València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de febrer 24, 2016

Dansa València, pont provisional?

València és la ciutat de les solucions provisionals i quan ix algú que vol fer d'una llei, d'una tasca o d'un projecte quelcom viable en el temps i en la memòria dels valencians és vilipendiat i odiat; jo no sé res d'ètica, si més no de la que es fa entre bastidors i que està esguitant la política del món, però el que a mi m'interessa és la d'aquest país, en què visc i intente fruir, estimar i desitjar i per aquest motiu en parle.
El cert és que el Teatre Principal de València ha pres des de fa alguns anys i gràcies a Inmaculada Gil-Lázaro una deriva cap a les arts més plàstiques com ara la dansa, en detriment del teatre, que a mi personalment em fa gaudir més, però em sembla a mi personalment, tot i que hi ha hagut molts que l'han criticada, em sembla una aposta ferma i valent cap a posar a la nostra ciutat en el circuït de la dansa europeu, és a dir i em lleve els més o menys, pitjors o millors del damunt, és també un donar, tot i que amb diners públics, a València, un lloc en la dansa.
El llenguatge de la dansa no és només el del cos, ho és el de l'ànima, ho és el del símptoma o de l'essència i pot portar-nos a molts més llenguatges sempre imprescindibles i innegociables, una dona que haja tingut la sort de què sa mare o son pare l'haja ficat al món de la dansa i haja arribat a fruir d'aquest art li deu molt a la vida, és més, ja deixa de ser la mateixa que havia estat o hauria estat sense ella.
El teatre Principal no fa grans plens la temporada de dansa, però els n'hi ha i, vos puc dir que la dansa, tot i comptar que és una activitat artística minoritària, arriba a tenir una mitjana superior a les dues centes persones en cada actuació, arribant-se moltes vegades al ple.
Poder tenir una essència, una ànima o un símptoma que faça d'aquesta bogeria un altre símptoma a encomanar és un privilegi, dit d'una altra manera, tenir a algú que no prioritze els diners sobre el seu símptoma és una gran sort i el que necessita el teatre, la dansa, la música, la cultura en general és que algú hi crega, tot i perdent diners.
Espere que aquesta política, la que va duent el Teatre Principal de València siga tan duradora en el temps com el vell pont provisional que uneix la Avinguda de Peris i Valero amb la de Giorgeta, que ja dura més de quaranta anys, posaria llargament a València en el món de la dansa.

2 comentaris:

  1. Agafen ganes d'anar a les barricades i acabar amb el sistema. Abans parlava amb un altre bloger que sommio tornar a l'Edat Mitjana...Una gran abraçada des d'aquesta banda de la Mediterrània!
    Isabel

    ResponElimina
  2. El que passa, Isabel, i ja ho vam parlar, és que el "Desig" és d'allò més perillós, és un arma de doble punta i de moltes puntes, jo quan hi estic em pose a parlar, sí, amb Déu, i li demane prudència des de la posició de que sóc el seu esclau. Prent'ho amb calma, Isabel, tot anirà bé, però si ens ho prenem amb calma, una forta abraçada des del barri de Russafa, espere que la desesperació no trenque res important, estem en un moment màgic i perillós.

    Petons des de Russafa novament, a tu i a la família.

    Vicent

    ResponElimina