València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de gener 10, 2016

Per què escrivim els poetes?

És cert que primerament necessitem una dona i primàriament, una volta aconseguida, un fill, que ens escolte i a qui escoltar i educar; per a treballar per ell, per a fer factible la nostra obra sobre ell, un tercer perjudicat en qui descansar la monotonia sobre la nostra dona, per així reviscolar-la, una tercera persona, el tercer perjudicat, que aspire simbòlicament o inconscient a la nostra dona, en definitiva, un germà, un amic, un cunyat, un fill.
Què fer si ja hem aconseguit per a ell el que volíem? Què fer si hem trobat el que buscàvem? Què fer si ara és ell qui necessita el seu fill? Si pren la seua independència? Hem d'esperar la seua tornada com a fill pròdig? O hem de cercar noves relacions?
Sòcrates al Fedro parla de que no es pot simbolitzar mitjançant paraules el fet de què l'amant perjudica l'estimat, perquè ambdós llocs estan en una contradicció paradoxal, perquè la posició d'ambdós és un miracle, el miracle, en el cas que ens ocupa, de l'amor de pare i fill, que catalitza l'amor de l'histèric home si és baró, dona si també ho és.
Què seria d'un món on l'eclosió de la potència sexual es produïra a la vellesa? El bo que té la vellesa és que el cos no necessita tants estímuls sexuals ni de relació, ja està prest per a la maduresa i, és aquesta eclosió que es produeix en persones jòvens i poc madures, inexpertes; que no tenen encara, clara, la dinàmica de l'amor.
Però a Sòcrates el van acusar de pervertir a la joventut, per que va cercar persones jòvens a qui ensenyar, fills amb qui complementar el seu “phi”, el seu fal·lus, la seua esperança amb la seua dona, que li valdria per a estimar-la en un món on els cercles literaris eren minsos.
Què li queda a un home modern on ja no hi ha familiars en qui bolcar la nostra experiència, donadora d'esperança per a marit i muller, donadora de fal·lus per ambdós? Ens queda esperar la mateixa esperança, esperança en el món, simbòlicament, en l'esperança que ens pot donar un “món fill”, en un món que sentim escoltador de les nostres paraules, de la nostra experiència i que ens dona el “phi” espentat pel seu amor, sí, amor, desig i gaudi del món cap a la nostra dona o home, cosa que ens fa estimar-la, ens fa nàixer l'amor de nosaltres cap a ella; per això escrivim els poetes i, ho fem com uns altres fan la guerra.

5 comentaris:

  1. Estimadíssima amic meu, et copio aquí el que t'he respost al meu blog. M'ha emocionat molt la teva lectura de la novel.la. Quan al teu article, com sempre, dir-te que tens un verb prodigiós, llegir-te és un bàlsam per l'ànima. Una abraçada fortíssima i molt agraïda amic!!!
    A continuació el text:

    [Estimat Vicent, estic sense respiració degut a la gran emoció que em provoquen les teves paraules. Gràcies per la teva lectura de “La canción del bardo”, sabia que t’arribaria al fons de l’ànima.
    El teu article em sembla una resposta sensible a la remoguda existencial…Per què escrivim els poetes? Només els deus de l’Olimp ho saben, però el que és ben segur, és que les ànimes ferides per les idees (alguns en dirien inspiració), necessiten ‘queixar´se’ en forma de paraules, com bé definiria la psicoanàlissi: buidar, avocar, per tal de poder continuar endavant, o passar pàgina, o simplement: viure!
    Estimat Vicent, no saps el que significa per a mi que em llegeixis, i si a més això et mou a escriure…Un honor!
    Rep una abraçada enorme estimat amic, per a tu, per a la Marga. No saps les ganes que tinc que un dia poguem parlar ‘físicament’.
    Molts petons des d’aquesta banda de la Mediterrània convulsa.
    Isabel]

    ResponElimina
  2. Per cert Vicent, amb el teu permís, m’agradaria molt saber “la cosa que ha evitat”… Més petons!!!! :)

    ResponElimina
  3. Hi ha coses que no es poden dir, però bàsicament has desitjat el meu bé i això ha fet que jo visquera un poquet més, només això i tanta cosa com és, vida i mort.
    Només és qüestió de ser-ne conscients, et dec molt Isabel, gràcies.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat Vicent, ja et dic jo que cal que prenguem un cafè plegats aviat...Petons!

      Elimina
  4. Temps al temps, ja veuràs com al final coneixeràs la meua dona, i jo al teu home i fills, tot és qüestió de fe, hi ha persones, i tu i jo som molt semblants, tu estàs més a sovint en uns altres discursos i jo en uns altres però som de la mateixa personalitat, la Marga t'encantaria, perquè és en certa manera com nosaltres, però temps al temps, de fet hem dit més coses i ens hem ajudat més des de la paraula que moltes persones que es veuen tots els dies, però jo tinc fe, potser ens trobem i puguem celebrar-ho. Hui per hui m'has salvat, mira, hi ha vegades que necessitem el "mal", sobretot quan estem tips de "Bé" i al mal del meu cunyat ha vingut el bé de veure i ser avisat per la mort en la teua novel·la de la dona del protagonista, això m'ha portat uns esdeveniments "negatius" entre cometes que m'han salvat del que haguera sigut una mort o ràpida a mans de .... o lenta per una malaltia, potser no em creuràs, però els aconteixements "negatius" han fet que el meu cos tornara a viure, la negativitat del final de la teua novel·la m'ha donat vida, perquè era un reflex, sempre els esdeveniments són una mena de miracle, de la meua vida.

    T'ho explicaria amb més detalls, però hi ha certes coses que els déus no ens permeten dir-nos, no per amorals, sinó perquè trenquen l'estabilitat sagrada de llurs vides i de les nostre.

    Gràcies, Isabel, saber-te a l'altre costat de la pantalla ja és un luxe per a mi, i saber que la teua vida va bé i segueixes escrivint, un desig és gairebé acte i ja estic parlant massa.

    Vicent Adsuara i Rollan

    ResponElimina