València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de gener 18, 2016

Sant Antoni, el déu Dionís i les Falles

Les temptacions de Sant Antoni, de Salvador Dalí

Gairebé tots els pobles de l'antic regne d'Aragó o de la Corona Catalano-Aragonesa celebren les consagracions de la primavera, o les de la renovació de tot allò antic i ja obsolet, Nietzsche té un aforisme que està dins del seu darrer llibre “La meua germana i jo” que va ser escrit en anglés, com donant ressò a la frase, que diu: “Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però teniu un respir, rebel·leu-vos, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius”, ell de qui tots els seus escrits manté un alemany digne d'un filòsof, en la seua darrera obra fa servir l'anglés per a fer el llibre que seria el seu taüt, i que acaba dient, com a colofó de l'obra d'un dels tres més grans filòsofs de la Història: “L'única decadència, creieu-me, és la relaxació constant de la voluntat, ja els meus genolls no em sostenen”, entre mig i en eixe mateix capítol dóna una ullada a la Mare de Déu, eixa de la que com diu, encara espera el seu somriure en uns moments de mort, ja li havia arribat la fi, i com ens escriu en moments d'horrible humiliació, però d'eixe Déu que no va admetre, en la seua coherència teòrica i pràctica, ni en la seua jovenesa, ni en els moments darrers.
Fa uns mesos vaig trucar a un amic, un gran home, que acabava de casar-se i que havia perdut amb dos fills la primera muller per una malaltia, i que en la seua darrera telefonada em va admetre que ja no podia creure ni en cap déu ni tan sols en la ciència, i li vaig dir que entre l'autobús número 6 i el 7, que en el fons eren els mateixos, agafara el 7, però que tinguera sempre en comptes que rebel·lar-se és tan necessari com viure, per a donar-vos més informació vos diré que em va dir que esperava l'autobús per anar per segona vegada, i amb la seua segona dona, a l'hospital on estava internada, i també li vaig dir que Dionís, Bacus o Sant Antoni eren els mateixos mirats des de la fe pagana romana o grega, o des del cristianisme, que ell havia de triar i no tenir tanta cura en la seua adscripció moral, que calia per amor rebel·lar-se una mica contra si mateix, contra nosaltres mateixos.
Dionís era un déu que es representava amb un lleó muntat en un carro de sis rodes, la grandesa de l'ésser humà i la seua misèria, i igualment Bacus era el déu del vi, de la perversió i, promotor de civilitzacions, una mena de mal grec-llatí, però entre el mal pròpiament dit, que jo i l'inconscient col·lectiu representem amb el número sis i la representació numèrica del bé dins del mal, que jo arreplegue amb el número set, està Sant Antoni Abat, un eremita egipci de la fe cristiana que va esdevenir el sanador de malalties venèries i de tot tipus, sobretot les d'origen infecciós.
A molts pobles de la Corona Aragonesa com ara a Maó se celebren grans festivitats com les torrades de sobrassada, a la que són convidats un gran nombre de gent de la ciutat, també es fa la Processó dels tres tocs, que representen els tres tocs que el rei Alfons va fer per rendir la ciutat aleshores conquerida pels musulmans, les reunions de grans quantitats de gent recorden les festivitats a Dionís, on la depravació i el deixar-se anar era la norma d'aquestes dates.
A la ciutat de Múrcia, que va pertànyer al regne d'Aragó se celebren matances de porcs, i tots sabem la tradició de l'amor de Sant Antoni Abat pels animals, de fet va enterrar Pau el Simple amb l'ajut d'uns lleons i uns altres animals, com fent l'inconscient col·lectiu memòria del lleó de Dionís, el mateix Salvador Dalí va pintar un quadre que va anomenar “La temptació de Sant Antoni” i va donar un gir a la seua obra, en eixos moments, cap a vessants més religioses, al Principat d'Andorra es fa l'escudella barrejada, que es compartida pels que volen assistir a la magna festa, i a la Comunitat valenciana tenen molta tradició les fogueres per Sant Anton, així anomenat, de fet a Elda és el patró de les festes de “Moros i cristians” que se celebren a la primera setmana de juny, i a molts pobles del meu país es fan fogueres recordant “El foc de Sant Anton” que és com es coneixia el fonc del sègol, l'anomenat sègol banyut, que causava malalties i de vegades la mort. Una de les fogueres més interessants dedicada a aquest Sant és la de la ciutat de Canals, on, com en la majoria de pobles i ciutats del País Valencià es menja el porrat de Sant Anton, que consisteix en una barreja de fruits secs que la gent menja en aquestes festivitats. A la nostra comunitat s'anomena per tot arreu Sant Antoni del Porquet i en aquesta data el sant fa benediccions a animals.
Les falles se celebren al començament de la primavera i les fogueres alacantines al de l'estiu i, són com les restes, ja més modernament adquirides de les fogueres de Sant Anton, de la festivitat del déu Dionís, on la gent jove s'extralimita i es deprava, fent tot tipus de rituals socials i iniciàtics, que acaben amb la cremà de les falles, com augurant un nou renaixement de la nova vida, una volta eliminada la brutícia i el mal del que ha estat l'any anterior.
Vulguem o no, tot sentiment, per molt reprimit i fins i tot inhibit que ens el vulguen fer veure sobreïx entre l'inconscient col·lectiu de religions i de ritus socials, fent així que l'inconscient col·lectiu occidental i del planeta quede sempre incòlume, immutable, donant el que l'espiritualitat humana ha estat, és i serà, una realitat viva per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada