València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de juliol 31, 2015

La concepció apol·línia, masculina de la Història, l'Apocalipsi

En Nietzsche hi ha una voluntat dionisíaca, femenina, al que ell li dóna el futur, aquesta concepció femenina ha donat la raó al vell filòsof; si Déu, els déus no ho impedeixen, Dionís es farà amb la Història i en crearà una de nova, de fet jo dic sovint que estem al III Any de Déu, Crist i Dionís.
Va ser el dia de Sant Vicent Ferrer de l'any 2012 quan Dionís, el Dionís nietzschià i universal va entrar triomfal amb el seu carro comandat per un tigre, movent les seues sis rodes.
Però en una cosa es va equivocar Nietzsche, no era l'anticrist el desenllaç final de la Història, sinó, jo així ho interprete, que l'anticrist es posarà del costat de l'amo, del costat de la ciència, com ja està succeint, un discurs capitalista que es farà del de l'amo, sense plusvàlues; però serà la Història qui serà dirigida, com a reacció a l'amo, a aquest anticrist, per Déu.
Estem en un punt en què la profecia pot arribar a auto-materialitzar-se, la profecia que apunta l'Apocalipsi, però no, si Déu, Crist i Dionís volen ni arribarem a la consumació masculina de la realitat (allò masculí sempre posa marges, veritats, limita la realitat), ni tampoc a la mort de l'Home, com deia Foucault.
El futur serà de la concepció femenina de la Història, els “barons” (pose entre cometes la paraula perquè m'estic referint als discursos de l'amo i del capitalista, que poden ser duts per persones amb penis o vagina) sempre són destructius, front a l'auto-destructibilitat de les dones i, amb l'amor, que unirà tots dos, crearem aquesta concepció dionisíaca, cíclica o l'Odissea de la Terra, on tots hi conviurem, front a la concepció escatològica.
No oblidem que la realitat és un pensament o ens màgic i les hecatombes i catàstrofes les fem nosaltres pel simple fet de creure-nos-les.
La Història que en resultarà serà l'aliança de l'amo i la ciència, amb el discurs de la histèrica, el poble, amb llibertat.

El lladre de pomes, "Le voleur de pommes"

A la cançó "la mala reputació" de Georges Brassens ens diu que quan un lladre de pomes en furta una i es sotjat per un ric, ell deixa fer, deixa que aquest lladre se l'emporte; jo sé que hi ha individus que fan mal, furtant en màfies, delinqüència, etcètera; però també sé que no és a mi a qui li correspon posar-los a l'abast de les forces de seguretat.
Hi ha individus que pel seu tarannà fred s'haurien d'haver ficat a la policia, a l'excèrcit o a les forces de seguretat, per a tenir una vida en paus, però no han pogut, potser no eren gaire "intel·ligents"(pose la paraula entre cometes perquè no hi crec en la intel·ligència), potser el seu caràcter cercava fer mal directament o simplement no han volgut.
I per això sé que tot lo món és necessari i, quan dic tot lo món dic tots, des del lladre fins al poeta.
Fa uns anys vaig haver de fer una transacció d'un objecte amb una empresa i vaig percebre un xicotet parany, hui ja endegat, que em volia llevar, indirectament, mil pessetes d'aquella època, jo no vaig delatar aquests individus, sinó que vaig recuperar, amb la paraula i l'ànima, els meus diners, que no em sobraven; no per la por, sinó pel que he exposat al damunt, jo no ature a un lladre de pomes tot i intuir la seua malifeta.
Em diran mal ciutadà, em diran poc patriota, em diran còmplice, no, jo hi vaig ser víctima, em diran, com m'han dit moltes vegades de tot, però jo sé exactament quan em toca fer un acte, tot i que en la seua absència puga passar penúries, doncs la major joia és estar de grat amb Déu i amb si mateix.

dimarts, de juliol 28, 2015

Què és un escriptor? Els hòmens fan la guerra per a fugir de llurs dones

Hi va haver ací a València un local d'ambient gai que es deia “La guerra” i, va donar la casualitat quan vaig començar a llegir a Lacan que va caure als meus ulls una frase que deia que els barons anaven a la guerra per fugir de llurs dones, llevat el possible acudit us diré que no és el local gai ni a l'homosexualitat que els barons fugen, sinó talment a la guerra i és més, les guerres en part existeixen per eixa necessitat del baró de fugir de les paraules, sempre gratant el desig infinit de les dones o llurs silencis en el mateix sentit, hi ha homes que han muntant exèrcits i legions i, els hi ha i, eixe és el meu cas, que cerquen una mena de “guerra” dialèctica, sempre entre cometes, amb la literatura i la psicoanàlisi, tot home pren una afició, ja siga al seu treball, un club d'escacs o una ONG per fugir de la dona que li fa de partenaire, alguns, per què no dir-ho, tot i que no em semble tan lícit si han triat una parella "hètero", se'n van al dit local, però el cert és que una frase com aquesta només pot ser pronunciada en la llibertat de la democràcia.
Quin és el lloc d'un escriptor? Què és un escriptor? Doncs és un ésser humà producte d'un arquetip polític o fins i tot d'una entelèquia política, la qual tasca més important és que hom els òbriga la possibilitat de poder escriure, de poder seguir escrivint, un escriptor, com un polític, una dona o un obrer de la construcció viu amb el que el seu símptoma li permet de llaç social i, sempre cercant la pervivència del seu símptoma i la tolerància cap a ell de les persones amb les que ha fet el seu llaç social i, de retruc amb el sistema polític que l'acull.
L'escriptor, com ho va ser Sòcrates (que no va escriure mai) ha de poder morir per poder escriure, per poder estimar, per poder anar-se'n a la guerra dels cercles literaris o publicacions, per poder viure de la manera que sap i pot, en llibertat i, ha de defendre aquesta opció, però la llibertat no és només en democràcia, tot i que és el sistema on un escriptor s'hi troba més de grat.

diumenge, de juliol 26, 2015

Comunicació i destrucció, els discursos humans

Jacques Lacan, principal continuador de Sigmund Freud amb la psicoanàlisi classifica el comportament humà bàsicament en cinc discursos, el de l'oprimit marxista, l'esclau hegelià o de la dona, és un discurs que conforma la feminitat, tot i que tant homes com dones hi estem al llarg del dia (mireu la pansexualitat en Freud), és el discurs dels negres quan s'alcen contra el blanc, és el dels homosexuals quan reivindiquen el seu orgull, o el dels treballadors assalariats contra el capitalista, és l'histèric, que no hem de confondre amb la histèria, finalment aquest discurs gaudeix amb el saber.
El de l'amo, és el del baró, que ho ha sigut històricament i atàvica al llit amb les dones, és el del senyorito o del cap, és aquell que suporta el pare o mare d'una família per portar els diners a casa i tenir fills al seu càrrec, és també el de polítics, militars o dictadors, i pot suposar l'eix psicològic d'un individu quan és la figura paterna o materna o Déu, aquest discurs busca gaudir i què millor que manant.
El capitalista és en el que estem o bé amb l'explotació del mercat capitalista creant una plusvàlua o tan senzillament quan comprem, paguem per aconseguir el nostre fals desig, tot i que aquest discurs sol posar l'individu en forma de mercaderia i de vegades allò comprat passa estant ja en un altre discurs a ser objecte del nostre desig, com per exemple quan ens mengem els aliments comprats, és un discurs que és una perversió del de l'amo i cerca gaudir també però amb l'explotació de les plusvàlues.
L'universitari, és el de la ciència i el mètode científic, Lacan no pren la veritat del discurs com allò important sinó la seua intenció, així aquest discurs en quant a la veritat té el mateix valor que els altres quatre, aquest frueix amb la veritat, el significant final.
I finalment tenim el de l'analista, és el discurs de la integració, és el que mira des de fora i des de dins alhora, analitza la realitat i la integra complementant tots els seus elements, és un discurs novençà, gaudeix en posar el saber de l'histèric en un lloc primordial, per aquest discurs la veritat no és l'important del discurs sinó la intenció.
Les persones, homes i dones han de moure's per tots cinc discursos si volen tenir una vida plena, tots podem pressuposar que estar a l'histèric comporta molèsties, i tant homes com dones estan dividits entre aquest i el de l'amo, les dones o allò femení perquè intenten en llur identificació contra l'Home arribar al de l'amo que aconsegueixen sovint, no sense malestar una volta arribades i els homes o allò masculí al contrari, cosa que fa que pel “tira i afluixa” que deien els vells, homes i dones amb l'amor puguen coexistir sense veure's enemics sinó complementaris.
No ho som d'enemics sinó que som complementaris com diu el discurs de l'analista quan hi estem, tot sabent que segons el complex d'Èdip tothom s'identifica contra l'altre, contra l'amo, el seu amo, el comès històric o màgic i còsmic de qui i quan està al discurs histèric és el de la seua conscient o inconscient identificació contra el de l'amo, per arribar a donar-li la volta (quedar-se amb l'equilibri òbviament és impossible) i així consumar l'impossible acte sexual simbòlic, la comunicació, doncs el principal instint de l'Home, el de vida és la comunicació, tot i ser al cent per cent impossible per l'existència de l'altre gran principi, el seu contrari i de mort.

divendres, de juliol 24, 2015

Envolcament contra penetració, el conflicte femení

La darrera intenció de tot allò femení és llevar el fal·lus a allò masculí, diguem-li la mort del Pare nietzschiana, el complex d'Èdip freudià o la lluita de classes marxista, però l'acte sexual no existeix, Déu, l'inconscient col·lectiu junguià o el gran Altre lacanià és savi i sap que un acte sexual perfecte, la perfecta comunicació o felicitat eterna representaria la pèrdua absoluta i definitiva del fal·lus per part d'allò masculí i, la tinença inassolible del mateix, i per tant boja, impossible i destructora per part d'allò femení, tot sabent que l'única possibilitat tant d'allò masculí com d'allò femení és l'esperança en la llur possessió, en la utòpica reversió de discursos hegeliana, doncs tot amo té per damunt d'ell un altre amo, així tothom estem sempre en el discurs histèric, si ho mirem així.
Hui mentre anava a la faena he escoltat dues xiquetes d'uns dèneu o vint anys que parlaven de que les feministes havien inventat una paraula substitutòria a la natural, explícita i sensual, tot i que per un altre costat ofensiva, conscienciadora i cruel de penetració, era “envolcament”. Jo em pregunte el següent: No és una manera de no acceptar la feminitat (que rau en estar al discurs histèric, on tots hi estem en molts moments del dia) per part de les anomenades feministes? Jo sé que les dones per aconseguir certs drets han hagut de lluitar contra els barons o contra l'estat, millor dit, i algunes vegades fortament, per la llei de compensació, si hagueren estat feministes moderades no hagueren aconseguit pràcticament res, però sé també en aquest cas que sempre hi haurà un obrer de la construcció que els diga, de manera grollera o sensual, com siga pres i, com a floreta pel carrer: _T'anava a foradar el saquet! Envolcadora! Tia bona!
Sóc conscient de què el lloc femení en què jo estic com a treballador assalariat, quan jo perd el fal·lus, quan no m'arriba a final de mes, quan em negue a treballar de cap en qualsevol empresa, a aguantar goril·les com a coneguts o companys de faena, etc. És un lloc menys abellidor que el de l'amo o capitalista, diguem-li masculí en que estic quan faig l'amor amb la meua dona, quan tinc diners per a comprar allò que vull, quan mane amb el meu desig en alguna empresa no remunerada, en el meu cas i remunerada per a un altre, quan guanye i cobre el meu jornal i, és el dia del pagament, quan em sent feliç, quan tinc un fill i en tenir-lo viure-hi, jo que no en tinc, però el que també sé és que no puc d'una manera envejosa desitjar el mal a qui estiga, feliçment i justa al discurs de l'amo o al del capitalista en un moment determinat, o a l'histèric, perquè cal acceptar que l'histèric gaudeix pel saber; per exemple en aquest darrer cas i referint-me al sexe, quan un fadrí sense parella, desesperat per la convivència amb sa mare se'n va de prostitutes, ja prohibida delirantment aquesta pràctica a la Suècia de la profilaxi.
Jo també sé que el lloc masculí és el de la felicitat, però la única solució possible (que no factible per utòpica com la negació), d'una dona és, per la seua felicitat, reconéixer el seu lloc a l'histèric i reconéixer la seua feminitat, això sí, sense deixar-se sotmetre per un amo o capitalista simbòlic o real, com poden representar el seu marit o el seu cap a la faena, doncs si això no passa sempre hi haurà lloc per a una dona a què el seu Jo transite i, molt a sovint, pel discurs de l'amo i del capitalista, de ben segur; jo vos ho assegure, i més que molts barons, el sexe físic no és cap entrebanc per a fer-ho, no és cap misteri. Sense haver de negar la seua feminitat, que és el mateix que negar-se a si mateixa, que odiar-se; el problema és que tot allò simbòlic, com el fal·lus se'ns escapa quan volem o creiem tenir-lo, com una lluerna xafada per un puny cruel i, quan la llum s'apaga comença la foscor de la guerra, en aquest cas de sexes, que pot ser fins i tot necessària o lícita per l'anivellament legal entre barons i fèmines, però que acaba quan entra en joc l'amor, equilibrant la balança de poder entre gèneres.
Tot i que a hores d'ara allò femení (malgrat Nietzsche i la mort de Déu que va donar el resultat de l'anticrist, segueixen sent l'un per un, front al cristianisme i Occident que va pair el seu devenir a allò “roí”), no té un significant simbòlic, cosa que fa atiar el conflicte amb la prohibició, per exemple a Suècia, país on el deliri d'allò femení es fa cada vegada més evident, l'esborrament de tot referent als inexistents símbols en un intent d'identificació, contraproduent, contra el baró o allò masculí, la prohibició, dic, com a no políticament correcta la paraula “himen”, esdevenint com una mena de suïcidi d'allò femení o seguint la mercantilització del cos humà, pròpia del discurs capitalista, una amputació simbòlica i inconscient del cos, tendent a l'autodestrucció, malgrat que molts veuen en la feminització de la Història una eixida dialèctica a tot un reguitzell de conflictes i problemes, obrint pas a un nou paradigma històric, espere que hi haja lloc per al baró en aquest futur que ens arrossega a un deliri de pseudoperfecció, que entre tots haurem de dialogar i construir en base a l'amor entre els sexes, o millor, entre persones.

diumenge, de juliol 19, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. Un president espanyol que no parla castellà

El títol d'aquest article sembla impossible, però no està tan allunyat de la realitat espanyola, presidents valencians que desconeixen el català-valencià, presidents gallecs que només fan servir el castellà, presidents bascos i navarresos que no saben eusquera i presidents balears que desconeixen la seua llengua.
Potser els independentistes catalans han portat la “guerra” massa lluny, però si els castellans no escolten, doncs això és el que passa, el que passa quan no s'escolta, tot i que escoltar castra, s'ha de ser molt després per a escoltar, s'ha d'estar molt fet a donar i, Catalunya ja ha dit prou, o se'ls escolta o se'n van.
Jo em vaig amoïnar una mica quan un blocaire va fer un xicotet conte titulat “el procés”, en què una dona li diu al seu marit que se'n separa i, aquest es fa l'adormit, tancant els ulls; això és el que ha fet i està fent el govern, que ha eliminat la immersió lingüística, que ha posat un munt d'obstacles per a què els mitjans de comunicació s'expressen en cada llengua de cada nació de la nació espanyola, que ha i està fent els possibles per a eliminar les llengües perifèriques d'ençà la Unió.
Si jo estime a una dona blanca no puc voler, mesos després de conéixer-la, que siga negra, la puc, sí, tintar i, fer que parle com jo vull que parle i, a base d'enganys i postures de força que siga com jo vull que siga, però no serà això mai amor, sinó narcisisme.
Castella està presa pel narcisisme de voler-se a ella mateixa, de fer una Catalunya, València, Galícia, País Basc, Navarra i Balears a la seua imatge i; és en part normal, Castella és la filla fadrina de València i Catalunya, com a pare i mare i, vol de tant en tant fugir de la seua mare, fent l'impossible per a què aquests pares no hi càpien a l'Estat espanyol o nació espanyola. Una nació de nacions en què haurem en un futur proper d'escoltar-nos, estimar-nos tots tal com som, sense imposicions econòmiques, de poder o lingüístiques, els tres registres de la realitat i que en el seu equilibri rau la pau i l'estabilitat.

dissabte, de juliol 18, 2015

Línies sinusoïdals suaus, la guerra moderna

Si en l'altre bloc, ja difunt, titulat “La reconciliació” vaig parlar de les guerres modernes, hui vos en parlaré una altra vegada, jo deia que la guerra simbòlica, aquella en què la millor arma era donar la vida, simbòlica, una lluita de desig, amor i gaudi amb voluntat, entre els quatre més un discursos humans, doncs, com a conseqüència aquest és el quart més un paradigma humà.
Jo sé que no es poden donar remeis, ni xarops que aturen les hecatombes naturals, creades per la consciència del Cosmos i la seua manca d'equilibri, perquè uns no poden estimar, l'amor, l'element que fa de ciment entre els principis de vida i de mort, destructius i auto-destructius, uns altres no tenen el principi de vida o desig i altres no posseeixen el gaudi o de mort. No, no és fàcil donar un remei, ni xarop; jo parlava de les batalles simbòliques de certs animals, com els titots, si no m'erre, que en una lluita simbòlica o ball dilucidaven la victòria o la derrota, que ja saben, com ciclops, el seu desenllaç, però la fan.
La pedra no és un ésser “mort”, la matèria viu, no de la manera en què pot viure un cavall o una persona, sinó d'una manera etèria, Universal.
Hui les crisis, doncs em centraré més en aquestes, les econòmiques, ja no seran amb línies sinusoïdals fortes, cosa que farà la fi de les grans guerres, sinó febles, suaus, com la què hi ha en el dibuix, que faran que hi haja llargs períodes de tranquil·litat i llargs de baix sentiment de lluita, la recuperació o recuperacions econòmiques seran així.
Aquesta serà la revolució simbòlica, si Déu la vol, si l'Amo, l'amo i el món la volen i, només per a qui la vulga, en la contradicció paradoxal, eixe miracle que suposa la vida.

dimecres, de juliol 15, 2015

La ciència, el nou amo. Un món feliç?

Vos exposaré una xicoteta equació econòmico-filosòfica, l'equació, una de tantes dels darrers dies del discurs capitalista com a Pare, i del forat negre en que ha esdevingut el sistema financer:
La classe baixa rep diners de l'estat en concepte d'ajudes, que immediatament després passen a l'estat amb impostos indirectes en tabac, menjar, bens de consum bàsics; la classe mitjana per altre costat dóna una tercera part dels seus beneficis a l'estat amb els impostos, aquest els dedica a rescatar el sistema financer, base del capitalisme i del discurs capitalista (que com van predir Marx i Lacan és un discurs que s'autofagocita), aquesta superestructura capitalista entra en borsa i és en un moment, i en base a la fe ja minvada en el sistema, en un moment, dic, que es redirigeixen els diners en poques mans, passen a la classe alta, que alhora no participa en les contribucions a l'estat (en alguns països se'ls imposa a la banca que ha guanyat enguany 20.000.000.000 d'€ a Espanya, el pagament d'impostos i es tem, amb tota seguretat que aquests ens financers els cobren indirectament com faria qualsevol empresa competitiva), i els perd en les fluctuacions de l'especulació borsària i financera, si bé els estats prenen part dels actius dels bancs, normalment aquests i amb una fe en el discurs capitalista immensa (que per diferents motius ha substituït el de l'amo, ja arraconat en temps anteriors i impossible de fer tornar si no volem un estat de foscor amb pares o líders messiànics) tornen per menys del que s'ha pagat, degut a les fluctuacions de la banca als mercats, a mans privades novament, i així es perpetua un forat negre que té tot el caire d'acabar amb la Història, amb la que va sobreviure amb el capitalisme i el seu discurs després de mort el Pare i el seu discurs, el de l'amo.
Tinc la impressió de que darrere de la caiguda del Pare i el seu discurs de l'amo (parle en l'àmbit col·lectiu), l'altre discurs, el capitalista, que és una derivació de l'anterior, ha arribat a la consumació, al que predeien Marx i Lacan, l'autofagocitació. Què és el que ens espera? Quins podrien ser els substituts d'aquests discursos? sabem que només hi ha cinc discursos pels que funciona l'ésser humà, l'histèric, el de l'amo, el capitalista, el de l'analista i com si d'una carretera que arribara a la seua fi ens queda l'universitari, el de la ciència, serà la ciència el nou amo? Un Pare sense Pare? En no tenir una veritat fixa (les veritats de la ciència són barrades, d'un dia a un altre poden canviar segons el seu mètode científic) com ho feien els anteriors?
Tot i que mancat de justícia social en molts llocs del planeta, el discurs capitalista ha donat la major eclosió de llibertat coneguda a la Història en desfer-se d'un diguem-ne “senyorito”, el discurs de l'amo, però tenia un defecte, i és que era finit, es consumia, ara ens ve un altre discurs que prendrà indefectiblement el discurs que va deixar el primer discurs de l'amo i el capitalista (si la transició cap a ell no ens duu el conflicte final o l'Apocalipsi, o en el millor dels casos a l'antic amo tirànic post-històric, doncs els desastres naturals són una conseqüència dels vaivens de tots els éssers i coses que conformen l'inconscient col·lectiu universal), és el discurs de la ciència, l'universitari, un discurs que pot arribar a ser el més intransigent i rígid de la Història, si aquesta sobreviu. En el materialisme històric, és a dir, en la lluita de contraris o classes, en la lluita entre els discursos de l'amo i l'histèric, que va seguir contra el capitalista i que seguirà contra el de la ciència (esperem que en aquest món que ens ve de diagnosi científica i pseudo-ètiques o estètiques hi haja la contestació i l'equilibri de la Història entre la dreta, allò natural i l'esquerra, el discurs histèric i artificial, crític-masculí), és la vida de la Història, la vida, aquell error en el principi de mort, que com un gat escaldat i amb urpes vol seguir ert sobre la Terra.

dimarts, de juliol 14, 2015

Dos nous calfreds de la cienciocràcia

Hui ha hagut dues notícies dràstiques a la meua ciutat, València, primerament, per una ordre de la Unió Europea s'estan posant tants entrebancs a la fabricació dels valencianíssims trons de bac, que una de les empreses que en creava el major nombre ha deixat de fabricar-los, per als que no sàpiguen que són els trons de bac vos diré que són uns petards que es llancen sobre el terra i esclaten, serveixen per a fer les “despertaes”, típiques dels dies de falles.
Hi ha més de trenta mil valencians que els fan servir, que ara seran molts menys fins la seua desaparició, i a partir d'ara caldrà tenir un carnet per a fer-los servir, aquesta cienciocràcia és el poder dels carnets i de la burocràcia científica, no cal dir que la producció minvarà en un 90 o 95 % fins la seua desaparició definitiva.
I l'altra, que hem pogut veure-la i escoltar-la aquest matí als noticiaris de tots els països del món, i repetit fins a límits insospitats, que potser no farà res contra el corró científic, a youtube, ha estat l'expulsió d'una dona d'un avió a l'aeroport de Manises, un avió d'una empresa a la que no donaré publicitat ni bona ni roïna, per portar un pòster d'un quadre de Sorolla i un llibre.
De ben segur que no seria ni el llibre roig de Mao, ni el Mein Kampf, potser així haguera cabut a l'avió, només dic potser, com tampoc no crec que pensem que Sorolla siga “decadent”.
Açò simbòlicament, representa per a mi, a banda de la caiguda de les torres bessones, un punt d'inflexió, si més no a la meua ciutat, què pot pesar un avió, seixanta mil quilograms? Què suposen quaranta o cinquanta grams del llibre i sis o set del pòster? De ben segur que hi haurà raons, sempre les hi ha, de fet no són les raons les que dicten els actes i els sentiments, sinó aquests els que dicten les raons, però si ja comencem, perquè tots en som de culpables, a prohibir portar un llibre a un avió i ens quedem quiets ens passarà com la persona que és insultada i es calla, quan dones una mà et prenen el braç, i no és una simple dita, sinó que és la realitat de la condició humana.
Ja són ací els salva-móns, sembla que la cienciocràcia ja s'està buscant el bressol del discurs de l'amo, perquè el capitalista, tot i vendre's al millor postor, tots ho sabem quan triem un rellotge o un altre pel seu preu, té una cosa que no agrada a les veritats de la ciència, que el discurs capitalista permet la llibertat, espere que aquesta cienciocràcia també ens la permeta.

dilluns, de juliol 13, 2015

La imperfecció d'un món perfecte

                           
Si la psicoanàlisi triomfara mediàticament, social i cultural li arribaria la seua mort, aquesta disciplina de l'ànima humana s'encarrega de portar a un home o dona al seu discurs, però no tot lo món pot estar al seu discurs, necessitem grans gernacions de “desdiscursats” o en terminologia marxista desclassats.
Imaginem-nos un món on totes les persones del discurs histèric gaudiren pel saber, no podria la poca gent dels discursos de l'amo i del capitalista manar a aquestes altres persones, que s'acontentarien amb viure humilment i, sense pretensions ni ambició, com que si no hi hagueren “desdiscursats” del discurs histèric, que en comptes de gaudir pel saber, vulguen, erròniament gaudir dels béns de consum o de les plusvàlues, no hi hagueren hagut treballadors, ni gent que haguera nodrit, amb el seu treball ambiciós, les caixes del discurs capitalista i estaríem a les cavernes encara i, ni encara això, tot lo món som necessaris, tant els savis o pocs savis que han trobat el darrer fi, si és que n'hi ha, del seu discurs histèric, com els inversors, butaners, mestres, obrers de la construcció, etcètera.
Estem a un món en què la imperfecció nodreix la perfecció i ambdues es complementen per a fer l'únic món possible, tot i que sempre en deconstrucció.

dilluns, de juliol 06, 2015

L'EGE, endogàmia, globalització i entropia II

Què li passen als rescats de la UE? Ixen de les butxaques de les classes mitjanes i baixes dels ciutadans dels països europeus, entren als bancs grecs, espanyols, irlandesos, portuguesos i italians, després i, per la fallida del principi de mercat, degut a la globalització i per una simple declaració d'un home influent, fins i tot per qualsevol decisió local econòmica o d'altre tipus es mou el galliner dels “casinos” financers del capital, amb la qual cosa els diners tornen a passar dels bancs d'aquests països, les quals classes mitjanes i baixes segueixen pagant el deute, passen, dic, novament als alts estaments financers dels països creditors. Finalment la partida de monopoly pot acabar amb el guirigall general.
El referèndum grec ha estat l'avís amb què el discurs histèric en l'àmbit èxtim, és a dir, col·lectiu, el poble pla i pobre ha fet als ens factibles del discurs capitalista èxtim, col·lectiu i, que tendeix sempre al suïcidi universal (discurs de l'amo i discurs capitalista són sempre suïcides-assassins, front als altres discursos, que ho són assassins-suïcides, cosa que es dilueix amb l'amor, la bona voluntat, l'estabilitat social, econòmica i lingüística), per a què aquest discurs, ja en els finals de l'Era Cristiana i principis de l'Era de Déu, Crist i Dionís i, degut a l'EGE, l'endogàmia, la globalització i l'entropia, endegue la direcció cap a una globalitat desglobalitzada, per venir i sempre en construcció crítica i dialèctica.
És igual que un individu, parle ara individualment, del discurs histèric és aturat o avisat per un del de l'amo o del capitalista, un del de l'amo és sempre avisat per un del de l'analista, un del capitalista per un o molts del discurs histèric, diguem-li revolucions i, un de l'analista pels esperits, extraterrestres o, com diria el discurs de la ciència o universitari i el de l'amo, pels superegos o morals (el discurs capitalista no s'hi fica mai en l'espiritualitat). El discurs èxtim del capitalista, en l'àmbit col·lectiu, vull dir, és sempre aturat o avisat per l'histèric, en forma de moviments socials, democràtics o revolucions.
Fem cas a l'inconscient col·lectiu o Déu, Ell és savi, tant com per a dur-nos pel camí de la regeneració, de la fundació tàcita i explícita de la nova Era i el III Any de Déu, Crist i Dionís, aquest darrer déu grec, valga la casualitat, que mai no és casual, promotor de civilitzacions.

diumenge, de juliol 05, 2015

L'EGE, endogàmia, globalització i entropia

Des que Lacan i Dalí van observar que el coneixement és paranoic per globalitzar la realitat, l'ésser humà ha intentat fer possible la fi de les guerres, la convivència entre tots els individus de la nostra espècie, fins i tot estudiant-los en grups reduïts, on l'endogàmia fa impossible l'estabilitat de llurs societats.
Se'ns està venent la idea de que la globalització té un efecte positiu, des d'organitzacions secretes com els maçons fins als polítics actuals que veuen en la unificació de totes les llengües, cultures i països en un de sol el guariment de tots els mals de la Humanitat, bé, pensem que les guerres es succeeixen quan un grup d'individus o països ha estat ja globalitzat, com a punt final a la seua carrera per l'existència, globalitzar és paranoitzar, és tancar la realitat i tancar totes les possibles eixides cap allò desconegut, cap a l'Amèrica després de l'atzucac de l'Edat Mitjana, per exemple.
Sempre cal que hi haja un territori, ens, lloc o idea desconegut del que parlar, inventar, fugir o somniar i, la unió de totes les llengües i cultures en un sol país o organització sociocultural homogènia només pot representar la fi de la Història, per l'empobriment i paranoització de les diferents visions que llengües i cultures ens donen.
Darrerament en programes anomenats “reality shows” s'està experimentant amb l'endogàmia que porta tota globalització, de fet aquests estudis poden servir per a una possible colonització d'un planeta verge en el futur, evitant els perills de la farwestització del mateix; es va fer a un d'aquests programes un intent de convivència amb un grup de cinquanta persones aïllades a un nínxol artificial, una càpsula on s'hi havia establit tot tipus de plantes i alguns animals, fent, creien, possible l'explotació ganadera i hortofrutícola per a la pervivència sols i aïllats; el resultat va ser que es van fer dos grups enfrontats, l'individu o el grup sempre s'identifica contra un enemic, creat o real i, finalment es van crear líders fins que un d'ells va “llançar la bomba” metafòricament clar, doncs va obrir la bombolla i va eixir fugint, necessitaven per a evitar la mortífera endogàmia creada, trobar llocs verges i desconeguts allà enfora.
Una altra història, que també s'està covant a Occident, el món sencer ja, és l'entropia, aquesta és la quantitat de soroll i complicació que provoca un sistema, és a dir, la seua possible fragilitat concomitant a la seua complexitat.
Doncs bé, l'entropia, després de la paranoització del saber humà, de la ciència i de la tècnica, a més de la gran quantitat de població humana, amb el consegüent guirigall entre individus i països, que molts tenen ja potencial nuclear, ha fet que la pau al globus terraqüi siga un miracle, que es perpetua dia rere dia, a banda i, podríem fer un toc espiritual, tot dient que l'inconscient col·lectiu universal, el Gran Altre o allò diví ja delira, la Terra, Gaia, aquesta superfície de terra viva i conscient ens està advertint de que no anem pel bon camí, amb profusió de fenòmens naturals o catàstrofes naturals que no sabem si són el resultat de la nostra acció directa sobre la natura o aquesta mateixa a la que li ha arribat l'hora de posar fi a la nostra estada com a reis o lleons d'aquesta selva que és la Terra.
Espere que amb el coneixement humà s'arribe a les conclusions que els psicoanalistes vénen proclamant en veu baixa, com és una certa inconsciència o innocència que done lloc a l'amor i com no, a la vida, sinó tot serà qüestió de temps.

dijous, de juliol 02, 2015

La revolució simbòlica, és tan difícil viure com morir

Potser el parany de l'ésser ens espera, potser eternament, potser no hi arribarem, potser el tindrem al nostre abast, el que sí que sé és que la vida seguirà, la Història, que ja ha aprés d'altres desfetes, de sacrificis, ha de oferir, que ja no sacrificar, oferir l'esperit en el treball, en l'art, en la ciència, en la política, però ja estem molt fatigats de sacrificis, ens cal oferiments, els indús diuen que tenim els occidentals molt mal karma.
La revolució simbòlica suposa que tots hi tindrem cabuda, fins el mal, que serà batejat modernament amb la paraula reciclat, el mal tindrà cabuda a l'igual que el bé, tot i que els límits seran precisament els del bé, què tindrà a canvi el discurs capitalista? esdevenir científic i rebre els honors de ser l'abanderat de la revolució.
Millor explicat de la següent manera, l'Home, el baró i les dones hem aprés que no només tenim tres cervells sinó quatre i, un altre que suposa o va suposar l'aparició de les drogues que han existit sempre en totes les cultures.
El primer cervell va ser el bulb raquidi, un cervell que acompleix les funcions bàsiques de la vida, el segon va ser el cerebel, és on es troba l'inconscient, la banda més miraculosa de l'ésser humà, vist des del punt de mira sempre científic, i el tercer va suposar el kantisme, el de la raó, el que Kant va intentar escriure com la raó al servei de la màquina que és o era l'Home.
El quart ha començat alhora amb el darrer i, són, el primer les drogues, que han existit sempre, durant tota la Història, que han fet que l'Home puga ser innocent, llevar-li les defenses de la consciència, la saviesa, però alhora ser savi, una mena de miracle que va començar des de la troballa del romaní per a guarir una inflamació fins a donar sabor a una paella valenciana, passant per les drogues al·lucinògenes i més modernament organolèptiques, ansiolítiques, antipsicòtiques o relaxants, doncs bé, junt a l'aparició de la màquina conformaran el cinquè paradigma humà, l'aparició de la informàtica, l'amor, eixe engany per la seua innocència podrà fer-se sempre realitat, i en un futur gràcies a poder esborrar i refer un escrit a la xarxa, que perviurà mentre hi haja civilització, l'amor necessita de l'engany primigeni, del complex d'Èdip i la seua transgressió o engany, i qui no ho puga fruir sabrà que hi haurà un lloc per a ell en el terreny del gaudi.
El darrer paradigma humà serà degut a aquest miracle de la Història, de la dialèctica, l'aliança entre l'amo i la ciència, que donarà lloc a tothom, gent que des de la religió vulga o veja l'Apocalipsi, fins a gent que veja una tornada enrere com una visió de futur, segons els quatre discursos bàsics de l'ésser humà, ens seran de gran valor els "apocalíptics", doncs en la intenció de donar la vida estarà la veritat de donar la vida, de seguir vivint, i aquest darrer paradigma serà el socialisme o el feixisme amb llibertat, les plusvàlues seran molt controlades, lògicament, serà l'única cosa que canviarà amb la democràcia que tots coneixem actualment, única i suficient.