València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de setembre 27, 2015

Palestinitzar Catalunya


Aquells que tenim més de cinquanta anys i un o uns pares majors de cent, que han passat la guerra civil, ja morts, òbviament, o no tan obvi, sempre pensem en termes de realitat, si hi ha una declaració unilateral d'independència hi haurà un colp d'estat?
Jo sé, com moltes altres coses, que Espanya està a l'engranatge econòmic mundial, a l'OTAN i, si no hi ha una voluntat d'un Amo, en majúscules, açò és impossible, però he dit si no hi ha una voluntat d'un veritable amo, un Amo del món.
I ho deixe ací, el que sí tinc clar, que no ho sé, és que Barcelona i el nacionalime darrer català s'ha encarregat de fer de la llengua catalano-valenciana una llengua vertical, front a la transversalitat que tenia fins fa quatre anys, jo sé perquè és així, però no és el tema; així de dúctil és la gernació de gent de qualsevol poble i, si hi ha una eixida independentista plausible, serà el darrer responsable de "palestinitzar" Catalunya, de fer una Gaza al vell Principat.
No puc dir més que: Ànim! que d'ací a cent anys tots serem morts! O caldria dir gairebé tots.

dijous, de setembre 24, 2015

La revolució simbòlica no serà escrita, serà llegida

Lacan amb la nova creació o la refundació de la psicoanàlisi amb la seua manca de la manca, el final o avorriment, on les coses es trenquen, on la vida acaba; Heidegger amb el concepte de concepte, el temps de deconstrucció de la cosa; tots han intentat eliminar eixe final autodestructiu o destrucció, eixe final de camí, jo crec que hem de posar-nos el límit en nosaltres, com a fills de Déu, amb tota humilitat, és el que vull dir, però no ens equivoquem, no podem, ni devem, ni ho farem, obligar al final del proïsme, de l'altri, sinó pair un aprendre simbòlic de la nostra fi i el pacte, el compromís amb el més sagrat de l'acceptació del nostre final, comprenent que cada final individual suposa per la llei d'allò no-tot femení, una nova espenta per a un inici col·lectiu, descansar el nostre instint de mort no en la natura sinó en nosaltres mateixos.
Deu haver tres maneres d'invocar Artemisa, la deessa de la cacera, a la idea de l'abundància, la que posa en joc el cos, la que ho fa amb l'ànima, amb l'essència, i el fruit de la unió d'aquestes dues, la manera dionisíaca; el sis i la manera apol·línia, el set; junt amb el resultat de la unió que en resulta, que és l'amor, sempre vivificador i creador.
Les idees, l'essència, les ànimes, els símptomes es valen de la matèria en una contradicció paradoxal per a fer-se tangibles, és a dir: Podem dir que el nostre rebesavi existeix? Jo estic convençut de que sí, el que passa és que es val d'un ésser ens o persona material amb la que es fa visible, i així com el nostre rebesavi també es fan tangibles les diverses divinitats.
Els primers arquetips humans clars i, en açò coincideixen molts autors en diferents versions simbòliques, són morir i matar, i al mig, com un miracle el fet de donar vida, les societats primitives basades en l'intercanvi, necessitaven eixe oferir i llevar la vida, en aquest cas sota el comandament de l'amo sobre l'esclau, l'oferir i llevar la vida o part d'ella del primer sobre el segon i cadascun en el seu si, amb l'aparició de la moneda els sacrificis humans que eren una eclosió d'aquesta plusvàlua i, també primer arquetip, van ser substituïts per la plusvàlua simbòlica, els diners i amb ells la programació i creació sobre el paper i de facto de lleis que regulaven les diferents relacions entre amo i esclau, fins arribar al capitalisme, el treball a aquest sistema està completament regulat, tot i que hi ha, degut a les desviacions de tot amo, fins i tot de l'esclau, un intercanvi de forces per a mantenir l'equilibri entre amo i esclau, víctima i botxí, l'equilibri de la vida, a aquests vaivens els va anomenar Marx lluita de classes.
Hui amb la mort per autofagocitació del sistema capitalista llegim una altra solució i, dic llegim, perquè no és que ningú estiga planejant-la des de foscos poders fàctics ni d'una manera conspiranoica, sinó que espontàniament va sorgint a poc a poc com corre un riu fins arribar a la mar, aquesta solució és la de la creació d'un nou valor simbòlic del matar o morir, de l'Eros i Thanatos freudià, cada home podrà triar, qui ho vulga i arribe a ser-ne conscient, la seua mort simbòlica degut a donar-la simbòlicament a eixe “altre”, persona a qui estima o odia o les dues coses alhora, i que sobretot desconeix profundament, i hi ha qui matarà simbòlicament per amor per eixe a qui pel mateix motiu estima i admira o odia, o sengles coses alhora.
I açò serà possible perquè la plusvàlua del capitalisme serà eliminada, i el discurs capitalista, un dels cinc discursos humans, que com ja hem explicat es basa en l'oferiment d'eixe cos o part d'ell en el treball o en la vida i la mort, està a punt d'arribar a la seua consumació i a la seua fi consegüent. Les plusvàlues del capital seran proscrites i apareixeran les plusvàlues provinents d'eixa simbolització de la mort i de la vida.
Un exemple pot ser aquella dona que pensa amb fe, perquè serà la fe la que segelle la simbolització, una fe que crea (de fet morim quan ens ho creiem i tots fem aquesta equació tot i que inconscientment) i llegeix de la consciència universal o Déu, un exemple, dic, pot ser la dona que ofereix simbòlicament la seua vida als setanta anys si el seu fill té una vida plena i feliç, i l'ofereix amb tot l'amor i en el miracle de sentir l'aprovació de la seua consciència més divina, la llei del Pare, el seu si.
El resultat no pot ser sinó la valentia de saber que tenim una vida finita, l'acceptació de la mort i la certesa de que hi viurem fins que aquest moment arribe i, l'oferirem per amor d'eixe a qui estimem, tot i que sabrem també que la mort sempre ens arriba sense adonar-nos-en.
Va haver figures divines com Sòcrates, Prometeu, Crist o Heidegger que van morir pels homes, i van ferir com en el cas del darrer, tot i que indirectament en posicionar-se en favor del nazisme, però ho van fer d'una manera tangible, calia que la Història s'assabentara de que tota vida té un preu, abans del gran salt de la consciència, la simbolització de la mort, i van hipotecar llurs vides i llurs ànimes fins i tot pel bé de la Humanitat, la Història no deixa flecs a la bona de Déu i, tot sacrifici té repercussions holístiques immenses i incommensurables, si Heidegger va portar l'anticrist o la Dona nietzschiana al poder per matar per amor, per fer veure a l'amo que ja la paella no aguantava més foc, Crist o Sòcrates van morir pel fet de que l'Home poguera sentir-se lliure de culpa, doncs com ens van dir, tots som de culpables, tan com d'innocents, i viure és ferir i jutjar, és una condició si ne qua non de la vida, però ja no hi haurà més morts tangibles.
Prometeu va ser el primer, en aquelles terres àrides per primitives, qui va llevar el foc als déus, als amos, el foc de la consciència i del saber, i va democratitzar-lo donant-lo a tots els homes i, finalment a hores d'ara, consumit el sistema capitalista ens arriba la gran revolució, una revolució espontània i que cau com la darrera peça d'un trencaclosques arredonit, tot i que sempre obert, la simbolització de la vida i de la mort, per a llevar la injustícia, tot i que sempre hi quedaran flecs pendents, lògicament, com en tot sistema, per a llevar la injustícia del babau l'últim, típic del sistema capitalista, que ha portat tantes bosses d'injustícia i pobresa fins i tot en països on les rendes eren les més elevades i, què parlar de l'empobriment de la vida al planeta. El futur és una incògnita que alguns ens entestem en llegir, per fe, per esperança en eixe futur i per la caritat que farà que la llibertat siga condició innegociable per al nou sistema, que no sé ni tinc la certesa matemàtica de quin serà el lloc de la seua localització, ni el seu triomf final, doncs si arribarem a una veritat serà que la lògica no serà només la de l'amo en eixe futur proper, sinó la de tots els homes en llibertat.

dilluns, de setembre 21, 2015

Un lloc al "mal", un lloc a l'enemic, un lloc al xicotet

Sun Tzu diu al llibre “L'art de la guerra” que és convenient deixar sempre al nostre enemic un lloc, perquè un gat tancat i acorralat pot ser molt més perillós i roí que un gat lliure, cal deixar una eixida al nostre enemic; açò val també per al xicotet o per al mal.
Si en una cosa es caracteritza la nova revolució, la de la Nova Era, la del III Any de Déu, Crist i Dionís, és que el mal no serà eliminat, no serà extirpat, no serà mort; el mal ha de conviure amb el bé i tenir el seu lloc, un lloc adient per a ell, potser les víctimes de tots els llocs em maleiran, aquest és un dimoni, diran, però jo sé que qualsevol acció, qualsevol pensament, sentiment o paraula depenen d'una lògica que la fan si no lícita, sí comprensible.
Ara ja s'està fent amb alguns escàndols que han mogut aquest país, l'ocultació d'aquesta mena d'espill narcisista que suposava la transparència absoluta, sempre hi ha hagut corrupció, sempre, el que passava era que un cert grau d'aquesta era tan necessària com opaca, en el tema català ho veiem també d'igual manera, els amos catalans sembla que s'estiguen donant més a la idea d'Espanya que a la de Països Catalans, que estiguen abandonant, els amos sempre són o del discurs de l'amo o del capitalista i, en el cas català eren d'ambdós, però d'ençà la Renaixença del discurs capitalista, sempre es decanten pels diners i; com dic, és necessari que aquests amos, com també els esclaus, tinguen una eixida, una eixida que pot passar per la normalitat de la llengua catalano-valenciana i la basca a llurs territoris naturals, no, no es pot anorrear un sentiment que seguirà eternament en el poble i aquest, no tenir un amo que el dirigisca o recolze.
Les plaques tectòniques d'amos i d'esclaus van fent la seua i hi ha vegades en què unes estan d'un lloc i altres vegades d'un altre, el que jo veig al tema català és una solució pactada, pactada entre amos i poble, amos de Castella i Catalunya i pobles d'ambdós o sengles països, doncs hi entrarien els pobles valencians i balears.
La solució no pot ser una altra que la plena popularització de la llengua catalano-valenciana i la basca, primerament, doncs no tinc opinió sobre el cas gallec o el cas lleonés o l'aragonés; que podria materialitzar-se en un canvi en la Constitució que primara legalment i constitucional aquestes llengües als mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Balears, com també a Navarra i País Basc; a banda de fer una autèntica immersió lingüística a sengles territoris, amb açò deixaríem de veure'ns com a enemics i amb el greuge comparatiu més gran que ha sofrit aquest país europeu a les darreres dues dècades.

divendres, de setembre 18, 2015

Connivència entre víctima i botxí

Segons Hegel la interacció entre dos es representa amb la dinàmica d'amo i esclau, víctima i botxí, i és quan manca l'element real lacanià del nus, en què entraria l'amor o l'element connotatiu de la realitat, que no hi ha una altra solució que la simbòlica victòria o derrota.
“Le style est l'homme même” va dir Buffon, anys després Dalí o Lacan van corroborar aquesta precoç frase, els individus mancats d'amor o els sistemes en què no hi ha un nus entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, amb l'objecte “a” en la triple intersecció senten o veuen la dinàmica del vençut i el guanyador, la dinàmica de l'element denotatiu de la realitat.
Els barons temen barons i dones, mentre que les dones només temen les dones, tot i amb això les dones se senten, en un món on l'equilibri ha estat trencat, se senten esclaves o víctimes del baró, que passa per a elles a ocupar el lloc de botxí o amo.
Hi ha un conte de Borges que es diu “El disco” en què un home té o posseeix un disc d'una sola cara, representa la persona que no té eixa connivència entre el lloc de la víctima i del botxí, en ella entra l'Altre, l'inconscient col·lectiu, que ens fa sentir, quan algú es posa al lloc del botxí, el lloc de la víctima i per tant simbolitza el nostre pare, al que cal violentar per així intentar revertir el lloc i passar a “intentar” estar al lloc de botxí; el que passa és que una persona que es coneix i s'estima li és molt difícil canviar de lloc o de discurs, si al que es col·loca no es acceptat, si més no en eixe moment, conèixer-se vol dir acceptar-se tant si hom és un dimoni com un sant.
Les persones “intuïm” o sentim directament que se'ns està posant al lloc de víctima o de botxí, si en aquest cas és un admirador, i responem conscientment o inconscient amb eixa transgressió al suposat Pare, que ja exposa Freud, el seu complex d'Èdip, si el cas és el d'estar al lloc de la víctima.
Hi ha bàsicament dues maneres de veure la realitat, el fons i la forma, el fons i l'estil, i sempre intentem posar allò ignot o màgic en funcionament per no sentir-nos esclaus ni víctimes tothora, doncs no hi ha al món cap individu no esclau o víctima d'un altre i en algun moment, si mirem la realitat despullada de forma o estil, amb el fons de les coses.

dijous, de setembre 17, 2015

Per què ja no m'apassiona el futbol

Potser si algú em creguera llançaria per terra la seua afició i si un dia jo arribara a ser famós tots els jocs col·lectius i part dels individuals desapareixerien, però no és la meua intenció la de ser famós, ni tan sols la de convéncer.
El meu desig és el desig de l'Altre; amb açò vull dir que un joc individual, com ara els escacs i, com no, també el futbol amb més motiu, per ser col·lectiu, dóna sempre la victòria no al més destre, sinó a l'equip o jugador més desitjat; un àrbitre de futbol pot donar el partit a un equip sense que ningú no se n'adone, amb el seu desig, que immediatament esdevé en actuacions i decisions en favor de l'equip que més siga desitjat o estimat.
No podem dir, de totes les maneres, que la destresa dels jugadors no siga també i en molta mesura, important a l'hora de guanyar o perdre, però aquesta també forma un eix amb el desig de l'Altre; a un jugador li entra una pilota si és en mesura desitjada aquesta entrada i, igual passa amb els escacs i altres jocs individuals, no només entra en el resultat el ser destre, sinó el tenir una connexió amb el Gran Altre per arrodonir una bona jugada o enllestir un bon pla de joc.
En el cas del futbol, quan s'ajunten els molts diners, la destresa, com no, l'estima d'un club, la quantitat d'aficionats, el desig dels “seus” àrbitres i altres pressions inconfessables, doncs no hi ha res a fer.

diumenge, de setembre 06, 2015

John Langshaw Austin, la paraula crea la cosa

Cada vegada estic més convençut de que no som la civilització primera i que hi ha hagut més i molt desenvolupades abans de la Prehistòria; ja a la Bíblia ens diuen al Gènesi: “...i en el principi fou el verb, i el verb es va fer carn i habità entre els hòmens...”, i més modernament J. L. Austin que argumenta que la paraula, tot allò que diguem i fins i tot pensem pot crear el junguià inconscient col·lectiu o el Gran Altre lacanià, que pot fabricar des d'una destrucció col·lectiva fins al major dels paradisos humans i ¿per què no divins?
Jo mai no em posicione amb l'”Ésser” de dir que crec en Déu, crec en què hi ha un món desconegut i sempre ignot, un món, allò real lacanià que junt amb allò imaginari i allò simbòlic conforma en la seua unió l'èxtasi diví, o la felicitat, que per cert sempre és passatgera i inestable, però possible, però m'he adonat que l'Home ha mimetitzat el seu final, que entre tots i amb molta voluntat hem d'intentar evitar, i ho evitarem,
Lyne McTaggart amb el seu llibre L'experiment de la intenció, ens diu des d'una postura científica, així que no és sospitosa d'un beatisme religiós ni res de semblant, ens parla de que la intenció i la paraula creen el que passarà, el que succeirà en un futur, a més si vos val vos diré que per a Jacques Lacan la veritat no és l'important d'un discurs sinó la seua intenció i, que la consciència no rau al cervell sinó al cos, fent-nos el propi cos amb la relació amb l'altre, així el cos ho és perquè existeix el llenguatge.
De fet Carl Gustav Jung va analitzar els somnis de mort i de catàstrofes premonitoris que abundaven abans de la Segona Guerra Mundial i malauradament hui, tot i que en menys quantitat, s'estan repetint, cosa que ens fa pensar en una llarga transició cap a quelcom diferent i millor.
L'oració de totes les religions servia, sempre vist des d'un punt de mira científic per a crear el miracle, la paraula repetida, païda, viscuda aconseguia allò que l'orador demanava, com en les velles tribus africanes amb els rituals amb tambors i danses repetitives.
Actualment a Espanya hi ha motius per a estar cabrejat, mosquejat, furiós, perquè la dictadura dels mercats ens ha abandonat, ha abandonat els ciutadans d'aquest país amb la connivència dels seus testaferros, els dos partits majoritaris i governants, però ja es parla d'una política de consens, jo vos demanaria que li donàrem una oportunitat, tot i que molts de nosaltres perdrem prompte la faena, i molts fins i tot la vida.
I parleu positivament, ja no vos dic amb Déu, si no vos considereu mal anomenats “creients” (doncs no cal “Ser” per a parlar amb Déu) ja sé que ho prendreu com els deliris d'un beat, però parleu amb allò que més voleu, a soles i positivament, i quan vos aneu a cabrejar i a soltar una maledicció penseu-vos-ho deu segons i recordeu el que jo acabe d'escriure. Potser entre tots ho aconseguirem, un món en Pau, llibertat i abundància.
És cert que en els moments de crisi ix el pesimisme, l'enveja del penis que mou la lluita de classes i la por, l'angoixa de castració que fa tornar a la Gran Autoritat, a les dictadures, però cal tenir ben present la màxima, que jo a partir d'ara faré meua de que a un Home li defineix la seua paraula.

divendres, de setembre 04, 2015

Improductiu i indemostrable

Sí, el discurs histèric i el seu saber creador és improductiu i indemostrable, però no hi ha cap discurs que puga fer el paper d'aquest; en un altre article vaig dir que si veieu, amos, a un capellà li doneu un jornal, ell sabrà com fer-vos-ho pagar, res no és possible sense els capellans, tot i que mai tindreu l'absoluta certesa de que així siga, sí, potser sí, però en el moment de la vostra mort o millor en el moment de peréixer.
Hui són les dones, és a dir, els capellans, els esclaus, en definitiva els hòmens i dones del discurs histèric evolucionat i generalitzat qui pren el relleu i, vos demana, amos, que confieu.
Al capital no se li pot demanar res, per a ell, tot i no ficar-se mai amb l'espiritualitat i defensar l'individualisme necessari en aquest nou sistema, no se li pot demanar res que no passe per més productivitat i més diners i; sí, ja sé que els diners són l'Esperit Sant, el miracle fet matèria, allò simbòlic, diví i humà, però quan aquest capital, el discurs capitalista agafa el poder, l'Esperit Sant es corromp.
Amo escolta! El futur passa a dies d'ara per l'esclau, ja hem mort i heu matat i, tot era necessari, però ara vos toca escoltar i, així serà.

dijous, de setembre 03, 2015

L'impost revolucionari de Robafon i el m0no

He tingut un somni, un malson de dos mesos, després d'intentar donar-me de baixa d'aquesta suposada companyia, tots sabem que aquest succés és un conte, un conte per a no dormir, després de voler encalomar-me un contracte que jo no vull, després de més de dues-centes trucades sense reposta em cobren el que jo ja he tornat, el rúter.
I és que en aquest estat es prima a les empreses sobre les persones, tant se val el que facen o diguen, tant se val amb els enganys amb què vulguen llevar-nos els diners, primer el capital i en darrer terme els atobons del capital, qui engreixa les arques del capital, l'ésser humà.
Fins quan!

dimarts, de setembre 01, 2015

Una "quintacolumna" religiosa

És de sentit comú o d'humanitat obrir les fronteres per acollir a un refugiat, però i, si són més de cent mil? El problema no pot mirar-se més que des del punt de mira individual i humanitari, però no col·lectiu. A mi em diran extremista i etiquetes de tot tipus, hui puc parlar per mi mateix, sense adscriure'm a cap amo, hui per hui ho puc fer, demà ja veurem, el cert és que s'està creant a Europa una “quintacolumna” religiosa que pot portar al conflicte continu.
Tot lo món tenim al cap o al cor el conflicte entre cristians, musulmans i jueus a l'antiga Palestina, ha re-sorgit el discurs religiós, sempre present a l'ésser humà i per naturalesa sempre intolerant i, no és un discurs que s'avinga a parlar ni a pactar, perquè és el costat “lingüístic” de la realitat, entroncada amb les entranyes.
Si ja eren un problema a Europa els nacionalismes, la banda “lingüística” de la realitat, el problema "econòmic" de la globalització i el "polític", els tres registres d'un ens o sistema; hui se'ns suma el religiós, el problema religiós i, quan s'ha de fer polítiques no maniqueïstes, sinó efectives cal dir prou, cal tancar les fronteres o forçar d'alguna manera a que aquestes persones s'avinguen a la cohesió, un poble no pot atiar, en base al discurs capitalista, la unió de religions enfrontades, llengües diverses i anorreades, sinó que cal que amb el temps es tendisca a la cohesió.
Jo sé que no hi ha culpables i que les guerres que estan provocant les onades d'immigració potser han estat provocades pels mateixos països d'acollida, per tot lo món, per tots, en situar-nos en una o altra ideologia som responsables, a banda d'existir elements que puguen estar atiant econòmicament aquesta immigració.
Europa ha de mantenir la cohesió, tot sabent que el major nombre d'immigrants són musulmans i, amb raons o sense sabem del que són capaços. No, no es pot fer d'Europa, tot i que puga semblar humà o civilitzat, un país d'acollida infinit, sinó un lloc on tot lo món accepte, dins de la lògica democràtica a l'altre i, no es pot tampoc ajuntar oli amb aigua, és a dir, cristians i musulmans, sinó a mig o fins i tot curt terme les conseqüències poden ser nefastes.