València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de gener 05, 2016

Obluir* és desglobalitzar

Podria haver titulat l'article d'una altra manera, com ara “La realitat és un acte de fe”, o millor, la frase ja dita per Lacan “La veritat no és l'important del discurs sinó la intenció”; però malauradament o afortunada no sabré mai com haguera quallat, d'ací la crisi del gaudi, la crisi eterna de l'Home i del seu instint de mort, la seua divisió i per tant el meu dubte.
Cal que l'Amo, els amos obluïsquen una miqueta, cal que ajudat per la química, però també per la màquina, l'Home puga retrobar-se i, dic retrobar-se perquè no serà un nou país al que hi anirem, sinó a un ja vell, però redescobert infinitament, eternament.
Cal que obluïm, que trobem quelcom ignot, ja siga la figura d'un déu o de Déu, cal que hi haja quelcom sagrat, un Rei, la blasfèmia, Déu, les ànimes, etcètera; tot i que tan conjuntament ho fem en un sol planeta, com visquem amb tota la nostra individualitat i totes les individualitats lògico-individuals i èthico-col·lectives.
D'ací que jo mai haja abandonat la llengua de mon pare i pròpia del meu poble, o pàtria xica, com els agrada a altres.
No, no podem perdre les individualitats, el món ha tingut una safanòria per què lluitar, durant tota la seua Història, la Unicitat i, individualment la unicitat de l'ésser, però ja arribats a la meta, que era la safanòria, la Dona nietzschiana, hem de tornar; com va dir Freud, la tornada al Pare, a Déu, però menys ingènuament, com torna una pilota cap avall una volta acabat el seu viatge d'anada o cap amunt acomplit el de caiguda.
I aquest retorn s'ha de fer amb fe, fe en el retorn mateix, fe en nosaltres, en Déu i, fe en què entre “Tot” podrem tornar la pilota, com a ens observadors, historiadors i creadors que som, que Tot és.
I el que és més important, transmutant la pèrdua en plus, en guany, per a què anada i tornada conserven un equilibri majestàtic i viu, sense cap ensurt ni entrebanc.



*Obluir és un terme inventat per mi que pren el millor de l'oblit, en què la cosa queda en l'inconscient o al preconscient i, el millor de la forclusió, en què tot queda en l'horrible buit del no-res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada