València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, de febrer 01, 2016

Fill de la guerra, un terratrémol sota els meus peus

Belchite

Jo pertanc a la generació que va viure en sos pares la guerra civil i el que açò em va comportar de saviesa i prudència, en què el defensa't per tu mateix prenia connotacions de llibertat, de solitud, aquesta frase, pronunciada per mon pare quan jo comptava amb tres anys d'edat em va fer desconfiar de la protecció del meu progenitor, mentrimentres el món avançava cap a la postmodernitat, baralles en els carrers, colles jerarquitzades de companys, amics i enemics i la mort del referent patern, que com qualsevol hecatombe mai no passa a soles, mor Franco, i molts ens vam quedar orfes, no podíem pair un món on la llei no fóra rígida, on la llei no vinguera de Déu, tot i que fora un home i un general dictador.
El meu primer amor cau i sota aquest estigma comence la vida en democràcia, sota una llibertat que m'ofegava, el “destape”, la llei de partits i l'enfonsament de tot el que jo havia conegut fins aleshores, de tant com es podia criticar l'autoritat, aquesta per a mi perdia el seu valor, temps abans havia començat a llegir, devorant llibres i autors, tremole amb Nietzsche, Marx, i molt més tard Freud, ja no em veia amo de mi mateix, sinó una titella moguda per fosques forces a les que jo no tenia accés, cau també mon pare, que mor i el comunisme, jo m'havia afaiçonat aquest nus que es desfà amb alguns anys de diferència.
I comence a comprendre la Història, la mort de Déu de Nietzsche, Marx i Freud amb el complexe d'Èdip. Després d'una llarga temporada en l'infern aconseguisc lligar la meua realitat després de un fort esforç humà i, puc dir que sóc un home amant de la meua dona, família i de la llibertat, i que afortunadament com malaurada, però sense penediment he pogut fer-hi el meu discurs, un discurs que només val per a mi, doncs no és exportable ni apte per a ser llegit pels altres ni molt menys pels imbècils, sinó per l'home que s'estima perdre el temps, gent que estima la llibertat de perdre les hores davant d'un símptoma, davant d'una ànima, davant d'una essència, davant d'un symptôme. I he esdevingut un escoltador fàcil d'escoltar, un home tolerant, un subjecte nuat.
He descobert que la llengua castellana és l'obra de ma mare i, jo parlant-la em pose en el lloc del seu fal·lus, en el colofó a la seua obra, en el meu final, cosa semblant em passa amb el fumar, m'he de posar en el costat de mon pare per a sentir la meua virilitat, que el castellà i una vida sense fum me la furten, sé que no podré fumar sempre, ni parlar la llengua de mon pare tota la vida, doncs per excés o per defecte caurà i em farà morir, tant com que quan la meua salut no em deixe fumar també moriré, però gràcies al món, a cada ésser existent i inert m'he trobat a mi mateix, gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada