València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de gener 24, 2016

L'Apocalipsi fou ahir


Heidegger amb el seu concepte, “el concepte és el temps de deconstrucció de la cosa” i, qualsevol obrer, capitalista o amo, quan viu i espera arribar a finalitzar la seua obra, el seu treball pensen que és més important la consecució d'una obra o empresa que el camí cap a la seua fi, que el camí.
Per això dic que l'Apocalipsi fou ahir, vam tenir la Guerra Civil, vam tenir les dues Guerres Mundials i hem estat esguitats per un munt de batalles i guerres, actualment segueixen els conflictes i és molt difícil imaginar, només imaginar, ni en els nostres millors somnis, un món en pau i felicitat.
Hui hi havia en una emissora de ràdio d'àmbit intra-nacional, espanyol, un debat entre els qui defensaven l'esquerra, argüint que la dreta fa servir l'estètica contra la primera i, estaven parlant d'estètica quan del que es parla, inconscientment ambdós parts ho sabien, era un espentar la figura del Pare i la seua reacció; doncs els tertulians defensaven, com si no hi haguera un demà, com si la resolució de llurs conflictes haguera arribat a una solució final, defensaven cadascun llur teoria, sense ni tan sols parar-se a pensar que per a què existisca un dretà cal que hi haja un esquerrà i a l'inrevés.
El món que ens ve no entendrà, si vol seguir viu, de solucions dictatorials, plenes de la violència institucionalitzada o no, de l'angoixa de castració masculina, però tampoc de la revenja de l'enveja del penis femenina, tot i que aquestes violències poden estar en ambdós costat del ¿gènere? Indistintament; el món necessita d'una nova manera de veure la realitat, una manera totalment diferent, necessita pensadors i polítics neutrals, que vegen la realitat des de fora, a vista d'ocell, tot i que com sempre cal que hi haja de tot tipus de persones i pensaments, perquè la llibertat, malgrat els bonys que ja hem fet als límits, ha de ser innegociable, com? Ja ens ho farem, el que cal és no concebre la realitat i molt menys la política com una solució final, la solució ha de passar sempre per un món constantment en crisi, amb símptoma, perquè el símptoma és la vida, la crisi és la vida i en el seu equilibri i desequilibri constant hi rau, tot i que els desequilibris han de ser i seran el més suaus possibles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada