València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de novembre 29, 2015

És bo per al sexe tenir llargs períodes de trellat?

La pregunta, per a un racionalista, sembla contestada afirmativament, però no estaria fent sinó enganyant-se, un racionalista fa l'amor amb la seua dona o home i, aquest fet és donat quan hi ha en l'individu una manca de trellat o bogeria, provocada per un conflicte o desequilibri o simplement endògena, és a dir, per un conflicte inherent a la seua personalitat.
Mireu, portava una setmana sense grans sotracs, admetent i paint tot tipus de desavinences, ha estat una setmana, de totes les maneres, econòmicament, social-lingüística i política (és a dir, l'harmonia familiar) d'allò més plaent i, el meu gaudi sexual estava sota mínims, he demanat, en un acte de fe, del que molts dubtaran i fins i tot els causarà hilaritat, he demanat als arbres del parc de prop de casa meua que em donaren una mica d'interés pel sexe i, el primer conflicte que m'ha obert el cos clarament al gaudi ha estat que un blocaire amic no m'ha publicat dos comentaris “trellats” que jo li havia fet.
Cal necessàriament un desencontre amb algú, amb la nostra dona, de tipus econòmic, o de qualsevol tipus, per a què es produïsca el gaudi sexual, no, no es bo tenir llargs períodes de trellat, si el que volem és fer l'amor, això els ho deixe als savis, més interessats en la vida que jo mateix.
Potser si jo haguera de portar un país em caldria que el meu trellat fora inexpugnable, però no si he de viure amb parella i ser, no un savi, sinó un aspirant, amb els meus baixons i pujades, crisis que em fan com sóc, és a dir ningú.

dilluns, de novembre 23, 2015

El cogombre multicultural

Com que era un matrimoni clàssic els joguets sexuals no havien entrat mai a la cambra marital, però tot i que els artificials els estaven prohibits, més que res pel què dirien els dependents dels sex shops, els naturals els hi eren d'allò més habituals i van agafar, pare i mare, un bon cogombre per a acompanyar-los en la rutina, ja madura, del llur llit.
La dona, que no veia cap problema en comprar-ne, ningú no sabria si eren per al cul, la figa o l'estómac, el va deixar, una volta usat, al fruiter i, va ser la filla major qui el va agafar per a fer un xicotet coit solitari, tan exhausta va restar que se li van anar momentàniament totes les solituds i les discussions que sovint tenia amb la mare.
El cogombre va anar a l'aparador, era el lloc més visible i menys sospitós, va pensar la neuròtica, per falta de sexe, de la filla i, va ser festejat pel germà xicotet, que també va fer-lo el seu partenaire fins l'extenuació, tres van caure i , és que a falta de figa bo és rave.
Finalment la iaia el va cuinar i tots amb una ganyota de fàstic, però amb un somrís còmplice, se'l van menjar, un cogombre que havia pres el camí del cul, de la figa i de l'estómac, es podia parlar d'un de multicultural, per la quantitat de llocs i camins presos o en què s'havia, en aquest cas, ficat i, és per això que l'he batejat amb aquest epítet, tot i que ja finit, adient a la seua condició.

diumenge, de novembre 22, 2015

Dels idealistes, l'inconscient, mesura de totes les coses

“En veritat, un monstre és el poder d'eixe alabar i censurar. Digues, germà meu, qui em domina eixe monstre? Digues, qui posa cadenes a les mil cues d'eixe animal? Mil metes hi ha hagut fins ara, doncs mil pobles hi ha hagut. Només falta la cadena que lligue les mil cues, falta l'única meta. Encara no té la humanitat cap meta.
Però digueu-me, germans: Si a la humanitat li falta encara la meta, no falta encara també – ella mateixa -”
Així parlà Zaratustra
És un fragment del llibre “Així parlà Zaratustra” i del capítol “De les mil metes i de l'única meta”; en ell Nietzsche vol dir-nos que cada poble s'identifica contra el poble veí, cada persona contra el seu amic o enemic i, que l'Home, “mensch” en alemany, és el “mensuratio” llatí, si sabem la importància de les metonímies ho comprendrem millor; aquell qui crea en l'acte de jutjar, de fet no pot haver-hi un ésser “no jutge” d'un altre ésser i, és la bèstia jutge que tots portem dins qui fa tasca, el món com el coneixem, l'Home amb la seua voluntat de viure, el desig, jutja i crea i, és l'inconscient col·lectiu o el Gran Altre, qui en connexió íntima amb cadascun de nosaltres ens permet fer servir el deliri socialitzat que suposa el llenguatge, com tota l'obra humana, com un deliri d'identificacions, amors, desitjos, lluites i bregues.
Quan ens entossudim en fer encabir el nostre ideal més enllà del que el sentit comú ens diu, el nostre Jo, que no és altra cosa que la fe en la col·lectivitat o inconscient col·lectiu i, ens empenyorem en no escoltar eixes paraules que venen del nostre Jo, que no és nostre, és quan ens oblidem que primerament sentim, després actuem i finalment pensem, que fem pagar el sou del nostre ideal a les nostres víctimes, sí, ens fem botxins d'éssers innocents, si es pot ser innocent de l'ideal, fins i tot arribant a l'anihilament físic. Diuen els camperols de l'Horta, tot parlant dels idealistes, que si a un ruc li poses una safanòria al jou de la parella t'omple el camp de cavallons, tot i que se'n duga al llaurador al darrere.

dimecres, de novembre 18, 2015

El silenci és la condició de la paraula

Temple d'Asclepi
Jo sé que el fet de les crisis i amb elles les guerres se succeeix periòdicament, com un despertador clavat a les nou hores o un disc ratllat i, sé també que en un conflicte mai no hi ha un sol culpable, quan ho és entre dos. La connivència entre víctima i botxí fa que fins i tot les víctimes han d'amagar pensaments i actes no aptes per a la convivència.
Ens hem cansat de la pau? Sembla que sí, necessitem un nou gruix d'intel·lectuals que ens facen escriure i pensar, viure des del discurs de l'analista, o si més no, des d'una postura crítica.
La generació de la transició tenia eixe nivell, hòmens que havien de refer un país malmés i odiós en tantes bregues i morts, sabien que tots havíem d'oblidar, pensaran vostès que la memòria històrica és necessària, però aquest país ha de passar pàgina, disculpar i endegar el que tots inconscientment o conscient ja sabem, la nostra intolerància, des de les postures polítiques fins a les diferents llengües que malviuen d'un costat a l'altre de la pell de brau, que deia Espriu, som fills d'aquells maulets, dels gudaris, dels tercios, però hui, a un món que li sobren els soldats, açò ha d'acabar.
Hem d'acabar amb les armes, amb la venjança, i fer servir els llibres, la cultura, les llengües, el món, el nostre país no aguantaria ja una crisi periòdica ni contingent, penseu que jo sóc fill d'un soldat de la tretzena brigada mixta de l'exèrcit republicà i sé de què parle, tinc la guerra civil molt a prop encara, cosa que el gruix de la gent ja ha oblidat, però no sóc, malgrat la meua voluntat un intel·lectual, em manca cos teòric i voluntat, amb la qual cosa poca cosa puc fer-hi, però quan sent un histèric desmemoriat atacar des d'un costat em pose en l'altre i a l'inrevés i, en eixe vaivé i en la possibilitat, que hem d'atiar, per a què cadascun puga ser com voldria, rau la pau, la llibertat, la tolerància, doncs el silenci és la condició de la paraula que deia Pontalis, el silenci de les nostres dèries destructives i autodestructives, de l'instint de mort materialitzat a banda del saber inconscient.

dimarts, de novembre 17, 2015

Aquells feliços noranta

Jo tenia un amic que allà pels anys noranta em deia que aquells anys serien anomenats els feliços noranta. Quina raó tenia el xic, doncs era encara un xic, tots hem assistit impassibles, humiliats i bovins al que ha estat aquesta transformació, una vida, basada en la xarxa d'Internet, que ens ha donat moltes alegries, però també molts problemes, què parlar dels problemes que ens ha donat, una família desestructurada en l'àmbit global, no, no és que estiga dient que no tots tenim dret a la família, però sí que el que abans ens semblava com entranyable, hui ha quedat en el passat.
Espere que a poc a poc torne la normalitat, la menys normal de les paraules, doncs en èpoques de grans i bàsics principis hem tingut grans guerres i bregues també.
Pel bé de tot lo món espere un món on la xarxa es conjumine amb l'amor, aquell que tots els taumaturgs han exalçat, és l'únic camí, l'única carretera ferma.

diumenge, de novembre 15, 2015

Què s'amaga darrere de la violència religiosa?

Molts conversos musulmans o soldats de l'autoanomenat Exèrcit Islàmic ens diuen que no són acceptats ni al seus països d'origen ni als que pretenen pertànyer, això junt al principal motiu d'aquesta barbàrie, que no és més que l'angoixa, fa que puguen, persones que fins al dia anterior se'ls veia “normals”, puguen matar indiscriminadament i fins i tot morir.
Els sistemes, ens, individus recolzem la nostra estabilitat en tres registres; el polític, l'econòmic i el lingüístic o religiós; aquest darrer és tan important com els altres dos, van per separat, però si un fa fallida cauen tots els altres.
La caiguda de la figura paterna a Occident s'està o ha estat covant-se cent anys ençà, la societat o societats occidentals han patit odis, enveges del penis i sobretot angoixes de castració, que són les que materialitzen la violència, açò ha passat degut a la caiguda de l'entranyabilitat de la família, i als països musulmans aquesta caiguda s'ha produït deu anys ençà, amb el que aquesta velocitat ha comportat d'angoixa afegida, mireu, imagineu un pare o mare de família musulmà que veu que els seus fills fan l'amor amb normalitat amb els seus nuvis o núvies, compren preservatius, veuen un món alié a la seua tradició, s'abandona el culte, etcètera, aleshores ix en els barons un sentiment d'angoixa de castració que atia l'enveja del penis de llurs dones i, aquesta enveja atia l'angoixa dels barons, fent un bucle que no fa més que de catalitzador de la violència.
I, quina és la benzina d'aquesta violència? Bàsicament una volta la caiguda de la figura paterna s'està fent palesa, és la sensualitat humana, aquesta violència es nodreix de la sensualitat per a gaudir; el gaudi sexual és l'instint de mort de l'ésser humà, la prova la tenim en què als jòvens conversos i nadius musulmans se'ls ven que si maten a un infidel tindran un grapat de dones belles i verges al Cel, que la mort violenta no és més que la picada d'una vespa i, que estem a la fi de la Història, la qual cosa la cerquen com a símptoma del Thanatos, instint de mort o gaudi sexual i, que tot musulmà, en una crida fal·laç, ha de ser un soldat que mate impurs.
Un jove, normalment fadrí i, no només baró, sinó també dona, busca gaudir en una identificació infinita amb l'ideal, cerca una parella jove i la felicitat eterna, que en no aconseguir li fa viatjar a països en conflicte per a matar i morir.
És el romanticisme barrejat d'angoixa de castració i d'enveja del penis, el mateix que va provocar la II Guerra Mundial i aquesta guerra, si va tenir un sentit va ser vacunar contra qualsevol altra guerra i contra la barbàrie.
Les solucions que se m'acudeixen van en el sentit de nuar el nus de la Història, creixement econòmic o bondat econòmica, llibertat, manteniment del principi d'autoritat que encara hi quede, polítiques d'integració a les cultures dels països o regions acollidores i malauradament vigilància, no hi ha una altra solució que no passe per la vigilància, que no per la guerra, tot i que aquesta vigilància puga comportar molèsties per a exercir la llibertat, sempre necessària.

129

Cent vint-i-nou assassinats a les vostres mans!

Cent vint-i-nou lloses sobre el vostre cap!

Cent vint-i-nou lloses sobre els nostres caps.

divendres, de novembre 13, 2015

Proscripció del baró en la cienciocràcia. L'estat científico-capitalista

Aquest matí* la meua dona ha rebut una trucada de la policia, des de la secció de protecció a les dones; feia tres dies havia anat al metge, al comissari del sistema, amb un xicotet dolor a l'esquena, la cosa va ser diagnosticada com una enganxada muscular, afortunadament per a mi açò només m'ha passat per primera vegada i la policia en sentir la veu joiosa de la meua dona al telèfon s'ha disculpat, però ací està l'espasa de Damocles sobre el meu cap, el cap de tot baró, col·laborador o crític amb la cienciocràcia.
Jo no maltracte les dones! No he fet mai ni psicològicament ni física mal a cap dona! Senyors, fins on hem arribat! I ja són moltes les queixes que d'un any ençà estic vessant sobre aquesta pobra plataforma, tan rica de vegades com a eina de poder; Jo estime la meua dona! Jo no concep la violència! És tan difícil d'entendre!
Les dones han creat la "Dona", el que simbòlicament Nietzsche va batejar amb l'Anticrist, en identificar-se contra el baró, abans i ara, sempre, seguiran sent les dones, la dona no existeix, existeixen les dones, una per una, tan bonica és la individualitat i la feminitat de la que naix, com odiada per aquest estat que castiga la mateixa feminitat i de retruc al baró i la individualitat, la llibertat, l'un per un femení, el no-tot femení sota la creació de la “Dona” com a caricatura del tot masculí o la basta idea del cafè per a tothom masculí que ja és hora de desterrar, els generalismes que valen per tothom, típic d'allò masculí.
Les pitjors profecies com ara “Minority report” o pitjors, perquè en aquest cas no ha hagut ni la intenció, ha estat una mera entelèquia, de la ciència ficció s'estan acomplint, quan jo admire profundament els poetes i la literatura no és per la bellesa dels seus cants, que també, ni per les descripcions acurades de personatges i situacions sinó perquè la poesia, la literatura s'avança en mil·lenaris al que després arribarà a ser la Història.
El passat, el present i el futur no són sinó sengles entelèquies i, això ho saben, ho sabem molt bé els pacífics, educats i cultes alhora que humils poetes, tot i que també sabem reaccionar quan se'ns toquen els collons, senyor amo, senyor ciència, senyor capital!

*El trist succés em va passar fa ja més de dos anys.

dimarts, de novembre 10, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. L'infinit camí cap a la normalitat

O la llebre al final del camí; si una cosa va fer bé la transició amb respecte a les nacions espanyoles va ser deixar l'equació oberta, de les competències; un patriota, com qualsevol persona, necessita saber que sempre hi ha un camí més lluny del que ha abastat i, creure que algun dia arribarà a la meta.
La meta és la concepció masculina, però hui amb la Nova Era se'ns imposa el camí, que no la meta i els polítics de la transició van saber posar als nacionalismes eixa safanòria davant dels seus ulls per a què la màquina no s'aturara.
Heidegger va dir que el concepte és el temps de deconstrucció de la cosa, el que vol dir que la Història cavalca dialècticament cap al cim, tot i que no combregue amb ell amb que haja d'haver un cim i una caiguda, sinó que ben fet la cosa pot allargar-se tant com vulguem, fins a límits inimaginables.
Hui en una hipotètica reforma de la Constitució podríem posar la safanòria dels nacionalismes nacionals en la normalitat de llurs llengües pròpies, sempre hi haurà marge a la millora, tot pensant en la globalització i en la gran tendència cap a la uniformitat lingüística.
De fet un sistema, individu o ens està format per tres registres, el simbòlic o lingüístic, el real o econòmic i l'imaginari o polític i, és el registre lingüístic, el religiós qui conforma el problema dels nacionalismes, més o gairebé més importants que el polític o l'econòmic en aquest cas.
Sabem que un poble necessita d'un amo i aquest d'un poble; a Catalunya hi ha tots dos, amb la qual cosa el registre lingüístic o religiós, el de la llengua, conforma el nou impuls independentista. A més dificultat per a fer servir la llengua pròpia més independentistes; a més obstacles polítics o econòmics augmenta el seu nombre.
Sapiem fer com els polítics de la transició, sapiem deixar oberta l'equació per a què aquest país tinga, malgrat els que el voldrien mort, un llarg període de pau.

Taverner ambiciós


Ca Llopis era una xicoteta bodega familiar situada a l’àrea metropolitana de València, concretament a la ciutat d’Aldaia, els seus propietaris eren Vicent Llopis i Marina Sánchez, un valencià i una colombiana que feien un matrimoni molt ben avingut de cara a la concurrència, no tenien fills i es dedicaven a regentar la petita taverna per la que passaven els habituals clients, gent que demanava un esmorzar a primera hora del matí i s’estaven fins a l’hora del dinar.
La vesprada era molt anodina i només s’hi aplegaven els típics borratxos, per la qual cosa, el Sento, com li deien al Vicent, estava cansat de portar el pes del negoci, degut als pocs guanys i volia vendre’l, cosa que neguitejava a la Marina, que havia alçat el local de fadrina, nouvinguda d’Amèrica.
El Sento era una persona molt ambiciosa i amb els seus cinquanta anys pensava que vendre la bodega era una de les últimes oportunitats que li quedaven per a mamprendre el vol i divorciar-se de la seua dona, que no per vella ni per lletja era menystinguda, sinó pel seu caràcter que ja no aguantava.
Ja havien parlat de la venda del local, la qual cosa provocava grans baralles entre ambdós, fins a tal punt que a Sento se li va anar la mà, i li va donar una empenta que va resultar mortal.
Sabia que s’enfrontava a una condemna per infringir la llei de la manera més extrema, si no trobava una solució per passar inadvertit.
Què faria amb el cadàver? Trucaria a la policia? Confessaria?
El cremaria? Massa fum.
Si el trossejava li seria molt difícil desprendre-se’n dels bocins, i si malgrat tot l’enxampaven, la condemna seria de per vida, degut als agreujants.
Però com tot en aquesta vida té una solució, si més no, en teoria; va pensar en els barrils de vi. Ell havia tastat el de Toro, que es feia amb raïm i una volta fet se li afegia carn, sabia que l’alcohol s’ho menjava tot.
Havia trobat la solució.
Va ficar el cadàver al barril i va esperar sis llargs mesos en què no faltava dia que algú li preguntara per la Marina. Ella se n’havia anat a la seua terra. Havia de cuidar de la seua neboda, perquè, i açò era cert, havia mort el seu cunyat que vivia a un menut poble de Colòmbia, per la selva amazònica, en el qual la guerrilla feia estralls. Ningú no s’estranyava de la història per la bona reputació del Sento i per passar per ser un bon xic de cara al poble.
Passat aquest temps anava a llançar el barril, però s’ho repensà. I si el venia i en treia algun benefici? Ara que tant necessitava els diners si volia muntar el restaurant al centre de València, aquell que havia estat el seu somni.
Va anar venent el vi, fins al dia en que va voler celebrar que tancava la taverna, va convidar amics i coneguts als que va servir les últimes existències i amb elles el pòsit que quedava d'aquella beguda.
A molts els van passar inadvertits els grumolls de silicona de les mamelles postisses de la difunta, barrejats amb el licor, però hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per posar l’afer en mans de l’oficina del consumidor, que dies més tard li va obrir un expedient informatiu per a determinar els motius d'aquest succés. També hi havia gent amb les que el Sento no s’esqueia.
La seua única resposta davant el jutge va ser:
_Pensava que m’havia casat amb una persona sincera, jo que estava tan orgullós de les seues mamelles!

dissabte, de novembre 07, 2015

Productes cosmètics

Vos sorprendrà enormement el conte següent i el desenllaç al que podem arribar si volem canviar el curs de la natura, i sobretot la gran efectivitat, si em creieu, dels productes cosmètics.
La veritat és que tot lo món ha desitjat des de sempre ésser tothora jove, no morir mai, tot i que si no morírem la vida se’ns faria insuportable, doncs heus ací el que la natura inventa per evitar el tedi de la immortalitat:
Tot va començar fa un any, un amic meu, Jordi, treballava i regentava un laboratori de productes cosmètics, era un intel·lectual de la química, un enginyer químic, tenia la il·lusió de portar el seu pare, un home ja major, a veure les instal·lacions de la seua fàbrica, era la casa Wiswoth, ell que era valencià, havia triat el nom treient-se’l de la màniga, perquè semblara un nom bonic, glamourós i sobretot comercial, pertanyia a la coenta burgesia valenciana.
El pare que tenia noranta-dos anys va ser pujat al seu cotxe després de llargs escorços, va deixar el seu bastonet al seient del darrere i allà van anar tots dos.
En entrar per la porta de la fàbrica, al pare, que ja tenia els sentits olfactius una mica atrofiats li va semblar que aquella olor a semen de balena, a bava de caragol, i a altres productes vivificadors el marejaven, així a la mitja hora li va entrar una mica d’angúnia.
-Pobre home- va pensar el seu fill, que amb tota la seua generositat cap a son pare, li anava mostrant els grans barrils de greixosos elixirs, però el iaio que no controlava els seus passos va relliscar en un moment de despiste i de cop i volta va caure de cul al barril de la “Blue essence”, un producte que rejovenia la pell de qui tenia la sort de tractar-s’hi.
La visita va acabar, pare i fill una volta finida la jornada laboral van marxar cap a llur casa amb cotxe i amb les mateixes dificultats per a pujar-hi.
Una volta el van dutxar, el pare es va gitar i va dormir tota una nit, d’un sol colp, allò havia estat un somni, feia molt de temps que no dormia igual, ho va atribuir a la llarga caminada i al dia tan mogut.
Va passar una curta setmana i el pare estava més actiu, més viu, ja no tenia la tensió pels núvols, com havia estat fins aleshores des dels vuitanta, en passar un mes les arrugues se li estaven esborrant, i no cal dir que als tres mesos el pare havia rejovenit si més no quinze anys. Allò era un miracle, al quart mes d’ençà la caiguda ja era un home ben plantat i es va apuntar a un club de petanca, i un mes després a un d’atletisme.
Cada vegada el pare de Jordi estava mes jove, i es va anar preocupant, es preguntava fins on arribaria la seua joventut, però com tot anava bé no va visitar els metges, en dos mesos va esdevenir un nadó de tres, i poc més tard un nounat, el Jordi, ja mosquejat, va llançar la fórmula de la ”Blue essence” i tot el producte sense donar part a les autoritats, el seu iaio anava directe cap al no-res.
Finalment per evitar escàndols va ser sepultat a la tassa del vàter de casa, hi cabia de ben segur, ja només era una massa informe de semen i líquid seminal, el sepeli es va fer en el silenci de llur comú amb els plors continguts del seu fill, algun nét i tota la família que va ser comminada pel Jordi a guardar el secret.

dijous, de novembre 05, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. La meua reforma de la Constitució

Cal que hi haja un govern de coalició entre el PP i el PSOE i que es reunisquen com a primer interessat Mariano Rajoy, com a segon i part masculina predominant Artur Mas, com a tercer i part masculina secundària Pedro Sánchez i com a quart convidat i part en l'ombra Iñigo Urkullu, com a actor del canvi en la Constitució i quart element esqueixat del grup, en aquest cas unitat bàsica de comunicació, que amb la nova revolució de la consciència, també hi dirà la seua.
Les reformes fonamentals són al meu parer la separació de poders, la declaració d'immersió lingüística en tots els àmbits de la vida social i cultural en els territoris amb llengua pròpia a banda de la castellana; la prima econòmica, també a aquests territoris, dels mitjans de comunicació en les llengües pròpies i un concert econòmic semblant al del País Basc per a Catalunya, a banda de que el finançament en les altres regions siga segons el PIB, el nombre d'habitants i l'IPC.
A canvi competències d'educació centralitzades per a crear un projecte de nació espanyola format per quatre o sis nacions, si tenim en compte les llengües aragoneses i lleoneses.

dimecres, de novembre 04, 2015

El malestar en la cultura de Sigmund Freud

L’ésser humà cau en la neurosi perquè no aconsegueix suportar el grau de frustració que li imposa la societat en vistes als seus ideals de cultura, deduint-se d’això que seria factible maximitzar les perspectives de ser feliços, eliminant o minimitzant en alt grau aquestes exigències culturals.
Neurosi és segons la psicoanàlisi freudiana un estat intermedi entre la psicosi, és a dir, la bogeria i l’estat de normalitat, es produeix per una frustració entre els desitjos i el superjo, en la que pot intervenir també el principi de la realitat. És un estat patològic amb el que la psicoanàlisi de Freud s’ha pogut enfrontar, més tard els deixebles de Freud, com ara Lacan, ja van abordar les psicosis, en les que tenen el seu punt fort.
Una frustració és un conflicte entre les tres forces que formen la psique humana, per una preponderància d’una d’elles o per l’anulació d’altra. Tots aquests es manifesten dins de la cultura, que és la que conforma les manifestacions humanes més importants i que tendeixen cap a la convivència, l’art, la ciència, la política, etc.
Per a Freud la realitat és la lluita constant entre el principi de la realitat, el de la moralitat assumida per l’individu com a castradora dels instints i aquests mateixos.
La cultura es basa, segons les teories de Freud, en la amistat, sempre basada en l’amor sexual, dels fills davant la mare o millor, davant de les dones, als que el pare primitiu, cruel i omnipotent la tenia prohibida, i per tant es crea un desig de desfer-se’n del pare, aquest intent de matar al pare, per part del clan dels germans fa que l’ésser humà, immers en la societat, tinga d’ençà aquest fet, un sentiment clar de culpa, tot i que com no, també de remordiment, perquè alguna vegada s’ha donat aquesta mort del pare primitiu i, ha restat en l’inconscient col·lectiu.
La cultura crea neuròtics, és la idea fonamental de Freud al seu llibre El malestar a la cultura, degut a aquesta idea de fre dels instints davant del pare de l’horda primitiva, Freud ens dóna una possible solució, que passa per l’acceptació de la pròpia individualitat i la presa de responsabilitat davant l’altre i davant de la mateixa societat.
Per a Freud, problemes tan atàvics com l’antisemitisme, recordem que ell era jueu, els trau de la teoria antropològica i els dóna el sentit de que l’individu s’identifica contra un “altre”, que en el fons és el pare, que és alhora l’“Altre” i Déu, si més no, en les cultures occidentals i, així arriba a dir que si s’acabara amb el jueu caldria crear-ne un altre, sempre per a ell hi ha a les societats un boc expiatori.
La cultura crea un gran malestar en tendir a castrar l’individu, el poder moral d’aquesta o del pare castra l’individu i, li dóna la disjuntiva d’enfrontar-se contra la societat, ser un mateix cruament, o anular-se en ella, amb la qual cosa deixa de seguir els seus propis instints en favor d’un superjo que s’assumeix com a propi.
L’aparició del superjo vindria a ser com una xicoteta catifa que amagara tota la brutesa d’una realitat o uns instints molestos, però aquests sempre ixen de sota de la catifa en forma de símptomes.
Gairebé al final del llibre ens parla d’una màxima llatina: “Si vis pacem para bel·lum”. Ens diu que l’Home no pot deixar de viure sota el jou dels seus instints, el de mort i el de vida, Thanatos i Eros i, per més intents que realitze per eliminar-los ix el contrari amb més força, de fet Freud va pronosticar abans de les dues guerres mundials un futur bèl·lic per a Europa i el món.
Herbert Marcuse ens parla dels instints de vida i de mort, Eros i Thanatos, com a forces que Occident ha ajuntat cap al treball, per això diu que en el fet de separar l’Eros del Thanatos es podria arribar a una societat on els instints foren més optimitzats, doncs es crearia una vida basada en l’Eros i el principi de vida, una teoria que es contraposa amb la de Freud, dons Marcuse té el sentit “ingenu” d’un psicoanalista marxista.
L’Home no pot viure sense la societat, però dins d’aquesta no pot ser absolutament feliç, tot i que no creu en una felicitat en el sentit teleològic d’Aristòtil.
L’eixida que proposa Freud és una acceptació, per part de les societats, d’un espai de tolerància amb respecte als instints, no oblidem que a l’època de Freud la majoria dels casos de malalts neuròtics, que eren els qui tractava, en contra de les psicosis, que donava com a casos perduts, eren deguts a una repressió de la sexualitat, repressió (sempre com a oblit d’un instint o un desig) que sempre va prendre com a lingüística.
Hui la psicoanàlisi es planteja altres nous reptes, com el de l’estudi de les psicosis, que Freud no va arribar a plantejar-se, tot i que cal dir que el veritable geni de la creació de la psicoanàlisi no ha estat Melany Klein ni Ferenczi ni Jung ni Lacan, sinó Freud.

dimarts, de novembre 03, 2015

Conflicte lingüístic espanyol. L'Apocalipsi

Si fa tres o quatre anys vaig escriure que els patafísics i els filòsofs, com a arquitectes de la realitat, havien exorcitzat la III Guerra Mundial, no em desdic hui, ho corrobore, però cal que fem el camí, cal que jo vos escriga aquest xicotet article, com una oració que quadrarà el trencaclosques de la Història.
Si la realitat d'un país se cimenta sobre tres registres, l'econòmic, el polític i el lingüístic o religiós o social; és ben cert que hui fallen tots tres i, per tant estem en el punt d'inflexió o de crisi de la nostra societat, l'espanyola i el qual darrer desencadenant és el tema català.
Dalí, José Antonio i Federico van conviure com a amics, representants paradigmàtics d'una Espanya en crisi, la del 36, que tantes joies i tristeses ens va donar. Federico era la part esquerrana, l'Espanya de la transgressió i de la revolució; José Antonio va ser el trellat, la de la tradició i l'ordre; però va haver de ser Dalí, que representava la perifèria lingüística, amant d'ella mateixa i alhora la banda central, la banda espanyola amorosa, espiritual, però la part més tradicional va eixir amb èxit, però no va ser sinó amb Dalí, que la reconciliació es va dur a terme, va cimentar, va unir, conjuminar la primera i la segona, per a que quaranta anys després, amb el seu gran valor, es creara la transició espanyola.
Una “entente” on les llengües perifèriques, exceptuant casos com el valencià, van ser respectades i discriminades positivament, on la política va creure en l'espanyol i aquest en la política i on l'economia del país va portar-nos a ser la huitena potència mundial.
Hui açò està en perill, però com que sé que els patafísics o dilettanti de la filosofia estan en guàrdia, sé també que l'amo, hui es parla als amos, l'amo trobarà ressò d'aquestes paraules per a tornar a la unió, novament, de les polítiques desviades de la prudència, ja en tots tres registres, per part d'ambdós bàndols.
Tornarem al camí, això o l'Apocalipsi, ja van “provar” els amos a la II Gran Guerra del que érem capaços, no hi ha res, no teniu res a guanyar en el conflicte, ni uns ni altres. Ni molt menys jo mateix.