València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de juny 30, 2015

Sentiments inconfessables de les posicions home i dona

Ser” o estar en el lloc d'home o de dona no té res a veure amb tenir penis o vagina, en molts moments de la nostra vida i, jo diria més, del dia, una persona amb vagina o penis pot estar en ambdós costats del ¿gènere?
Allò masculí s'avergonyeix d'allò femení i quan no ho fa li té enveja, enveja del penis, no només per una tradició cristiana en què les dones van representar allò “roí”, sinó perquè allò femení és, atàvicament la representació de la carn, del yang, d'allò xicotet, lleig i també “roí”; l'explicació la trobe en què sent la sexualitat tan important per a la formació de la personalitat de l'individu, les dones naixen sense penis, el penis ha esdevingut atàvicament la representació “factible” del fal·lus, que és el penis i la idea de la seua absència, ex: Una dona rica (penis) que no s'ho repensa i actua sense ser-ne conscient (idea de l'absència), és en el moment que un ric, noble, capitalista, militar fora del seu lloc en són conscients que el perden, el fal·lus, els ix el gaudi o la lluita i entra al discurs del seu “competidor”, que no ho és, l'histèric; el dels treballadors, pobres, etcètera, entren en la seua ona, prenen el guant i es fan víctimes, un guant que d'altra manera haguera passat front a aquells sense ni tan sols adonar-se'n .
Però allò femení compadeix a allò masculí, no totes les dones poden córrer per ambdós o tots els discursos, igual que tampoc no ho fa el baró, hi ha un tant per cent d'irreductibles. Allò femení compadeix allò masculí, per ser mares, totes les dones ho són i allò femení està en una contradicció, tan lícita com el seu discurs, és a dir, la pregunta que el crea i que crea a la Història: Què vol la mare? Què sent una dona? I aquesta contradicció, pròpia de la compassió és l'amor i l'odi, allò femení estima son pare o figura eix, però alhora l'enveja, per voler tenir el poder simbòlic que suposa que té amb el simbòlic penis, que és un valor afegit o simbòlic, per l'únic fi de la supervivència, del desig.
D'ací a què tota persona amb un greuge comparatiu s'odie a ella mateixa com ens xicotet, però alhora envege el pare i l'estime, per voler arribar al seu lloc de privilegi i obtenir el seu beneplàcit, les feministes no han eixit per casualitat, Marx ho explica amb la lluita de classes, Freud per l'odi a allò femení i, Nietzsche té una llacuna, doncs exalça la Dona com a desencadenant de la Història, la inexistent Dona, tot i que l'odia pel seu odi a allò femení.
Vergonya junt a amor i/o compromís per part d'allò masculí, front a amor i compassió per part d'allò femení, no és estrany que moltes persones en lloc femení tinguen la fantasia eròtica de ser violades, de manera inconscient, el que els provoca certa ambivalència de sentiments si són violades; no saber-ho fa molt més mal que ser-ne conscient, pràcticament com gairebé tot entre hòmens i dones.

dijous, de juny 25, 2015

El símptoma universal i el llaç social

Podríem parlar de que tota la humanitat és boja? En certa manera sí, no bojos com malalts mentals, sinó com a que cada ésser té el seu símptoma, que per sí a soles no crea un llaç social, existeix el llaç social? Habermass va dir que sí, és més, el va intentar trobar buscant-lo durant tota la seua vida i tota la seua obra, però no el va trobar tot i signar amb ell i ser el fonament de la nova esquerra discursiva, les seues teories per a un existencialista o un nietzschià en resultarien d'allò més infantils, però; cal buscar el llaç social? Sí, hem d'intentar trobar el símptoma universal fora dels dos fonamentals, l'instint de vida i de mort, l'amor com a símptoma no uneix totes les persones, no totes tenen la sort d'estar enamorades, malauradament.
Crist i el cristianisme va fer com analogia representativa la conversió del Thanatos, l'instint de mort, el Visnú destructor indú, el gaudi lacanià cap a allò positiu, l'amor, l'amor a tots els hòmens, és açò possible? Ací deixe la pregunta, però ell va donar un gran exemple d'amor envers la humanitat, donant la seua vida, canalitzant l'instint de mort cap a allò positiu, hi ha qui es dedica a pintar o a dibuixar o a ambdues coses alhora, a la ciència, a la filosofia, a la literatura o simplement a ser del cavall guanyador, Madrid C.F. o el F.C. Barcelona, però el que uneix a l'home al llaç social és el seu símptoma, cadascun diferent dels altres, certament, hi ha qui estima la família, la llibertat, la dictadura, el futbol, hi ha qui es pensa esquizofrènic o paranoic o simplement és bàrman com diu Sabina a una de les seues cançons (_Ha estat alguna vegada vostè enamorat? _No, jo sempre he estat bàrman), el símptoma humà no és real (Imaginari segons Lacan, real vulgarment dit), però té molt de realitat, hi ha un capítol dels Simpsons, dibuixos que veritablement ensenyen la gent, en el que Bart és tractat per dos psiquiatres amb ritalín, la droga de moda per als hiperactius, com s'ha posat de moda nomenar als xiquets deficientment educats o coartats, o en el millor dels casos fora del seu entorn; en un principi el xic entra en una fase d'alt rendiment, és fa superdotat com ara es diu, fins que inflat a combinacions de píndoles comença a desenvolupar un símptoma paranoic, pensa que la humanitat està sent atacada per una nau extraterrestre, la mare desconcertada i amb un cert excepticisme i desolació deguda en gran part a la situació del seu fill i a la pèrdua de fe en la medicina oficial, està desconsolada i desesperada, per moments perd al seu fill, que ha agafat un carro bèl·lic i es dirigeix cap al poble per destruir els indicis de l'acció dels invasors, fins que dispara amb l'estupefacció de tots i cau un xicotet satèl·lit en el què es pot llegir a una placa el perill extraterrestre, tots es queden bocabadats i com en una pel·lícula còmica que és, Bart és rebut a la normalitat amb l'abandó de la ingesta de ritalín i com un salvador, el conte acaba com una crítica a tot açò que jo estic dient del símptoma universal i el llaç social alhora que també contra la farmacologia psiquiàtrica dels coachs i altres modes, doncs en cada bogeria hi ha quelcom real.
Creure haver trobat el llaç social, que és tota l'obra humana, la seua recerca, o creure que tot ha de tenir un sentit o una utilitat és fer-nos amb un més gran símptoma, un de malaltís, és el de la modernitat.
Busquem el símptoma universal i útil però tinguem presents que en l'arribada i conquesta d'aquest nou símptoma estarem reviscolant els vells Mathaussen o els Gulag, aprenguem d'allò femení, del camí i no ens deixem portar per la consecució del desig, és a dir del gaudi, l'instint de mort i encaminem-lo com va fer Crist per a quelcom positiu, sense gaire pretensions però dia a dia, amb la fe i el treball, en nosaltres i en tot. En el desig, el gaudi i l'amor. En tot.

dimecres, de juny 24, 2015

A qui estimem?

La dona no existeix i, sabent que l'amor és donar allò que no es té a qui no ho necessita i no és... podem resoldre que la identificació en un gènere respon a la histèria, típica de l'homosexualitat i del gènere femení, una dona hètero s'identifica amb una altra dona per arribar al gaudi infinit femení amb un baró, mentre que el baró no histèric no s'identifica amb més cap baró que la seua pròpia fantasia eròtica, en continu canvi i moviment. Una altra cosa és el baró histèric, que necessita un altre baró per a identificar-se.
Les dones “són” perquè no existeix la dona, mentre que els barons no “són” o el baró no “és” perquè existeix. Si un baró s'identifica amb el seu gènere estarà al lloc de la histèria, buscant l'infinit, la infinita identificació amb el seu gènere. L'homosexualitat rau en la identificació que el significant “homosexual” o “lesbiana” té com a conill, que persegueix un llebrer, amb aquesta pregunta: Què vol la mare? Què vol una dona? Què sent una dona?
Quan les dones ataquen al cor del baró, al símbol o a allò simbòlic, que és precisament el que representa al baró o al mascle, en aquest naix l'enveja del penis i, és quan n'és atacat per un altre mascle que naix l'angoixa de castració, que defineix millor al baró que l'anterior, doncs el posa com a partenaire d'una dona simbòlica, mare i en el lloc de superar el complex d'Èdip, en matar simbòlicament el Pare.
Estimem sempre a una persona a qui no veiem en la identificació, a una persona que no “és”, ja siga home o dona; tot i que les dones “són”, vistes des de fora o èxtimament; així el baró, per a estimar a una dona, s'ha d'autoenganyar en certa manera, perquè en l'amor sempre hi ha una projecció.

diumenge, de juny 21, 2015

Veritat, fe i mentida; vitalisme i perspectivisme

Ortega i Gasset

Una vella reconciliació
El nostre Jo no és nostre, es va misteriosament construint amb la fe, la fe en els nostres mestres, polítics, intel·lectuals, amics, pares, déus, etcètera, a banda de ser habitats per múltiples forces i ens. No hi ha tampoc un símptoma universal, d'ací la nostra petitesa i alhora la nostra grandesa. I així en l'eterna pregunta de la feminitat, pregunta que es fan tots els hòmens i dones de la Terra siga quina siga la seua condició és on habita la Història, la col·lectiva i la individual de cadascun.
La pregunta, que ve del si matern i són les restes del llenguatge, Déu o allò màgic és:
Què vol mamà? Què vol una dona? Què sent una dona? La indisolubilitat del logos, allò individual amb  l'éthos, allò col·lectiu, i en últim terme la pregunta que va plantejar i va immortalitzar Shakespeare: To be or not to be? Potser en el camí està la resposta, uns s'enganyen o s'artificialitzen com partisans de la resistència i tot i que la pregunta sempre roman dins d'ells, i així conformen la seva part masculina, la masculinitat, li donen una resposta, la limiten amb una veritat, uns altres segueixen més enllà, com a Amazones o guerrers de la Falange Tebana, fins a oblidar-la, conviure valentament amb ella i donar lloc a la feminitat. En l'equilibri entre aquests dos tipus d'hòmens i el que es produeix dins de cadascun d'ells viu la realitat del que veiem, sentim, vivim, somniem, creiem o diem i fins i tot el món exterior, que creiem veure aliè a nosaltres.
El conflicte és tan inherent a l'ésser viu com la vida mateixa, tot i que hem de tendir a eliminar-lo, això suposaria la unió dels contraris, la Gràcia, Déu; et dic això perquè aquest article va sorgir del malentès, que sempre és per les dues parts, amb tu Eduardo i m'ha confirmat la bondat de la teua ànima que no és apta per a gent roïna, si és que podem anomenar-la així, sinó per a gent amiga dels seus amics.
I per aquest motiu havia d'escriure un article expressament per a tu.
Una abraçada i un petó
*Veritat com la que dóna lloc a aquest mateix article, valga la paradoxa, precisament aquesta paradoxa és la pregunta de l'article, la fe és el que la cimenta i compacta, la fe en aquest discurs és el que li dóna valor personal i social. 

Veritat i mentida, els secrets
Per a Lacan l'important d'un discurs no és la veritat o la mentida sinó la seua intenció, i Nietzsche deia que qui no pot mentir no sap el que és la veritat, i és que tothom, fins els més sincers hem hagut de mentir en algun moment de la nostra vida; conten de Kant que delatava els seus amics, dut pels seus imperatius categòrics, en no poder callar un secret, que passa  indefectiblement pel fet de mentir; quan diu, expressat de manera simplificada “No faces el que no vulgues que et facen”, creia haver trobat una regla universal en la raó, el que no sabia, no va ser sinó fins Nietzsche i Freud amb el descobriment de l'inconscient, que primerament sentim, després actuem i finalment pensem.
El cas més recent d'idealisme, cas públic em referisc, és el de Julian Asange, aquest home, portat per una intenció redemptora, perillosa en si mateixa, va traure a la llum més de quaranta gigues de documents en format digital, de bon començament els hi va posar a una pàgina web, però duts els seus propietaris per la por als grups de pressió i als al·ludits, que veien un perill en fer públics aquests secrets, li la van tancar vàries vegades, fins que va haver de posar-la sota un número IP per poder accedir-hi, després va ser absorbida pel sistema esqueixant un dels seus col·laboradors.
Tota persona, ens o sistema necessita informació o secrets, i voler traure'n tota la claredat pot dur al trencament de l'equilibri que el sosté, imaginem-nos dues persones que desenvolupen la telepatia fins a grans i allunyats límits, hi haurà certes coses, sentiments que faran trencar ràpidament entre ambdós l'equilibri que conforma la seua relació, i per tant podrien arribar a barallar-se.
Igualment un país pot tenir lleis amb les que li ha calgut sacrificar un grup minoritari o en el cas d'una dictadura de vegades majoritari, per a poder-la portar endavant, si el sistema, en aquest cas polític, és humanista, haurà sigut pel bé de la majoria o pel dret de les minories, sempre necessari.
No oblidem que els individus del discurs de l'amo i del capitalista que són els que dominen la política sempre o gairebé sempre són persones fredes, i per tant com qualsevol altra persona, amb més motius mal·leables.
I finalment si parlem de sistemes, imaginem-nos un de matemàtic, el conjunt dels números imaginaris, amb l'arrel quadrada de -1, és a dir "i", és en si mateix un secret, un gran enigma, necessari per a tot desenvolupament posterior de teoria i xafarderia fins i tot, i en acabat de dialèctica, veritable ànima viva que nodreix i conforma la Història tant individual com col·lectiva.

La veritat com a superestructura*
La realitat és infinita i finita. Som a un multivers de llocs i realitats infinites i finites en allò macro i en allò micro, però per damunt d'aquesta realitat-veritat, presa també com a superestructura, valga la paradoxa, hi ha els límits, el límit.
Què són els límits? Què és el límit? És la pregunta de la Història, qui ha intentat parlar amb Déu, o amb els déus, o sants ho pot d'alguna manera concebre, que no comprendre ni tan sols entendre, sinó intuir.
Els tres filòsofs de la sospita van posar el límit en el “Pare”, si podem dir això en Marx quan parla del discurs capitalista fet sistema com a amo i per tant Pare, expressat en terminologia lacaniana, en Nietzsche i en Freud ja ho és més palpable, el límit patern o diví, al que de tant en tant i en una conversa dialèctica, que ho és contradictòria i paradoxal hem de transgredir per tornar novament i, això darrer és només en Freud.
Lacan pren la safanòria per les fulles i entronca amb la realitat com a veritat o superestructura, paradoxalment, d'una trinitat, la realitat per aquest home és entre tres llocs, figures o ens; allò imaginari, allò simbòlic i allò real, amb el límit de l'harmonia, l'objecte “a” que anomena i que es troba en la triple intersecció; el que les podria representar en les religions euro-asiàtiques el més sagrat, això és el límit i només en la seua intuïció, paradoxal i contradictòria hi rau, sempre amb el llenguatge de fons. Tot i que en sengles filòsofs la veritat es posa del costat de la vida, de la Vida amb majúscules.
*Terminologia marxista, vol dir més o menys una realitat que depén d'una altra més bàsica i exacta.

dissabte, de juny 20, 2015

L'Altre, metonímia i a(u)t(e)isme

Les llengües són sàvies i aproximen el fons i allò connotatiu dels conceptes, no és cap casualitat que en dos termes com autisme i ateisme hi haja una analogia i metonímia en la paraula i el tema que ens ocupa, la manca de fe de l'autista.
L'individu autista és l'únic, si així l'anomenem, que és mancat de fe, de fe en Déu o en l'Altre.
Hi ha molts graus d'autisme, imaginem-nos un individu al que li demanem el següent amb aquestes paraules:
_Josep, agafa l'escala!
I ens respon agafant-se les mans a l'escala, no, no és un cas d'idiotisme sinó un cas d'autisme, mireu, per a comprendre una ordre, requeriment o significat de qualsevol tipus una persona normal, és a dir dins de la norma, necessita tenir una connexió, podríem anomenar espiritual amb l'Altre o inconscient col·lectiu junguià, la consciència del Cosmos.
En una frase com: El xiquet va agafar l'escala i va menjar. Hi ha un infinit de significacions, si no tenim eixa connexió, diguem-ne divina.
Un autista, per tant mancat de fe, pot pensar en que s'ha agafat l'escala per a que no tombe el menjar o simplement agafar-se a l'escala i començar a menjar, açò ja suposaria un gran salt, l'arribada al sentit comú, el menys comú dels sentits.
Hi ha qui desconeixent la filosofia pensa que en el fet d'observar un termòmetre veu una realitat objectiva, la temperatura, res més lluny d'això, en observar-lo veiem una marca de mercuri fosca a la que connectats amb l'Altre li donem el significat del següent objecte o cosa, la ratlleta que marca el número, és quan ajuntem totes aquestes dades que sabem, gràcies a actes de fe gairebé infinits, que comencen a pensar potser pels peus, que la nostra dona té trenta-sis graus i mig de temperatura corporal.
Jacques Lacan en les seues converses amb els cognitivistes els deia que contràriament a aquells ell pensava amb els peus, i és que el cos també pensa i parla i no només ho fa el cervell, de vegades pensem amb el fetge o amb l'estómac si és que hem fet un fort dinar i hem de reprendre la faena, malgrat això molts voldrien que el cos no parlara ni pensara gens, i així ho reflecteixen a la seua ciència, i és que la realitat, com les llengües i els números (això deia John Nach, físic, matemàtic i premi Nobel) ens diuen gairebé sempre el que volem sentir.

divendres, de juny 19, 2015

Conflicte lingüístic espanyol vist pel tio Sento

_Buenos días.
_ الحديث لإرضاء باللغة العربية
(Hábleme en árabe por favor)


Y açò una de cada deu vegades que obris la boca, 10 % i, de vegades més, es pot acabar irritat, humiliat, cabrejat, mosquejat, amoïnat, en fi, demanant la independència i, més quan no hi ha possibilitat de canvi, no és obligatori saber valencià i sí castellà, legalment.

dijous, de juny 18, 2015

Felip VI i la immersió lingüística

Salvant les distàncies, si en una cosa m'assemble a vós, Felip VI, és en l'exigència superior cap a vós mateix i cap a la institució monàrquica abans que cap a l'altre, sou un gran home, que teniu en les vostres mans el problema més greu des del colp d'estat del 23F, salvat per Sa Majestat Joan Carles I, son pare, a qui tant li dec, estime, admire i respecte i; aquest problema, que ho és de lingüístic, és la desafecció catalana.
Jo sé que vos estareu preguntant, com em pregunte jo, si una Espanya paral·lela lingüísticament faria que el següent anhel fora irremeiablement la ruptura.
No, no ha de ser així Sa Majestat, igual que el Québec conviu amb una acceptació i preeminència total del francès sobre l'anglès, per raons històriques, amb el Canadà, Catalunya i les diferents nacionalitats espanyoles, acceptada la immersió lingüística constitucionalment, com de facto va existir abans de l'arribada de la darrera legislatura, podrien, fins i tot canviar la consigna del nacionalisme cap a un regionalisme del tipus Unió democràtica de Catalunya i altres partits que no es plantegen la independència tot i representar les regions o nacionalitats amb el seu origen.
Si els partits dretans nacionalistes catalans, que fins ara no es plantejaven una eixida de l'estat o nació espanyola, han esdevingut independentistes, ha estat en gran mesura per la politització lingüística per part del Partit Popular amb la seua negació a la immersió lingüística, jo sé que vós vos ho heu plantejat i que ho teniu en comptes, una de les raons que exposa Artur Mas per a legitimar el seu sentiment independentista, junt al del poble català, és el fet de que Catalunya no cap a l'estat espanyol, no se li accepta.
I recordeu Sa Majestat, els problemes, tots els problemes són lingüístico-simbòlics, político-imaginaris i econòmico-reals, els tres registres de la realitat, si un falla fallen tots els altres, tot i anar sempre per separat i; que corresponen al gaudi, el desig i l'amor, deixant la voluntat com a esforç en un miratge, necessari, però irrellevant.

dimecres, de juny 17, 2015

Capvespres russafencs

Capvespres russafencs

M'estime amb dolor eixos capvespres rojos
de tristesa i fatalitat,
des d'una platja de llum somorta,
des d'una finestra d'una obaga cambra estant.
Com m'estime les vesprades russafenques,
el pondre's del sol per les teulades,
ja els pardals han deixat de piular,
ja els hòmens no canten,
només viuen la mort que amagada ens espera,
fosca com la nit,
negra com la feixuga pèrdua d'un amor,
llunyana com dos llavis
que han deixat d'estimar-se.

Escoltem el crit de la Terra i dels pobres

Aquestes són les paraules del Papa, de hui, sí, ja és hora conciutadans, hem d'escoltar el crit de la Terra i el crit dels pobres, l'economia no pot alçar-se com l'única mesuradora de la salut del món, no, no és l'economia la que mou el món sinó el desig, l'amor i el gaudi, la pau en termes generals, si no volem que el món comence a moure's precipitadament cap a la fi i, jo sé que moltes persones ho voldrien, inconscientment ho voldrien, doncs no hi hauria cap refugi nuclear per amagar-se més de dos anys, si no ho volem hem de crear una nova política, una nova manera de veure la realitat, jo sé, perquè ho sé, que les hecatombes naturals les fem nosaltres com a reacció de l'inconscient col·lectiu d'aquells qui pateixen, d'aquells qui moren.
Cal que ens posem les piles, jo sé que no mouré molta gent, no és tampoc la meua intenció, però hem arribat al límit, al límit de la nostra pàtria, més enllà està el precipici, l'abisme. Busch, Obama, 習近平 i, tots els qui em podeu escoltar, s'acabà la broma, comencem a caminar junts o morirem. Afortunadament, jo sé que em sabreu escoltar.

dilluns, de juny 15, 2015

El somni de la Papessa valenciana

N'Alexandra I s'alça de bon matí, es lleva el pijama, s'abilla, es dutxa, es pentina, es vesteix i pren el primer mos del dia, quatre criats l'esperen amb el desdejuni servit, sola, com cal a una dona del seu rang s'asseu presidint una llarga taula amb tres canelobres que porten set espelmes cadascun, el dia és assolellat, com pertoca a una primavera romana.
Ja sadollats els seus budells obri la finestra i entra com un mar d'aigua fresca la llum del nou dia, vint-i-cinc de maig de 2014, finalment una dona ha arribat a presidir el més alt esglaó de l'església catòlica, el Papat de Roma.
Entra al seu despatx i parla amb els seus consellers que li recomanen un viatge per Espanya, passarà per Madrid, on farà una estada de dos dies, també per Gandia, amb la intenció d'homenatjar els dos Papes valencians de la família Borja, Calixte III i Alexandre VI, ella, Empar Berenguer i Soler havia pres el seu nom eclesial d'aquest Papa nascut a Xàtiva, pràcticament a seixanta quilòmetres de la seua ciutat natal, València.
Romandrà tres dies a Gandia i passarà d'esquitllentes per València per celebrar un acte amb les joventuts catòliques i finalment abans de tornar-hi en avió cap a Roma hi farà estada a Barcelona, darrer punt del viatge oficial, on dormirà amb tot el seu seguici al Palau Arquebisbal d'aquesta ciutat.
En un dia normal fa tota la faena del seu càrrec a la Santa Seu, a les dotze dina, fa després la sesta i es pren fins el sopar unes hores d'esbarjo, havent sopat llegeix una mica de teologia, filosofia i psicologia, el gran ramat de cristians esperen molt d'ella.
Ja fets els deures del dia es dirigeix a la seua cambra per a dormir, pren la seua píndola somnífera una vegada ha sopat i es gita, és en aquest moment de la nit, preocupada, ha tingut una dura setmana alhora que satisfactòria, que li costa conciliar la son, a tres quarts de tres de la matinada s'adorm i somnia esgotada però satisfeta. Set hores després, cansada, després d'una feixuga nit el telèfon li fa tornar a la vigília, són les deu del matí, és el seu cap, l'encarregat de la neteja de Mercadona, l'empresa on treballa veritablement; l'escridassa, se n'adona que arribarà tard, s'ha adormit, cridant li diu que es vestisca ràpidament i que en mitja hora arribe al seu lloc de treball, es torna a llevar, es vesteix i ix de casa ràpidament corrents pels carrers per tal d'agafar l'autobús amb el cafè que li embafa la gola, la cara inflada per la son, confosa i plena d'una por i ansietat sense sentit.
Acaba el somni d'una dona que com moltes altres dones no ha pogut fer allò que volia.
L'endemà escriurà la història viscuda al somni i la plasmarà en un conte, un bolígraf i un full ningú no li ho pot prohibir. Fins ara.

divendres, de juny 12, 2015

III Any de Déu, Crist i Dionís

Si a les darreries de 2012 i principis de 2013 es va fer factible una gran revolució, el paradigma esquizofrènico-histèric; que havia estat precedit pel normòpata des de la Prehistòria i el paranoic des de la Revolució Industrial; hui Espanya, seguint alguns exemples, però posant la seua individualitat i caràcter, ha fet el seu pas cap a aquest nou paradigma, cap a la Nova Era.
Ja, si Déu vol, doncs hi haurà també cabuda per a la divinitat; no hi haurà cap més normal, normâle, normascle o normòpata que endegue, sota la lògica de la castració un projecte nascut femení; nascut d'una dona simbòlica com ara Empar, Josep, Patxi, Michelle, María o Xosé.
A poc que siguem conscients del que li està passant al món veurem que hem entrat a un nou sistema, no èxtim, sinó íntim, que ho és de transversal, globalitzador, però evitant la globalització, que és la paranoia, junt a l'endogàmia i l'entropia i, perill de les noves societats, un sistema o millor, un “lloc” on tindran cabuda totes les persones i llengües, totes les ideologies, que es legitimaran quan accepten les màximes d'humanitat i, jo m'atreviria a dir que d'escolta, però no tot lo món pot escoltar.
Ja sabíem que una dona vol ser escoltada, però hui sabem que el baró vol seguir “estant al lloc” de baró i, que una dona també vol seguir “sent” dona; que no se li esborren els seus projectes, nascuts femenins, doncs les dones també entraran al “lloc” del baró i els barons també “seran” dones, guardant la llibertat, lògicament, per a qui no puga o no vulga sentir o sentir tant.
És molt difícil eixir-se'n de la lògica de la castració i de la del fal·lus, aquella que ens diu, típica del baró, que si no seguim les polítiques econòmiques d'eixe o d'eixe altre banc ens enfonsarem, les que diuen que si no ets fort t'ataquen, però com en un miracle, escindits com esquizofrènico-histèrics sabrem que podem estar i no estar, ser i no ser, que el miracle, la contradicció paradoxal, la pregunta que s'amaga en tot ens deixarà, perquè amb la paraula el portarem, aquest salconduit.
I no serà una solució final el nostre endegament, fora com estem de la lògica del fal·lus, tant com dins, sabem que no serà la conquesta del globus el que ens mourà, la lògica de la castració, sinó el saber que la flama ja ha estat encesa. El camí cap a la simbolització, ja feta; la imaginarització i la realització serà el nostre far, el camí serà, en un món sempre en crisi, la resposta.


dijous, de juny 11, 2015

Poder i sexualitat, per una política de l'un per un i del respecte

El comés còsmic del discurs histèric (veure “Comunicació i destrucció, els discursos humans” a aquest bloc), el de les dones, els pobres, els homosexuals, els negres, els treballadors, etcètera, és el de desemmascarar al de l'amo, però tothom hi estem alguna vegada o sovint a aquest discurs, com a tots cinc discursos, bàsicament, de l'ésser humà.
Si hi ha una cosa que defineix al baró o a l'Home per extensió, és el símbol, allò simbòlic lacanià; en dir “violència dels homes contra les dones” o “violència de gènere” o “masclista”, estem donant la raó a Nietzsche en afirmar que les dones s'han identificat contra l'Home, després de que aquest matara simbòlicament Déu, el Símbol, el mateix Home, doncs tot acte és un suïcidi simbòlic, per ser l'Altre, Déu, l'altre, el Pare, nosaltres mateixos; tots hi estem a tots els discursos.
Ja estiguem momentàniament o indefinida al discurs histèric, de l'amo o del capitalista, tots xafem tots els discursos i, no es pot parlar d'un sexe en un discurs, per sempre. La feminitat rau en estar al discurs histèric, tots som de femenins en molts moments del dia, tots som dones o estem al discurs de les dones, no només amb naturalitat sinó que estar, per exemple, al discurs del baró, per a un heterosexual és en molts casos un període molt curt.
Si jo dic “els homes maltracten les dones”, fent servir la lògica aristotèlica hauré de deduir: “jo sóc home, jo maltracte les dones”, però no tot home maltracta les dones, així que caldria anomenar a aquesta violència com a domèstica o d'alguns homes cap a les dones o persones, si volem globalitzar l'expressió de la manera simbòlico-masculina, sense obviar que un 40 % de la violència domèstica la fan les dones contra els barons.
El baró, o millor l'Home és allò simbòlic, les polítiques globalitzadores, la llei, les lleis són simbòlico-masculines, per tractar la cosa generalitzadament, allò femení i al que tendeix Occident, afortunadament, tot i que molt a poc a poc, veiem per exemple el tant per cent del cost en les multes de trànsit als països escandinaus, allò femení seria aquest un per un, la política de l'individu, una política de futur no pot deixar de banda l'un per un femení a l'hora de crear les lleis, la llei, que sempre és simbòlico-masculina.
Com que el que defineix l'Home, o per extensió el baró, és allò simbòlic, des de la mort simbòlica de Déu de Nietzsche les dones van crear la Dona, identificant-se contra l'Home, atacant en el mateix cor del baró, el símbol, fent nàixer, tot i que sempre hi havia estat, l'enveja del penis al baró, que pot, si es generalitza atiar la violència domèstica, en tendir a una feminització de la posició del baró, doncs l'enveja del penis és al lloc femení el que l'angoixa de castració ho és al masculí, a banda de propiciar un canvi de botxí a víctima i, per tant un nou recargolament de la llei simbòlico-masculina, però feta per les dones físiques, segons l'equació hegeliana.
Una hipotètica política de les dones feta contra el baró no seria una política d'allò femení, sinó una política de la dona-masculí-simbòlic en contra del baró-femení-sense símbol, doncs no és el cos qui fa el sexe ni el gènere si no que cal parlar de llocs genèrics sempre líquids, en moviment, es pot estar al lloc dels barons i de les dones, siga quin siga el nostre sexe físic.
I tot i que jo sé que ha estat necessària la presa del discurs de l'amo per part de certes dones per aconseguir la igualtat, d'una altra manera haguera estat molt més difícil, si s'ataca al baró des de polítiques en la seua contra i en contra de les seues necessitats naturals i, em bote ací la fal·làcia naturalista, com la prohibició de la prostitució o la puntuació per entrar al funcionariat, la prohibició de paraules com “himen” o “mascle”, per considerar-les no políticament correctes, o la repressió de símbols com el fal·lus, no s'estarà fent si no una política diguem-ne, tot i que no m'agrada el nom per inexacte i per les seues connotacions ofensives, “masclista”, però feta des de les dones o la Dona nietzshiana, la que vol inconscientment la castració del baró.
No és una casualitat, de fet no hi crec en les casualitats, que moltes líders feministes hagen estat momentàniament o permanent al lloc masculí i, es veuen com a competidores del baró mentre hi són, al qual baró volen desemmascarar, com a comès del discurs histèric, creant així un suïcidi simbòlic, perquè ataquen el lloc masculí en el que estan en eixe moment. Es crea per tant una angoixa de castració, sentiment que defineix allò masculí i, que dóna benzina novament al discurs histèric al que tornen en un bucle que no acaba, si no amb el conflicte i, aquest bucle defineix la histèria i el lloc del discurs histèric, al que es torna a arribar repetidament.
I allò simbòlic que defineix a allò masculí és el fal·lus, que és indestructible tot i que fràgil, fragilíssim alhora, és ¿posseït? tant per barons com per dones i en la creença o certesa de la llur possessió es dilueix com una lluerna presa per una basta mà.


dilluns, de juny 08, 2015

Una meua i ràpida exposició sobre la dreta i l'esquerra

Intentaré donar la meua opinió en un curt espai: La dreta és el discurs capitalista, mig imbricat amb l'esquerra, però suïcida; el gaudir del poder de les plusvàlues. L'extrema dreta és gaudir del poder de manar, per altra banda tots estem en algun moment del dia en els quatre discursos o paradigmes que exposaré i que ja ho he fet amb dos, l'extrema dreta sempre intenta "salvar" el món buscant temps antics millors. Ara bé, l'esquerra és el procés dialèctic, les humanitats portades per la dialèctica històrica marxista o hegeliana, que com a colofó persegueixen la mort de Déu, però el que es planteja l'extrema esquerra és una solució final, que en darrera instància és portada pels amos.
Amb el cinquè paradigma, el que pot voler plantejar Slavoj Žižek, es oblidar-se d'una esquerra de dretans, és a dir, dominada, manada pel discurs de l'amo, per a fer un món dialèctic però governat o "manat" per tots, histèrics, amos, capitalistes, analistes i científics, amb poetes i literats, els cinc discursos, apareix el nou discurs de l'analista a la política.
El problema de sempre és com convéncer per a que s'arribe a aquesta solució humanista. Ell planteja la contradicció paradoxal que s'amaga en tot, el miracle que s'amaga en l'Inconscient col·lectiu o Déu, parafrassejant Heisemberg l'observador crea la cosa, o Austin la paraula crea la cosa, o Lacan la vida i la realitat és una contradicció paradoxal on "gairebé" tot és possible. Jo espere a l'Inconscient col·lectiu, però treballant per a això en una contradicció paradoxal que veiem en dividir un segment qualsevol infinitament per la meitat, en què aquest Inconscient col·lectiu ens donarà la eixida quan entrem en la més desesperançadora foscor. Amb la contradicció paradoxal que entronca amb el lliure albir, en què tot està escrit, o millor, que present, passat i futur no es corresponen en aquest ordre, com deia Nietzsche, però com també deia cal treballar-hi tots els dies. I la solució, quan arribe, que ho farà, serà no una solució final marxista, sinó un altre  món en crisi, però on els "nivells d'exigència" de dretes i esquerres, ideologies o paradigmes, que sempre hi romandran, seran més exhaustius en l'àmbit humanístic, humà, econòmic, cultural, polític, etc. Un exemple: Igual que a la Prehistòria es moria si perdíem una cama per no poder caçar, hem arribat a poder viure sense elles.

dissabte, de juny 06, 2015

Repressió i inhibició


No m’agradaria que prenguéreu aquest article com una provocació sinó, que vos ho assegure, em mou un intent de comprendre el meu altre, que no és més que aquell home fred, amant de la violència, de la cacera, de les corregudes de bous, de la parquetat en paraules, de la fredor de sentiments i d’actes concisos i taxatius.
Si la repressió, terme acunyat per Freud, vol dir l’oblit en l’àmbit inconscient i del llenguatge de certs sentiments que acaben per no ser sentits per l’individu, però que actuen sota el conscient, en forma de malalties mentals, la inhibició és la manca o la ressistència, tot i què conscient, a fer un acte, aquesta inhibició és més pròpia d’homes freds en els que l’inconscient no hi existeix i són més conscients fins dels seus propis sentiments, normalment homens violents, sense haver d’arribar a la sociopatia en termes generals, però que tenen tots els papers per entrar-hi si hi ha polítiques de repressió i inhibició de l’encaminament d’aquests sentiments d’una manera social, com la mort de bous a les places, la cacera, les baralles de galls etc.
Per a que l’home sense amo* no haja de posar el límit de la seua violència natural en l’Home mateix i sí en un animal, entrant així en la normalitat social, cal que tinguem present que les corregudes de bous, la cacera, les baralles de galls, fins i tot la boxa han d’estar controlades i acceptades com a manifestacions d’aquesta classe d’homens, que sense arribar a la psicopatia o a la sociopatia, sí que tenen un univers més fred i violent, per a ells la inhibició pot donar els mateixos resultats que la repressió per a un home calent, l’altra cara de la moneda d’aquests darrers i normalment menys violents, tot i que tan letals, quan s’ho proposen per altres mètodes més sibil·lins, que els anteriors.



*Va dir Laing, el psicoanalista antipsiquiatre que hi ha homens que no tenen cap déu, ni estan sotmesos a cap home ni amo, són els esclaus del diable, aquests són els homes freds, que han de dur la seua “maldat” o solitud com una feixuga creu que han de portar dins de la normalitat que se’ns imposa en tota civilització.

dimecres, de juny 03, 2015

La teua dona no pot ser la teua amiga

Tots els qui tenim o hem tingut dona ens hem assabentat, amb bo o roí resultat, de la solitud que sentim en tenir algun problema, si no tenim una vida interioritzada forta; quan hem comentat aquest problema a les nostres dones, que és una errada gran, prou gran, hem trobat la solució, que no pot sinó venir de consultar-lo amb el coixí, en no poder esperar una persona femenina que ens tranquil·litze al respecte, per això la poca quantitat de paraules del baró.
L'explicació és relativament senzilla, si consultem un problema amb la nostra mare ens posem en el lloc de xiquets, amb el complex d'Èdip, que volen que llurs mares els salven, ens posem entre el pare i la mare com a tercer perjudicat, catalitzant la seua hipotètica relació o unió familiar i en el lloc del fal·lus de la mare, en el lloc de la seua obra, estant per aquest motiu castrats simbòlicament, sent per tant pitjor el remei que la malaltia.
En consultar els problemes a la nostra dona cerquem el recer de la nostra mare en ella, amb la qual cosa acabem simbòlicament castrats; la tasca d'un baró és fer-ho tot sense fer res, que tot funcione, llevar ferro al problema, ja siga nostre o del nostre entorn o de la nostra dona i, amb açò no estic dient que una dona per a un baró siga només la dona de la neteja i la dona que fa l'amor amb ell, però sí que en certa manera els papers de barons i de dones estan establerts d'ençà temps immemorials atàvicament.
No, no es pot ser amic de la nostra dona, sinó el soldat que ella té com a baluard dels seus neguits, que seguirà amb la seua identificació amb la figura paterna, els barons posen aquest baluard en l'Altre, en Déu, en el cap, en l'amo, en un recolzament que de vegades ens fa anar a la simbòlica guerra del conflicte per ella, per elles, si no ho fem així estarem confonent la nostra dona amb la nostra mare en una relació edípica, amb resultats nefastos.

Entenent per dona la persona, tant mascle com femella que circula habitualment pel discurs histèric.