de la seua realitat present, una empresa en acabar una faena arriben a una crisi, la falta, necessària en tot sistema. En els psicòtics aquesta entrada en el buit de la falta es produeix en dues fases, la primera és la suspensió de significació, és el buit, la detenció de pensament, la perplexitat, la mort simbòlica, pot desencadenar-se amb un encontre de qualsevol tipus, verbal, escrit, o un fet o succés que immediatament dóna la segona fase o l'entrada en el deliri i de vegades l'al·lucinació en forma sempre d'injúria sexual explícita o implícita (“puta!” “marieta!”o “...no vull  pensar mal de tu però..., donant-li a açò una significació d'insult sexual) l'individu davant del buit de significant pren una significació nova en forma d'al·lucinació o deliri del tipus esmentat dalt com un retorn a allò real* del material sexual exclòs, per exemple en una manca de desig sexual o gaudi sexual degut a la finalització d'una obra o il·lusió que ha motivat temps abans a l'individu.
Lacan té una frase que diu: “El que no va arribar a la llum en allò simbòlic passa a allò real”, allò que no té símbol passa a ser un buit horripilant, és a dir, passa a tenir, si podem anomenar-ho així un nom de patiment.
Hi ha subjectes que deliren i al·lucinen alhora, però també els hi ha que construeixen una metàfora tipus “sóc homosexual", no tenint una història d'homosexualitat, “sóc el Messies”, “sóc l'anticrist”, una metàfora delirant que fa que aquest deliri s'estabilitze i limite.
La millor manera d'evitar aquestes dues fases és tenir ben present la importància del discurs en la persona psicòtica, el cas d'un discurs escrit en els escriptors o fer travesses en una persona que no es plantege escriure, etc.
Del costat femení estaria un discurs rebedor, com per exemple comprar-se sabates i en el cas d'un discurs masculí desprès, com en el cas de donar la seua saviesa a un altre, o comprar joies a la seua dona, pagar per l'art, pintar quadres, etc.
També pot arribar a succeir que el discurs siga amb gaudi, el discurs si és terapèutic ha de ser substituint el gaudi* del símptoma pel producte, fer productiu el deliri i no gaudir-ne, un deliri amb gaudi podria ser el de Michel Foucault, on el poder entra en la relació entre dos homes i una dona i dóna com a resultat la “conquesta” de la dona en qüestió. 
Hi ha qui diu que el cas d'aquest filòsof va ser el cas contrari o nefast d'una teràpia psicoanalítica.

*El nus és la unió que funciona separadament i junta d'allò real (el buit o la part més horripilant de la realitat de l'individu per no tenir significant res que el recolze) allò simbòlic (els símbols, les idees, les paraules) i allò imaginari (la realitat tangible).
*Gaudi: Dolor i plaer, l'instint de mort, l'esmussar de les dents en la idea, etc. Són exemples de la seua perillositat si no és curosament administrat.