València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de febrer 13, 2016

És possible el discurs del patriota?

Primerament haig d'explicar per a què entengueu l'article què és el gaudi i què el desig des del punt de mira psicoanalític: el gaudi és el plaer o el dolor, la paraula fruïció en català-valencià ho expressa millor, com fent esmussar les dents en pronunciar-la. Mentre que el desig és la gana instintiva de fer quelcom sense plaer però amb el cor i la ment, deixant-se emportar.
El normòpata (persona que tendeix a eliminar el seu símptoma, és el que anomenaríem normal, tot i saber que no hi ha un terme de normalitat per a l'ésser humà, doncs la manca de símptoma pot esdevenir en la psicopatia i per tant una bogeria-trellat) s'aprofita del sentiment de gent que està al discurs histèric, d'un inconscient col·lectiu o sentir popular per a fer-se el cap o amo d'aquesta gent, enarborant el nou discurs unificador pres d'aquesta gent, que sol identificar-se contra un altre discurs i, així poder arribar a la comesa del discurs de l'amo, en el que normalment sol estar el normòpata (Veure “Destrucció i comunicació, els discursos humans” en aquest bloc), que no és altra que gaudir del fet de manar i d'ordenar per a què una entitat, ens o entelèquia funcione.
El sentiment naix amb una identificació, se m'acudeix la gran pujada en intenció de vot dels partits valencians ací a València degut a la supressió de la TVV, o quan per exemple dues llengües entren en conflicte, la que és dirigida cap a la substitució pren el símptoma de la diglòssia, és a dir, en haver una sola persona aliena a eixa llengua en substitució interactuant amb vàries persones pròximes a ella, hi ha per part de la primera persona una legitimació tàcita per fer callar els altres de la llengua en substitució; a base de patir aquests conflictes en el pretès ús normal de la seua llengua, l'individu s'identifica en contra de la llengua dominant, prenent un sentiment de gaudi, és a dir, fa servir la llengua en substitució meta-lingüísticament i, és en la creació d'un discurs on entre el desig, és a dir, fins que aquest individu troba una manera de poder expressar-se en la llengua en substitució sense haver de parlar d'ella, no metal-lingüísticament, que el gaudi cobra el plus de gaudir, el desig fa impossible la conseqüència negativa del gaudi, el preu del gaudi, de la metallengua.
Fa un temps un blocaire amic feia un conte-acudit en què explicava que mentre un patriota en assolir la independència deia que ja podia morir tranquil, un demòcrata deia que ja hi podia viure, la diferència està en què el patriota, que ha fet servir la metallengua, ha fruït, a gaudit, és a dir, a sentit el plaer de la identificació fins al dolor i, deixa de gaudir per afrontar-se, ja independent, al què el demòcrata, per la seua adscripció, tot i que simbòlica, a la no identificació contra ningú, ha desitjat, enfrontar-se amb el desig (simbòlica perquè la no identificació ja és en si una identificació i, per tant una paradoxa, l'única no identificació és la postulació simbòlico-ètica de la no identificació), amb el que açò comporta de valentia de cara a la vida, doncs l'únic pecat de l'ésser humà és no fer cas del desig, no seguir-lo, tot i que un terme mig, com he dit, és possible, fer un discurs que regule el gaudi mitjançant el desig, però ja no estaríem parlant d'un patriota metalingüístic, sinó d'un home amb discurs, el discurs del patriota només és possible en el conflicte, tot i que hi ha gent que li cal el conflicte per a viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada