València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, d’agost 30, 2015

Quan no hi ha patró

Hui he estat espectador d'una baralla entre dues persones a ca meua després de rebre la trucada de la mare d'una d'elles, ha estat casualitat, o això vull creure, el cert és que he hagut de pegar un colp en la taula, que ha fet que els ànims s'anaren endegant a poc a poc.
Després he parlat amb la meua dona de l'excel·lència de la família tradicional, és cert, en una casa, com em deia, podien conviure vàries famílies; però, com és que ara no pot ser?
La resposta és clara, hi havia lloc al patró dins de l'empresa que suposava la família, a la persona que portava els diners a casa, que solia ser una només, no vull dir que ningú fóra un treballador, però sí que hui, en aquest món de profilaxi i de pseudo-bondats els drets dels barons o dels caps, el dret a la virilitat i al comandament dins de les famílies, ja siguen els caps hòmens o dones, ha estat esborrat, jo no sé les repercussions que tindrà el meu únic i suficient colp en la taula, però el que sí sé és que afortunadament no hi havia cap fill, que no tinc, ni cap advocat a l'habitació, sinó el meu gest simbòlic haguera passat per un insult i, per tant potser m'hagueren denunciat i, només el gest simbòlic de la denúncia haguera fet que jo altra vegada hauria vist impassible una baralla més grossa, perquè no m'hi haguera atrevit a aturar la situació, que ja començava a ser perillosa.
Afortunadament i gràcies a la meua mà esquerra no ha passat res de més gros, tot i que potser jo haguera pogut acabar com al boc expiatori d'uns altres bocs expiatoris en què es tractava a la conversa.

divendres, d’agost 28, 2015

El llenguatge frontissa, el quart paradigma

Nus gordià, la vida, el nus de quatre registres o caps

El 1 és l'Inconscient col·lectiu junguià, El Gran Altre lacanià, Déu; el 2 és l'altre, la persona o grup de persones amb les que ens separa un mur infranquejable d'incomprensió; el 3 és la Gràcia, el Cel, el Nirvana, el fal·lus; i el 4 és la vida; amb el quart element ajuntem l'element femení al trio de dos masculins i un femení que formava una relació de desig bàsica, una comunicació bàsica i; naix la “voluntat”, que és inoperant imaginàriament parlant, realment parlant, però imprescindible, junt al desig (1), el gaudi (2) i l'amor (3); o si voleu Bhrama, Shiva i Visnú, o si voleu també Pare, Fill i Esperit Sant, o tant se val nomenar la palma dels dervitxes, la trinitat dervitxe.
Per a què ens entenguem tots diré que hi ha tres guerres, la simbòlica, la dels hòmens eteris, que han lluitat d'ençà la prehistòria des de Temples i oracions contra la maldat; la imaginària (real normalment dita), que l'han portada els soldats, els periodistes, els escriptors, els polítics, els sindicalistes, el poble amb manifestacions de tot tipus i; la real (imaginària, normalment dita), que ha representat l'atzar, segons els reals, que ha representat la sort, la benedicció, la desgràcia, allò ignot i immanejable.
Hui ha aparegut la quarta guerra, una unió entre la del yin i la del yang, un llenguatge frontissa, mig hareward i mig software, mig ànima i mig cos, que donarà l'entesa, que no total (doncs sempre ens fa falta la “manca” de tot sistema, la imperfecció, per a què aquest funcione), entre els hòmens, aquest quart paradigma o llenguatge és la xarxa i la informàtica.
Aquest nou llenguatge, aquesta guerra pot, com totes les guerres, portar-nos a la fi, però ens servirà, si sabem portar-la, a la comunicació i a la creació d'una entesa, un punt des del yin per accedir a la comprensió del yang i en certa manera també a l'inrevés, tot i que aquesta no és tan urgent.
Tots tindrem clar que la ciència ha de regir i regirà les nostres vides, però amb la llibertat que els filòsofs trobaran per a què l'amo i la ciència, nous aliats, siguen “aturats”en el mateix moment en què deliren.
Però el més important, com diu Sun Tzu a “L'art de la guerra”, és que caldrà deixar una eixida a l'enemic, no destruir la “maldat”, sinó donar-li un lloc, hui ja és possible, possible també.

El rei i algunes de les persones que m'han salvat la vida

En aquest article vull fer un homenatge a totes aquelles persones que visiblement o en la discreció de l'anonimat m'han salvat la vida; hi ha qui mai no serà nomenat per mi, però el meu savi inconscient els guarda en un xicotet racó, espere que algun dia els puga trobar, vius o morts, per donar-los les gràcies.
Les tres persones que han format la meua primera família, a banda de mi i de la meua dona, també han estat artifex de la meua vida, però no en parlaré sinó del rei d'Espanya, de Teresa Fernández i de Cándido Vázquez.
El primer amb el que tinc un gran deute vital és Cándido Vázquez, un metge (jo que estic enfrontat al discurs universitari, tot i que en la seua justa mesura) que em va receptar la penicil·lina durant tres mesos fatídics, en els quals la meua febre era d'una mitjana de quaranta graus, degut a una infecció en la sang; aquest home venia fora de les hores de faena a ca meua per cuidar-me, sense cap contrapartida, per als malpensats.
El segon va ser el rei Joan Carles, d'una manera indirecta, però absolutament efectiva va llevar-me el perill de la foscor política en aquest país, jo havia tingut algunes bregues polítiques, tot i que no eren aquestes les que em preocupaven sinó la meua vida com a escriptor d'espardenya, que en el millor dels casos s'haguera trencat, fent-me un cadàver no només cultural o social sinó literal.
I la tercera persona a qui li dec la vida va ser Teresa Fernández, una psicoanalista que simplement em va escoltar, però amb l'eina més poderosa, l'amor, em va fer nàixer l'amor, que ja tenia oblidat i em va fer trobar-me amb mi mateix i amb la meua vida.
Jo sé que en salvar una vida salvem el món sencer i, és per això que a hores d'ara sóc optimista en el què fa a la condició humana, de tant en tant miserable, però que com una guspira enmig de la foscor brilla i enlluerna quan ens trobem amb la cruïlla de la mort, així que gràcies a tots els qui a les clares o anònimament m'han salvat la vida, els desitge una llarga existència i només si volen, l'eternitat.

dijous, d’agost 27, 2015

Ja ha canviat el paradigma de la comunicació

Al III Any de Déu, Crist i Dionís ha canviat el paradigma de la comunicació, de Sòcrates i més enllà ençà l'individu, la unitat comunicativa estava formada per tres persones, dues de masculines i una de femenina, tot i que en un principi eren quatre, però el quart element, el femení s'esqueixava del grup o unitat, valga la contradicció.
El quart element femení no ix al llibre “El banquet” de Plató, en què el savi Sòcrates escriu que l'amor i, per tant la comunicació era cosa de tres, de Metis, recursos; de Penia, la pobresa i de Poro, la prudència.
Penia enganya Poro, la prudència i li fa un fill a Metis, que al banquet entra borratxo.
Amb la xarxa d'Internet el paradigma cruel de l'amputació del quart element femení ha quedat enrere, ja no s'esqueixa el quart element i element femení, sinó que degut a l'increïble anonimat que proporciona la xarxa d'Internet, el quart element pot seguir aspirant a l'element “recursos” de l'equació socràtica.
Açò ha fet que l'Inconscient col·lectiu, Gran Altre lacanià o Déu siga el catalitzador de la comunicació personal i individual dels elements ofsiders o bojos, handicapats, etcètera i, aquesta comunicació “baixe” o ¿baixe? D'aquest inconscient col·lectiu a persones antena que la transcriuran, mai tota, no tot es pot expressar per escrit o parlat i torne a alimentar-se en l'Inconscient col·lectiu fins que aquesta matèria comunicativa arribe al discurs de l'amo i, aquest puga fer-la tangible en una teoria, que faran aquests elements ofsiders o nous filòsofs; la posaran en forma de lleis i polítiques.
Per això la importància dels elements malalts, ofsiders de tota mena, perquè com diu la Thorà jueva i, molts sabem que la profecia sempre s'auto-realitza, els bufons portaran al Messies.
I transformarem el món en un de més humà, en una transició que serà tot menys traumàtica en alt grau o violenta. La transició cap a la Era de Déu, Crist i Dionís, déu grec promotor de civilitzacions; que donarà la unió dels discursos de l'amo i universitari o de la ciència amb llibertat, cosa difícil però no impossible, amb la crisi dialèctica que farà un món, la vida possible.

diumenge, d’agost 23, 2015

El pensament intransferible i inexportable. La nova filosofia

L'aparició de la xarxa ha suposat una gran i ràpida revolució en tots els àmbits i amb ells la filosofia, la xarxa ens ha alliberat de la llei de l'oferta i la demanda, era un bon llibre aquell que era llegit per la gran majoria silenciosa o sorollosa i ho era de roí o de segon ordre, normalment, si passava en un parell de setmanes per les llibreries sense cap venda; hui el relleu de la filosofia ancorada fins ara en aquest tret del discurs capitalista l'ha agafada el gruix dels dilettanti, dels amateurs que escriuen sense ànim de convèncer, el veritable i nou filòsof i, molts diran que si no volen convèncer ni ser famosos ni admirats perquè escriuen, escrivim primerament per a saber perquè escrivim i en segon lloc per fugir dels “teus”feridors silencis, el silenci de la mare quan ens va encomanar el llaç del llenguatge, el silenci de qui ens llegeix o ens rebutja, el silenci cruel de l'admirador.
El “tot ha de tenir algun sentit” ens ha envaït, si abans era la religió dominada pel discurs de l'amo qui ens deia que la “utilitat” de creure en Déu era la nostra salvació, hui és la ciència, el discurs universitari qui ens promet un món sense guerres, sense conflictes, sense malalties, en una il·lusió de grup, de llaç social que té com a tots els grans grups el seu necessari boc expiatori, el discurs histèric i amb ell el “saber” i l'espiritualitat, molts diran que és una lluita a mort contra la foscor del “saber” individual i intransferible duta per la llum de la veritat, però no voldran mai en el seu inconscient l'eliminació total d'eixe cap de turc, d'eixe punt de recolzament des d'on edificar el seu discurs.
Després mort el gos vindran les puces, que faran un nou gos i una altra nova lluita, si hi ha espai i lloc, entre la veritat-llum i la foscor-saber, els amateurs de la filosofia sabem tota aquesta farsa i no lluitem, sinó que l'observem amb un condescendent somriure que fa que ens ataquen per callar igual que ens ho fan per parlar, perquè en el fons nosaltres ho volem, no tenim cap enemic i per això nosaltres mateixos som l'enemic, dels altres i de nosaltres.

dissabte, d’agost 22, 2015

Amistats barallades


Antigament, quan encara la gent s'hi relacionava als bars, era costum entre dos barons tenir una baralla o disputa, fins i tot arribant a les mans, abans de fer-se, tots dos, inseparables; aquest fet té una explicació no exempta de polèmica, veieu:
Si heu freqüentat bars o locals on entra gent de tot tipus, haureu vist els dos barons que es “posen” de vi o d'algun que altre licor i enceten, ja desinhibits, una llarga conversa, parlen de tot, de tot allò humà i diví i, portats per la joia de l'alcohol es conten intimitats que no hagueren contat ni a llurs partenaires; què com acaba la cosa? Amb una baralla, que pot ser fins i tot violenta i, que pot ser la porta oberta a una futura amistat eterna.
Açò passa perquè hi ha un “encontre” amorós entre ambdós, un encontre que rau en allò preconscient, uns sentiments que tot lo món té, però que ells no els donen l'oportunitat de fer-los conscients i, s'odien per tenir-los, en la seua ignorància, a aquest encontre entre dos barons no pot anomenar-se mai un encontre “homo”, ni “hètero”, sinó que si ambdós es conegueren i conegueren l'Home, sabrien que en tot lo món habita qualsevol sentiment i, l'homosexualitat rau només en la “identificació” infinita cap al significant “homo” i de cap manera el seu afer; és la pregunta del gaudi infinit: Què vol la mare? Què sent una dona? I no a un simple encontre, que en dues persones educades o madures haguera passat per segellar una amistat o en dir-se un adéu definitiu.
És el que té haver viscut món i, saber que l'amor pot portar a la guerra, com també al major dels beneficis.

dijous, d’agost 20, 2015

Títol de "Mis Koiné". La globalització

Les llengües estan tan vives com els seus parlants, és cert que necessitem unes regles per a poder-nos comprendre o entendre, però han de ser regles bàsiques i basades en el contacte entre les persones i la seua identificació.
Jo entenc molt fàcilment l'occità, tot i no haver-lo estudiat o el castellà, o el català-valencià del poble del costat, o el de la ciutat més allunyada del meu domini lingüístic; ha estat possible aquest fet degut als normativitzadors? No i sí, és recomanable una koiné, que puga fer, que la gent per capil·laritat ideològica, afectiva, per coentor fins i tot, seguisca; com a llengua oficial. Però titllar de ruc o de xaró a una persona per dir "corbella" o "falç", és com donar un títol a un d'ells en contra de l'altre, per baixar millor que ningú les escales de ca seua i, el que és més xocant, voler que tot lo món les baixe d'igual manera.
La globalització està ja en marxa, els normativitzadors ens han fet pensar i creure que si en català-valencià diem "monyica" i no "canell", parlem malament, ens han fet creure que nosaltres no podem ser ni aspirar a esdevenir artífex de la nostra llengua i, ni tan sols de la Història, de la nostra història.
La globalització ha fet un món depressiu, amb la covardia del mirar: què volen que faça? Està bé o malament? A no pensar, actuar, parlar lliurement i el que és més greu, des del bressol, des de la llengua; que podríem, com els grans hòmens de la Història poder afaiçonar, modelar, ordenar, emprar o inventar.
Creieu que Cervantes no va valencianitzar el castellà? No el va modernitzar? Creieu que Ausiàs March no se'n va anar definitivament de l'occità?
Penseu-ho, penseu que la llibertat és el que fa de títol a uns hòmens que escriuen la Història i, si no podeu, no sabeu, o no voleu escriure-la, o ni tan sols la vostra història, sapieu que ací, a la ciutat de València hi ha un humil home que no vos pensa xicotets, tots, tot lo món pot fer la seua llengua i la seua vida, tothom pot ser gran. Malgrat la paranoica globalització.

dimarts, d’agost 18, 2015

Era Joan Fuster un talp?

No, simplement un benintencionat, tot i que no va ser la seua intenció una intenció nacionalista en "Nosaltres els valencians". La ciutat de València l'any 2007 comptava amb 800.000 habitants, la meitat que la de Barcelona i; la seua àrea metropolitana, amb 65 pobles a menys de 10 Km del centre, amb 1.800.000; també la meitat de l'àrea metropolitana de Barcelona.
No, València no és una metròpoli, però té molta, moltíssima força dins de la Comunitat Valenciana, del País Valencià, del Regne de València o de la Regió Valenciana.
Som un poble cruïlla entre la Castella més centralista i la Catalunya que demana autogovern, el comentari del títol ve a resultes d'un incident, gens greu, que he tingut en la xarxa amb un pretés valencià d'Elx, jo li deia aquestes veritats, que ell o desconeixia o coneixia i amagava, a més de dir-li que la conurbació d'Alacant-Elx té més de 800.000 habitants i, que la província d'Alacant és la 4ª més poblada d'Espanya o de com ell vol anomenar de l'Estat Espanyol.
He hagut de deixar-lo, no ha aguantat la veritat, aquestes veritats, ni tampoc la de que si la llengua catalano-valenciana, ell l'anomena catalana, no aguanta a les grans ciutats morirà com és a punt de morir l'occità, pels mateixos paranys i disputes, atiades o espontànies.
Volent o sense voler-ho es fa una tasca de talp castellano-parlant quan anomenem País Valencià a València o llengua catalana a la llengua catalano-valenciana, potser ho sabem o potser no, no vull pensar i, és molt fàcil fer-ho, que l'únic partit que defensa el valencià i, que té cert protagonisme, és un partit que fa de talp per al castellanisme, a banda de fomentar, per altre costat la nostra llengua.
L'àrea metropolitana de València no vol sentir parlar del terme “català” per a referir-se a la nostra llengua tot i saber que és la mateixa nostra, ni tampoc el nom de “País Valencià” i; som més del 48 % de la Comunitat, empenyorar-se en la idea d'uns “Països Catalans” és fer i obrir el camí per a que la gent, no sols de l'àrea metropolitana de València sinó de mig País abandone la llengua pròpia; l'única estratègia possible per a que la gent d'aquest poble seguisca fent servir la llengua pròpia és ajuntar-se en un projecte comú i valencià, potser Comunitat Valenciana, llengua catalano-valenciana i senyera reial. De no ser així no ens quedaran als valenciano-parlants més de vint-i-cinc anys.
I per favor no ens tirem pedres a la nostra teulada sinó sapiem que els nivells d'utilització de la llengua a la Comunitat Valenciana són semblants al Principat, el 67 %, llevant simbòlicament les comarques castellano-parlants, ni oblidant de que tenim la tercera i la quarta província més poblada d'Espanya, això no pot ser una altra cosa que auto-odi.

diumenge, d’agost 16, 2015

El quatre, "l'amico castrato" i les dones

Les dones o la major part de les dones ho tenen molt clar, no només necessiten marit, fills i amics sinó “l'amico castrato”, jo si sóc una cosa és sincer i si em deixeu expressar-me, o la meua supèrbia em permet diré que també ho sóc de bo.
Bé, les dones sempre s'envolten d'una dona i d'un home a qui veuen castrat, tot i que puguen tenir fantasies que els puguen ajudar a portar la seua vida marital, que parteixen d'aquest “amico castrato”.
En el paradigma clàssic, masculí, era la dona la que quedava esqueixada del cercle de quatre, de l'encontre de quatre que formava una relació de dos, finalment la dona era esqueixada, però hem entrat en un nou paradigma, degut a l'aparició de la xarxa d'Internet, en què el cercle de quatre quatre és la vida; si heu llegit el meu article “Nus de la realitat individual i col·lectiva, històrica” que vaig fer al meu bloc ja difunt “La reconciliació. Bloc de Vicent Llémena i Jambet”, és a dir, del mateix nom que l'actual; ho comprendreu millor.
I escric ràpidament perquè la importància d'aquest escrit és fonamental per al nus meu i de la Història, molts sabem que el rapte d'Helena va provocar la Guerra de Troia i no voldria que pensàreu i, tinc el temps just, que em prepare per a un “rapte” simbòlic, res més lluny d'això.
Al nou paradigma hi conviuran els quatre elements del nus, això sí amb la discreció que pot donar un “amico castrato” i no castrato, doncs forma un altre nus o subnus amb unes altres tres persones i així successivament.
Així que marits, hòmens feliçment units o casats no tingueu por del nou “amico castrato” que pot estar en el lloc de dona o d'home, però vist i sentit per ell mateix al nus base i per la dona que ha accedit a la parella en el lloc de “castrato”, que voldrà i és la premissa fonamental per a la continuïtat de la seua relació personal amb la seua dona i el nus de la Història la vostra major felicitat.
Això sí, s'haurà posat un temps de caducitat, la vida ho exigeix, el nou paradigma, llegit que no escrit, la nova revolució així ho exigeix.
Finita vida, tot i que sempre esperarà l'Àngel de la Guarda que li done més, o una mort digna, sense deutes.

divendres, d’agost 14, 2015

Matar callant

Diu Slavoj Žižek que hi ha certes violències, normalment provinents d'individus febles o ancorats al discurs histèric que són molt més violentes que les que venen d'una massacre o d'un genocidi dels individus amo.
Jo opine que el fet de pensar, escriure, fer o sentir és un acte lliure i per tant hem de fer-nos-en responsables, tant d'escriure com de sentir.
Jo sé que un sentiment d'odi s'acompleix i és per tant tan important no prémer el gallet contra un home com no odiar-lo, doncs odiant-lo fem viable el pas a la seua destrucció, sordament però destrucció, sense culpa, cosa que ens fa covards.
Hem de fer-nos responsables del que fem en primera instància, en segona del que diem o escrivim, en tercera del que sentim i en darrera i, no menys important per a la consecució de l'avenir, del que pensem.
Hi ha individus que fan molt de mal matant en camps de concentració, matant jueus, negres, homosexuals, comunistes, etc. Però els hi ha i, són menys castigats pel sentir popular, els qui fan molt més mal o igual i, d'una manera sorda els que senten amb odi, amb ressentiment, amb passió negativa i amb desitjos inconfessables, tot i que no hem de sentir-nos culpables d'existir hem de fer-nos responsables del mal que fem, fent, sentint, escrivint, dient i pensant.

dijous, d’agost 13, 2015

L'engany de l'amo, jo sé, google té, l'amo no sap, té

L'amo no sap, té. El discurs de l'amo es caracteritza per gaudir del poder, l'histèric o el del subaltern per fruir o gaudir del saber, jo, des de i, quan estic al de l'analista, fruïsc per posar al seu i, bon lloc, l'histèric, el del saber.
Ha eixit aquest matí al canal de notícies de la televisió espanyola un beneït home que ha afirmat taxativament: “Ja no cal saber, el saber no té valor, google ho sap tot, ja no hem de pensar en saber, sinó en el que ens poden pagar per allò que podem fer amb el que sabem”.
L'engany de l'amo ha intentat dominar sempre i, és el seu instint gaudir amb el poder (tots hi podem estar de tant en tant en el discurs de l'amo o ancorar-nos-hi), que ho ha fet amb la utilització o mitjançant la religió, amb la força física, amb les fletxes, amb les llances, amb pistoles i trabucs, amb grans exèrcits, amb tancs, amb la ciència i amb bombes i, finalment, amb la bomba atòmica i l'entelèquica de neutrons, amb la que es va adonar de què anava ell al darrere; així que fent servir la ciència o el discurs universitari, aquell qui gaudeix de la veritat i utilitza els seus homes i els del discurs histèric, repetisc, ha utilitzat aquests benintencionats homes i dones, portats pel seu gaudi cap a la veritat i el saber, per a crear la xarxa, amb la qual ja no són les armes el que pot fer humiliar-nos, sinó l'engany del saber o tenir i, en la seua contraposició i la seua lluita, en què pensem que no cal saber, que el saber no té valor.
Fa un temps es va descobrir una vitamina o complex vitamínic natural, provinent d'una explotació minera alemanya, no cal dir que aquest feia molt més efecte que els grans complexos vitamínics fets artificialment, l'empresa va ser injuriada i eliminada.
Hi ha una cosa que no “tindrà” mai google ni un home ancorat el 100 % de les hores del dia al discurs de l'amo o el de la seua perversió, el capitalista i, aquesta cosa és el “sentir”, no exactament això, és tan difícil posar-li paraules a la vida, a tot allò viu!, l'”entendre”, el “saber”, doncs no és mai el mateix el Tot (l'amor, la vida) que la suma de les seues parts (la consciència).
El cert és que els cinc discursos ens complementem íntimament i èxtima i fem un tira i afluixa cap a l'instint de mort i de vida, bàsicament entre l'amo i l'esclau, tots dos o tots cinc estirem d'una i altra banda i des de molts llocs cap a la vida i la mort i, és l'amor qui complementa o cimenta l'estabilitat, l'equilibri, però hui amb la xarxa i el seu poder l'amo està estirant massa de la corda, tant que pot arribar a anihilar l'esclau o la vida mateixa, tot i que d'una manera diferent a la que hem vist històricament de la força i, més, actualment, amb l'engany.

dimecres, d’agost 12, 2015

Sacrificis humans i plusvàlua

La primera fase del comerç va ser l'intercanvi, es donava sense cap plusvàlua un sac de blat a canvi d'una corbella, un pa a canvi d'un tros de carn; en no haver plusvàlua calia que aquesta, que ja era un arquetip humà, isquera d'algun lloc, per exemple com a explotació del treballador en el futur mercat capitalista, passant així el treballador a ser esclau; però temps abans hi havia o es donava un amuntegament d'aquestes plusvàlues, si volem anomenar-ho així, que esclataven en sacrificis humans, es a dir, quan les plusvàlues no tenen un marc on moure's com els diners passen a ser part de l'ànima o de la vida dels individus, la plusvàlua pot ser aleshores justa o lleonina, i l'aparició dels diners va suposar l'eliminació d'aquests sacrificis i l'aparició del discurs capitalista.
La moneda simbolitza amb la plusvàlua que hi subjau aquell sacrifici, en aquest cas simbòlic i permés pels déus, si heu viscut a l'època del General Franco ho comprendreu una mica millor, en les monedes hi havia escrit “Francisco Franco caudillo de España por la Gracia de Dios”, donant així en aquell cas els déus o en aquest Déu el beneplàcit per fer aquest sacrifici simbòlic que actualment suposa la plusvàlua econòmica, aquella que rau en tota relació econòmica humana i també hi existeix en tota relació humana, com en tot acte, doncs per l'instint de mort o el complex d'Èdip o la transgressió al Pare tot acte ho és, com ho és també un suïcidi simbòlic a banda d'un assassinat simbòlic, en ser el Pare part de nosaltres, en ser l'altre nosaltres mateixos.

dimarts, d’agost 11, 2015

El Cadena, història d'un fumador

Tot lo món sap que la funció de l'estat és la de cuidar dels seus súbdits, protegir-los la salut i procurar que llurs vides duren, ni gaire ni poc, sinó com en una llei de màxims i mínims el suficient per arrodonir el màxim benefici, tal com feia el primer pare, el del clan primitiu, un pare cruel i implacable que volia dur, sense gaire maneres, a bon port la nau de la seua família.
El Jordi era un impertinent fumador, el dia en què el van enxampar al vàter de l'oficina d'ocupació acabant-se un “celtas” va deixar, sense proposar-s'ho, la seua vida a l'estat, un pare dur, però benintencionat, com pertoca a una civilització que veu emmalaltir els seus fills pel fum del tabac, a banda d'assistir impassible al canvi climàtic que provoca la nicotina.
El guàrdia de seguretat va llançar la porta del comú avall i el va agafar dels braços posant-li les manilles tot emprenyat pel delicte del Jordi, abans de pujar-se els pantalons després d'enllestir un bonic cagalló que encara li'n penjava tot ballant amb el seu mortal pecat, empassar-se el fum.
Com que el delicte era tan greu el judici es va celebrar ràpid, es van botar alguns casos que esperaven alguns anys, i li van imposar una multa de tres mil euros, però la seua condició d'aturat no li permetia ser solvent i va encetar per primera vegada en la seua vida la presó, tot i amb això en lloc d'amoïnar-se va veure la llum, allà el fum era lliure i saludable.
Però l'alcalde del seu poble, que pertanyia a un partit de dretes o d'esquerres, tant se val, que governava l'ajuntament, va promulgar un edicte pel qual hi prohibia el tabac, únic lloc, el centre penitenciari, on encara es podia fumar dins del terme municipal, el benintencionat alcalde volia protegir la salut dels reclusos i la millor manera era proscriure-hi tan lleig i immoral vici.
La segona vegada que el van agafar va ser llançant una burilla al cub del fem de la cuina de la penitenciaria, una punta de cigarreta que li havien passat d'amagatotis bondadosos col·legues, en conèixer el seu hàbit, tot fent el dinar.
Degut als problemes inherents a la convivència amb els delinqüents i a la manca de nicotina duia una insuportable i mísera vida que el va fer caure en el crim una altra volta. La pena fou de sis mil euros o dos anys de presó que es van acumular als sis mesos que li havien caigut en no poder pagar-ne la primera. Com que el tabac era la seua afició i dèria, alguns mesos després va ser vist fumant a les escombraries de la presó; aleshores per reincidència li van obsequiar amb sis anys sense dret a fiança, que tampoc no hauria pogut pagar.
Acumulant dia rere dia, setmana rere setmana penes que s'anava llançant a l'esquena, veia tots els dies terroristes, assassins i violadors, companys seus, que eixien i entraven periòdicament esperant llur reintegració i inserció social, ja institucionalitzat va fer vida allà dins, era si fa no fa estimat als calabossos i corredors, fins i tot era conegut amb un malnom, el Cadena, tendre apel·latiu que li van posar en aconseguir la xifra de tres-cents dos anys de pena, talment cadena perpètua, per l'immoral delicte de no concebre la vida sense una cigarreta a la boca.
En poc temps ja no va poder desempallegar-se, tot i les nefastes conseqüències, dels seus malfactors companys que van esdevenir la seua veritable família, una família que li permetia diàriament i sense cap delació fruir del plaer d'una roïna, criminal i amagada cigarreta. 

dilluns, d’agost 10, 2015

D'elitistes i classificadors

Normalment darrere d'un classificador s'amaga un narcisista, una persona que és incapaç d'estimar. Les lligues i les classificacions per arribar a una suposada elit han existit d'ençà temps immemorials i responen a la necessitat de certs individus a sentir-se per damunt de llurs partenaires, quan entre ells i aquests ja no hi ha amor o gaudi o no ha existit mai per tractar-se d'un partenaire en l'amistat.
El triomf dels anivelladors i classificadors ha estat degut a la importància que per al discurs de l'amo té aquesta conducta narcisista, el discurs de l'amo i el capitalista, perversió d'aquell, l'ha agafat com a eina dominadora cap als individus del discurs histèric, és la seua essència, i aquest darrer discurs que ha estat l'inventor de dites classificacions ha esdevingut esclau del seu propi atavisme.
Cada persona individualment té el dret i la possibilitat de ser admirat pels seus fills, amics, companys o estrangers, i és quan es té un partenaire amb el que els uneix l'amor o no s'està en un lloc narcisista i s'estima que aquests discursos histèrics o pertanyents perden el seu valor, perquè es veuen com el que són, una eina o arquetip del discurs de l'amo i el capitalista per a poder dominar els homes de l'histèric.
També hi pot entrar en aquest narcisisme de les classificacions l'enveja del penis i l'angoixa de castració, aquests són també degudes a la manca de l'element que uneix gaudi i desig, és a dir, l'amor.
Una revelació a la que moltes persones sembla que tenen el pas vedat ens durà a pensar que el fet d'escoltar és el de desenteranyinar les intencions últimes de les coses, sentiments i conductes, aquelles que solem confondre, en un món on la manca d'espiritualitat i d'amor ha fet una societat narcisista i incapaç d'estimar l'altre, dominada pel principi de mort o Thanatos en contra de l'Eros o de vida que resta cada vegada més minvat, tot i que ambdós necessaris, en els que es confonen les intencions finals, imaginem-nos un marxista democràtic i humanista i un dictador comunista, que són confosos amb tota l'ambigüitat del fet, per què? Pel simple fet que militen en el mateix títol o etiqueta, atiades aquestes últimes pel discurs universitari o de la ciència, el de l'amo i el capitalista (en els que tots estem més o menys temps al cap del dia) amb la intenció abans esmentada.
Per tant seria molt recomanable, i cadascun deuria ser lliure, tot i que eixe és el resultat final, que les persones foren escoltades i tingueren la llibertat a llur individualitat en totes les cultures o si més no cisellar aquest fet a una carta magna, tot i que potser ja hi existeix.


Avaluacions i higiene, la ciència, el nou amo

D'algun temps ençà hi ha una força fàctica i real que s'ha fet l'ama de la realitat que ens envolta, una vegada mort Déu a la filosofia, l'esperit humà no podia pair aquesta nova realitat i va fer descansar la seua ànima, o tot el seu tarannà espiritual en un nou amo, la ciència.
De bon començament va ser la figura del metge, del mestre d'escola, del catedràtic d'universitat i institut, i finalment en tot un estament, que té arrels molt més profundes que un senzill diagnòstic o una classe magistral.
Donant un salt cap a l'actualitat, no podem fer una anàlisi de tota la història d'aquesta metamorfosi en poques línies, veiem prohibicions ètico-estètiques o ètico-higièniques com la prohibició de la propaganda i costums d'ús de productes tan arrelats, fins fa alguns anys, com el tabac, prioritzacions mèdiques a persones no fumadores, prohibició de la venda de productes salats i llur comercialització, avaluacions de tot tipus, des de les empreses, per a fer pseudo-objectives eleccions de candidats per a un lloc de treball, fins al canvi en la manera de ser de la gent del carrer, com ara l'abús de la ciència de l'estadística en moltes disciplines mèdiques i científiques, que anul·len el subjecte, deixant-lo com a un insignificant número en una base de dades, i el que és més paradoxal, amb resultats d'ínfima qualitat en llur efectivitat pràctica.
Ja no són només els coents aquells qui parlen sempre amb el número i la classificació, sinó que cada vegada més persones fan judicis classificatoris en llurs anàlisis i en llur manera de viure, l'altre dia imaginava un món en el que les paraules més, menys, millor i pitjor foren oblidades per la població, un gran nombre de gent s'oblidaria també de parlar, estem en un món on allò veritablement important, allò que no és quantificable ni mesurable, en definitiva allò que només es, és a dir, l'ànima, la vida, vol ser esborrat, el principi de Thanatos, de mort i per tant masculí de la velocitat s'ha apoderat de la Història, tot i que ja no hi ha un déu o un pare en què i per qui viure, la Història s'ha infantilitzat en perdre'l i ha pres el discurs histèric, però amb una conseqüència fatal, la seua deshumanització, i aquesta no és altra cosa que la pèrdua de la comunicació i la victòria del principi de mort front a Eros i l'amor, cosa que ha portat a l'enfonsament de l'equilibri que l'ha mantingut viva durant dos mil anys tot i que certament amb entrebancs.
No hi ha solucions que no passen per la valentia, front a la temeritat d'una tornada enrere o la covardia de seguir el corrent de l'ona passatgera de la moda científica, pensar per sí mateix, parlar, condescendir, no avaluar, viure des de la igualtat respectant la diferència, viure i permetre l'errada de l'altre i de nosaltres mateixos, fins i tot l'errada de l'Altre, com a Déu o pare; fixeu-vos que al nou déu no se li permet cap errada, la relliscada d'un metge pot acabar als tribunals, de fet passa molt a sovint, el món s'ha histeritzat, ha pres l'exigència sobre l'Altre de respostes i quan aquest les dóna són rebutjades. I la vida passa per viure de cara a la mateixa vida i a la mort, sense sentir-nos immortals, pensant-nos eterns però mortals, i no és contradicció, passa per una posada en escena del viatge iniciàtic que representa la vida, un camí que no pot ser mai mesurat, ni matematitzat ni avaluat; menys encara prohibit i que tots tenim emmarcats com un vell títol o portem com una medalla penjada de la solapa des del moment en que eixim a la llum d'aquest món.

dissabte, d’agost 08, 2015

Perills i bondats de la ciència, la cienciocràcia

Joseph Mengelle, el metge de la mort

Ningú no pot negar una veritat basada en el sentit comú, per exemple en les que es basen els axiomes científics o matemàtics, però imaginem-nos la següent qüestió: Jo veig verd el color verd, és obvi; però com veus tu el color verd? El veus blau? Així tu anomenes verd al meu blau? La física moderna es basa en que la distància més curta entre dos punts és la línia corba, perquè dos i dos ha de donar el resultat de quatre com a axioma? Etc.
Per això i com la veritat és basa en la fe en els nostres sentits, no és l'important del discurs sinó la seua intenció. Una intenció que pot derivar-se dels diferents sentiments que ens mouen, enveja, amor, desig, gaudi, avarícia, angoixa de castració, enveja del penis, etc.
La ciència actualment admet que no té veritats, tot i què els científics més primaris creuen en el seu mètode científic amb totes les seues forces, i la gent del carrer té a la ciència com el nou amo, un amo que pensen pot ser o és amable, amorós, beatífic, i tots els epítets de caire positiu possibles, però res més lluny d'això. No diré que la ciència no ha donat grans comoditats a l'ésser humà de tot tipus, tot i què l'únic que no ha pogut donar és felicitat, l'ésser humà de fa cinc-cents anys era igual de feliç que l'actual, la felicitat acompleix una línia sinusoïdal per moltes bondats que hi haja al nostre voltant.
A la prehistòria el discurs de l'amo era posseït per les elits del món, però amb l'aparició del canvi i del comerç va eixir la plusvàlua, i amb ella el discurs capitalista, una derivació o perversió del primer, però que actuava com a nou amo, a hores d'ara aquest discurs ha estat consumat, i ve un altre a ocupar el seu lloc, el discurs universitari. Però com aquest discurs és un discurs de segon ordre prendrà el de l'amo per a configurar la nova societat, el nou ordre social.
I jo vos pregunte: Qui és capaç d'oposar-se al discurs universitari i no ser llufat de xaró o d'imbècil, malgrat que tot el seu edifici es basa en veure eixe color verd que jo veig blau, de fet ja ha ocupat el discurs de l'amo.
I una altra pregunta: En passar alguns anys la ciència al discurs de l'amo, qui podrà oposar-se a ella? Qui tindrà la llei, la democràcia i el crèdit per a fer valdre els seus drets quan per llei de vida aquella delire després d'apoltronar-se al poder?
La ciència ha fet grans avanços en medicina, s'ha allargat la vida de les persones alguns lustres, avanços en física, en química, en biologia, en astrofísica, la tècnica ha abastat terrenys impensables fa alguns anys.
Qui no ha sentit parlar del ganivet d'electrons, o de la partícula de Déu, o de l'energia de fusió, que hem de dir dels avanços en neuro-biologia, es podrà fer veure en pocs anys miratges i il·lusions col·lectives que podran canviar la percepció de la realitat de pobles sencers, actualment ja es poden crear terratrèmols, pluges artificials o sequeres en grans zones del planeta, i la consciència de l'ésser humà segueix com ja vos he dit, amb enveges, avarícies, luxúries, tot i que també amb prudència, amor o desig; en acabat ens vindrà un món que hem d'afaiçonar de la manera més amable possible, perquè com tota realitat serà imperfecta i potser alguns enyoren l'època en què el discurs capitalista havia pres el discurs de l'amo.
A eixe món cal que imposem la democràcia, davant d'una prohibició en la venda de productes salats per un suposat bé comú, davant de les prohibicions desmesurades contra els fumadors, davant la prohibició de la venda de productes alcoholics com l'absenta, etc. I la democràcia vol dir que cadascun tinga la possibilitat de viure com vol viure, amb religions o sense, bons o dolents, sense limitacions que no siguen les del primer pecat i el consegüent de no fer mal al proïsme si és una persona i no ho vol, i saber quan se'ns enganya amb una veritat moguda per una fosca intenció, com per exemple la mort de bous a les places, qui no ha menjat carn? I a les vedelles se'ls mata en certs llocs amb un ganivet i dessagnant-los i modernament amb una descàrrega elèctrica, sabeu com pot patir un mort a la cadira elèctrica als EEUU? No podem confondre un animal amb una persona, i si ix un grup defensant la dignitat vegetal? Els límits els posem nosaltres i el desig de l'Altre en darrera instància.
Hem de fer-nos responsables del que fem, mengem, veiem, escrivim, parlem, o fins i tot sentim, i per això cal que defensem sense cap engany la democràcia fins al final, com l'únic tòtem que ens permetrà, una volta passat l'efervescència dels primers anys del discurs de la ciència, poder viure en pau mantenint l'equilibri i endegant els deliris del nou futur discurs, el de la ciència, l'universitari.

divendres, d’agost 07, 2015

Violència "masclista", "femellista" o simplement domèstica? Poder o sexualitat?

És el fal·lus posseït pel baró en una relació el que fa que la dona no reproduïsca amb el seu partenaire el rol que va tenir amb la seua mare.
Cert dia (jo eixia anys abans de conéixer la meua dona amb una xicota) vam tenir una baralla que va ser la primera i la darrera abans del nostre trencament. Ella venia de treballar i jo eixe mes estava de vacances, per la qual cosa em dedicava íntegrament a fer les faenes de la casa, en venir cansada i preocupada em va retraure amb crits una errada que jo havia comès en l'endreçament de la nostra llar.
Una volta calmada li vaig intentar explicar com era de semblant i arquetípic aquest comportament amb el dels maltractadors que venien borratxos i esbatussaven llurs dones, amb la diferència d'una educació (açò sí que cal canviar) del baró basada en el poder mal paït i allunyat del fal·lus.
Si les dones hagueren escoltat de llurs mares i pares que havien de portar la faldilla en la relació amb un home potser les paraules i escridassades hagueren esdevingut galtades.
Hui ja no s'ensenya en cap llar d'Occident que haja de ser el baró qui porte els pantalons, però sí què ha de posseir el fal·lus en la relació, dues coses tan diferents com la teoria de la relativitat d'Einstein i una carxofa.
En passar del discurs de l'amo a l'histèric o a l'inrevés es produeix un acoblament que pot venir precedit per un malentès o canvi de caràcter, jo en eixe moment estava en el discurs histèric i ella en el de l'amo, en trobar-nos i produir-se el canvi en ambdós es va crear l'arquetípic episodi de violència no masculina, no “masclista”, ni "femellista", sinó domèstica, que una ètica humanística ha d'intentar corregir, una ètica basada en el respecte a les dones, però també al baró, que ha de conviure amb un fal·lus proscrit, que no és sinònim de poder sinó de desig. Mentre s'afegisca més enveja del penis negant la sexualitat, fins i tot la sensualitat del baró hi haurà violència domèstica, serà el peixet que es mossega la cua, una errada que parteix de l'equiparació entre fal·lus i poder, falsa com a simple miratge, com a semblant.
I és cert que per cada cinquanta dones mortes a mans d'hòmens hi ha quaranta xiquets i hòmens morts a mans de les dones, fet amagat pels poders mediàtics, els motius, se m'acudeixen dialèctics, mentre l'Home s'identificava contra Déu, les dones ho feien contra l'Home, així el fi darrer del discurs histèric de les dones podria ser desemmascarar l'Home, potser ¿castrar-lo?, de fet és als països escandinaus, on ha estat prohibida fins i tot la prostitució, on hi ha més episodis per càpita d'aquest tipus de violència a tot Occident, i és que la realitat no és tan senzilla com els agradaria creure als conductistes, a la realitat li cal una vista d'ocell.

El drama de la feminitat

Abans de començar vull deixar ben clar que no estic parlant de les dones, ni tampoc dels homes, parle d'una variant del comportament segons els conductistes o del símptoma humà segons la psicoanàlisi que ha estat en aquests dos darrers segles objecte de controvèrsia.
L'Home, els homes i les dones ¿som? (pose "som" entre interrogants perquè ningú encara sap què és això d'ésser) o estem en una posició pansexual, açò ho va dir Freud i l'escoltà dels seus pacients, hòmens i dones; òbviament no voldria que arribàreu a la grollera interpretació: _Li pega a tot. O aquesta altra: _Vaja! Carn i peix! Freud està parlant quan parla del fal·lus o de la libido d'una energia vital, d'una força que ens empeny a anar endavant, tot i que sempre, i per a ell, aquesta força és masculina.
Les dones cerquen el fal·lus en el possible "amor" amb un baró i en el tenir un fill, ja siga aquest natural o no, i de vegades el posen en el lloc del fal·lus de la mare, és a dir, en el lloc de llur obra, només cal mirar la relació entre mares i filles o mares castradores de llurs fills pel molt que s'hi acosten i els estimen.
Mentrimentres el baró cerca en el "desig" o en el "gaudi" cap a una dona el maleït fal·lus, que no és altra cosa que l'esperança, el Cel, el Nirvana d'una persona, mai assolible, tot i el poc encert que hi va tenir amb el nom. Els homens que el cerquen en el desig són més prompte homes centrats, volen viure i per norma general és el desig d'organitzar una vida junt a una dona el que els mou, tot i que també alhora els mou el gaudi amb la dona, mentre que els homens que només els mou el gaudi no han arribat a consolidar per regla general una relació estable amb una dona o home (sempre estem parlant de persones, no d'homens ni de dones, el sexe físic no és l'important per al fal·lus o la libido, que pot estar en molts moments indistintament en eixa libido masculina o femenina tant se val quin siga el seu sexe físic).
El drama d'X (anomenarem a partir d'ara com a X la component femenina, i Y la masculina) és que per a estar al lloc de la feminitat han d'estar en el molest discurs histèric, mentre que els Y per arribar a la seua consecució ho han de fer al discurs de l'amo o la seua perversió, el capitalista (Veure a la xarxa si voleu tenir més dades Teoria dels quatre discursos de Lacan).
No cal dir que el X i Y estan de tant en tant o en qualsevol moment del dia en un o en altre d'aquests quatre, cinc o huit discursos existents segons la psicoanàlisi freudiana, i què la bipolaritat entre el discurs histèric i el de l'amo o capitalista fa que X i Y estiguen completament dividits i frustrats en molts moments de la vida d'ambdós.
La Història no ha passat de bades per a X i Y, o si voleu ja, la Dona, des de la mort del Pare de Nietzsche i l'aparició de les primeres feministes, i ha fet històricament que les dones estigueren més perjudicades per aquesta presa de posició de desig. La Història no entén de bons ni de roïns i ja Hegel va exposar que la víctima lluita sempre per arribar a donar la volta al seu discurs i prendre la posició de botxí, la resposta és clara, les dones o la moderna Dona té tot el dret a lluitar per aquesta tasca i per la justa igualtat, tot i que sempre trobarà la resistència inconscient dels barons i, també, com no de les dones mateixes, per l'odi a allò femení de l'ésser humà, si més no inconscient, la maleïda angoixa de castració d'Y, perquè aquesta i també l'enveja del penis (i perdoneu-lo, no era un artista cercant noms) que no és només símbol d'home o de dona, és indistint a uns i a altres.
Però només puc dir una cosa a les dones, jo si fora una dona física ho intentaria, jo visc amb una dona a la que estime, som el Sol i la Lluna, el Cel i l'Infern, el finit i l'infinit, mai no ens comprendrem però endavant, per a bé o per a mal, en contra o a favor d'allò masculí, és el sinó de la Història.

En defensa de la individualitat

Hi ha qui va en contra de l'individualisme o això creu, i contra el que va és contra la pèrdua del referent patern o matern i contra el gaudi com a imperatiu moral, a aquests no els manca la raó, però als primers jo els faria fer una curta visita, no caldria més, a un xicotet poble de cinquanta o cent habitants de l'Edat Mitjana, si et tiraves un pet al centre del poble s'assabentava el foraster de la perifèria, que com que tenia molta por de no ser acceptat passava al segon esglaó, criticar-te per immoral i potser al tercer, és a dir, anatemitzar-te i denunciar-te a la inquisició de torn.
Jo comprenc que en aquestes alçàries del discurs capitalista la gent no es coneix, les relacions humanes estan desfetes, és summament difícil fer un llaç social, l'individu ha quedat mercantilitzat, de vegades amb el pitjor de l'Edat Mitjana i el pitjor també dels primers anys de la Contemporaneïtat, però si paga la pena lluitar per quelcom és pel dret de l'individu front a la massa, del dret a la pròpia individualitat.
En moments de crisi sempre eixen “monstres” que ho llancen tot enlaire, gents que estan totes les hores del dia ancorats al discurs de l'amo, per la qual cosa no temen res de la manca d'individualitat, perquè ells són els únics que en aquests estats tenen assegurats llurs drets, els drets de llurs individualitats, ells prenen el poder i fan i desfan, ordenen, dirigeixen, controlen les vides d'aquells pobres histèrics (que estan al discurs histèric com la majoria de la població, i no ho confongueu amb la histèria) que com a xais malviuen.
Per favor, no donem força als que volen anular la individualitat fent servir lleis uniformes i rígides per tothom, als que volen imposar-nos llur manera de veure el món sense preguntar-nos-en i doneu sempre lloc al símptoma (psicologia), a l'ànima (religió) o a l'essència (filosofia) de cada individu i el seu irrenunciable llaç social, però en llibertat.

dimecres, d’agost 05, 2015

Governar, educar i psicoanalitzar, tres coses impossibles

Tant per a governar, com a per educar o psicoanalitzar s'ha de donar la relació efeb-erast i, que l'efeb, l'element femení o yang s'enamore del masculí, yin o erast; sempre, en el cas d'un govern ha de tenir una gernació del discurs histèric o poble, femení, enamorada d'aquell partit o d'aquell governant, tot i que la plena afecció és completament impossible.
En el cas d'educar s'acompleix la mateixa màxima, ho hem vist en la relació entre Plató i Aristòtil o aquest i Alexandre, és necessari l'encontre per part de l'alumne cap al professor, per això que no triomfa l'educació actual, massificada, en què l'escola és més que una relació d'aprenentatge, una caserna i actualment sense generals, doncs són els professors que no poden fer actes de força simbòlics, en molts casos.
En el cas de la psicoanàlisi també s'ha de donar l'enamorament de l'analitzant, és a dir, la persona que està sent analitzada, cap al seu psicoanalista, a aquest amor aquesta disciplina del saber l'anomena transferència.
Però és tan impossible governar, educar i psicoanalitzar perquè no és un amor bilateral, sinó només de l'efeb, femení, yang cap a l'erast, masculí, yin i, no a l'inrevés, doncs si així fora, tot i que seguiria sent impossible sengles accions, perquè l'acte sexual, la comunicació total no existeix, si així fora no es produiria la finalitat per a què aquestes tres accions estan encaminades, es tancaria el “flux” des de l'erast a l'efeb.

Prostitució i discurs capitalista

Tot lo món necessita estar de tant en tant en tots els discursos que planteja Lacan per a l'ésser humà, que bàsicament són quatre o cinc podent haver-ne més si incloem el religiós i alguns més residuals.
A una persona estable psicològicament li cal xafar tots els discursos tots els dies, tenir un equilibri entre tots, una altra vegada torne a dir, quatre o cinc, és a dir, bàsicament el capitalista, el de l'amo, l'universitari, el de l'analista i l'histèric (Veure en aquest bloc l'article “Teoria dels quatre discursos de Jacques Lacan).
El baró fadrí viu normalment o sol o amb sa mare, i té com a partenaire aquesta dona, o potser un amic o amiga, amb la qual cosa normalment si és la mare qui complementa el solter fa que estiga la major part del temps al discurs histèric, i per tant com aquest és el de la histèria pot quedar en molts moments castrat, per la “medusa” simbòlica que suposa l'amor de la mare.
I cal de tant en tant eixir-se'n d'aquest discurs trobant una dona, que tot i no ser la seua, és a dir, tot i ser una dona fora del matrimoni o de la creació d'una parella estable, amb totes les dificultats que aquest assoliment té per a un fadrí, aquesta dona pot ser una prostituta que faça desapegar algun temps al solter de la seua mare com a partenaire, per així fer-lo viatjar pels quatre, cinc o huit discursos humans i mantenir l'estabilitat psicològica de la persona en qüestió.
De totes les maneres l'amor o la relació de partenaire no amb una, sinó pel seu caràcter d'intercanvi capitalista “vàries prostitutes”, crea en l'individu en un primer contacte una permanència molt llarga al llarg del dia al discurs capitalista, el que pot portar canvis en la seua personalitat, no és el mateix una satisfacció onanista que pagar pels serveis d'una dona amb tot el què açò comporta, però sense obviar els perills d'ancorar-se a aquest discurs, pot servir-li per a desancorar-se momentàniament de sa mare i del tan molest discurs histèric, tot i que també necessari, per arribar a assolir el seu darrer desig, és a dir la preponderància en un discurs on se senta més còmode, que només la persona pot esbrinar amb un diàleg amb sí mateixa.
Recordem que a l'antiga Grècia i al Temple d'Afrodita hi havia més de mil vestals que es prostituïen i donaven els beneficis al temple, mentre que cada dona d'Atenes havia de prostituir-se si més no una vegada a la vida i donar els seus guanys també a aquest Temple d'Afrodita, la deessa de l'amor.

dilluns, d’agost 03, 2015

Treball i amor

Des de l'òptica del discurs capitalista, que es distingeix per comprar el suposat objecte de desig i que finalment mercantilitza al subjecte, mil llocs de treball correspondrien a mil persones. És com si diguérem que mil mascles s'acoblaran amb mil femelles passe el que passe, les persones deixarien de ser-ho per a ser objectes de desig de l'ideal d'un subjecte aliè a elles i amo.
Si no recorde malament hi va haver un pla per a ajuntar homes i dones al poble de Plan fa alguns anys, que va suposar el desig d'un alcalde o amo en crear l'ideal i posar-lo a la pràctica de la repoblació de la ciutat en base a ajuntar amor i discurs capitalista, en l'amor i en el treball passen coses semblants, trobar un amor és un miracle (veure l'article “Breu resum de la dinàmica de l'amor” en aquest bloc) a l'igual que trobar una faena, i no ho podem mirar des de l'òptica científico-econòmica ni des del marxisme o discurs capitalista.
En trobar un treball i per arribar-hi l'individu ha de transgredir en una primera fase al Pare, a si mateix, igualment passava en trobar un amor, i després s'hi ha d'acoblar amb el seu gust i finalment emmotllar-se als companys, i a l'amo, suportar l'esforç i la rutina, a banda de fer entrar la seua tasca al nus personal de la seua realitat; si no s'acompleixen aquests requisits només pot ser factible a curt termini. 
Dir d'un aturat que no li agrada treballar per rebutjar un lloc de treball, no acceptar-lo o deixar-lo és com dir que un divorci només ho fa una puta o un marieta, és a dir té el valor d'un simple insult tendent a la humiliació, projectant els nostres odis, a més cal tenir ben clar que un pobre no és un delinqüent i reivindicar el dret a la peresa o a la solteria, malgrat el pensament únic que tant fomenta el discurs capitalista aliat amb l'universitari o de la ciència.
Ni “vagos y maleantes” ni fracassats, no existeixen aquests conceptes per a qui sap viure amb si mateix en harmonia, tot pensant que només un 20 % de la població dels països és capaç de viure com a treballador assalariat o depenent d'un salari.