València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, d’octubre 31, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. La tardor, una solució oberta

La tardor és mala època per a trobar solucions, la sang està alterada, presta per a l'hivern, la senectut i la saviesa.
Només hi ha dos solucions per a intentar resoldre el problema català:
Referèndum, cosa que no predique ni recomane o la prima econòmica dels mitjans de comunicació de totes les llengües estatals en els seus respectius territoris, solució que estiga recollida a la Constitució, a banda d'una immersió lingüística en tots els àmbits de la vida en els territoris on hi haja una llengua pròpia, també recollida per la Constitució.
Aquest segon pressupòsit faria que el referèndum no fóra necessari, junt a un millor finançament.

divendres, d’octubre 30, 2015

A la meua ombra

Hui escric a aquelles persones que porten el pes de la Història, però no els que ixen als telenotícies, sinó a aquells hòmens i dones anònims que han de calçar la destral per tallar o apedaçar la matèria.
Vosaltres sou qui amb l'amor i, l'amor a la vostra tasca sou castigats pel sentit popular, sou aquella peça del trencaclosques que sempre té el rovell que rexina, que rexina en la boca dels transeünts ben intencionats, que porten la corbella dels seus desitjos, desitjos, les quals conseqüències ignoren.
Sigueu molls amb mi i amb la meua família i, doneu-nos una mort, és el vostre afer, la més digna possible, amb la comprensió i el perdó a tot allò existent i la voluntat d'acabar i encendre en altres llocs, novament, la flama.
Doneu-nos una llarga vida i ensenyeu-nos amb el llenguatge de l'inconscient el camí que hem de seguir per a morir en paus.


Gràcies.

dilluns, d’octubre 26, 2015

L'amor en l'amo i en el capitalista

Dels cinc discursos humans, el capitalista, el de l'amo, el de l'analista, l'histèric i l'universitari o de la ciència, hi ha dos que són del meu interés en quant a les diferències que ambdós tenen en la seua forma d'amor amb respecte a l'histèric, l'amor que normalment coneixem.
L'amor en l'amo és un amor en què el baró, en aquest cas, busca ser estimat, ser estimat per a poder manar a la seua dona o home i així poder portar la família, el gaudi o sexe és del tipus fàl·lic, però amb les connotacions del fetitxe, és a dir, la persona del discurs de l'amo o normòpata busca la bellesa del seu partenaire, ja siga aquesta física o d'algun altre tipus i, en moments de crisi és d'ús general, tot i que no necessàriament, que el mascle intente fer el salt a la seua dona o sentir gaudi per altra, tot i que sense violentar la seua i, depén de fer un colp d'efecte el que l'estimada torne, per a superar aquests moments de crisi, a estimar-los i així reviscolar la flama del gaudi,  en aquest amor apareix el compromís.
L'amor és un engany, és més, és donar allò que no es té a qui no ho necessita i no és..., amb els punts inclosos, per això l'amor de l'amo no és igual al de l'histèric, no és el que representa el paradigma de la comunicació i l'engany de Penia a Poro per a fer un fill, l'amor, a Metis, com diu Plató i Sòcrates al llibre “El banquet” del primer, cada amo és un món, però un amo ha de voler, per regla general, contactar amb una histèrica per a “enganyar-la”, ja hem dit que l'amor és un engany i, rebre d'aquesta el seu amor, l'amo li tornarà la seua protecció i direcció, a banda de tot el que suposa el sexe i la vida familiar.
L'amor del capitalista o de la persona del discurs capitalista o paranoica, no és un amor tampoc com el de l'histèric, anomenat dalt, sinó que la persona capitalista cerca “tenir” en possessió a una dona, un “florer”, que ha de ser regat dia a dia per a què aquesta s'enamore i l'estime, a l'igual que passava amb l'amor de la dona histèrica a l'amo. El capitalista ha de regalar, afalagar a la seua dona o home amb xicotets o grans regals o obsequis, per a què aquesta li seguisca amb el seu amor, si és la dona que l'ha buscat com a capitalista, és a dir, un partenaire adient, és en certa manera un objecte la seua dona, però no un objecte en la mesura filosòfica, sinó una persona mercantilitzada, apta per a donar el seu amor al seu baró o dona.
El sexe és igual que el de l'amo el fàl·lic, però també el fetitxe, buscant la bellesa de la dona, que en moments de crisi, el baró, ha de fer o un salt a la seua dona, per a eixir-se'n o donar un bon regal, que el faça un nou recargolament de la dona en el seu amor i així encendre el gaudi del baró.
En ambdós, si es tracta d'una dona l'amor és fetitxe i erotomaníac.

diumenge, d’octubre 25, 2015

Déu i consciència

Lletra Phi, el fàl·lus, amb la portada del llibre "Viatge de la ment a l'ànima"
Hui a un programa de ràdio li preguntaven a una experta en la malaltia de l'Alzheimer si es podia morir de la mateixa malaltia i la dona deia que sí, però no sabia ben bé com, deia que deixaven els malalts de menjar bé, i que queien per múltiples causes, fins i tot d'infeccions, però que tots hi morien, jo em vaig preguntar aleshores: si mengen malament, què no hi ha goters? I si hi ha infeccions, què no hi ha antibiòtics? No serà que morim quan ens ho creiem? Que consciència i vida són la mateixa cosa, com diuen els teòlegs? No serà que decidim la nostra realitat i amb ella la de l'altre en un miracle que va més enllà de la lògica? I amb un Déu, consciència universal o observador universal? No serà que cos i ment, cos i ànima són la mateixa consciència? No serà que la mort de la consciència provoca la mort per la substitució de l'ànima observadora i creadora segons Heisenberg i el principi d'incertitud? No serà que es pot ser conscient amb els peus, les cames, el fetge, el cos, el cervell, etc.? Que qualsevol part del nostre cos crea la consciència com a ens observador i creador per tant? Que es pot pensar amb els peus com deia Lacan? No serà que Déu, la consciència, es crea i es construeix a si mateixa observant-se i modelant-se? I a diferència de Spinoza és una consciència, una matèria infinita, millor dit, ignota, que no finita ni màquina absoluta?
Hi ha quelcom més que el determinisme, no vos heu preguntat mai per què en totes les cultures hi ha la figura d'un déu o si més no d'un amo sagrat? Han tingut referències dels succesos paranormals que pateixen els transplantats d'òrgans?
Popper, com bé apunta el meu amic Eduard, diu que la ciència no pot demostrar res, doncs en darrer terme ens refiem dels nostres sentits, tenim fe en ells, Austin que la paraula crea la cosa, Heisenberg que l'observador influeix en allò observat i potser ho crea, Lacan que no hi ha realitat objectiva, aquesta és un miracle, una contradicció paradoxal, el que passa és que estem dins d'un grapat de capes de ceba i en la darrera creiem ser esclaus de la realitat, del món, quan estem imbricats amb cada pedra, amb cada insecte, amb cada animal, amb cada món o planeta aliè, amb cada àtom, amb cada paraula, amb tota cosa existent, perquè tots som un, com diu la llei quàntica de l'entrellaçament, l'Un.
Ací us deixe quelcom per a pensar, només per a pensar, que no convèncer ni con-guanyar, jo he aprés a acceptar la realitat i sé que els missatges religiosos, quan s'enfronten porten a la guerra, per això intente, dins del possible, fer de l'espiritualitat quelcom personal.

Déu i els punts de recolzament com a arquetip universal

Va dir Galileu: Doneu-me un punt de recolzament i mouré el món. Certament la Història de l'Home ha tingut sempre a Déu present, per a viure amb ell, per a negar-lo, per a destruir-lo, per a obviar-lo, però sempre amb ell.
Hi ha dos factors segons Einstein que formen l'univers, en la seua equació següent E=m.c2; l'energia i la massa són la mateixa cosa, la primera, ens queda la segona, el temps, amb energia i temps es pot considerar que està format l'univers, però, com va sorgir l'univers del no-res? Segons Hawkins en el principi hi havia un gran forat negre on el temps no hi existia, amb la qual cosa la llei de causalitat estava totalment inoperant, i va produir-se el Big Bang, i d'eixe forat negre infinitesimal va crear-se tot l'univers, l'espai i la massa, va ser per tant un acte de franc.
Però veiem un altre tema: És tan fàcil o factible dir que Déu ha existit sempre com que la matèria ho ha fet sempre també, el que no podem dir és que del no-res s'haja produït l'energia i l'espai. Del no-res no es pot crear res, recordem Galileu, que necessitava un punt de recolzament per a moure el món, i eixe punt de recolzament són els sentits per a la ciència o el coneixement racional per a la filosofia o el racionalisme, Hume i Descartes, com dues figures, yin i yang de la nostra Història, allò infinit femení, no-tot femení i allò masculí o tot fàl·lic masculí, tot i que no tot acabaria ací sinó que entremig hi tindríem allò real lacanià, és a dir allò ignot, inefable, incomprensible, innomenable, inabastable, màgic i si volem anar més enllà dir que en la conjunció d'eixos tres camps hi residiria el Demiurg aristotèlic o Déu.
Primerament vos diré per a la defensa d'allò real lacanià o ignot, del que la ciència sempre ha tingut la intenció i l'esperança d'arrapar, d'arrapar-li certes lleis i veritats que sempre existirà com allò màgic, infinit, un exemple és la paradoxa de Zenó, en un segment qualsevol podem anar dividint per la meitat eternament i mai no acabem, mai. I en segon lloc la contradicció que hi suposa, el segment és finit en allò macro, i infinit en allò micro, tot el contrari que l'univers, al cap i a la fi la realitat és una contradicció paradoxal.
I quin és el primer axioma en que es basa el pare del mètode científic, Hume o el mateix mètode científic?, l'experiència, es basa en la fe en els nostres sentits, hem substituït a eixe Déu primer per un més mundà, els nostres sentits, en darrer terme jo sé, o potser no ho sé? Que no visc a Matrix sinó a una realitat lineal, o així la veig amb els meus ulls, cosa que passa a millor vida quan una malaltia mental obri el camp dels nostres sentits i creiem o veiem realitats abans ni tan sols somniades, que suposa que l'individu ¿malalt? no hi posa límits, el límit de la llibertat és la bogeria que diu Lacan.
El que vull dir-vos és que hem substituït a Déu per una realitat, el mètode científic, que depén de la fe que li posem en els nostres sentits i acomplim la màxima de Galileu i els seus punts de recolzament, que són un arquetip no només, pense jo, humans sinó universals, i si desempolsem el vell principi d'incertitud pel que posada en el laboratori una placa mare metàl·lica coberta per tres plaques perfectament acoblades se li aplica un feix de partícules veurem que en llevar-li el feix, els impactes són a la placa pel costat de les escletxes de cada subplaca, però si posem un observador mecànic el resultat és totalment diferent, els impactes estan repartits per tota la placa mare, el que ens diu una volta guardat l'instrumental al seu calaix, potser el del bestiari eclesial, si voleu, tenim que ha d'haver un observador que crea la cosa, un punt de recolzament arquetípic, diguem-li sentits, observador o Déu que ens fa que tot siga possible però amb un límit, sagrat o material, el punt de recolzament.

dijous, d’octubre 22, 2015

Llei d'entrellaçament quàntica o tots som un

L'altre som nosaltres mateixos, és una màxima de la psicoanàlisi lacaniana que coincideix molt acuradament amb la física quàntica i la seua llei de l'entrellaçament.
Tot el mal o bé que fem al nostre altre, a aquella persona o cosa que és ignot per al nostre si o conforma l'eix de la nostra existència la fem a nosaltres mateixos, jo sé que al món hi conviuen yin i yang, homes individuals i homes que estimen la col·lectivitat de les coses, però tots al cap i a la fi som un sol home, un sol ens, un sol sistema.
La llei de l'entrellaçament que va ser exposada per Einstein, Podolsky i Rosen allà pels anys seixanta de la qual el nom va ser posat per Erwin Schrödingen diu que no es pot considerar individualment una partícula o matèria sinó en forma conjunta amb un sistema, tot i que hi ha parts de la llei que ho desmenteixen, posant en la taula la bipolaritat de tot ens o cosa en favor de la individualitat i la semblant femenina.
I això explicaria la telepatia, la consciència va d'un costat a un altre saltant-se l'esquema de Saussure sobre la comunicació, no cal que hi haja un medi ni canal per a enviar un missatge.
Si una partícula de matèria l'exposem a una vibració conforme de ser la mateixa que és acceptada per aquesta, a l'altra punta de l'espai temps i en qualsevol de les dimensions possibles la partícula respon d'igual manera, açò ens diu que el tot fàl·lic masculí, la mirada masculina del món o de la Història queda totalment demostrada, tots som un; ara només cal demostrar la part més femenina, la indemostrable, la de la individualitat i la infinitud histèrica femenina, que serà per pròpia definició màgica i ignota i, tan extensa com per a fer un sistema obert, exposat a infinitud d'interpretacions.
En el centre de totes dues o totes tres, doncs la màgia del llenguatge podria ser la tercera eina englobadora, hi entraria l'innomenable, que tant els homes del yin com els del yang, si més no dubten de la seua existència, i això ja és un luxe per al misteri.

dimecres, d’octubre 21, 2015

És l'hora de passar pàgina? Quan el capitalisme delira

Vinc arrossegant fa més de tres mesos unes factures d'una coneguda companyia telefònica, la qual, després de fer baixa dels seus serveis em va fer unilateralment un contracte que jo no volia, malgrat les meues protestes, per via telefònica; doncs ja ningú no fa negocis cara a cara, com al principi del capitalisme, del discurs capitalista èxtim, és a dir col·lectiu, que no l'íntim, que tots fem servir de tant en tant.
Però no tot ha quedat ací, fa una setmana em cobren deu euros més d'allò estipulat, també per telèfon, amb la nova companyia; i ahir m'assabente, que verbalment a ma mare li demanen mil euros per un moble i, ara volen cobrar-li, una volta a casa, mil dos-cents.
Però hui en anar a buscar a la meua dona, em dóna una altra nova notícia referent als deliris del capital, un altre nou recargolament, en aquest cas d'un àmbit més humà, una amiga li fa una assegurança de cacera i pesca, també unilateralment.
El discurs capitalista en l'àmbit col·lectiu, èxtim, ja delira, tot i que caldrà donar-li un lloc, fora dels tripijocs financers i fora de la manca d'ètica, fins i tot de la manca de moral del mercat, tot i sabent que quan un discurs té tot el poder delira, elimina els altres quatre i, a més quan és un discurs suïcida-assassí com el capitalista, que inconscientment vol la destrucció de tot.
Hui, treballar a una empresa, jo que sóc una persona amb ètica, és una berena de llops, es trenquen caps de companys i de clients per tal de portar, el llop esclau, el jornal a ca seua; a aquest sistema li ha arribat el moment de la seua fi, i potser s'aplicarà el casino dels tripijocs del TTIP, però serà un esprémer la llima del tot, per a que el suc no catalitze una explosió final.
Per l'Inconscient Col·lectiu ja corre la idea, encara esqueixada, de solució, no final, sinó oberta i, serà quan filòsofs, illetrats de tota mena, que escriuen i publiquen per la xarxa, malgrat la diatriba del Javier Marías contra ells; poetes, filòlegs, economistes, científics i tota la societat al seu conjunt sapiem escoltar-la, que caminarem cap al rovell de l'ou de l'Era de Déu, Crist i Dionís.
Serà el poble, l'histèric, amb la seua sorda violència de l'enveja del penis, qui atiarà la lluita de classes, millor, la farà factible; l'amo amb la seua vasta consciència i el discurs universitari o de la ciència, aquell qui gaudeix amb la veritat, que per a un amo de si mateix té un valor d'ús i de canvi, més que valor absolut, aquest prendrà del capitalista la creu de l'anticrist, per a donar entre tots tres lloc als cinc discursos humans, fora plusvàlues lleonines i l'antiga crueltat de l'amo, que en la lluita de classes donaran l'equilibri per a una solució pactada com a contracte.

dimarts, d’octubre 20, 2015

Hui he saludat a Mart

Hui he saludat a Mart, molts diuen d'ell que és la depravació, el mal, però no, no hi ha cap déu que no estiga dins de nosaltres, ni cap obra humana que no siguem capaços de sentir, de pensar i de fer. I tot el que està dins de nosaltres acaba per fer-se tangible, sobretot si l'ocultem i l'anihilem.
M'ha dit que lluite per la llengua de mon pare front al llop invasor, m'ha dit que defense aquell llop insadollable front al lleó de les antípodes, al lleó mortal de la ignominia, de l'ambició.
Hui Mart m'ha dictat aquesta carta i mentre l'escric li demane pau al món tot posant el meu puny fermament sobre el meu cor, veritable salut a Mart, déu de déus.
Només venerant-lo podrà calmar la seua essència i ens podrà donar, ell em diu: _Vos podré donar la pau!

dilluns, d’octubre 19, 2015

El món serà com voldrem


El principi d'incertitud o d'indeterminació de Heisenberg ens diu que és impossible determinar la velocitat i la situació d'un electró alhora, en certa manera, i en termes filosòfics que l'observador influeix en la cosa o en l'experiment, crea la cosa, allò observat.
Fa alguns mesos es va fer un experiment que va constatar la versemblança del principi. Es va posar una placa de metall quadrada i es va revestir de tres plaques també metàl·liques rectangulars que s'acoblaren perfectament deixant dos escletxes, òbviament; després d'exposar-les a una radiació d'electrons es va veure que s'havia fet un dibuix a les escletxes degut a l'exposició dels electrons, el fet no tindria res d'anormal sinó fóra perquè després de posar al costat i sense cap interacció un observador mecànic el resultat va ser totalment diferent, la placa base estava revestida per tota la seua superfície dels impactes dels electrons.
Davant d'aquest experiment em plantege: És l'observador qui crea la cosa? Llegint els versos de Borges a Ajedrez: “Qué dios detrás de dios la trama empieza, de polvo y tiempo y sueño y agonías?...”, ens adonem de la segona pregunta: Som el resultat d'una consciència observadora universal?
La carrera humana cap a la consciència va començar amb la substancialització clàssica de la realitat, és a dir, la realitat existeix tan si jo hi existisc com si no, més tard Descartes va explicar-nos el paradigma oposat, la realitat és segons jo la veig, van ser després els filòsofs de la contemporaneïtat que van dir que hi havia quelcom dins i quelcom fora de nosaltres que conformava la realitat.
Hui Lacan ens diu que la realitat és com una cinta de Möbius, un miracle, on tot és possible malgrat no ser-ho de possible, una contradicció paradoxal.
El principi de mort junt al de vida i l'amor mouen el món i en l'equilibri entre aquests tres àmbits és on raurà el món que volem, el món que voldrem. Sense deixar la possibilitat d'una consciència universal, còsmica que ho mou i crea tot.

dijous, d’octubre 15, 2015

El rapte d'una Helena simbòlica, la guerra, l'autoritat


Jo opine, com en tantes altres qüestions, que hi ha tres registres per a tot allò existent, en el tema de l'autoritat també els hi ha; el del desig, el simbòlic lacanià, el Bhrama, el Pare, l'autoritat que es basa en ell depén del fal·lus, del Phi, d'allò simbòlic, hem vist persones en totes les èpoques que en una reunió tenen sempre la darrera paraula, malgrat no saber del tema en què es tracta, són les persones ames o del discurs de l'amo o del capitalista, el valor simbòlic d'aquest fal·lus, que és el penis (valor absolut d'alguna cosa en ells i sentida per ells) i la idea de la seua absència (No ser conscientment conscients de tenir-lo en aquest moment), el valor absolut o simbòlic del fal·lus no els el donen els diners o el poder, sinó en aquest cas un valor que naix de l'esperança, imbricada en la telepatia i en la fe en el que volen aconseguir i, que pel mateix motiu ho aconsegueixen.
L'altra és l'autoritat basada en el gaudi, el poder, allò imaginari lacanià, el Shiva, el Fill, és una autoritat basada en la por, pot tenir fal·lus o no qui l'exerceix en un moment o altre determinat, però el seu valor és la pistola que porta al damunt, que és el que fa que el seguim.
I la basada en l'amor, Visnú, l'Esperit Sant, és l'autoritat social o lingüística, o dit d'una altra manera, l'autoritat que dóna la llei ancestral, la del sentit comú, el menys comú dels sentits, aquesta autoritat és ferma i, sol anar acompanyada, en una societat justa de les altres dues, unes en forma de forces de seguretat i exèrcits i altres en forma de lleis i elits del discurs capitalista o del de l'amo.
La quarta forma d'autoritat és la democràtica, és una autoritat que la confereix la sospita, la vigilància, el desig o gaudi irrefrenable d'enveja del penis cap a l'amo, ja siga aquest capitalista o simplement amo, és una autoritat que es conforma per a formar lleis i, és el poble qui l'exerceix, en un desenvolupament dialèctic, al que han d'entrar en estats o sistemes democràtics o no les altres autoritats indefectiblement, doncs una sola d'elles és impossible, inestable, aquesta autoritat no canvia en res el resultat final, tot i canviar-lo, valga la contradicció, és la voluntat “per collons” no la voluntat nietzschiana, que seria el desig, és la disciplina del discurs de l'amo cap al feble, cap al dèbil, per anomenar-lo d'alguna manera, doncs la seua força rau en la seua fe, en la seua enveja del penis, front a l'angoixa de castració que dóna “colps” tangibles, aquesta és una violència sorda, però tan efectiva com la de l'amo.
En l'equilibri entre les quatre formes d'autoritat és on es troben els períodes més clars de la Història humana, de benestar general, on qualsevol persona, pertanyent les més hores del dia a un dels discursos relacionats amb l'autoritat, pot accedir a qualsevol altre o altra autoritat, aquesta premissa se sol donar en els moments de bonança en les democràcies o estats moderns de dret.
Hi ha sempre un grau d'amor en tota classe d'autoritat, com hi ha de l'altra en cada tipus d'elles, estan íntimament imbricades, cal poder ser capaç, si més no en la intenció, únic valor absolut (fugim del relativisme), de poder donar la vida, és l'Èdip simbòlic; no és el mateix apuntar amb una pistola, sabent que no vas a matar a l'enemic o que en un cas extrem no el mataràs, si és una persona freda ens ho pot endevinar, que amb la intenció final, en un mal cas de matar-lo i donar per això la teua llibertat i la teua vida amb les possibles represalies.
I ací entra el paradigma antic de la comunicació, el del “Banquet” de Plató, sempre un element yin, masculí, serà escoltat per un yang o femení, si aquest està com Metis, borratxo i en certa manera actua temeràriament; l'element femení o yang, Penia, li farà el fill al yin, Metis, en detriment de l'altre yin, la Prudència, Poro.
En el nou paradigma de la comunicació el quart element, que no ix al “Banquet” de Plató, tindrà la possibilitat de fer-li també un fill simbòlic a Metis, d'escoltar-lo i ser escoltada, sobretot, aquesta possibilitat la donarà, que ja l'està donant, la xarxa, que fomenta la telepatia i el que puga haver una relació entre Metis o el primer yin i el quart element o yang, en la distància o amb la discreció que pot donar una web de la xarxa i, que servirà per als moments de crisi sexual, o de crisi en tots els àmbits de la vida, actuant de fantasia eròtica, que renovarà, sense necessitat d'enganyar activament al nostre partenaire, el desig, el gaudi i l'amor en certs casos, cap al nostre partenaire.
I tot lo món hauria de saber que després de l'Apocalipsi que va suposar la II Guerra Mundial, una profecia no realitzada i ja passada, hauríem de saber que l'últim obstacle, el darrer botó per a què es produïsca una guerra és el “Rapte d'una simbòlica Helena”, com a Troia, algú que des del discurs de l'amo “rapte” per amor, rar, l'amor en aquest discurs i perillós, rapte a una Helena simbòlica del discurs histèric, estimada d'ell i per ell ja, i amant.

Qui se'n recorda ja del motor d'aigua?

                                                          
Pels anys setanta l'extremeny Arturo Estévez Varela va inventar un motor que funcionava amb aigua i un catalitzador, la patent la va cedir a l'estat espanyol per a que aquest fera funcionar vehicles a motor, motor d'aigua.
Però què passà per a què aquesta iniciativa quedara en l'oblit? Doncs interessos o millor, macro-interessos industrials, econòmics i, sobretot un canvi en la situació de la macroeconomia o les posicions geoestratègiques, que per un o altre motiu podrien desestabilitzar el ja desestabilitzat equilibri mundial.
Però ara que estem en un moment clau, jo diria que mig terminal en la biologia i ecologia del nostre sistema, perquè no fer-lo servir?
Hui hi ha hagut un debat a la primera de la televisió espanyola, jo diria castellana, ja em coneixeu i, s'ha parlat de que un 1 % dels cotxes són híbrids ací a Espanya i un 6 % a països com Finlandia amb tot d'ajuts estatals, però no ens equivoquem, l'energia elèctrica no embruta les nostres ciutats, però sí un altre lloc, el lloc on aquesta energia es produeix.
L'explicació més plausible, la biopolítica, és la següent, el discurs capitalista és suïcida-assassí simbòlic i mentre guanye diners és capaç de destruir al seu adversari, el que no arriba a comprendre, per les seues mires destructives, és que si acaba amb el planeta, aquest és un planeta finit, i molt poblat, jo diria que superpoblat, si mirem les taxes d'atur en els diferents països, doncs si acaba amb el planeta no hi haurà un lloc verge on amagar-se, ja siguem capitalistes, amos, histèrics, universitaris o analistes.
També m'ha colpit que no s'haja parlat ja del motor d'aigua, en una televisió que es pretén d'un estat civilitzat com Espanya.
Tan curta és la memòria de l'Ésser Humà, de l'Home, de l'home i de les dones, que no tenim més benzina i, no de la fòssil, sinó de la que prové de la nostra alimentació, per a dur-nos bé amb la nostra dona, tant més difícil arribar a un acord amb aquests dos discursos suïcides-assassins simbòlics, com el capitalista o el de l'amo, que no passen per un acte de força.
El que ja sàviament Karl Marx va anomenar lluita de classes.

dimecres, d’octubre 14, 2015

El futur que ens espera en despertar a sentir al Crist de Cadaquès

Minimitzar els efectes dels nostres actes, sentiments i pensaments és la meua gran il·lusió i, la religió o l'espiritualitat té molt a veure per a què es produïsca aquest fet.
Un malalt sempre és de cos i d'ànima, del primer tangiblement i de la segona com a producte del pecat original, o com ho explica la ciència o la física quàntica, de la repercussió de cada acte, en recordeu-vos de l'efecte papallona.
Si ho mirem bé i, em calle moltíssimes coses que per respecte al "Huit" (déu en minúscules), a la vida i a mi mateix, no dic, quan una religió, en aquest cas per als qui enfolleixen en canviar de “lloc” psicològic, els calents, quan una religió fa una ofrena a la seua Vestal o Deessa fa una litúrgia barrejant el pa amb un líquid sagrat, açò és el que els filòsofs de la sospita van interpretar com la lluita de classes, el complex d'Èdip o la mort del Pare, una barreja de menjar, cos, i de líquid, essència, que es produeix o explica millor la realitat i d'una manera positiva, una mena de violentament o sacrilegi, malgrat les connotacions pures i santes de totes les religions. Mentre que els freds emmalalteixen del cos, en canviar de “Lloc” psicològic, hi ha una mena de sacrilegi, en aquest cas en barrejar pa i vi, sagrat i profà i, en el cas de la mort del Pare o del complex d'Èdip pel violentament d'aquest i, en definitiva aquest principi és l'axioma de tota vida, de tot ens, de tota cultura, en el violentament del Pare o la celebració sagrada de la Litúrgia canviem de lloc psicològic i esdevenim fills de Déu, en el cas religiós o homes “alliberats” en els altres casos, tot i que mai no es pot parlar d'alliberament, doncs dins del discurs histèric mai no es pot aconseguir el ple desemmascarament del de l'amo o del capitalista i llurs discursos, per la seua condició, l'histèric, d'histèric, sempre amb la pregunta que creà la Història i que no té una resposta en vida, és a dir, en la vida d'un sistema, és per tant una pregunta que viu en el moment en què es planteja i mentre es planteja, en el camí cap al desemmascarament.
No han observat cap vegada que inexplicablement sona una “mascletà” o passa quelcom xocant, per exemple ací a València en acabar una obra de teatre o una pel·lícula interessant en la que els freds han tingut calfreds i els calents han plorat? Hi ha sempre o gairebé sempre una repercussió als nostres actes, de fet passen moltes vegades inadvertides, però a un observador avespat no se li escapen, tot i que la realitat depèn de la nostra manera de veure-la en un miracle de creació com a observadors, alhora que una contradicció paradoxal, és a dir, el que nosaltres veiem potser no ho veja ningú més que nosaltres, tot i existir.
Per als freds l'ofrena és un sacrifici, com per exemple portar l'americana a la mà en cas de no agradar-te portar res a la mà. Per això les esglésies, en el cas de la cristiana, la Pedra de Pere i l'ànima de Crist, Déu o l'espiritualitat han instituït els dies festius sagrats i profans, com ara la Setmana Santa en el cas del cristianisme o el Ramadà en el cas de l'Islam, etc. I solen coincidir amb períodes de crisi sexual, de classe o social, o d'identitat, que correspondrien a Freud, Marx i Nietzsche. Amb la despertada d'aquest tipus de persones representades en el Crist de Cadaquès, el que anomenaríem cruelment (Jacques Lacan estava casat i s'hi autoanomenava), les “folles” i portar-les a la vida en tots els seus llocs psicològics (és a dir, que pogueren viatjar per tot el ventall pansexual o psicològic humà) portaríem que el llindar del boc expiatori baixara a les coses, animals o millor vegetals i amb les conseqüències minimitzades per simbòliques, ja no seria “la folla” el cap de turc o boc expiatori sinó que per a la creació de l'ombra de les nostres accions, ho serien les coses materials o millor els vegetals o animals.
Tot i que hem de tenir en comptes que la masculinitat i feminitat són una artificialitat en la majoria dels casos; en fi, finalment transcriure-vos la frase de Nietzsche al seu darrer llibre, que per cert, diuen que no va ser escrit per ell, que va ser un llibre apòcrif, però potser era un descans el fet d'ésser escrit en anglès, quan tota la seua obra havia estat escrita en alemany, però l'axioma de tota comunicació és l'engany i, com a tal va ser escrit per ell o per la seua germana en un acte enganyós i mai no elucidat, així les festes, els canvis de paradigma sexual o psicològic obeeix a un respir en les nostres idees, sentiments, dèries, pensaments, desitjos o inquietuds:
“...Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però teniu un respir, rebel·leu-vos-en, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius”.
Les religions, com a arquetips humans han arreplegat les dèries i sentiments més atàvics dels homes i els han institucionalitzats, fent normal el fet de l'espiritualitat, així en el futur que ens ve a prop, hem de tenir clar que l'espiritualitat, mai morta i sempre viva en l'ànima dels homes ha de romandre per damunt de polítiques o ciències i amos. Fins i tot en llur possible divinitat.

dimarts, d’octubre 13, 2015

Què és el que vosté entén quan jo dic "crear"

La religió i el matrimoni són el resultat del pacte entre l'amo i l'histèric o esclau, aquest necessitava expressar la seua espiritualitat i inconscientment o conscient va arribar a una entesa amb l'amo, l'amo li deixaria expressar-la, ordenadament, mitjançant la religió i, l'esclau no “crearia” destrucció, amb l'enveja del penis.
El matrimoni va ser el pacte de les dones amb el baró, aquelles accedirien a donar llur cos al baró i aquest passaria a tenir-les com a seues, individualment, una per una.
Quan un esclau sent o desitja una cosa amb força aquesta s'acompleix i, quan l'esclau diu “cree” no vol dir que trasllade idees des d'una ànima etèria al seu cos i després al paper, al llenç o a la pedra en una idea o obra, sinó que literalment “crea”, crea vida.
L'esclau pot o destruir o crear i, si és amb el seu pacte amb l'amo, aquell es guarda el seu potencial destructor, per a poder treure el de la creació de vida, el constructiu, el que proporciona a l'amo i a ell mateix la possibilitat de viure, viure sense necessitat de trencar la baralla, sense la necessitat de fer la guerra.
Mentre més s'insistisca en la materialitat de les coses, amb més força eixirà la part contrària, com a gots comunicants, com a contrapés, si hui la ciència està dient-nos que tot està determinat, o que segueix un determinisme lògic, no ha fet sinó atiar la física quàntica, que li ho desmenteix.
Així que al que el desclassat o “desdiscursat” anomena “crear”, l'esclau conscient del seu lloc, l'esclau amo de si mateix l'anomena “traslladar”.
Els amos són suïcides-assassins simbòlics, amb la qual cosa tendeixen a matar el món i amb ell a tots nosaltres, però l'esclau, que ho és de assassí-suïcida, també simbòlic, que tendeix a auto-eliminar-se i així només amb l'amor podem conviure, amb l'amor i amb l'enteniment, l'esclau no deu caure en el parany de l'acceptació de les elits i dels seus plantejaments destructius, sinó que deu dir la seua, com ha passat en tots els temps, la Història s'ha desenvolupat dialècticament entre amos i esclaus, amb els llurs desitjos actuant alhora, l'esclau ha d'arribar a un nou pacte amb l'amo, que sempre es prorroga, exceptuant xicotets o grans salts en moments de crisi.
Hui estem en eixe salt, degut a la caiguda del Pare o figura paterna, a la caiguda de l'autoritat, una gran crisi i, serà quan l'esclau accepte el seu vassallatge amb l'amo, que aquest pacte es renovarà, la tornada al Pare, però aquesta vegada no serà la tornada al Pare ingenu del principi, sinó a un que no exclourà ningú.

dilluns, d’octubre 12, 2015

12 d'Octubre, dia de la Hispanitat

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

Dia en què se celebra la unió de tots els pobles de parles diverses, entre elles el castellà, llengua englobadora.

Per molts anys i que puguem sobreviure junts.

diumenge, d’octubre 11, 2015

L'amor en temps de crisi

Feia dos mesos que no cobrava de l'atur. Amb tres fills al meu càrrec i la pensió que li pagava a la meua ex em vaig haver de replantejar el meu currículum a la manera grega.
Em quedaven huit euros i mirant que no em reconegueren vaig anar a la recerca de faena fàcil a Sagunt, era la ciutat més allunyada de València on no hi havia possibilitat material de que el meu nou i ràpid ofici m'embrutara l'historial.
El bitllet d'anada i tornada costava sis euros, me'n vaig guardar dos per a prendre'm una cervesa i trempar l'esperit per si de cas, Déu no ho volguera, treia plaer amb l'ocupació.
Abans d'eixir em vaig col·locar dues mamelles de plàstic, antic joguet de la bruixa de la meua ex i el seu biquini. El carrer de Sant Vicent del barri vell de Sagunt seria la meua oficina.
Vaig passar una miqueta de vergonya amb el meu nou vestit, tot caminant pels estrets carrerons saguntins, però hi vaig arribar.
De bon començament es van aplegar curiosos per riure-se'n una mica, però jo pels meus tres fills faig l'impossible.
Les meues arrugues m'auguraven la fallida, però tot cofoi em trauria cent o dos-cents euros amb els quals donar les sopetes als voltors que a hores d'ara tenia allà a casa xuclant-me les postisses mamelles.
A tres quarts de quatre de la matinada em va venir un home de color que em va fer l'ullet, ja portava tres hores allà nu i sol, la gent ja s'havia avorrit de veure'm en escena.
Vam anar a un descampat i em va clavar un coltell pel que haguera calgut ser quatre vegades dona per a encaixar-lo, l'home fruïa amb delit i confonia els meus angoixosos panteixos amb l'arribada de la culminació del seu despreniment sexual. Ràpidament va acabar, gràcies a Déu. Les meues hemorroides lluitaven per conquerir nou espai fora del meu cos, i en acabat em vaig haver de netejar sang i foc amb un vell mocador. Però havia arribat l'hora de cobrar:
_Bo, xaval, són quaranta euros. Vaig dir-li fent el cor fort tot pujant-me les bragues del biquini.
_Vas de conya tio? Em va respondre.
_La meua tarifa són setanta. Què creus que és fàcil fer de xapero ací a Sagunt? Amb dos fills i una dona per alimentar?
_Vinga els calés fill de puta o et bade!
Vaig córrer als meus quaranta-cinc anys més que no ho havia fet en la meua vida i sort que encara no s'havia cordat els pantalons que li vaig poder traure uns metres d'avantatge per arribar a l'estació tot seguit, i sí, potser vos sorprendrà, però tot i la meua acció sexual tan proscrita per l'església, vaig tenir a Déu del meu costat, el metro m'esperava a l'andana per a eixir prest cap a la meua benvolguda ciutat.

dissabte, d’octubre 10, 2015

Un dia qualsevol en la vida de 100001101000111, home cienciocràtic

Som a l'any 2055 del nostre senyor Cantor, pare de la matemàtica perfecta i pare de tots els habitants de la Terra, afortunadament per a aquesta espècie tots els homes del món es comuniquen sense dificultat amb la nova llengua, el llenguatge binari, tot i que hi ha alguns grups de dissidents amplament buscats i delatats que fan servir el soroll bàsic-primitiu.
Es lleva de bon matí després de huit hores exactes de descans, obri la seua nevera ordinador i en una hora planifica totes les tasques alimentàries del dia, les seues píndoles de vitamina, A, B, C, D, E, etc., proteïnes i hidrats de carboni, es vesteix en deu minuts i en els cinquanta restants va al seu consultori mèdic per a injectar-se la vacuna contra la postceliomaniosi, nova malaltia que ha contret en eixir un dia com a viatge de vacances al camp i entossudir-se en agafar fulles d'herba, el trenta per cent dels estiuejants la contreuen, pertany a la branca de les obsessions.
En l'hora següent entra al Mercadona i compra els aliments per tota la setmana, redinutinol forte, esteptomicus virolae, etc., productes indispensables pel seu funcionament diari. Hui com a inconvenient però alhora gaudi ha de comprar un nou rellotge diatrònic-molecular durant les dues hores següents, un rellotge exacte i apte per a allargar el dia en l'espai temps tot el que el cos aguante i les faenes de llur ètica i higiene científica li ho demane, en les nou hores següents va a treballar, ho fa a un restaurant de sensacions estètic-visuals, un lloc on es programa a l'hora de la píndola-dinar unes sessions de sentiments virtuals.
En eixir de la faena veu un home que fuma un paper amb fulles seques de brossa, i ha de delatar-lo i demanar l'ajut dels transeünts que indignats el condueixen a la gendarmeria per a pagar amb la seua llibertat de per vida el seu crim a Cantor, açò li porta tres hores.
En arribar a casa fa el repàs de la lliçó de ciència bàsica als seus xicotets fills que va tenir amb la seua dona, pel mètode de la clonació i com se n'adona de que ha consumit les vint-i-quatre hores del dia va diligentment al dispensari espai-temps del barri per a comprar deu hores més, dos les dedicarà a fer gimnàstica i a oxigenar químicament tot el seu menjar dietètic. Una volta acabat se'n va a dormir i ho farà plàcidament tot i que a sovint té malsons de revolta que es repeteixen periòdicament, però ja l'estan mirant neurometges i bioquímics per tractar de llevar-los-els.
En acabat passa un estirat any i té el seu dia de vacances, ara ja no patirà més brots de postceliomaniosi, ara n'agafarà de pedres.

divendres, d’octubre 09, 2015

Sant Dionís, dia dels enamorats

Hui 9 d'Octubre de 2015 celebrem els valencians el dia de la nostra nació, del nostre poble, el dia en què Jaume I ens va conquerir del món musulmà i va fer-nos paríceps d'un país, d'una llengua, d'un poble.
També celebrem el dia dels enamorats, amb la "mocaorà", se li regala als nostres éssers estimats un mocador amb uns dolços que representaven, quan va començar, fa dos segles, la celebració del dia en què el rei Jaume va conquerir València, en estar prohibida la seua celebració, els forners van fer uns dolços per a enganyar les autoritats i poder celebrar el dia d'alguna manera i, és que un poble no mor fins que no mor el seu darrer home o dona.

dijous, d’octubre 08, 2015

Carta al responsable de Vodafon-Ono

Jo sé que dirigirme a la caterva d'empleats que vostés tenen i que no parlen la mateixa llengua que jo, ni el català-valencià, ni el castellà; és inútil, estan dirigits a contractar, que no a donar de baixa.
Em dirigiré a vosté i li faré una pregunta: Com pot tenir el valor, no el valor, la temeritat de fer el mal durant més de tres mesos seguits a un pobre exclient?
Jo fa més de tres mesos que m'he donat de baixa de la seua "bogeria", i dic"bogeria", perquè tot i que els seus empleats parlaven castellà i jo també amb ells, no m'han entés després de més de tres-centes trucades.
Jo m'he donat de baixa de la seua "companyia"!
Deixen d'enviar-me factures!
Deixen de fer-me trucades perdudes!
Deixen d'inventar-se un deute que només està en els seus cervells de capitalistes sense escrúpols!

I dit tot açò, només em queda dir-los adéu, espere que trigue molt de temps en tornar a caure en un psiquiàtric com aquest.
Tot i amb açò, és una carta a vosté, necessite una explicació i abans de posar-lo en mans d'advocats vull que vosté em done una explicació, estic obert a qualsevol argument, per imversemblant que li puga semblar.
Hui 8-10-15 a les 17'20 hores aproximadament m'han fet la darrera trucada, quan els he explicat perquè també valien els meus diners, he esperat la tan ansiada explicació i quan ha començat m'han tallat la conversa. En fi, que anem a fer, un altre dia serà.
Hui 8-10-15 a les 17'20 hores aproximadament m'han fet la darrera trucada, quan els he explicat perquè també valien els meus diners, que el dia 3 d'agost em vaig donar de baixa i el dia 4 havia tornat el rúter d'un contracte que no vaig acceptar ni validar, doncs em van dir, de quan tenia el rúter a casa, sense validar, que costava 20 € més del que m'havien dit el dia d'abans i que jo no havia acceptat, que havia pagat un mes, l'agost, que no havia consumit, i que al que em negava a pagar era el seu contracte inventat, he esperat la tan ansiada explicació i quan ha començat m'han tallat la conversa. En fi, que anem a fer, un altre dia serà.
Hui, a 20'30 hores m'han tornat a telefonar, no m'han deixat explicar-me, han tallat, novament, com ja han fet sistematicament des de fa tres mesos, dient que els ¿dec? un rebut. Volen que m'enfade? No sé el que volen, però, és o no és de bojos la cosa?


dimecres, d’octubre 07, 2015

La no-nació i el no-tot femení

El concepte de nació-estat va ser la culminació del tot fàl·lic masculí, de la concepció masculina i fàl·lica de la realitat, de l'economia de la castració, el Tot, eixa finitud, que com una il·lusió simbòlica ha optimitzat l'economia mundial ens ha dit prou, però l'ha optimitzada com una batedora que esmicola un porc per a treure-li tot el suc.
El futur estat del no-tot femení on les plusvàlues seran controlades, serà un sol estat mundial, hi haja o no hi haja estats amb les seues lleis; un o un xicotet grup, que dependrà del desenvolupament de la xarxa d'Internet.
L'alteritat és un concepte necessari per a tot ens, sistema, individu, com també, com no, per a una nació o nació-estat; per a una nació ho serà la llengua aliena, per a València l'alteritat és Madrid, per a una nació-estat el país polític del costat, per a Espanya ho seria França.
L'alteritat en aquest nou sistema ho seria la família, empresa o l'individu en darrera instància, no un estat, ni una nació-regió, ni una nació-estat, sinó que en un món globalitzat i alhora i contradictòriament desglobalitzat atòmicament ho seria l'individu, empresa o casa del costat, en una societat mundial atomitzada, cosa que la desglobalitzaria. I d'ací la importància de la diferència, les diferents llengües que aglutinarien certs grups xicotets, sent les grans llengües o nacions-estat on es trobaria la major resistència per a la creació del nou ordre mundial, tot i que seria, en el cas d'una mateixa llengua els parlars d'aquesta o les diferents particularitats individuals atiades per la xarxa.
Una mica, però fermament i a poc a poc hem de posar límits a les plusvàlues del discurs capitalista i als lideratges del de l'amo.
Jo no sé, perquè desconec profundament aquests dos discursos, si agafaran la bandera, la senyera de la revolució, tot i que aquesta és espontània, el que sí que sé és que tindran el seu lloc, com a lloc virtual, qui ho vulga, d'aquests discursos, la informàtica podrà fer rèpliques exactes de guerres i de lluites i, en el cas del discurs capitalista, a ambdós discursos els mou el gaudi, la fruïció, en el cas del discurs capitalista rèpliques dels mercats financers.
Un futur, el de la ciència que donarà per al gaudi a tots els discursos, en base a la seua revolució tecnològica en els camps de la psique humana i en tots els àmbits del coneixement. 

Sota els peus de la satisfacció sempre hi ha una víctima encara calenta

Fa uns dies vaig llegir un article sobre la mort digna i l'eutanàsia, estava escrit per un company blocaire de la xarxa i, no vaig poder donar-li una opinió, no m'hi vaig poder adscriure a un sí o a un no.
Igual que en el cas de l'eutanàsia, tampoc no opine sobre el tema de l'avortament; s'ha de reivindicar el fet de no tenir opinió i, que açò és una postura o posició tan lloable com tenir-ne; hem de reivindicar que el no-tot és la Nova Era, posar-se límits i no fer, com els polítics de bar, que llancen, des del seu gotet de vi negre, els canons a l'uníson, contra el creat o real enemic.
En dos temes tan controvertits com l'avortament i l'eutanàsia podem dir no; com no vaig jo a comprendre a una parella en el moment de l'encontre sexual, quan es lleven ràpidament i passional la roba, que no pensen en el futur fill? Com no vaig a comprendre que cal, per una altra banda, fer-se'n responsables de cada acte? Com no vaig a veure les connotacions que la mort d'una persona pot tenir en l'Inconscient col·lectiu?
Igual que als meus cinquanta-un anys no puc pretendre ja, així és la vida, treballar com a obrer de la construcció o anar a un gimnàs per fer músculs, tampoc no estic capacitat per a tallar l'abadejo en cap d'aquests dos temes.
En l'un per un femení, en el saber-se incomplet i reivindicar-ho, entre altres coses, raurà la nova revolució simbòlica, la Nova Era, front a la totalitat, front a la llei feta per a tot lo món; una Nova Era, la del no-tot, que primarà el “lloc” a les individualitats, gràcies a la xarxa i el legislarà, legislarà la incompletud de l'Ésser Humà, de l'Home i la seua tolerància.
Una revolució que donarà i ja dóna lloc al “mal”, a la insatisfacció humana, doncs només hi ha un home necrosat i rígidament satisfet si té una víctima, encara calenta, als seus peus.
En aquesta revolució deixarem lloc a tot lo món, tot sabent que no la mamprén una elit sinó tots els hòmens i dones de la Terra, en un desenllaç inconscient, que ha arribat com la darrera peça d'un trencaclosques, però sempre oberta a més fitxes i peces.

dimarts, d’octubre 06, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. La perifèria lingüística

Cada ens, sistema, individu o societat té tres registres on descansa la seua estabilitat, l'econòmic, el polític i el social o lingüístic, hui tenim esquerdats tots tres registres, el darrer, el lingüístic es va trencar amb la desaprovació, per un Tribunal Constitucional polititzat, de l'estatut català; que va ser una errada tangibilitzar el que ja era de facto? Sí, però una volta fet s'havia d'haver legitimat, que no judicialitzat.
Veient les eleccions portugueses m'ha vingut una idea al cap, i si a Espanya fóra necessària una unió entre el PP i el PSOE per a governar aquest país i resoldre el major problema en quaranta anys que ha tingut aquest país, nació de nacions? El problema català i el de la perifèria.
És gairebé absolutament desitjable que hi haja després de les eleccions espanyoles una manca de majories, per a que aquests dos partits s'unisquen, fent una equació semblant a l'alemanya, s'unisquen per a poder resoldre el tema català, que és el tema lingüístic de la perifèria.
I jo m'atreviria a proposar que s'ha de primar constitucionalment, per sobre de moltes altres coses, el tema lingüístic, com també el de finançament; sobre el tema lingüístic la prima econòmica dels mitjans de comunicació en les llengües pròpies de cada comunitat autònoma amb llengua pròpia, junt a la declaració de nació d'aquestes comunitats i la consecució de la immersió lingüística en tots aquests territoris; i sobre el tema de finançament el repartiment segons la població i el PIB.
Potser siga una mica precipitat o feta d'antuvi aquesta demanda al futur, però no veig una altra solució, si el repartiment dels vots no dóna per a majories absolutes, ni a què el partit que vol el diàleg amb Catalunya, el partit socialista, no puga formar govern.


dissabte, d’octubre 03, 2015

La Celestina, el narcisisme humà, l'hora de les disculpes

Potser en aquest article seré una mica pessimista, però diré que cada ésser humà està irremeiablement atrapat en si mateix, tant que no pot, per molt que ho vulga, sentir el que sent la seua parella, el seu company, amic, pare, mare o germà.
Hi ha un tipus d'hòmens que no tenen el que la psicologia oficial ha anomenat empatia, jo, de totes les maneres em considere molt empàtic, però hi ha una barrera que és impossible de traspassar, l'entesa absoluta, la comunicació total i, quan s'arriba o arribem al grau màxim i humà de la comunicació arriba el conflicte.
L'acte sexual no existeix i, comunicar-se és fer-ho, però mai traspassant la barrera del narcisisme primigeni, de la individualitat.
He de disculpar-me amb el món, jo, com tantes i tantes persones, si per voler que l'altre siga un reflex del que jo sóc, és el narcisisme primer, he ferit algú; tot i que sé que viure és ferir, parlar és jutjar, viure és ofendre.
És el narcisisme nat que ha portat tantes brutalitats, com obres beatífiques, és la Celestina de Rojas, és el nostre casamenter, tan abundant que gairebé allà on hi ha un home o dona benintencionat hi és, però és també la xenofòbia, l'homofòbia, el racisme brut, l'odi a allò diferent i en la seua arrel a allò femení, que ha portat tantes guerres.
Què seria de Cupid si no tinguera un narcisista en qui fer-se tangible, què seria de la Celestina, arquetip universal, del nostre casamenter; què seria del matrimoni i de la unió de dues persones per a formar una família, del tipus que siga, no seré jo qui rebente d'enveja o d'angoixa anatemitzant un o altre tipus de família, però malgrat tot, malgrat haver demanat disculpes al món, sempre deixaré el meu cos per a què Cupid hi entre, de tant en tant i cada primavera, per a fer tangible, mentre visca i puga donar-me a ell, el miracle de l'amor.

divendres, d’octubre 02, 2015

Palestinitzar Catalunya II

No podia deixar sense denúncia les maniobres del govern central, que han influït per a posar-se com a penúltim responsable de la palestinització de Catalunya; quan el govern del PSOE va donar vist i plau al nou estatut català, re-afermat per la ciutadania catalana, res no feia pensar en l'independentisme, ningú no era encara independentista a Catalunya.
Va ser quan la llengua catalano-valenciana va ser eliminada del cent per cent als estudis, estatus, el cent per cent, molt lògic, si volem que un valenciano-parlant siga entés a Catalunya, a València o a les Balears, que el govern de Catalunya i, una volta portada al Tribunal Constitucional polititzat, per part del PP d'aquesta llei o estatut que el govern català va començar tot, a banda de seguir amb la manutenció per part de catalans, balears, valencians i madrilenys de l'estat del benestar (recordem que el Tribunal Constitucional polititzat per primera vegada per Alfonso Guerra ja havia donat per dues vegades la raó a la immersió lingüística).
Des de Madrid s'ho miren com un "aquests catalans ja estan amb les seues", des de Catalunya o des de València amb "se'ns està prenent el pèl".
Si no s'arriba al diàleg per a fer encabir les diferents llengües a la convivència i a que tot lo món les conega obligatòriament, junt a un finançament just hi haurà més d'aquest xarop. I espere que Madrid, com a penúltim responsable de la palestinització de Catalunya s'ho faça mirar, també Madrid, també.